No sé per on començar...

I de nou un full en blanc. Amb ganes que arribara demà per eixir de la pandèmia i tornar-nos a trobar, a xarrar, a riure, a cantar i a ballar, la mort ens torna a sorprendre. Mai imaginava aquest final, per això no sé ara ni per on començar. I és que com Toni, el teu estimat company, ens diu des de la serenor "anit, mentre la lluna, rodona i blanca esbargia la pluja, Mari ens va deixar".

La mort sempre injusta i dura ha tornat a colpejar amb força el cor del nostre estimat Raval. Rosa Mari Rubio, ànima i alegria del carrer "conills", l'esposa, la mare i l'àvia que tot haguérem volgut tenir, l'artista, la nostra benvolguda amiga, la per més de 25 anys "Pigà" del nostre costumista Betlem, aquella amb qui hem tingut la sort de compartir més de 50 anys d'amistat ininterrompuda, la "masovera" del Mas d'Alberta, l'excepcional cuinera del "polpet" en arribar el sopar dels amics en cada Cap d'Any, de la cassoleta d'anguiles a la cita anual pasqüera a l'alqueria de la travessera, la gran comboianta de la pastada de les mones de Pasqua i els pastissets de Nadal, aquella amb qui hem compartit tants i tants moments únics als estius d'acampada, ens ha deixat per sempre, i no, no puc fer-me a la idea, és fort, massa fort.

Mai és el moment oportú per morir-se, ni de jove ni de vell, però a Mari li ha arribat massa prompte, encara tenia molt per dir-nos, molt per fer, encara havíem d'aprendre molt d'ella, no ho tenia tot fet en aquesta vida, i valenta com era, ha lluitat fins al seu darrer alé.

Nosaltres el teu grup d'amics ja no serem el mateix que érem l'últim cop que ens vam veure. En saludar-nos faltaràs tu, i si com ho comentàvem de vegades fa tan sols uns mesos, que mai ens hauríem imaginat que aniríem pels carrers amb una màscara tapant-nos la cara, per descomptat tampoc ens podíem imaginar el que s'ens venia a sobre, la teua partida definitiva, i és que ha estat massa ràpida, sense temps per acomiadar-nos.

Una ganivetada traïdora va caure'ns al damunt en assabentar-nos de la teua greu malaltia i per moments vam sentir-nos desesperats, però agafant-nos a les teues ganes de viure, a la teua lluita per sortir-te'n, vam recuperar la il·lusió, pensant que ho superaries. No ha estat així i ara els sentiments, la tristor i la pena, no em deixa expressar amb claredat tot el que passa per la meua ment, pels meus pensaments, pels meus records...

La teua mort enforteix encara més la nostra amistat i estima pels més propers que ací et deixes, Toni, Antoni, Laia, Carles, Tomàs..., de segur que ells, com tu voldries, reaccionaran i, juntament amb nosaltres, els amics "de tota la vida", platejaran, plantejarem el futur que també tu hauries desitjat, continuant la vida, fent les coses que a tu t'haguera agradat fer amb la nostra complicitat.

En aquests moments inicials quan tot és soledat i silenci, sense voler-ho em note desvalgut, desconcertat, espantat, insegur, amb un sentiment de buidor que m'aclapara, al mateix temps que pense i crec, que segueixes amb nosaltres, que només has canviat d'aspecte, que estàs contemplant-nos i participant de les nostres converses de sempre, tot i que més fluixet, des d'aquell lloc on tot és més tranquil i calmat, on algun dia,de segur, tornarem a retrobar-nos.

Mari, no has pogut sentir al llarg de les darreres setmanes, la calor propera dels teus amics, l'abraçada, el petó, la carícia, les nostres paraules, però sabem que, igual que nosaltres a tu, ens senties ben a prop. Ara quan tu ja estàs ja rebent la recompensa, nosaltres seguirem mantenint per sempre la teua constant presència. Castelló i tot el Raval está de dol. Descansa en pau.