Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (III)

En aquest dilluns "no festiu" de la "no magdalena", continue les meues reflexions on vaig deixar-les ahir: des de fa uns anys i ara en temps de pandèmia més que mai, es fa palesa que "les gaiates", les comissions de sector, pateixen, i per suavitzar el seu patiment busquen l'eixida fàcil, ajudes totals des de la municipalitat. Acabava ahir davant aquesta situació llançant la pregunta: Voleu dir que és eixe el camí per salvar la festa?

Anem a pams. Veiem, una cosa són les gaiates, que ningú discuteix a hores d'ara, que són el símbol identificatiu de les "festes de la Magdalena", juntament amb la romeria, l'element més antic de la festa, i una cosa molt diferent són les comissions de sector, i els càrrecs representatius de reina, madrines i dames, fruit de l'anomenada renovació festera del 1945.

És veritat que les gaiates, les lluminàries, són anteriors a la renovació, fins i tot les més grans. L'any 1944 només existien per la festa a Castelló quatre gaiates monumentals, complement a la romeria, processó de retorn i desfilada de penitents, la del gremi de Sant Isidre, la de la Càmera Agrícola, la del Regiment i la de l'Ajuntament, i va ser la Junta Central l'any 1945, encarregada de dotar de contingut la setmana festera, quan dividint la ciutat en sectors va determinar que cadascun d'aquells, inicialment 12, tinguera una comissió i construïra una gaiata, que fóra batejada i, per tant, que tinguera "madrina", a la que farien costat unes dames, seguint un model semblant a les falles valencianes i paral·lelament organitzara "festes" al llarg de tota la setmana al voltant del monument gaiater.

La Junta Central per recolzar i impulsar la construcció de les diferents gaiates, en un Castelló que superava per poc els 20.000 habitants, va crear des del primer any els premis als millors monuments, de manera que la seua creació tinguera un al·licient motivador per tot el veïnat d'un mateix sector, a la vegada que delega en les comissions portar l'entramat festiu als carrers del sector, mentre que la Junta Central es reserva l'acció coordinadora entre els sectors i la representació davant els organismes oficials. Tot rodó.

Aquella estructura que semblava perfecta va portar amb el pas dels anys uns diferents funcionaments, amb comissions de sector amb molts recursos de tota classe, començant pels econòmics i acabant pels participatius, amb grans monuments i festes grosses, al costat d'altres que a dures penes podien fer front a les despeses que la construcció de la gaiata els hi ocasionava.

La Junta Central per nivellar els sectors va augmentar el nombre de premis atorgats als monuments que, en alguns casos, servien com consolació per les comissions més pobres, però sempre ajudes directes per la creació i construcció de la gaiata; els actes festers es deixaven a la imaginació i economia de la presidència i membres directius de cada comissió, i "la gràcia" per treure diners i lluir-se més que ningú al llarg de tota la setmana.

Si es volia una comissió important, activa i lluïdora, calia tenir un gran pressupost econòmic, que començava per tenir un cada vegada més gran nombre de socis, i inventar-se motius i maneres de "treure diners", ja fora mitjançant la venda de loteria, rifes, o altres menesters que ajudaren a nivellar els més que modestos pressupostos. 

Amb aquesta estructura, tenint com a centre la gaiata i cada any "competint" per tenir més i millors festes, les comissions de sector arrelaren entre el veïnat, convertint-se la gaiata-monument de cada sector en el més consubstancial de la festa, vinculant els veïns amb els sectors, sent les festes veïnals, a la vegada que el fet de pertànyer a alguna comissió de sector va fer possible el condicionant social i relacional de la joventut, convertint-se el fet en vàlvula d'escapament per "eixir fins tard".

Els canvis polítics i socials que a la ciutat van viure's a partir dels anys 70 del segle passat, van desembocar d'una banda en què la Junta Central deixara pas a una Junta de Festes, més democràtica, popular i participativa, que es feia càrrec de l'organització i pes dels actes més representatius de la setmana, amb un programa "oficial", cada vegada més popular i menys elitista, que amb un continu augment de pressupost municipal, emmascarava els actes promoguts pels sectors, mentre que les comissions de sector, que cada vegada comptaven amb més representants deslligats del mateix sector, es convertiren en associacions culturals, submergint-se en una llarga crisi, amb la cara visible de la dificultat per trobar socis i representants, a més de fer front a unes despeses cada any majors i, el que és més trist, sense ser en nombroses ocasions, conseqüència directa de la construcció del monument que, no oblide, és el símbol a mantenir i potenciar.

Si per evolució, dinamització o adequació a la nova societat castellonenca, les comissions de sector, a hores d'ara amb escassos pressupostos, i amb algunes contades excepcions poc poder de convocatòria, tenen veritables problemes de subsistència, tal vegada és que la societat castellonenca veja que ja han complit el seu paper i, en aquests nous temps, agreujats per la pandèmia, hagen de deixar pas a noves formes, amb una filosofia i manera d'entendre la setmana festera diferent, o no?

Siga com siga, la suspensió de la setmana festera per dos anys consecutius ha despertat entre el món fester la preocupació pel futur de les comissions, un futur que sembla del tot incert i que està demanant a crits una reestructuració a fons.

Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (II)

Tercer diumenge de Quaresma, festa grossa a la ciutat, Castelló hauria d'haver estat romeu, viatger, pelegrí, i complint la tradició, impulsats per alguna de les tres motivacions exposades al post d'ahir, o tal vegada fent-se ressò de totes tres, acostar-se, sense tindre por al sol, al vent, al fred, o a la pluja que, pel que estic veient hui ens haguera acompanyat, al turó i ermita de la serra costanera. No ha pogut ser i tant que em dol...

Però continuem on vam deixar-ho ahir, dient les coses pel seu nom, i tractem de donar resposta a la pregunta que va restar a l'aire: han tingut les "festes anuals" a Castelló sempre com a base un fet religiós com passa amb el sentit primer de la romeria?, ha estat sempre així?

Ja ho deixàvem entreveure ahir, no, ni de bon tros... Entre els anys 1839 i 1936 les principals festes que a la ciutat se celebraven eren les tradicionals festes de juliol, de marcat caràcter cívic i liberal, les primeres grans festes municipals que la ciutat va organitzar per commemorar els fets gloriosos del 7, 8 i 9 de juliol de 1837 en què la ciutat en ple, dels rics als pobres, va fer front al setge del general Cabrera, mantenint-se "fidel i lleial" a la reina Isabel II.

Unes festes grosses, participatives, organitzades, promogudes i pagades per la municipalitat, on any rere any no faltaven ni els vols de campanes des de la torre campanar de la Vila, partits de futbol, concerts de la banda municipal, traques i focs d'artifici, al costat de manifestacions cíviques, revetlles, xarlotades, projeccions de cinema, batalla de flors, campionats de tir de colomí o corregudes de bous, i que duraven tota una setmana, convertint-se en les "principals de l'any" a la ciutat.

Però acabada la guerra civil i el triomf del "Movimiento Nacional" des de l'ajuntament es veu amb "mals ulls" que la ciutat celebrara com a "festes grosses" unes festes liberals, on la religiositat no apareixia per cap lloc i, amb l'excusa que ens trobàvem en temps de creixement, futur i pau, va aparéixer la idea que la ciutat requeria i necessitava unes festes més esplendoroses.

Calia buscar la data i el moment apropiat i, aprofitant "la romeria" com a nucli, se crea "tota una setmana festera" substituta, les que a partir d'aquell moment 1945, seran les "Festes de la Magdalena", i que han de fer oblidar els castellonencs les "antigues de juliol", establint noves formes, programa i ritual festiu.

Unes festes amb un esquema bàsic que, 75 anys després, encara es manté vigent en la seua major part: una cavalcada del Pregó, anunci de la festa, la romeria com a principal acte aglutinador i motor de tota la setmana, recordatori del passat, religiosa i cívica en perfecta harmonia, clergat i municipalitat caminant a l'unísson, sense fissures, gaiates monumentals i comissions de sector encarregades de vertebrar la ciutat en barris festers, bous, manifestacions populars folklòriques i pirotècnia, acompanyat de la presència de la dona castellonera en totes i cadascuna de les activitats festives, representants de tots els estaments socials de la ciutat amb els càrrecs de regina, dames i madrines.

Amb el pas dels anys, la ciutat ha canviat, el creixement ha estat continu, han aparegut nous barris i noves zones residencials, també l'organització política, la dictadura ha deixat pas a una democràcia altament consolidada i, per descomptat, el poble, el veïnat, els castellonencs també hem canviat..., res és com fa tres quarts de segle, Castelló és un altre món.

I tots aquests canvis han influït i incidit en una nova manera de "veure i viure" la festa, arribant a una crua realitat: no sembla ser massa encertat mantenir una estructura festera, que sent bona pel 1945, resulta del tot insostenible, econòmicament, socialment i estructuralment en l'actualitat.

No vull dir amb açò que calga canviar les "festes grosses", que calga tornar a substituir la "setmana gran" de la Magdalena a alguna altra setmana com  algunes veu han deixat caure, basant-se en el fet que l'ajuntament ha aprovat el canvi de data festera local de demà dilluns 8 al 10 de setembre proper, en considerar la circumstància extraordinària de la "no Magdalena" d'aquest any,  i,en un clar intent de convertir, més a la curta que a la llarga, en la "festa grossa" i principal, la festa de la data commemorativa del privilegi del trasllat. No crec que eixa siga la intenció municipal tot i que la laïcitat de l'equip de govern done peu a poder-ho arribar a fer creïble...

El problema, crec és un altre, més d'arrel. Cal trobar solució a la insostenibilitat econòmica, social i estructural d'una encotillada organització festera basada en una sacrosanta oficialitat de les comissions de sector, que emparant-se amb "la gaiata" com a símbol de la festa i la ciutat, vol mantenir una situació en molts casos obsoleta i sense sentit al segle XXI.

Ara, en temps de pandèmia, de crisi de tota classe, també les comissions de sector, conformades per veïns, "les gaiates", pateixen, i buscant l'eixida fàcil,  demanen, fins i tot exigeixen privilegis festers, ajudes totals des de la municipalitat. Voleu dir que és eixe el camí per salvar la festa? Tinc els meus dubtes, demà us els explicaré si voleu conéixer-los. 

Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (I)

Hui és un dia estrany, rar, i és que a hores d'ara hauria d'estar veient el Pregó, gaudint de les tradicions, i no ací davant l'ordinador "pegant-li voltes" a la situació, i és que realment hui comença una setmana trista per la ciutat, el veïnat i personalment per a mi, ja que per segon any i per culpa de la Covid, hui no hem pogut gaudir de la mascletá d'inici de festes i tampoc escoltar el fet tant esperat de "ja el dia és arribat", ni demà complir amb la tradició de ser un veí més a la romeria de la Magdalena, que des del segle XIV ve celebrant-se a Castelló el tercer dissabte de Quaresma i des del 1793 i per disposició del bisbe Salinas, el diumenge.

Una romeria, una pràctica anual, a la que els veïns hem acudit "en massa" al llarg de la història, i que tenint inicialment un origen clarament penitencial, com a rogativa per a aconseguir mitjançant la pregària, "salutem, pacem et pluviam de coelis", salut, pau i pluja, i fer front a la pesta, la fam i la guerra, terribles situacions que poden arribar a acabar amb tot un poble, amb el pas dels segles va afegir-se-li el record i commemoració del trasllat, de la baixada des del Castell Vell al Pla en compliment de l'autorització reial, canvi que va portar anys després al nostre poble a la categoria de ciutat i capital de província.

Per tant una romeria commemorativa d'un fet doble, una participació del poble amb una doble motivació: religiosa-penitencial d'una banda, assumida pel veïnat més proper a l'església, i històrica-de trasllat, per l'altra, assumida per la gent menys religiosa, més laica; romeria que convertida en rutina anual, aplega i fa caminar en paral·lel i a l'uníson el veïnat envers l'ermita i el castell,i que, amb el pas dels anys, evoluciona fins a arribar al moment actual, segle XXI, en què cal afegir una tercera motivació, "anar a la romeria... és anar a xalar!", anar a passar-s'ho bé, passar-s'ho pipa, passar-s'ho bomba, i fruir com un camell, amb els amics, veïns, companys o familiars, sense més pretensions, ni raons, ni finalitats.

Tres motius, tots ells importants, per participar de la nostra romeria que han anat evolucionant, conducta suplicatòria davant aquell que regeix el destí del món, viatge iniciàtic antropològic al solar sagrat dels nostres orígens i fent grup anar de farra, i que cal mantenir i fer créixer, sense confrontaments, sense imposicions, cadascú amb el seu pretext i tots tres respectables.

Una romeria que, i això sí que és preocupant, cal de bell nou ajornar aquest 2021, com ja va ser d'obligació i pel mateix motiu l'any passat. I és que la romeria ha estat i és un solemne o devot ritual a complir cada any, un dia convertit en mite, una acció que convertida en festa, amb el pas dels anys, ha assolit el protagonisme central de la "festa grossa" de la ciutat.

Però cal no confondre romeria i festes. A Castelló com a moltes altres localitats veïnes en temps passats eren diferents les romeries que se celebraven, a diferents llocs i per diferents motius, però mai es parlava en aquelles dates concretes de "festes". El sentit dels romeus sempre era religiós, com a mostra de fe, compliment de promesa o penitencial...

Si aprofundim en el concepte de festa i, més en concret de "festes A Castelló", cal parlar des de temps antics de les "festes de carrer", l'execució d'un tipus d'oci i acte festiu, religiós, però també lúdic, que es va desenvolupar a final del segle XVIII i principalment durant el segle XIX moment àlgid de la seua expansió. És l'expressió del poble per gaudir de la seua pròpia festa, honorat als patrons, sants i santes de la devoció popular, i buscant el desenvolupament personal i col·lectiu en la gent, el carrer o el barri, creant les seues pròpies motivacions i sent capaços d'autogestionar-les.

I si parlem de "festes DE Castelló", aquelles que involucraven directament o de manera indirecta tota la ciutat, cal parlar de les "puntuals" i les "anuals". Les primeres es feien per un motiu concret, cas per exemple de la vinguda d'un rei, bisbe o personalitat al poble, i el nombre i varietat d'actes a celebrar, diferien en quantitat segons la importància del visitant; així trobem festes en les quals a més de blanquejar-se i guarnir-se les façanes de les cases, es construïen arcs triomfals amb flors en honor del visitant, es preparaven lluïdes il·luminacions, s'aixecaven escenaris on actuaven les bandes de música, i fins i tot es feien espectacles de bous de carrer...

Destaquem entre les anuals, les del "Corpus",  "Sant Pere" al Grau, "Sant Cristòfol" i les de "Lledó", patrons de la ciutat, esperades amb impaciència per tot el veïnat any rere any i celebrades en aquells moments en què el veïnat disposava de cert temps, entre períodes de força feina.

Observem com les festes anuals a Castelló han tingut com a base un fet religiós, coincidència inicial amb el sentit primer de la romeria. Però sempre ha estat així? No, ni de bon tros... Demà ho veurem amb detall. Parlar de festa no és parlar de base religiosa sempre.

 

BBT

Tres lletres, una sigla, una abreviatura, que pot tenir diferents significats. Així, pot fer referència als diferents grups d'investigació en bioquímica i biotecnologia, o de biomaterials, biomecànica i enginyeria de teixits que, cada vegada més, proliferen a les nostres universitats, a la teoria del big bang o de la gran explosió (Big Bang Theory) punt inicial en la formació de la matèria, l'espai i el temps, o també respondre al nom d'un grup musical xinés (Boom Boom Taker). Això per no parlar de com aquest acrònim és també representatiu de l'aeroport de Berberati a la república centreafricana, o del Biel Ballester Trio un grup català de jazz.

Però no, jo no vull referir-me a cap grup d'investigació, a cap teoria, ni a aquell l'aeroport, ni a cap grup musical; si hui encapçale el meu comentari amb BBT és, perquè vull fer referència a Bancs, Bars i Tendes...

I no als BBT's en general, si més no, als bancs, bars i tendes dels pobles menuts de la província de Castelló, i més en concret als "NO BBT's",als No bancs, No bars i No tendes. I és que, malauradament, en són molts, massa, els pobles que a les nostres terres, cada dia perden, l'únic banc, l'únic bar o l'única tenda, fet que més a la curta que a la llarga, fa que el poble perda població i entre en un procés perillós d'abandonament.

La crisi econòmica, el procés de concentració d'entitats financeres i el fenomen d'abandonament de les localitats més xicotetes de l'interior han tingut un efecte rotund a Castelló. L'any 2008 eren 34 els pobles sense sucursals bancàries, que van passar a ser 48 el 2012, i 88 el 2016, fins a arribar als 90 actuals, un de cada tres municipis del conjunt provincial no disposa de banc fixe, tot un problema i més encara si pensem que la majoria dels usuaris n'eren gent molt gran.

I si parlem dels bars, les xifres tampoc porten a l'optimisme. Almenys una dotzena de municipis de la província ja no en tenen i en el mateix nombre es troben els que disposen d'un únic local que es manté pel règim beneficiós de concessió municipal, perquè allà ho saben ben bé, el poble que perd tots els seus bars no només deixa de tenir un lloc on fer-se una cervesa, sinó que desapareix un espai, en molts casos l'únic, de socialització entre els veïns.

Si a l'entorn rural hi ha dificultats d'accés a serveis bàsics, fins ara es deia que un poble sense escola estava condemnat a morir, per falta de relleu generacional, ara cal afegir que aquesta mort serà més ràpida si no hi ha ni bancs ni bars.

I el cop de gràcia ve a donar-lo la tercera pota de l'acrònim, la "T" de tenda. La realitat actual és que almenys en una desena de localitats de l'interior de la província ja no hi ha tendes obertes on el veïnat puga comprar una mica de tot, des de pasta i arròs, oli, sal, embotits o productes de drogueria, a piles o cola.

És veritat que evitar el tancament de bancs, bars i tendes, als pobles de l'interior, no és, pel seu lloc i accessibilitat, gens fàcil d'afrontar ni de solucionar. Ningú proposa col·locar una tenda, un bar o una sucursal bancària a cada poble de menys de 50 habitants, però per això estan els organismes oficials.

L'Administració és la que ha de fer l'esforç i llançar iniciatives i línies d'ajuda per frenar la despoblació. O estan fent? És prou? Sembla que no.  Incentius fiscals i ajudes directes són imprescindibles, vitals i necessàries perquè els seus habitants, encara que més vells i dispersos, són tan reals com els de qualsevol localitat gran.

No tot està perdut encara, una notícia coneguda hui mateix, manté i obre el camí i l'esperança: la Serratella, municipi muntanyós i abrupte, situat en plena serra d'Engarceran, després de quasi mig any tancat, tornarà a obrir aquests cap de setmana proper el seu bar, "els perxes", a la vegada que oferirà també el servei de "tenda multiservei", recuperant així, d'una tacada, dues de les tres lletres de l'acrònim: BT.

Cal fer allò que calga i més perquè la qualitat de vida en el medi rural siga equiparable als altres territoris més poblats si volem aconseguir que la vida als pobles no siga una renúncia constant a uns serveis suficients i de qualitat. Encara som a temps, tot i que cada dia que passa la dificultat augmenta i en són més els nostres pobles que passen a estar en perill extrem de despoblament. Els pobles de Castelló no mereixen aquesta situació; pel bé de tots aturem la desaparició de més BBT's dels nostres pobles.

Canvis i coincidències...

Amb tota probabilitat serà allò que anomenem un esdeveniment casual, una casualitat, una circumstància no intencionada, però em crida l'atenció que, en aquests moments, hi haja una coincidència temporal en el canvi de seu, del domicili principal del Partit Popular a Castelló i també de la mateixa formació política a Madrid.

Els dirigents del PP madrileny, amb el senyor Casado al capdavant, acaben d'anunciar que deixen la seua seu del carrer Gènova, canvi motivat principalment per les investigacions en els tribunals sobre el suposat finançament il·legal de les obres realitzades i que s'està dirimint en el judici de la caixa B, i com a manifestació pública de ruptura amb el passat del partit.

És possible que siguen aquests els motius del canvi de seu, o no? Sempre quedarà el dubte, més encara si fem cas a les opinions d'alguns dirigents del mateix partit que consideren que la venda de la seu no és la solució ni recepta de futur, si més no diuen que el que cal és afrontar la realitat que, en l'actualitat, està patint el partit, fent un bon diagnòstic i buscant alternatives i estratègies de millora.

I la casualitat, o no?, ha volgut que també el PP a la nostra ciutat, després de més 30 anys d'ocupació d'un espai al camí de la Plana, i un continu procés d'actualització i reformes del local, siga ara, també en aquests dies, quasi dos anys després del declivi plebiscitari de les eleccions del 2019, quan per fomentar una rentada d'imatge i amb el principal propòsit de transmetre una sensació de regeneració, faça realitat allò que van acordar, canviar la seu, esperant que aquest canvi de lloc, ara diuen que un lloc més modern, però en realitat crec que més menut i més als afores, contribuïsca a recuperar la confiança perduda de l'electorat.

Hi ha un refrany en castellà que em ve a la memòria arran de tot açò que diu: "Aunque la mona se vista de seda, mona se queda", o el que ve a ser el mateix en la nostra llengua: "Encara que ho dissimule, se li veu el llautó", per expressar que les coses no són mai com semblen; la bona figura no sempre va acompanyada de virtut, ni la lletgesa de pecat. El canvi exterior pot ajudar, no diré que no, però els votants hem d'anar més lluny i observar, tenir memòria, i actuar amb conseqüència.

No diré jo que el canvi de seu ara a Castelló del PP siga una renúncia al passat, ni crec servisca per a aconseguir un rellançament al futur, però tampoc crec que siga una decisió casual, per més que el senyor Barrachina diga que és la resposta del PP a una necessitat actual que han de tenir les seus per facilitar el treball en grups reduïts i amb totes les garanties higienicosanitàries que permeten la distància entre els assistents-usuaris o la renovació i ventilació de l'aire, així com la resta de premisses recomanades.

La regeneració i modernitat d'un partit polític ha d'anar molt més enllà d'un canvi d'espais i d'imatge. El canvi de seu, la modernor i funcionalitat d'un lloc, treballar amb titulars cridaners, fins i tot la coincidència d'aquests canvis en el temps, pot arribar a millorar la visibilitat pública, no dic que no, però si es vol avançar calen projectes de futur viables i plans estratègics amb línies d'acció concretes i mesures per al desenvolupament.

Si això es fa a Castelló en locals antics o moderns, ja siguen ubicats al Camí de la Plana, al carrer Joan Pau II, al de Carcaixent, Navarra, Governador o escultor Viciano, és del tot indiferent. Per renovar-se i arribar a la gent cal treballar amb dedicació, ganes, il·lusió, més i millor, i sense mirar-se tant el melic!