Les coses pel seu nom: Romeria versus festes... (III)

En aquest dilluns "no festiu" de la "no magdalena", continue les meues reflexions on vaig deixar-les ahir: des de fa uns anys i ara en temps de pandèmia més que mai, es fa palesa que "les gaiates", les comissions de sector, pateixen, i per suavitzar el seu patiment busquen l'eixida fàcil, ajudes totals des de la municipalitat. Acabava ahir davant aquesta situació llançant la pregunta: Voleu dir que és eixe el camí per salvar la festa?

Anem a pams. Veiem, una cosa són les gaiates, que ningú discuteix a hores d'ara, que són el símbol identificatiu de les "festes de la Magdalena", juntament amb la romeria, l'element més antic de la festa, i una cosa molt diferent són les comissions de sector, i els càrrecs representatius de reina, madrines i dames, fruit de l'anomenada renovació festera del 1945.

És veritat que les gaiates, les lluminàries, són anteriors a la renovació, fins i tot les més grans. L'any 1944 només existien per la festa a Castelló quatre gaiates monumentals, complement a la romeria, processó de retorn i desfilada de penitents, la del gremi de Sant Isidre, la de la Càmera Agrícola, la del Regiment i la de l'Ajuntament, i va ser la Junta Central l'any 1945, encarregada de dotar de contingut la setmana festera, quan dividint la ciutat en sectors va determinar que cadascun d'aquells, inicialment 12, tinguera una comissió i construïra una gaiata, que fóra batejada i, per tant, que tinguera "madrina", a la que farien costat unes dames, seguint un model semblant a les falles valencianes i paral·lelament organitzara "festes" al llarg de tota la setmana al voltant del monument gaiater.

La Junta Central per recolzar i impulsar la construcció de les diferents gaiates, en un Castelló que superava per poc els 20.000 habitants, va crear des del primer any els premis als millors monuments, de manera que la seua creació tinguera un al·licient motivador per tot el veïnat d'un mateix sector, a la vegada que delega en les comissions portar l'entramat festiu als carrers del sector, mentre que la Junta Central es reserva l'acció coordinadora entre els sectors i la representació davant els organismes oficials. Tot rodó.

Aquella estructura que semblava perfecta va portar amb el pas dels anys uns diferents funcionaments, amb comissions de sector amb molts recursos de tota classe, començant pels econòmics i acabant pels participatius, amb grans monuments i festes grosses, al costat d'altres que a dures penes podien fer front a les despeses que la construcció de la gaiata els hi ocasionava.

La Junta Central per nivellar els sectors va augmentar el nombre de premis atorgats als monuments que, en alguns casos, servien com consolació per les comissions més pobres, però sempre ajudes directes per la creació i construcció de la gaiata; els actes festers es deixaven a la imaginació i economia de la presidència i membres directius de cada comissió, i "la gràcia" per treure diners i lluir-se més que ningú al llarg de tota la setmana.

Si es volia una comissió important, activa i lluïdora, calia tenir un gran pressupost econòmic, que començava per tenir un cada vegada més gran nombre de socis, i inventar-se motius i maneres de "treure diners", ja fora mitjançant la venda de loteria, rifes, o altres menesters que ajudaren a nivellar els més que modestos pressupostos. 

Amb aquesta estructura, tenint com a centre la gaiata i cada any "competint" per tenir més i millors festes, les comissions de sector arrelaren entre el veïnat, convertint-se la gaiata-monument de cada sector en el més consubstancial de la festa, vinculant els veïns amb els sectors, sent les festes veïnals, a la vegada que el fet de pertànyer a alguna comissió de sector va fer possible el condicionant social i relacional de la joventut, convertint-se el fet en vàlvula d'escapament per "eixir fins tard".

Els canvis polítics i socials que a la ciutat van viure's a partir dels anys 70 del segle passat, van desembocar d'una banda en què la Junta Central deixara pas a una Junta de Festes, més democràtica, popular i participativa, que es feia càrrec de l'organització i pes dels actes més representatius de la setmana, amb un programa "oficial", cada vegada més popular i menys elitista, que amb un continu augment de pressupost municipal, emmascarava els actes promoguts pels sectors, mentre que les comissions de sector, que cada vegada comptaven amb més representants deslligats del mateix sector, es convertiren en associacions culturals, submergint-se en una llarga crisi, amb la cara visible de la dificultat per trobar socis i representants, a més de fer front a unes despeses cada any majors i, el que és més trist, sense ser en nombroses ocasions, conseqüència directa de la construcció del monument que, no oblide, és el símbol a mantenir i potenciar.

Si per evolució, dinamització o adequació a la nova societat castellonenca, les comissions de sector, a hores d'ara amb escassos pressupostos, i amb algunes contades excepcions poc poder de convocatòria, tenen veritables problemes de subsistència, tal vegada és que la societat castellonenca veja que ja han complit el seu paper i, en aquests nous temps, agreujats per la pandèmia, hagen de deixar pas a noves formes, amb una filosofia i manera d'entendre la setmana festera diferent, o no?

Siga com siga, la suspensió de la setmana festera per dos anys consecutius ha despertat entre el món fester la preocupació pel futur de les comissions, un futur que sembla del tot incert i que està demanant a crits una reestructuració a fons.