Signaré.

Per donar resposta a una actuació administrativa concreta, segons els termes especificats per la llei, amb la finalitat d'aportar informació que es considera que és rellevant per al procediment, siga per recórrer una sanció o presentar alguna petició, aportar valoracions o dades a diferents expedients administratius, els ciutadans disposem d'un dret, són les al·legacions, documents que han de ser tinguts en compte per l'òrgan competent en redactar la proposta de resolució corresponent.

Generalment existeix un termini per fer ús d'aquest dret que varia en funció del procediment de què es tracte. Tal vegada les al·legacions més comunes són aquelles que es presenten per fer front als procediments sancionadors de les infraccions de trànsit o circulació, o les excuses a les juntes electorals de zona per no anar a les meses electorals.

Tot i que el procés ve de lluny, no fa massa dies, la Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica de la Generalitat Valenciana, va instar a l'ajuntament de Castelló, en compliment de la llei 14/2017 i 52/2007, a iniciar un nou procediment, aquell que estudia la retirada de la Creu del Ribalta, en considerar-la un "vestigi franquista" a la ciutat.

Procediment que va iniciar-se en el moment en què la regidora de Memòria Democràtica, Verònica Ruiz, va signar el 30 d'abril passat el decret d'incoació de l'expedient, i fóra publicat el primer de maig en el Butlletí Oficial de la Província (BOP), obrint-se un període d'al·legacions de 15 dies hàbils perquè quantes persones estiguen interessades al·leguen i presenten els documents i justificacions que estimen pertinents, a favor o en contra de la retirada del monument.

Novament la societat castellonenca ha de posicionar-se. I ara, com abans, trobem organismes, institucions, associacions i veïns en particular que consideren el fet de la retirada de la creu com innecessari, al costat d'altres que ho consideren un acte de justícia que, també es tradueix en l'àmbit polític municipal en un nou enfrontament entre l'equip de Govern i l'oposició.

Argumentacions històriques i jurídiques a favor o en contra estan arribant-me en aquests dies perquè prenga un partit o altre, convidant-me a presentar al·legacions a títol personal, arribant a facilitar-me el document ja elaborat i havent només de signar-lo; més fàcil impossible.

Unes, com defensa l'equip de govern, amb el propòsit de demostrar que no és un símbol religiós, que es tracta d'un vestigi franquista, construït amb un objectiu clar, defensar el bàndol feixista de la Guerra Civil, espai que durant molts anys va ser lloc de reunió per manifestants d'extrema dreta; altres tractant de convéncer-me que es tracta d'un símbol cultural, que no té res a veure amb un punt de concentració d'exaltació a la dictadura, que el sentit de la Creu com a relíquia del franquisme va desaparéixer fa anys i que, en l'actualitat, la creu és un homenatge que la ciutat manté les víctimes de la violència, a més a més de considerar-se un monument artístic.

Com a ciutadà catòlic i practicant i d'acord amb les meues creences, hi ha moments en què pense que la Creu, que és símbol de l'amor de Déu a totes les persones, manifestació de la força salvadora de l'amor, no hauria de ser retirada d'aquell lloc, però a la vegada pense que el monument, malgrat el pas del temps, vulguem o no, continua mantenint una simbologia i un nom associats al franquisme, no ajudant gens ni mica a oblidar els valors autoritaris i bèl·lics d'una època passada i fosca del país, allunyats dels valors de pau i llibertat que tractem d'aconseguir dia a dia.

Tot i estar fet un embolic i costar-me molt posicionar-me, després d'analitzar una volta i una altra les afirmacions d'uns: "acció que pretén deixar de perpetuar una situació "guerracivilista", i superar-la per la via de la conciliació", "la retirada de la Creu per recuperar la dignitat democràtica", i les dels altres: "nos van a tener enfrente", "persecución de la izquierda más radical a nuestros símbolos religiosos", o "la libertad religiosa por encima del odio", finalment he pres una decisió: signaré.

Presentaré la meua al·legació, instant no a destruir el monument, sinó a reubicar la Creu dels Caiguts de parc Ribalta en el vell cementiri de sant Josep, com a un lloc de memòria, amb una inscripció als seus peus en la qual s'explique tota la seua història, des que es va construir, passant pels canvis en la seua inscripció, fins a l'actualitat.

La meua voluntat no és que la Creu desaparega, que siga destruïda. No podem ni devem esborrar la història, però no vull tenir sobre la meua consciència el dubte si, no posicionant-me, he contribuït a l'exaltació dels odis, dels missatges, d'un règim dictatorial, que Déu vulga mai torne.

Dades errades, errònies o incompletes

Els sinònims errat i erroni fan referència a una situació equivocada, a un concepte o judici fals, o una acció desencertada, significats que corresponen al vocable error. D’altra banda, si una informació està mancada de perfecció, és deficient, es diu que esta incompleta.

En aquest mes de maig, el principal que a la ciutat dediquem a honorar la figura de la patrona, la Verge del Lledó, resulten del tot curioses, unes situacions equivocades, per no dir falses o desencertades que en referència a la reial confraria del Lledó, apareixen en diferents llocs i espais, generant incredulitat, abandonament o simplement deixadesa.

El primer cas fa referència al web oficial de la basílica que en un dels seus apartats i per donar a conéixer amb major profunditat tot el que la Confraria del Lledó suposa per la ciutat, enllaça un web que no funciona:www.cofradiadelledo.com

Un web que és de suposar va ser creat fa ja uns quants anys i que ha quedat obsolet, que en el seu moment va estar canviat o modificat i que, en aquest cas, ningú s'ha encarregat d'actualitzar, demostrant directament el poc interés que des de la gestió de la pàgina es té pel seu manteniment, i el poc de cas que des de la mateixa confraria hi ha perquè els visitants del web de la basílica puguen apropar-se a la institució. Ací vindria com anell al dit aquella dita de "casa de tots, casa de ningú".

No puc jo desfer l'entort, simplement en adonar-me'n vull fer-ho públic, i esperant que tinga el ressò i arribe on haja d'arribar, siga prompte solucionada l'errada. De totes maneres per evitar-vos rebuscar a les xarxes, ací us deixe l'enllaç de la pàgina actual de la confraria: www.cofradiadellledo.es, que dit siga de passada resulta, del tot incomprensible i una mica o prou indignant, que tot el que publica ho faça només en castellà, oblidant-se del valencià, llengua oficial i materna de molts dels fidels i confrares.

Però parlava a l'inici d'aquest escrit de situacions equivocades, errònies, i vet per on, també hui m'he trobat amb una altra informació que m'ha deixat una mica descol·locat.

Al mateix enllaç del web de la basílica comentat anteriorment, trobem aquesta referència: "La lloable Confraria de la Gloriosa i Immaculada Verge Maria del Lledó, va constituir-se a la segona meitat de segle XVI, sent una de les institucions més antigues de la ciutat de Castelló. En 1559, el bisbe de Tortosa, Ferran de Lloaces, a petició del Consell Municipal de Castelló, va aprovar la creació de la Confraria".

D'aquesta ressenya es desprén que, fundada només 11 anys després de la Molt Il·lustra Confraria de la Puríssima Sang de Jesús, la primera germandat penitencial castellonenca, en l'actualitat haurà complit o estarà a punt de fer-ho, 462 anys d'existència. Res ens fa dubtar que així haurà estat.

Però, si observem a l'obra publicada el 1892, "El libro de la provincia de Castellón", en l'apartat efemèrides, pàgina 531, en referir-se al dilluns 12 de maig de 1597, diu l'autor, el cronista Balbàs: "El Vicario general de Tortosa aprueba la fundación de la cofradía de Nuestra Señora de Lidón", de manera que la confraria tal dia com ahir complia 424 anys.

Seran 462 anys tal com afirma el web de la basílica o 424 com publica Balbàs? 38 anys de diferència entre més de quatre segles, si voleu no van a cap lloc, però sent la data d'una fundació/creació tan important per la nostra ciutat, caldria filar més prim i deixar constància que va ser el 1559 quan els Jurats de la ciutat van demanar al bisbat de Tortosa l'aprovació (fundació) de la confraria, però que va tardar-se 38 anys a aprovar-se pel vicari general de la diòcesi els seus primers estatuts (creació).

És una veritable llàstima que en moltes ocasions i per deixadesa les dades importants apareguen desfasades o incompletes perquè no tota la informació disponible haja estat observada i contrastada. En aquest cas, dos elements essencials, un enllaç web que no funciona i una data fundacional/creacional diversa, un inconvenient més per al coneixement social de la història del nostre estimat Castelló.

No s'hauria d'esperar més...

No és discutible ni discutit per ningú, està fora de qualsevol dubte, la importància de les festes tradicionals de la Magdalena a Castelló i el seu impacte social i econòmic a la ciutat. Després de la supressió de les festes del 2020 i la no celebració de la setmana festera quan tocava, en temps de Quaresma d'aquest 2021, i havent-se aprovat a proposta de la Junta de Govern el canvi de festiu local, primer pel ple extraordinari de l'ajuntament de l'1 de març, ratificat per la Conselleria d'Economia el dijous 4 del mateix mes, del dilluns 8 de març a divendres 10 de setembre, restava en l'aire, i sempre coneixent l'evolució sanitària de la pandèmia, la possibilitat de celebració d'unes festes el segon cap de setmana llarg de setembre.

Unes festes que mai serien de la Magdalena, ja que aquesta està lligada al tercer diumenge de Quaresma, però que permetrien rescatar una part dels actes festius, i que suposarien una injecció d'oxigen per als sectors festers després de dos anys en blanc i amb una difícil situació econòmica.

Han transcorregut 2 mesos des d'aquell moment, en què, consensuada entre el món fester i l'equip de govern municipal la suspensió de la setmana de Magdalena, van emplaçar-se de mutu acord a una nova reunió al mes de maig per, analitzar la situació i decidir sobre les festes de setembre, reunió que encara a dia d'avuí no s'ha celebrat.

Ara, abans de ser convocada aquella reunió, des de la Conselleria de Sanitat la mateixa consellera, la senyora Barceló informa que tant les activitats falleres com qualsevol festa tradicional o popular podran celebrar-se a la Comunitat Valenciana a partir de l'1 de setembre. Una data que ha de suposar el punt de partida per a qualsevol classe de celebració popular o tradicional, malgrat que la data exacta l'ha de decidir cada col·lectiu, garantint-se un marge de temps important i més possibilitats de controlar la pandèmia amb l'augment de la vacunació en els pròxims dos mesos.

Sembla que podran autoritzar-se festes sempre que es complisquen les mesures sanitàries que en aquell moment estiguen vigents, amb l'acotació bàsica d'evitar les aglomeracions de tota mena, tant de personal de dins de la festa, com de la gent que acudisca als actes.

Aquestes afirmacions ja ha donat peu a què des de la Junta Central Fallera i en relació amb les Falles, s'anuncie la convocatòria d'una Assemblea de presidentes i presidents per traslladar-los la informació rebuda i debatre, votar i prendre les decisions pertinents, i iniciar els treballs en els protocols necessaris per a la celebració dels actes consensuats.

D'altra banda, des d'Alacant tampoc s'ha tardat a reaccionar, i l'alcalde Barcala i el regidor de festes el senyor Jiménez, han remés als foguerers i barraquers un qüestionari per conéixer la seua opinió sobre si cal plantar monuments en 2021 o s'ajorna a l'any vinent, esperant prendre una decisió abans de fixar una nova data, tot i que, a hores d'ara, per a la tradicional setmana de Fogueres l'únic acte previst, el 24 de juny, festivitat de Sant Joan, és la missa oficial.

Des de la Federació valenciana de Moros i Cristians, després de l'assemblea celebrada el passat dia 5, les comparses que componen la Federació, han donat el consentiment per a l'inici dels tràmits administratius tendents a la celebració de les festes a l'octubre, que en els millors dels casos se circumscriuria a Ambaixades, Alardos i Entrades.

I Castelló? Sembla que ens quedem enrere. No s'hauria d'esperar més. Caldria que des de l'alcaldia i la regidoria de festes es prenguera alguna decisió, s'aportara alguna proposta al món fester, que fora debatuda des del seny i amb una anàlisi rigorosa de la situació, que es deixara oberta alguna porta a l'esperança, que es demanara l'opinió dels diferents col·lectius, que es buscara un consens que es portara a l'assemblea festera i que es prengueren unes decisions que satisferen a tots.

No és tasca fàcil, però si les ciutats germanes ja han iniciat el procés, nosaltres no hem de ser menys i demostrar, una vegada més el nostre ben saber fer fester, amb voluntat i ganes, amb esperança i amb la il·lusió intacta. Ara és ja el moment, no s'hauria d'esperar més!

 

Els 12.000 eucaliptus del pinar...

El parc del Pinar, al Grau, va ser fins al segle XIV propietat del Compte de Trastàmara, títol que ostentava Enric II de Castella abans d'accedir al tro el 1369, passant a propietat del municipi de Castelló quan el consell municipal decideix comprar-lo.

Aquest paratge, que originalment comptava amb una extensió superior a les 200 hectàrees, des d'aquell moment de l'edat mitjana no ha deixat d'estar mai profundament arrelat a la història de la ciutat i del districte del Grau. Des del moment de la compra el pinar va ser la font de la qual els grauers obtenien fusta per a llenya i per construir les barraques, una activitat comunal que davant la dràstica reducció de la seua massa forestal, va haver de regular-se al segle XVIII.

Malgrat que el principal arbre del pinar, com el seu nom indica, era el pi blanc, des que què el 1860, Fra Rosendo Salvat, missioner a Austràlia, va introduir a Galícia l'eucaliptus, per ser un arbre que s'adaptava molt bé als terrenys fangosos, que absorbia molta aigua, que drenava i a la vegada transmetia propietats antisèptiques i repel·lents dels mosquits, per ser un aliat contra la malària, a la vegada que tenia un ràpid creixement, va escampar-se ràpidament per tot el país i, tal dia com avui, de fa 132 anys, l'any 1889, l'ajuntament de Castelló, per repoblar, sanejar i embellir el paratge, procedeix a la plantació de 12.000 eucaliptus.

De les més de 700 varietats d'aquest arbre que hui es coneixen, dos són predominants a Espanya, el blanc, àmpliament distribuït a Galícia i el vermell amb una distribució més interior. No diuen les cròniques de l'època de quina varietat va repoblar-se el pinar, però és de suposar que fora el blanc, per ser aquell qui presenta una major resistència a la salinitat, un major desenvolupament i vigor, que prefereix un sòl extremadament salí i fins i tot creix millor sobre una capa freàtica salobre, com és la del nostre pinar.

Però el temps no passa debades, i més de 100 anys tot ho canvien, també el pinar., i els eucaliptus van començar a generar seriosos problemes al pinar, des del fre al creixement d'altres espècies a causa de la fullaraca que desprenen i la minva d'aigua i nutrients per a la resta de la vida verda, fins a les poc propícies propietats fisicoquímiques per a la formació del necessari humus per l'equilibri de l'ecosistema, de manera que, uns anys després, aquella plantació de 12000 eucaliptus, no va tenir continuïtat i, a hores d'ara, tal com podem comprovar mitjançant la pàgina, turisme-Castelló, en referència als ARBRES DEL PINAR, dels 2952 que hi ha censats, de 7 espècies diferents, no apareix ja cap ni un eucaliptus.

Això no vol dir que no tinguem eucaliptus a la nostra costa. De segur que tots teniu al cap algun exemplar. No fa massa anys, el 2014, essent regidor el senyor Gonzalo Romero, van realitzar-se la tala de huit exemplars que hi havia a l'avinguda d'en Ferrandis Salvador, entre la séquia de l'Obra i el camí de la Ratlla de Benicàssim, a causa de les molèsties i l'aixecament de rajoles de la vorera del passeig. Tot i això encara en restaven uns pocs.

Fa pocs de temps, als inicis del 2020, i en la darrera remodelació de la platja del Gurugú, a la zona coneguda popularment com a Ortega Platja, el nou traçat va respectar la vegetació existent, composta principalment per palmeres i algun eucaliptus, que si ens acostem, podrem comprovar com van quedar integrats en el conjunt.

I si seguim direcció Benicàssim, després de la Ratlla, dins el terme veí, en l'anomenat passeig marítim sud, encara podrem contemplar vora 50 eucaliptus, alguns de gran volum, considerats en algun cas com a arbres singulars.

Una altra època, uns altres temps, una altra manera de concebre la ciutat, els espais comuns, els parcs, una altra manera de veure la biodiversitat, unes altres modes, uns altres costums, unes altres necessitats, un mateix poble, Castelló.

L'embolic de l'avinguda de Lledó.

No va ser fins a l'any 1925, encara no fa 100 anys, quan la nostra ciutat va disposar gràcies a l'arquitecte Vicent Traver d'un primer pla urbanístic que dividia la ciutat en tres zones: el nucli urbà, la zona d'ampliació i la ciutat jardí. Un pla que, malauradament, no va arribar a desenvolupar-se per causa de la guerra, però que va servir de fonament pel creixement de la ciutat.

L'any 1939 un nou pla va redactar-se, orientat fonamentalment a "sanejar" tots els desperfectes de la guerra. Més de 25 anys després del pla de Traver, el 1956, va fer-se realitat un dels elements més significatius, l'obertura de l'avinguda del Rei en Jaume, gran eix nord-sud.

Per regular el gran creixement que la ciutat va experimentar a partir d'aquell moment, l'any 1963 veu la llum un nou PGOU, que malauradament va portar a Castelló al caos urbanístic per la permissivitat pel que fa al nombre d'altures dels edificis, alts i estrets, al costat de les cases tradicionals de dos altures...

A la fi de 1984 es va aprovar un nou Pla, després de més de vuit anys de tràmits, iniciats per l'última corporació franquista. Però aquest pla ja no va poder pal·liar els desastres urbanístics, del centre i en l'eixample de la ciutat. Un nou PGOU, el del 2000, va ser anul·lat pel Tribunal Suprem i el nou plantejament urbanístic de ciutat va sofrir un altre revés.

Passaven els anys i alguna cosa calia fer-se. Els governants municipals del moment, encapçalats per l'alcalde Alberto Fabra van idear per la ciutat allà pel 2007 un PMUS, un Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible, amb un horitzó temporal de 8 anys, fins al 2015, que buscava entre altres la protecció i augment de la qualitat de vida al poble i en particular a les àrees més sensibles i que incloïa una idea "innovadora i agosarada", l'actuació sobre l'itinerari de vianants de l'avinguda de Lledó.

A les eleccions del 2015 els castellonencs vam decidir un canvi de govern, i després de 24 anys de govern del PP, va assumir l'alcaldia el PSPV. Ara, després de legislatura i mitja, l'equip de govern municipal presenta una remodelació de l'avinguda, un projecte valorat en més de 3 milions d'euros i que serà cofinançat amb fons europeus en el marc del programa Feder de creixement sostenible.

Un projecte que pel que fa a l'ordenació del trànsit, proposa que tota l'avinguda siga zona prioritària per al vianant, incloent-hi un carril bici al llarg del recorregut, des de la plaça Maria Agustina a la Basílica de la Mare de Déu del Lledó, evitant que el trànsit siga continu i que ha de transformar tota l'avinguda, dividint-la en tres trams, de Mª Agustina a Tombatossals d'accés permés als vehicles en certs moments; de Tombatossals a la ronda de circumval·lació, permetent-se el trànsit a velocitat reduïda en les dues direccions, amb la creació d'un pàrquing dissuasori, que inclourà zones verdes i de gestió de l'aigua, i el tercer tram, des de la ronda de la basílica fins a aquella, exclusiu de vianants, però permetent-se l'accés a residents, a la vegada que es garanteix en tots els trams l'accés de vehicles d'emergències i de serveis urbans.

Diu l'equip de govern que la remodelació proposada té en compte impactes relacionats amb la mobilitat, medi ambient, salut urbana i aspectes socials, incrementant-se les places d'aparcament, augmentant-se la longitud d'itineraris segurs i introduint un carril-bici al llarg de tota l'avinguda, augmentant la superfície vegetada en més de 200 arbres i per la reducció del trànsit millorant la qualitat de l'aire i del soroll, afegint-se l'obertura de la tanca del parc Rafalafena a l'avinguda, generant un espai de més qualitat i fomentant un major ús d'aquest parc.

Tot sembla perfecte, encertat, correcte i meravellós. Aleshores per què la forta oposició del veïnat i sobretot dels grups municipals de l'oposició? No s'estarà intentant fer un ús polític de la mateixa reforma?

És veritat que al veïnat els hi poden sorgir molts dubtes i que cal explicar molt bé el que pot arribar a suposar la reforma, ja siga en relació a l'accés als habitatges, a l'accés al col·legi, a la possibilitat d'aparcament dels vehicles dels veïns que no disposen de pàrquing,o fins i tot de com compatibilitzar els negocis de la zona amb l'afluència de possibles compradors; tal vegada per això, pengen pancartes als balcons contra la remodelació que, d'entrada, creuen no necessària. Serà qüestió de diàleg no?

Però també resulta estrany que el PP que defensava quan estava al capdavant del govern municipal una actuació sobre l'avinguda, ara des de l'oposició aixeque la veu dient que la reforma és innecessària, que ningú l'ha demanada i que generarà més problemes que solucions. Rar, molt rar... Ètic? Correcte? Ummmm...

Com deia al principi, tot un embolic, una complicació d'esdeveniments, de circumstàncies, de què no és fàcil deseixir-se. Un embolic molt perillós i a hores d'ara amb una perspectiva molt negra. Veure'm en què acaba...