Nadal sense panderetes...

És la pandereta un instrument musical de mà amb to indeterminat pertanyent al grup dels tambors de marc. Consta d'un bastidor estret circular foradat de diversos forats en els quals es fixen una sèrie de peces metàl·liques de llauna o sonalls i que suporta una pell tensa clavada a la part superior. Al colpejar la pell amb les mans, es barreja el so brillant dels sonalls amb el greu de la mà colpejant la pell.

A Europa es va fer molt popular a l'edat mitjana especialment per ser un instrument molt usat per joglars i trobadors, i tot indica que van ser els àrabs els que van introduir aquest instrument a la península, i per molts anys les panderetes van ser un dels símbols del Nadal, ja que era emprat per a alegrar aquestes festes posant música a les nadales més tradicionals.

Fa un bon grapat d'any, molt abans de popularitat-se la figura del Pare Noel, era comú a Castelló que els xiquets i xiquetes en dies com avui, el dia de Nadal, acudiren a casa els padrins de bateig, avis i altres parents a felicitar-los i recollir les estrenes, una gratificació econòmica, unes pessetes, els més afortunats "algun duret" i la majoria caramels. A canvi, pandereta en mà, els hi cantaven una o diverses nadales, perquè aquestes cançonetes amb clara referència al Nadal o a l'hivern en general, quedaven ben pobres si el seu cant no anava acompanyat del soroll indeterminat i vibrant.

Però tot evoluciona i canvia... Així el fet que cada any semble que Nadal arribe abans, tal vegada per la prompta disposició de l'enllumenament als carrers o l'acumulació de torrons, massapans, trufes de xocolata i mantegades als aparadors dels "supers i hipers" des pràcticament l'inici de la tardor, contrasta amb la manifesta absència de panderetes als aparadors de les tendes de joguines i musicals i, conseqüentment els xiquets i xiquetes actuals, tot i que encara aprenen i canten algunes nadales, no les acompanyen amb el so d'aquell instrument.

Lluny queden ja els temps de les panderetes -avui gairebé una raresa-, i encara més de les ximbombes, de les estrenes, de la Missa del Gall multitudinària, fins i tot dels dolços de Nadal fets a casa.

Serà que aquest Nadal que hui celebrem és especial per tot allò on ens ha abocat el virus, però és una veritat universal que, quan qualsevol cosa perd el seu esperit, l'hàlit invisible, misteriós i decisiu que l'anima, llavors entra en una imparable decadència.

Potser el que està en curs, simplement siga una transformació del Nadal i no cal ser massa papistes i tractar d'intentar restaurar un Nadal idealitzat d'antany, però pense que caldria parar-se i replantejar-nos el que estem fent avui. A parer meu, resulta evident que xicotetes tradicions com aquesta de deixar de tocar la pandereta, per abandonament, per superficialitat o per desídia, contribuïxen a produir un desencantament de Nadal i de retruc ens porten a perdre valuosíssims tresors culturals de tot el que sabien i feien els nostres rebesavis i avis i que, en molts casos, arribant als nostres pares, amb nosaltres es trenca la cadena...

Si haguera de triar un sol instrument que simbolitzara el Nadal de la meua infantesa, no tindria dubte, a casa meua el soroll el fèiem amb la humil pandereta, uns anys de fusta i badana d'ovella o porc, després de plàstic i ara... el silenci.

Alguna cosa ens passa a nosaltres els valencians, alguna malaltia folklòrica devem patir quan les nostres coses no compten com devien en el desenvolupament de la nostra vida. Amics, agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, o qualsevol cosa que faça soroll, i a cantar que hui és Nadal cavallers!