Embolicar el credo...

Complicar les coses, de paraula o amb accions, embrollar i confondre, serien les expressions més adients per definir el significat del refrany amb el qual hui encapçale el meu comentari o reflexió. Una frase feta ben coneguda i emprada a casa nostra en moltes ocasions i que hui m'ha vingut a la memòria en llegir el titular d'una notícia apareguda inicialment a la revista financera especialitzada en el món dels negocis "Forbes" i reproduïda per un mitjà de comunicació local que deia: "Habla con tu veggie interior".

No em considere a mi mateix com una persona inculta, però he de confessar que en tota la meua vida mai havia escoltat ni menys encara vista escrita la paraula "veggie" i menys encara que, pel que deia el titular, allò era alguna cosa que tots els humans tenim "al nostre interior".

Com comprendreu m'ha faltat temps per indagar en allò del "veggie" acudint al totpoderós google i després d'acudir a la font original, la revista, he començat a esbrinar que es tracta d'una tendència alimentària, que ser veggie és, diguem-ho en poques paraules, donar la màxima prioritat en l'alimentació al consum de vegetals.

Jo sempre havia pensat que aquelles persones que basen la seua dieta en el consum exclusiu de vegetals són els vegetarians, però, vet per on, sembla que no és així, i els vegetarians també consumeixen a vegades ous, mel, llet i els seus derivats, de manera que aquells que basen la seua dieta en un 100% vegetal, són els vegans, i més encara, poden trobar un tercer grup de persones que basant la seua alimentació en aliments vegetals consumeixen tot i que esporàdicament carn o peix, són els flexitarians.

I resulta que els vegetarians, els vegans i els flexitarians, tots són "veggies" doncs comparteixen tres característiques: la preocupació per la salut, buscant la disminució en les patologies, la sostenibilitat, buscant amb la dieta reduir la petjada del carboni i el respecte als animals.

Tot i que sembla que al nostre país hi ha quasi quatre milions de persones "veggies", jo pense que aquesta espècie de revolució alimentària que està posant-se de moda, de menjar més verdura i menys carn, tot i que no dubte pot arribar a portar beneficis per la nostra salut i el medi ambient, està anant una mica massa lluny, pense que és embolicar el credo, que introduir verdures, llegums i cereals en l'alimentació és important, però sempre com acompanyament i mai com a principal i substitut.

Els substituts càrnics, les anomenades proteïnes vegetals, siguen de blat o de pésols, malgrat que poden ser beneficioses per l'organisme, sense ser nutricionista, pense que mai han de ser únicament les opcions ideals per una dieta equilibrada.

En definitiva crec que el titular inicial que ha donat pas a aquest comentari, "habla con tu veggie interior" només és a la fi una forma de màrqueting d'una empresa d'aliments vegetals congelats, d'una companyia que per reinventar-se ha desenvolupat una gamma de productes variats, diferents, que de segur poden ser agradables a la vista i al paladar, i que amb noms com "veggie bowls" o "green cuisine" tracten d'arribar a un consumidor cada vegada més esnob, o tal vegada caldria dir distingit?, encara que per a la gran majoria dels mortals només és una manera "moderna" d'embolicar el credo.

I un altre dia us parlaré del "falafel", un altre producte "veggie" que no són més que unes croquetes de cigrons, ceba, all, julivert i espècies, una antiga recepta àrab, que amb un altre nom no tan exòtic, "mandonguilles de cigrons" fa anys se servien ja en alguns bars del raval com a tapa de vermut o, a casa, acompanyades amb tomata fregida com a plat principal. Ai senyor la modernor!

75 anys d'un encert.

Castelló és un poble treballador i fester, i dins les festes la música sempre ocupa un lloc principal. Diuen els que saben que una festa sense música és com un oceà sense aigua, com una girafa sense taques o com un elefant sense trompa, a tots ells els falta el més fonamental.

La música de festa al País Valencià s'ha associat en múltiples ocasions amb l'anomenada música tradicional, d'una marcada personalitat diferenciada segons comarques, resultat d'una amalgama de tradicions ben diverses, però amb un element comú, el clar caràcter mediterrani.

Però existeix també la música festera més oficial, peces generalment creades i executades amb bandes de música, i que l'encert en la seua tria i el pas del temps han fet que siga molt preuada i identificadora de la festa. Així any rere any a les festes majors d'Alacant, les fogueres, de València, les falles, i de Castelló, la Magdalena, sonen unes peces, uns autèntics himnes per tots coneguts amb una ja llarga història al seu darrere.

De l'any 1929 són les dues peces festeres més conegudes i populars de València i Alacant; el Fallero" del Mestre Serrano, cercavila estrenat el 18 de març d'aquell any i al que el poeta Maximilià Thous va adaptar una nova lletra el 1931, i "A la llum de les fogueres", himne d'en Luís Torregrosa i lletra de José Ferrandis, estrenat a l'agost del 29, convertit en la peça més popular de les fogueres d'Alacant.

Però si hui parle de música de festa, quan en realitat ni l'any 2020 ni tampoc aquest tindrem a Castelló setmana gran, i difícilment ens aixecarem i ens gitarem amb música, és perquè també a Castelló, des del moment que van renovar-se les nostres festes fundacionals l'any 1945, la "Junta Central de Festejos" va voler disposar d'un pas-doble representatiu de la nostra festa, creant l'any 1946 un concurs per elegir-lo, i vet per on, tal dia com avui, 3 de febrer de 1946, dia de sant Blai, copatró de la ciutat, fa tot just 75 anys, el director de la banda de la Beneficència, el Mestre "Pepito García", guanyava les dues mil pessetes del premi amb la composició "Rotllo i Canya", convertit amb el pas del temps en l'himne processional fester de la ciutat.

En aquest 75 aniversari cal recordar que la cosa va anar més o menys així: A les 15:30 hores del diumenge 3 de febrer a la plaça de bous van escoltar-se per partida doble les 8 composicions que es presentaven a concurs, després el públic assistent, més de 2500 persones, aprofitant el dors de l'entrada votava per la composició que més li agradava, depositant la papereta a les urnes distribuïdes per tota la plaça.

Finalitzada la votació les urnes van ser portades a l'ajuntament on en presència d'alguns dels músics concursants i de diferents membres de la "Junta" va fer-se el recompte, resultant guanyadora la composició interpretada en tercer lloc, amb un total de 1262 vots dels 2487 emesos. Més de la meitat dels votants van elegir-lo. Oberta la plica tota la ciutat va conéixer el nom del mestre guanyador.

José Garcia Gómez, "Pepito García" prototip de castellonenc, senzill, natural, cordial, bondadós, afectuós, obert i popular, a la vegada que com a músic gran pianista, director de banda i mestre de músics, va deixar-nos per la posteritat, des d'aquell carreró de les monges on va escriure'l, l'himne més popular de Castelló.

No cal dir que mai imaginava Castelló la repercussió que aconseguiria el pasdoble en tota la geografia festera i menys encara que jo, uns anys després tindria l'enorme satisfacció de conèixer al seu fill Alejandro i la seua néta Alejandra, d'una manera personal i festera primer i quasi a escala familiar després. Quantes voltes pega la vida!

La revista de l'Associació Josep Climent.

Afortunadament a Castelló hi ha moltes associacions culturals amb vocació de servei, més de 800, que realitzen tot un ventall d'activitats i que suposen la implicació, la participació i el compromís de més de 65.000 persones, veïns, que en diferents camps busquen recuperar valors, transformar la realitat i aportar el seu "granet" per aconseguir una ciutat cada dia més viva i activa.

Algunes amb molta "solera", altres més "modernes", però totes formant part del cor i motor de la ciutat. Enumerar-les seria del tot impossible. I si parle d'associacions a la nostra ciutat, és per què jo hui voldria referir-me a una que porta el nom del fill més insigne que hem tingut al llarg de la història, Josep Climent Avinent.

Una associació que de manera estable en el temps i de forma organitzada ve treballant des de l'any 1989, el camp del culte, en la catequesi i en alguns àmbits culturals que li són més familiars com la infància o l'adolescència; també la música, contribuint a oferir el veïnat un culte, una catequesi i una formació en la llengua pròpia, el valencià.

Presidida en l'actualitat per l'amic Guillem Badenes, presenta un ample ventall d'accions al voltant de la missa de les 11 a Santa Maria, centrades en el cor, els premis anuals Honor Pentecosta i Honor Societat, així com la celebració des de fa més de 25 anys de diferents colònies i esplais per xiquets i joves, la implantació i consolidació d'una línia de catequesi en valencià i, allò que jo voldria destacar hui, la publicació des del 1991 d'una revista trimestral, gratuïta, repartida entre els seus socis i simpatitzants, "Pentecosta, comunió d'església i llengua",  que acaba de publicar el número 112 corresponent al trimestre octubre-desembre de 2020.

Que una associació cultural de la nostra ciutat, arribe a publicar de manera continuada més de 100 números és "per se" tot un esdeveniment, i si li afegim que cada exemplar està farcit d'articles que, a la vegada que presenten un alt contingut històric-cultural-local, estan redactats amb un llenguatge molt entenedor, resulta que estem davant d'un conjunt de "grans històries" que, preparades amb molta rigorositat i cura, malauradament, passen sovint massa desapercebudes, tota una llàstima...

Voleu saber de les pestes a Castelló? Voleu saber de la història de l'església Major de la ciutat als segles XV i XVI? La revista ens ho descobreix, en format imprés o en pdf, només cal accedir a l'enllaç PENTECOSTA 112. I si voleu, per exemple, una cronologia dels inicis de la nostra era, o una antologia de textos dels inicis del cristianisme, només cal que accediu als números anteriors. ALTRES NÚMEROS.  Tot un luxe!

Uns grans treballs de recerca i selecció que, a més a més, poden ser reproduïts i emprats per qualsevol veí, entitat o associació, només fent menció expressa de la seua procedència, de franc, sense cap limitació. Uns grans treballs que, coordinats per l'activista per la llengua a Castelló Avel·lí Flors i Bonet, a parer meu, tal vegada, tenen poca difusió...

Hauria de fer-se el possible i l'impossible perquè una publicació tan digna i completa, editada a tot color, que buscant l'assumpció d'uns valors culturals i lingüístics, i que tracta els temes des de la moderació i el respecte, puga tenir de cada número editat un major ressò, una major difusió.

Res sorgeix de res, hi ha molta feina ben fet al darrere, cada article de cada número es converteix en una font valuosa per conéixer la història i la cultura de la nostra comunitat més propera. De veres, busqueu-les, us recomane la seua acurada lectura,de segur que trobareu més d'una cosa interessant.

Coses a mitges...

Tornen a sonar noves alarmes i no m'agraden les coses a mitges, el que és un dia i l'altre no, els canvis de roba com canvis d'opinió; no m'agraden els que ho resumeixen tot en "és cosa del moment". M'agraden els valents, els que decideixen avançar encara que hi haja dubtes. No poden, ara més que mai, els que ens governen, deixar les coses a mitges, cal fer el possible i l'impossible per garantir el nostre benestar.

I no és que el que s'ha fet fins ara "siga el no-res". Els diferents governs han fet moltes coses en aquests 10 mesos llargs de pandèmia, però, a hores d'ara, crec fan falta accions més actives i contundents i és que quan es fan les coses a mitges no deixen satisfet no ningú.

Vist el que estem veient de com evoluciona la transmissió de la Covid, sóc partidari d'un confinament "curt i intens", en lloc de fer les coses a mitges, que pense acabaran conduint-nos -com m'agradaria errar-, a un confinament irremeiable, per molt més temps i de forma catastròfica.

Tancar-ho tot pocs uns pocs dies, tan sols unes poques setmanes, per després seguir amb una vida econòmica, cultural, social i familiar  el més normal possible i mantenir el gruix dels negocis amb totes les garanties.

I perquè no es fa així? Perquè a parer meu, totes les filigranes que està fent el Govern posen en evidència que en la gestió d'aquesta pandèmia "falta una gran pota", que és la "capacitat real de compensar els sectors afectats davant la decisió que hauria de ser la de tancar", ja que és obvi que l'única manera de frenar açò implica disminuir el nivell de transmissió, la mobilitat i la capacitat de contactes.

Inclús els sabuts de l'OMS advoquen per confinaments "curts i intensos" quan la cosa "se'n surt de mare", actuació bàsica que, a la llarga, resulta molt més productiva per l'economia que no els pegats, i tancaments a mitges.

Les xifres que anem coneixent cada dia que passa són esgarrifoses, només hui, 600 nous casos confirmats a la nostra província, 412 als hospitals i 48 pacients a l'UCI, i fregant els 500 castellonencs morts des de l'inici d'aquest mal somni.

És veritat que aquesta situació serà "catastròfica o no" depenent de  múltiples variables, algunes bàsiques i controlables com el comportament individual, correcte majoritàriament però nefast en alguns incívics, altres altament imprevisibles com la capacitat de mutació i de contagi del virus, però sobretot han de ser les administracions les que amb accions contundents, i no a mitges, decidint un confinament total, intensiu i curt, actuant de manera enèrgica i sobretot clara, aconseguisquen, estant a l'altura de les circumstàncies excepcionals d'aquesta tercera onada, posar fre a aquest desenfré.

Estar confinats a l'inici de la pandèmia va ser dur, vam estar uns mesos sense veure la nostra gent, econòmicament insegurs, però l'esforç va pagar molt la pena. Ara el panorama és molt lleig, tot sembla indicar que o milloren les xifres, o anem al col·lapse i no només sanitari.

Tal vegada aquesta setmana siga crucial, siga la que ens duga a doblegar la corba, però, i si no és així?, un nou temps perdut. Tal vegada la situació comence a canviar aviat, i no tinguem més la sensació que s'estan fent les coses a mitges, amb por o sense la contundència necessària. Tant de bo. De moment cuidem-nos i cuidem els nostres, encara ens queda...

Inusual

Acabava la meua publicació d'ahir referida a l'inicial ajornament i més que probable suspensió de les Festes de la Magdalena 2021, amb la frase "diuen els que saben que a temps inusuals els hi corresponen mesures inusuals", i vet per on, a la mateixa hora en què jo estava escrivint aquella publicació és reunia telemàticament, sota la presidència de l'alcaldessa de Castelló, en sessió extraordinària, el Centre de Coordinació Operativa Local, organisme format per diferents especialistes en emergències, per revisar, actualitzar i mobilitzar els recursos necessaris per a frenar l'expansió del coronavirus al nostre poble, davant l'increment de la incidència acumulada que reflecteixen les dades fetes públiques en aquests darrers dies.

I vet per on, en aquesta reunió del CECOPAL de Castelló van acordar-se tot un paquet de mesures excepcionals, que fa només uns mesos consideraríem tots com a inusuals, per ser accions infreqüents, sorprenents, gens habituals i que van venir a trencar la rutina diària, l'esdevenir del veïnat, i que ara, tornaran a convertir-se com a mínim fins al 15 de febrer, per la seua repetició, en habituals.

La suspensió de l'activitat municipal presencial i no essencial, el tancament de les instal·lacions esportives i culturals, la potenciació del teletreball i la recomanació de seguir un autoconfinament el més estricte possible del veïnat, tornen a ser mesures que considerades extraordinàries i inusuals, han d'acabar en hàbits ciutadans si volem evitar al màxim les situacions de risc de contagi.

Davant la situació en la qual estem abocats, en la que s'ha fet públic que la incidència acumulada a la nostra ciutat supera ja els 500 casos per 100.000 habitants, i a mesura que van passant els mesos, setmanes i dies, tots anem adonant-nos-en que tenint familiars o coneguts als qui el "bitxo" d'una manera més o menys virulenta els hi ha atacat, jo i supose que alguns de vosaltres també, em faig la següent pregunta: És millor dedicar tots els esforços a erradicar el virus o seria millor dedicar-los a aprendre a viure amb ell? Quina serà la millor estratègia?, mesures inusuals o enfocament científic, flexibilitat i sentit comú? Difícil papereta...

L'estratègia seguida fins ara al nostre país i, naturalment al nostre poble, ha estat intentar contenir l'avançament del virus, però no hem d'oblidar que un virus és un microorganisme amb capacitat d'adaptació i evolució, i que mai pot eliminar-se del tot, per la qual cosa tot i que la ciència desenvolupe medicaments o vacunes, haurà de ser el nostre propi sistema immunitari, el que desenvolupant anticossos aconseguisca posar fre a la malaltia, per això, és possible que l'estratègia de coexistència, aprendre a viure amb ell, tot i ser molt arriscada en aquests moments, siga l'encertada...

Ajudaran aquestes mesures inusuals a arribar a frenar l'expansió? Hem de buscar la immunitat col·lectiva i, per tant, aquestes mesures, han de deixar de ser inusuals i extraordinàries per passar a ser "normals", estem parlant de consells de salut, d'apel·lar als valors cívics, mai d'imposicions ni restriccions amb l'esperança de salvar també l'economia.

Naturalment i malgrat que les vacunes desenvolupades fins a aquest moment no podem saber si són o no segures i sabent que no són eficaces contra la infecció, que no eviten que ens infectem ni que contagiem el virus a altres persones, coneixem que sí que ho són contra la malaltia, evitant que es desenvolupe aquella, per la qual cosa sóc també partidari de la vacunació com a producte que, esperem que més prompte que tard, ajude a aconseguir l'anhelada immunitat.

Siguem si voleu inusuals, però en el sentit de ser capaços de sorprendre'ns els uns als altres, demostrant que podem vèncer el virus no per casualitat sinó per repetició intencionada, per elegir la millor opció, que ara passa per assumir aquests reptes que ens presenta la CECOPAL i vacunar-nos en el moment en què ens corresponga. Açò no ha de durar per sempre!