Dijous de "Corpus Domini".

Seixanta dies després del diumenge de Resurrecció, específicament el dijous que segueix al nové diumenge després de la primera lluna plena de primavera de l'hemisferi nord, o cosa que és equivalent, el dijous posterior a la solemnitat de la Santíssima Trinitat, que és el diumenge següent a la Pentecosta, hui, el dia 3 de juny, el 154 d'aquest any, l'església catòlica celebra, o més adient és dir celebrava, la festa del Corpus, amb la finalitat de proclamar i augmentar la fe dels creients en la presència real de Crist en el Santíssim Sagrament, atorgant-li públicament el culte d'adoració.

I dic celebrava perquè amb contades excepcions, Toledo, Puenteareas Granada, Priego de Córdoba o Sevilla, el Corpus, des de l'any 1990, a la resta del territori espanyol i per acord entre el Govern central i la Conferència Episcopal Espanyola, va traslladar-se del dijous al diumenge, deixant de ser festius com tampoc ho eren els altres dos dijous importants dins la litúrgia, el Dijous Sant i el dia de l'Ascensió.

La festa dedicada al Corpus naix a la Itàlia medieval (1264) i aviat es va expandir per Europa a l'ésser confirmava en 1317 per Joan XXll com festeig de caràcter processional i que des dels seus començaments es va revestir dos caràcters que ha conservat fins als nostres dies, la d'apoteosi de festa religiosa, per estar dedicada a la presència veritable de Crist en l'Eucaristia, i la de concentració de tots els veïns d'un mateix poble, que amb la presència dels seus sants patrons, realcen la cerimònia litúrgica a la catedral i la posterior desfilada. Per molts anys va ser la que major significació pública va tenir i va convertir-se en referència de les altres festes.

A Castelló la festa del Corpus venia celebrant-se des de l'antigor. Ja es tenen notícies de la mateixa als inicis del segle XV, amb una curiositat, festa urbana a la qual al sentit religiós se l'unia el civil, de manera que hi havia desfilades cíviques i processons religioses. Unes i altres es feien pels carrers que s'engarlandaven per l'ocasió amb enramades i arcs que competien en espectacularitat i que ajudaven a transmetre l'ambient festiu de la festa i també de la vespra.

Al llarg de molts segles, sempre va ser una de les tradicions festives més importants a la ciutat, i amb una gran participació veïnal; una festa que en ser tan massiva, exercia diferents papers socials, representava d'una banda la difusió de la ideologia del poder, l'organització de l'estructura jerarquitzada de la societat, essent un mirall que reflectia l'ordre social establert i que, per molts anys, va interessar mantenir, on cada classe social ocupava exactament el lloc que li corresponia. Els més poderosos estan més a prop del Santíssim, mentre que els més febles es troben més allunyats.

Però amb el pas dels anys i el creixement de la ciutat s'estableix un divorci entre la religiositat oficial i la religiositat popular, que porta com a primera conseqüència la reducció festera i malgrat que el trajecte de la processó per uns anys més va seguir sent encatifat amb l'enramada i els balcons del recorregut guarnits amb cobertors, cada any que passava, anava perdent la grandiositat d'antany, entrant en un període de decadència que, a punt va estar de fer-la desaparéixer quan va quedar suprimit el dijous com a data festiva.

Va ser a mitjans dels anys setanta de segle XX quan va aparéixer la primera temptativa de revitalització de la festa, de la mà d'algunes persones especialment geloses de les tradicions populars o mitjançant la creació de l'associació de dansants del Corpus, creada el 1991, amb la finalitat de mantenir i revitalitzar les danses dels nanos, gegants i cavallets, potenciant la festa civil, a la vegada que el 2007 es va constituir l'associació d'amics del Corpus, per tal d'organitzar la processó i donar esplendor a l'esmentada solemnitat religiosa, encarregant-se la construcció de la carrossa ostensori per al trasllat i processó de la custòdia del Santíssim que va eixir per primera vegada l'any següent.

I així fins a l'any passat pel confinament i aquest any encara per precaució en què tot va canviar, la festa va anar mantenint les dues manifestacions que es complementen entre si, conservant cadascuna la seua identitat. La popular, a través de la gent del poble, que juga amb les escenes, els costums, les arrels i la història, i la religiosa, barroca a través del temps, que culmina la part sacra.

Justament per això...

M'assabente que la regidora delegada de Memòria Democràtica de l'Excm. Ajuntament de Castelló, la senyora Ruíz, en escrit de 21 de maig de present, ha informat al Bisbat de la diòcesi, de la voluntat de la corporació municipal de procedir a la retirada de la Creu del Parc Ribalta.

No crec que ni ella ni l'equip de Govern del qual forma part, estarà obligada a fer-ho, però per allò de ser ètics, educats i manifestar consideració envers la cúria episcopal, mitjançant l'escrit va traslladar al bisbe les intencions municipals.

No he pogut llegir l'escrit en qüestió, però he de suposar que en ell, com s'ha fet públic i manifest a través dels mitjans de comunicació local, la regidora informarà el bisbat, entre altres qüestions, del document rebut pel consistori castellonenc el passat abril des de la Direcció General de Qualitat Democràtica de la Generalitat, determinant que "l'Ajuntament de Castelló haurà de procedir a la seua retirada, mitjançant autorització per la Conselleria competent en matèria de patrimoni cultural, tenint en compte que aquest símbol està situat en un parc públic declarat Bé d'Interés Cultural", per la qual cosa, l'ajuntament va iniciar a principis de maig la incoació d'un nou expedient administratiu amb la finalitat de poder complir amb allò que determina el Consell de la Generalitat.

El fet de desconèixer el contingut d'aquell escrit, fa que tampoc puga afirmar si anava dirigit al bisbat com a institució religiosa, sense un destinatari concret, o al contrari, anava dirigit al cap del nostre bisbat, a Mons. Casimiro López.

Tot i que es veu popular que les coses de l'església necessiten el seu temps, només van transcórrer tres o quatre dies perquè el bisbat traslladara al consistori resposta a la missiva. Una contestació, publicada en la seua integritat al web del bisbat i signada, no pel bisbe, sinó pel vicari general de la diòcesi, Javier Aparici en la que entre altres consideracions d'oposició a la retirada, expressa que es tracta d'un monument que forma part del llegat cultural i patrimonial de segle XX castellonenc, o que l'ampliació i millora del Parc no hauria de significar la desaparició d'un dels seus elements consubstancials històrics que ja forma part de la memòria visual intrínseca de la ciutat,

No diré que aquestes consideracions no són encertades, tenen la seua lògica. Ara bé, al costat d'aquelles el senyor vicari diu que: "la utilización de la Cruz de manera partidista por cuestiones políticas, tanto al construirla como al retirarla, no altera el único significado de la Cruz que és el religioso". Segur? Jo afegiria que justament per això, pel seu significat religiós, la creu hauria de deixar de presidir el parc.

És veritat que la creu, qualsevol creu, és més que un signe cultural; es pot considerar un senyal de protesta contra la injustícia, el pecat i la mort, però mai contra altres persones. I si la Creu del Ribalta vulguem o no, per més temps que passe, a Castelló, és recordada com la "creu dels caiguts", com a monument, mai hauria de ser enderrocat, però si traslladat a un altre lloc, més religiós i menys civil.

Si el significat de la Creu és el religiós, un parc i el lloc que ocupa, cada dia que passa és l'espai menys adient per aquella, el seu lloc, com allò que és, símbol de la fe cristiana, esperança en la resurrecció i la vida eterna, hauria de ser el lloc en què els cristians depositem els cossos dels nostres al·legats, perquè "dormen" fins al dia de la resurrecció, el cementeri.

Senyor vicari, sempre defensaré la Creu com a símbol més distintiu del cristianisme, com a representació de la victòria de Crist sobre la mort i el pecat, símbol de salvació, de glòria i d'esperança, però mai acceptaré el manteniment de la Creu al Ribalta com una tradició que és important perpetuar.

No és imprescindible, però sí convenient i necessari.... Buscar-se la vida, per poder visitar els morts.

 No sóc una persona que vaja massa al cementeri. Preferisc tenir al pensament i mantenir vius els records, de familiars, amics i coneguts absents, abans que "fer-los una visita". Tot i això en dates pròximes als dies assenyalats com tradicionals per honorar i recordar els difunts, i en algunes altres contades ocasions, m'acoste al cementeri de Sant Josep, que és són romanen per sempre els meus al legats.

Aquesta setmana i per acomiadar a Mari Rubio, una persona molt estimada, i acompanyar a la família en el dur moment del soterrar, he tornar. Com sabeu, el cementeri tot i ser gran, s'ha quedat menut i fa uns anys va fer-se'n un de nou al camí de l'enramada.

Tot i que el cementeri vell, disposa de diferents porte d'accés, generalment manté en horari ampli, dues portes obertes, la principal, la que dóna a l'avinguda del Cardenal Costa, i la del darrere, la que es troba a tocar de la quadra del Borriolenc, per així facilitar l'accés "a peu" i no haver de caminar massa per arribar fins a la sepultura o nínxol.

Pense, de manera lògica, que com jo, la majoria dels veïns i visitants del cementeri arriben fins a aquell lloc sagrat a peu, en transport públic o vehicle particular, i que aquests darrers no està permés entren dins el recinte, de manera que, no va resultar-me estrany veure a la porta d'accés del darrere, al costat d'un rètol que indicava l'horari d'obertura i tancament de la porta, un senyal que ens indica que no està permés accedir a l'interior en bicicleta.

L'ús de la bicicleta com a vehicle de mobilitat és una prioritat del nostre ajuntament, que no para de posar en marxa accions per aconseguir una mobilitat urbana sostenible, fomentant el seu ús, no tan sols en els joves, sinó també per a la resta de la societat, apostant per l'impacte positiu d'aquest mitjà de transport sobre la salut, el medi ambient i la vertebració de la ciutat.

Però, vet per on, si arribes en bicicleta a la porta del darrere del cementeri, no tens on ancorar-la, on deixar-la amb seguretat, perquè no és que, com en altres llocs de la ciutat, hi haja "un poste" del servei Bicicas, és que no hi ha cap mena d'ancoratge de sòl o paret, donant-se la circumstància que el ciclista ha de "buscar la vida" per poder "visitar els morts", quina paradoxa.

És trist l'espectacle que et pots arribar a trobar. És veritat que no passa sovint i que quan passa no en són moltes, però en la meua darrera visita vaig poder veure alguna bicicleta ancorada al senyal de trànsit o inclús a la soca d'un dels xiprers de la tanca. Lamentable...

Pel que em diuen alguns dels usuaris habituals de la bicicleta, tampoc a la porta principal hi ha possibilitat de deixar-les amb seguretat i menys encara al cementeri nou, que tot i disposar d'un aparcament interior de cotxes no el té per bicicletes, quan la inversió inicial necessària d'aquesta infraestructura és poca cosa i el seu manteniment resultaria bastant bàsic.

No sé si serà competència directa de la senyora Granero, regidora encarregada de gestionar els cementeris, o tal vegada del regidor de mobilitat sostenible el senyor Ribes, de tots dos, i en darrere instància de l'equip de Govern, però estareu d'acord amb mi aquells que açò llegiu, que és aquesta una acció que sense ser imprescindible per la ciutat, sí que és convenient i necessària.

La disponibilitat d'uns aparcabicis còmodes i segurs en aquells llocs, han de ser una condició imprescindible per a una encertada estratègia de la promoció d'ús, per evitar el vandalisme i el robatori.

Uns suports en forma d'u invertida o de roda i d'unes poques places, còmodes i segurs, serien més que suficients pensant que el període d'aparcament en aquells llocs és per un temps breu, de poques hores, amb l'avantatge de ser econòmic per l'ajuntament i fàcilment utilitzable pels ciclistes. Ho veurem prompte? A mi, m'agradaria... Temps vindrà per comprovar-ho.

No sé per on començar...

I de nou un full en blanc. Amb ganes que arribara demà per eixir de la pandèmia i tornar-nos a trobar, a xarrar, a riure, a cantar i a ballar, la mort ens torna a sorprendre. Mai imaginava aquest final, per això no sé ara ni per on començar. I és que com Toni, el teu estimat company, ens diu des de la serenor "anit, mentre la lluna, rodona i blanca esbargia la pluja, Mari ens va deixar".

La mort sempre injusta i dura ha tornat a colpejar amb força el cor del nostre estimat Raval. Rosa Mari Rubio, ànima i alegria del carrer "conills", l'esposa, la mare i l'àvia que tot haguérem volgut tenir, l'artista, la nostra benvolguda amiga, la per més de 25 anys "Pigà" del nostre costumista Betlem, aquella amb qui hem tingut la sort de compartir més de 50 anys d'amistat ininterrompuda, la "masovera" del Mas d'Alberta, l'excepcional cuinera del "polpet" en arribar el sopar dels amics en cada Cap d'Any, de la cassoleta d'anguiles a la cita anual pasqüera a l'alqueria de la travessera, la gran comboianta de la pastada de les mones de Pasqua i els pastissets de Nadal, aquella amb qui hem compartit tants i tants moments únics als estius d'acampada, ens ha deixat per sempre, i no, no puc fer-me a la idea, és fort, massa fort.

Mai és el moment oportú per morir-se, ni de jove ni de vell, però a Mari li ha arribat massa prompte, encara tenia molt per dir-nos, molt per fer, encara havíem d'aprendre molt d'ella, no ho tenia tot fet en aquesta vida, i valenta com era, ha lluitat fins al seu darrer alé.

Nosaltres el teu grup d'amics ja no serem el mateix que érem l'últim cop que ens vam veure. En saludar-nos faltaràs tu, i si com ho comentàvem de vegades fa tan sols uns mesos, que mai ens hauríem imaginat que aniríem pels carrers amb una màscara tapant-nos la cara, per descomptat tampoc ens podíem imaginar el que s'ens venia a sobre, la teua partida definitiva, i és que ha estat massa ràpida, sense temps per acomiadar-nos.

Una ganivetada traïdora va caure'ns al damunt en assabentar-nos de la teua greu malaltia i per moments vam sentir-nos desesperats, però agafant-nos a les teues ganes de viure, a la teua lluita per sortir-te'n, vam recuperar la il·lusió, pensant que ho superaries. No ha estat així i ara els sentiments, la tristor i la pena, no em deixa expressar amb claredat tot el que passa per la meua ment, pels meus pensaments, pels meus records...

La teua mort enforteix encara més la nostra amistat i estima pels més propers que ací et deixes, Toni, Antoni, Laia, Carles, Tomàs..., de segur que ells, com tu voldries, reaccionaran i, juntament amb nosaltres, els amics "de tota la vida", platejaran, plantejarem el futur que també tu hauries desitjat, continuant la vida, fent les coses que a tu t'haguera agradat fer amb la nostra complicitat.

En aquests moments inicials quan tot és soledat i silenci, sense voler-ho em note desvalgut, desconcertat, espantat, insegur, amb un sentiment de buidor que m'aclapara, al mateix temps que pense i crec, que segueixes amb nosaltres, que només has canviat d'aspecte, que estàs contemplant-nos i participant de les nostres converses de sempre, tot i que més fluixet, des d'aquell lloc on tot és més tranquil i calmat, on algun dia,de segur, tornarem a retrobar-nos.

Mari, no has pogut sentir al llarg de les darreres setmanes, la calor propera dels teus amics, l'abraçada, el petó, la carícia, les nostres paraules, però sabem que, igual que nosaltres a tu, ens senties ben a prop. Ara quan tu ja estàs ja rebent la recompensa, nosaltres seguirem mantenint per sempre la teua constant presència. Castelló i tot el Raval está de dol. Descansa en pau. 

Preocupant

Els Estats membres de la UE van establir en el seu moment, un marc comú en relació amb les mesures a prendre en matèria de viatges per tal de salvaguardar la lliure circulació durant la pandèmia de Covid, acordant criteris comuns a l'hora de considerar la possibilitat d'adoptar mesures i una definició comuna de les zones de risc.

Cada dijous, el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties (CEPCE) publica un MAPA de la UE codificat per colors, basat en les dades facilitades pels Estats membres.  A partir del mapa comú, els Estats decideixen si cal introduir restriccions a la lliure circulació, com la quarantena o proves, als viatgers que provenen d'altres zones, basats en els seus propis processos de presa de decisions.

És ben sabut que, una vegada finalitzat el període transitori establert en l'acord de retirada, l'1 de gener de 2021 a les 00:00, en plena pandèmia, va materialitzar-se la separació definitiva entre el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord de la Unió Europea. Des d'aquell instant, el Regne Unit, és considerat un país tercer a tots els efectes, i per tant, deslligat del marc comú anticovid Europa.

D'altra banda la política europea dels diferents països sempre ha tingut a Alemanya com a referent, per ser aquell país el model i motor de la unificació europea, contribuint també activament a la convergència d'Europa després del conflicte Est-Oest. La integració europea és per a Alemanya el fonament de la pau, la prosperitat i salvaguarda de la seguretat.

Per això, ahir mateixa quasi no podia creure el que vaig llegir i escoltar. Dues notícies que van fer créixer encara més la meua preocupació del que passa realment i del que els polítics volen que pensem que passa.

Preocupació alimentada, d'una banda, per la decisió presa a Alemanya: "Alemanya tanca des del diumenge 23 de maig les fronteres als britànics per preservar els seus avenços contra la pandèmia" i de l'altra, quasi al mateix temps per Espanya: "Espanya reobre el turisme sense restriccions per Regne Unit dilluns i el 7 de juny per als vacunats", en el que suposa un nou exemple de la manca de coordinació i unitat de criteri que hi ha entre els governs europeus sobre les mesures per evitar la propagació del coronavirus i les seues variants, i que em fa pensar si realment als polítics el que importa és la salut o són els diners.

Sembla que el criteri alemany, del tancament total de fronteres al turisme del Regne Unit, seguint les indicacions de l'Institut responsable al país del control de malaltia infeccioses, ve promogut per ser dominant en aquell país la soca de la variant del virus coneguda com a "variant Índia". Una mesura que sembla més que apropiada per impedir l'avanç de la variant Índia, que a més de ser considerada especialment agressiva, presenta menor resposta a les vacunes contra-covid aprovades fins ara.

I davant aquella realitat, els nostres governants, decideixen, quasi a la vegada, obrir el país als turistes britànics. I jo em pregunte , tot i que estic d'acord en que cal, quan més prompte millor, reactivar el turisme, és aquesta i en aquests moments, una decisió encertada?. És veritat que pel nombre de visitants que rebem cada any procedents d'aquell país, l'obertura de les restriccions al Regne Unit ha de portar una reactivació econòmica més que necessària, però és ara el moment? Paga la pena assumir el risc?

És veritat que les vacunes ens han donat aquest antídot que permet tornar a viatjar, però també ho és que no hi ha la certesa que aquelles siguen tan efectives contra la variant Índia que, malauradament, s'acarnissa en els britànics.

Mentre la patronal hotelera veu amb bons ulls aquesta decisió, resulta del tot curiós i també molt preocupant el que passa a l'inrevés, que el Govern britànic no considere als espanyols com a ciutadans "verds", com poden ser els de Gibraltar o Portugal, i per tant, lligats a una quarantena de deu dies i una prova PCR de coronavirus si volem accedir a aquell país. Nosaltres que per sort no estem quasi afectats per "la variant perillosa" no podem viatjar a Londres, Glasgow o Liverpool, però ells, amb més "números" per portar-nos el contagi, si podem venir a Madrid, Benidorm, o Peníscola.

La preocupació va en augment, ja que mentre els alemanys tanquen les portes als anglesos i els anglesos posen moltes limitacions als espanyols, els espanyols obrim el nostre territori als anglesos. Algú ho entén? No per molt córrer s'arriba abans. No estarem fent allò que al meu raval anomenem "política de carreró"? Possiblement sí.