Dijous de "Corpus Domini".

Seixanta dies després del diumenge de Resurrecció, específicament el dijous que segueix al nové diumenge després de la primera lluna plena de primavera de l'hemisferi nord, o cosa que és equivalent, el dijous posterior a la solemnitat de la Santíssima Trinitat, que és el diumenge següent a la Pentecosta, hui, el dia 3 de juny, el 154 d'aquest any, l'església catòlica celebra, o més adient és dir celebrava, la festa del Corpus, amb la finalitat de proclamar i augmentar la fe dels creients en la presència real de Crist en el Santíssim Sagrament, atorgant-li públicament el culte d'adoració.

I dic celebrava perquè amb contades excepcions, Toledo, Puenteareas Granada, Priego de Córdoba o Sevilla, el Corpus, des de l'any 1990, a la resta del territori espanyol i per acord entre el Govern central i la Conferència Episcopal Espanyola, va traslladar-se del dijous al diumenge, deixant de ser festius com tampoc ho eren els altres dos dijous importants dins la litúrgia, el Dijous Sant i el dia de l'Ascensió.

La festa dedicada al Corpus naix a la Itàlia medieval (1264) i aviat es va expandir per Europa a l'ésser confirmava en 1317 per Joan XXll com festeig de caràcter processional i que des dels seus començaments es va revestir dos caràcters que ha conservat fins als nostres dies, la d'apoteosi de festa religiosa, per estar dedicada a la presència veritable de Crist en l'Eucaristia, i la de concentració de tots els veïns d'un mateix poble, que amb la presència dels seus sants patrons, realcen la cerimònia litúrgica a la catedral i la posterior desfilada. Per molts anys va ser la que major significació pública va tenir i va convertir-se en referència de les altres festes.

A Castelló la festa del Corpus venia celebrant-se des de l'antigor. Ja es tenen notícies de la mateixa als inicis del segle XV, amb una curiositat, festa urbana a la qual al sentit religiós se l'unia el civil, de manera que hi havia desfilades cíviques i processons religioses. Unes i altres es feien pels carrers que s'engarlandaven per l'ocasió amb enramades i arcs que competien en espectacularitat i que ajudaven a transmetre l'ambient festiu de la festa i també de la vespra.

Al llarg de molts segles, sempre va ser una de les tradicions festives més importants a la ciutat, i amb una gran participació veïnal; una festa que en ser tan massiva, exercia diferents papers socials, representava d'una banda la difusió de la ideologia del poder, l'organització de l'estructura jerarquitzada de la societat, essent un mirall que reflectia l'ordre social establert i que, per molts anys, va interessar mantenir, on cada classe social ocupava exactament el lloc que li corresponia. Els més poderosos estan més a prop del Santíssim, mentre que els més febles es troben més allunyats.

Però amb el pas dels anys i el creixement de la ciutat s'estableix un divorci entre la religiositat oficial i la religiositat popular, que porta com a primera conseqüència la reducció festera i malgrat que el trajecte de la processó per uns anys més va seguir sent encatifat amb l'enramada i els balcons del recorregut guarnits amb cobertors, cada any que passava, anava perdent la grandiositat d'antany, entrant en un període de decadència que, a punt va estar de fer-la desaparéixer quan va quedar suprimit el dijous com a data festiva.

Va ser a mitjans dels anys setanta de segle XX quan va aparéixer la primera temptativa de revitalització de la festa, de la mà d'algunes persones especialment geloses de les tradicions populars o mitjançant la creació de l'associació de dansants del Corpus, creada el 1991, amb la finalitat de mantenir i revitalitzar les danses dels nanos, gegants i cavallets, potenciant la festa civil, a la vegada que el 2007 es va constituir l'associació d'amics del Corpus, per tal d'organitzar la processó i donar esplendor a l'esmentada solemnitat religiosa, encarregant-se la construcció de la carrossa ostensori per al trasllat i processó de la custòdia del Santíssim que va eixir per primera vegada l'any següent.

I així fins a l'any passat pel confinament i aquest any encara per precaució en què tot va canviar, la festa va anar mantenint les dues manifestacions que es complementen entre si, conservant cadascuna la seua identitat. La popular, a través de la gent del poble, que juga amb les escenes, els costums, les arrels i la història, i la religiosa, barroca a través del temps, que culmina la part sacra.