"La farola" de Castelló...

A aquell aparell que consisteix en una font lluminosa que es col·loca amunt, sobre un peu vertical o la paret d'un edifici, i que serveix per a il·luminar els carrers i que, generalment, està compost per una o vàries caixes de vidre o d'un altre material transparent que conté el llum, s'anomena fanal.

De tots els fanals que hi ha als diferents carrers i places de la nostra ciutat, el més original, volgut i estimat per tots els veïns és aquell que trobem al bell mig de la glorieta de la plaça de la independència; tingut a la ciutat com molt més que un fanal, considerat tot un monument commemoratiu i recordatori del moment i lloc en què el dia 4 de maig de 1924 va ser coronada la patrona de la ciutat, la Verge del Lledó.

Una obra de forja, modernista, dissenyada per l'arquitecte Maristany i realitzada el 1929 i construïda a l'obrador de José Mª Saez, convertint-se des d'aleshores en un emblema de la ciutat, de tal manera que popularment la plaça va ser coneguda com la de "la farola" en detriment del qual des del 1891 era el seu nom oficial "de la independència".

Un element característics per vora quasi 100 anys del paisatge urbà de Castelló, conformat per cinc llums, un al coronament i els altres quatre penjant d'una aspa de ferro adornada amb dracs alats que forma part d'un suport forjat sobre un basament octogonal de pedra, sobre la que trobem una placa recordatòria del fet de la coronació.

Espai i monument que al llarg dels quasi 100 anys d'existència ha anat adaptant-se "al nou Castelló", canviant la fisonomia urbana de la glorieta, amb l'adequació constant de l'espai al trànsit rodat, resultant a hores d'ara perillós i quasi impossible acostar-se al monument per contemplar-lo de prop o simplement llegir la inscripció de la placa, a la vegada que el pas inexorable del temps i les inclemències meteorològiques, va propiciar que en els darrers mesos "perguera" un dels focus de llum -miraculosament recuperat i restaurat pels serveis municipals-.

Ara, i dins el pla d'eficiència energètica i de l'Edusi que la ciutat està duent a termini en els darrers mesos, consistent en la substitució dels llums de vapor de sodi per lluminàries led d'una gran part de l'enllumenat públic, s'anuncia la substitució de la il·luminació tradicional "de la farola", amb la col·locació del focus que falta i modernitzant l'espai.

No serà aquesta una tasca fàcil, cal modernitzar-se, però sense perdre el sabor antic i tradicional; cal canviar els llums però a la vegada deixar el caliu de "la farola". No és prou canviar els llums, no fos cas que passara com amb els fanals de la plaça de Maria Agustina, que "per allò de la modernor" han perdut quasi el sentit original, perdent la caixa transparent tradicional de protecció dels llums , "desentonant" amb l'entorn.

Ficats a demanar, també estaria d'allò més bé que, d'alguna manera, mitjançant un pas de vianants, o un semàfor intel·ligent, poguera el visitant, local o foraster, si li vinguera de gust, acostar-se a la glorieta per poder llegir amb claredat la inscripció que recorda com aquell lloc, un dels més importants de la ciutat a l'inici del segle XX, nexe d'unió entre les rondes de Millars i Magdalena amb el passeig Ribalta, va ser testimoni de la coronació de la Verge.

La farola, tot un símbol de la ciutat per a la qual s'ha de buscar un equilibri entre la tradició i la modernitat. Els temps canvien i ens canvien, però no estem a la ciutat per perdre o canviar patrimoni, no estem sobrats, no hem de caure en algunes de les greus errades del passat, no tot ha de valer. Esperem que s'encerte amb aquests canvis que ara s'anuncien...

 

 

Roig/Roja

Aquest adjectiu, siga en les seues variants masculina o femenina, per regla general s'empra per a atribuir una determinada qualitat al substantiu amb el qual es relaciona.

Fa referència a allò que en la variant oriental de la llengua anomenem vermell, un dels colors primaris més importants, ja que es dóna tant en els colors llum com en els colors pigment. El roig simbolitza la sang, el foc, la calor, la revolució, la passió, l'acció i la força.

Per tant, quan algú esdevé «roig» o alguna cosa es qualifica de «roja» no s'està parlant només d'un color, sinó més aviat de tot el que envolta aquest color. I així, si hui centre les meues cabòries, les meues cavil·lacions en aquesta paraula és perquè en aquests primers dies de juliol, per una qüestió o l'altra el mot està de moda, està en boca de tots.

Repassem... fa uns pocs dies i al llarg de les darreres setmanes, i parlant de futbol, "la roja" ha acaparat tota l'atenció i audiències esportives, ja siga als mitjans informatius als mitjans informatius locals o nacionals, per allò de la participació de la selecció nacional en l'Eurocopa i haver arribat, amb sort o desgracia, fins a les semifinals.

I és que amb aquest adjectiu "la roja", és coneguda popularment la selecció espanyola de futbol, des de fa més de 18 anys, quan l'aleshores seleccionador Luis Aragonés, de la mateixa manera que les seleccions Brasilera o l'Argentina, eren conegudes com la "canarinha" o "l'albiceleste" va, volent donar una identitat a l'equip, encunyar aquest àlies, que s'ha convertit en popular i conegut arreu del món, parlant-se genèricament més de "la roja" que de la selecció.

També i aquesta mateixa setmana, tot i estar en estiu i ser temps de calors, es notícia a tots els informatius l'anunci de l'arribada d'una ona de calor, la primera d'aquest estiu, curta, però molt intensa, sent el diumenge vinent el dia més calorós amb màximes esperades de 44-45 °C al sud.

Una onada de calor, a la que alguns mitjans ja han batejat com la "bèstia africana" i que de manera gràfica veiem representada en els d'eferents mapes de l'oratge amb un més que intens "color roig", color amb què culturalment associem les sensacions càlides. Així, no hi ha informatiu en els darrers dies que no acabe amb un més que espectacular mapa del nostre territori tot pintat "de roig", per damunt dels "taronges o grocs", colors que solen ser més habituals al nostre territori.

I per acabar d'adobar la situació i donar encara més protagonisme "al roig", també la situació de la pandèmia ha volgut sumar-se a la festa. Malauradament ja estem acostumats a veure com canvia de color l'anomenat semàfor de la covid, i com després de quasi aconseguir el verd, en aquesta mateixa setmana, la incidència de contagis, torna a situar-se per sobre dels 250 casos per 100.000 habitants, risc extrem, que reflectit en colors no és ni groc ni taronja, és "roig", o "més que roig", roig extrem, en algunes poblacions, situació preocupant i que ha comportat l'aplicació de noves mesures restrictives.

Diversos estudis demostren que el color roig està present contínuament a les nostres vides, fent-nos de vegades més atractius a la resta, i també per allò de la passió, fent-nos sentir més poderosos i dominants, però, atenció, també el color de la guerra, de la lluita contra qualsevol mal.

El roig pren hui el protagonisme, el roig que és capaç, malgrat la derrota futbolera de seguir provocant emocions i passions, ardor, força i entusiasme, davant el perill, l'excitació i la còlera dels rebrots de la covid, exigeix de tots dinamisme, fortalesa, voluntat i sacrifici, i un bon ventall i una bona ombra, per fer més suportable la calitja. Tot passarà i tot millorarà, no hi ha mal que cent anys dure.

Topeties locals..

Segons el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana, topetia és un vulgarisme, deformat per influència de topar, sinònim de rivalitat, desavinença o porfídia o fins i tot antipatia.

Diuen dels polítics valencians, i jo afegiria també de la resta d'espanyols, que fins i tot són capaços de rivalitzar amb ells mateixos per a determinar quina de les seues dues personalitats, la que mostren a la resta de mortals o la que s'amaga darrere el seu ego, és la més important.

Sembla que les topeties o rivalitats polítiques són un fet que ve de lluny i que el rival guanye terreny en una disputa, els ha preocupat des de temps antics. Només per ficar uns exemples locals, cal recordar com l'oposició al govern municipal, darrerament ha tingut les seues topeties en casos com el del nom de la ciutat, els sous dels regidors, el pla de recuperació econòmica, el Pla Urbanístic General, la Creu del Ribalta, els impostos o la reforma de l'avinguda de Lledó.

Asseguren els analistes polítics, que aquesta competitivitat, portada a extrems, els fa de vegades perdre's en assumptes intranscendents deixant el veritablement important aparcat en una cantonada, la qual cosa pot arribar a ser més que perillosa.

Que al nostre poble hi haja topeties polítiques és més que bo, jo diria que fins i tot necessari per a mantenir "despert i actiu" el govern. Les mateixes lleis que regeixen el sistema democràtic ho fomenten, creant la figura del cap de govern, l'alcalde/essa i el cap de l'oposició, i la rivalitat i desavinences entre aquestes figures, i en definitiva entre diferents maneres d'entendre el govern és el que fa, en algunes ocasions, malauradament no sempre, avançar la ciutat.

La ciutat és governada des del segle XIII i fins al XVIII, segons els dictàmens primer dels "costums" i després pels "furs", i aquests institueixen les figures bàsiques del "Bayle local", o batlle, en funcions equivalents a les de l'actual alcalde i "els jurats", o consellers, dos, un en representació de l'estament nobiliari i l'altre del popular o reial. Naturalment, els rifirrafes i les baralles polítiques, entre ells eren prou continus...

Tot just hui, 27 de juny de 1677, en recordem un "de sonat", la gran competència entre el bayle En Cosme Martí i el Jurat en Cap del braç reial sobre qui havia de passar davant en entrar a l'església en la celebració de la festivitat del Corpus.

Diuen les cròniques de l'època que hi va haver múltiples qüestions i enfrontaments de paraula sobre l'assumpte, i que després d'apel·lar al virrei de València i altres autoritats la picabaralla es va resoldre a favor del Jurat en Cap.

Si fa 344 anys les topeties locals entre els nostres governants ja eren motiu de controvèrsia, com no ho han de ser ara en què el ressò de qualsevol fet és molt més ràpid, ampli i extensiu?

Continua al segle XXI la pràctica comú de la topetia dialèctica entre els nostres governants locals, manifesta sobretot en l'altaveu de les sessions plenàries, però com veiem aquestes manifestacions venen de lluny, fins i tot anterior a la hui comentada del segle XVII, quan moros i cristians al nostre poble ja tenien ara aliances, ara tripijocs.

Vet per on la història local ve a confirmar-nos que entre els governants "el bon rotllo", la igualtat i la convivència no han estat sempre fàcil d'aconseguir-se, que ha necessitat molts esforços per part de tots, i que el radicalisme polític mai ha estat un pensament encertat, ni ara, ni abans. Que prenguen nota els nostres governants que tot no sempre és vàlid.

 

Un enderroc de fa cent anys...

Pel que fa a la ciutat de Castelló són bastants les notícies documentals que parlen de l'existència de diferents hostals des de la segona meitat del segle XVIII , en què Carles III va obrir el camí de França a Cadis per València, amb parada a Castelló.

Tal vegada i per molts anys dos van emportar-se la merescuda fama, la de l'Àngel al carrer Major i la del Lleó, coneguda després com la del ferrocarril, a l'antic Pla de Tirado, després Porta del Sol.

De la Posada del Lleó, regida per Juan Fortis, o tal vegada Fabris?, partien cotxes tirats per cavalls , diligències, que permetien arribar fins a Barcelona o València i des d'allí a qualsevol lloc d'Espanya. 3 diligències diàries a València, 12, 16 i 22 hores i una a Barcelona a les 8 de la vesprada. És clar que el viatge no era gens còmode ni ràpid, per posar un exemple, la diligència que partia cada nit a les deu, arribava a València dotze hores més tard, després de recórrer durant tota la nit, els descuidats camins del trajecte.

També des d'aquella posada o parador del Ferrocarril, eixien altres diligències amb destinació als principals pobles de la província, Nules, Onda, la Vall d'Uixó, Sant Mateu o Morella, amb trajectes que podien arribar fins a les 11 hores de durada, amb uns preus mínims de trajecte a Benicàssim o Borriol de 0,40 pessetes.

Amb tot aquest tràfec humà, unit a l'expansió de la ciutat, als inicis del segle XX, La Porta del Sol, va constituir-se en el nou centre econòmic i social de la ciutat, confluència de camins procedents d'altres localitats i lloc de reunió social amb els cafés, hotels i posades, conformant un entorn urbà amb edificis de rellevant interés arquitectònic.

Així el 1903 obre les portes, enfront de la posada del Ferrocarril, en el solar de l'antic "cuartel" del Rei, la fonda Europa, que el 1923 es convertirà en l'hotel "Suizo"; el 1909 ocupa un lloc important entre els carrers de Falcó i Gasset "el mercantil" en un imponent edifici i d'entranyable record, i el Palau dels Tirado que era des del 1865 la seu del Casino, l'any 1923 és remodelat.

El 1920 el Cercle Mercantil posa en marxa la iniciativa per al nou Banc de Castelló. Un cop constituït el Consell d'Administració del banc i amb D. Enrique Gimeno Tomás com a president, l'entitat necessita adquirir uns terrenys al centre de la ciutat on aixecar el nou edifici, a prop de la seua seu, decidint-se la compra de la Posada del Ferrocarril i el seu posterior enderroc per la creació de les oficines del nou banc.

Tal dia com hui de fa cent anys, a la segona pàgina de "l'heraldo" apareix la notícia de la subhasta per l'enderroc de l'edifici de la posada per 6.923,97 pessetes, amb l'obligació per part de l'adjudicatari de deixar net el solar i perfectament separats tots els materials aprofitables d'aquest.

No sabem qui va ser el guanyador de la subhasta, però és ben cert que sobre el solar va aixecar-se i inaugurar-se l'any 1923 un nou i impressionant edifici, obra de l'arquitecte Francesc Tomàs Traver, que ara, quasi cent anys després, continua donant aixopluc a una entitat bancària, Caixabank, després d'haver estat seu del primitiu banc de Castelló i després del Banc de València.

Així, sobre aquell solar cantonada amb la Porta de Sol i el carrer Trinitat, podem veure majestuós un edifici amb un marcat caràcter eclèctic i que disposa de plata baixa, entresòl i tres plantes superiors, amb accés principal a través d'una escalinata per la cantonada, estant en origen la porta flanquejada per dues columnes d'ordre gegant avui lamentablement desaparegudes a causa d'una reforma així com unes escultures de tall clàssic que existien en els extrems d'aquesta obra de l'escultor castellonenc Joan Baptista Folía.

El patrimoni artístic desaparegut o els vestigis que resten, coneguts a través de testimonis orals, gràfics o documentals, són fonts de la memòria del nostre poble constituint pàgines importants del nostre passat que deuen ser coneguts, amb l'obligatorietat de transmetre'ls a les noves generacions. L'expansió urbanística, l'especulació del sòl i la permissivitat van permetre els enderrocs incontrolats.

Ara, alguna cosa ha canviat, ho veiem amb la reforma i treball minuciós realitzat a l'antic hotel "Suizo" per part de "Cajamar", que habilitant el seu interior per ubicar les noves oficines de la seu de l'entitat a la ciutat, ha permés mantenir els elements originaris de la seua estructura com la façana i l'escala principal. Aquest és el camí...

 

El temps de la no fruita...

La fruita és el fruit de determinades plantes. Segons com siga la llavor que conté el fruit, les fruites poden ser de pinyol, amb llavor gran i corfa dura, cas de l'albercoc o la bresquilla, de llavors petites i de corfa menys dura, com ara la pera i la poma, o de gra, aquelles que tenen infinitat de llavors minúscules, com la maduixa o aquella de la que hui vull parlar-vos, la figa. Segur? Això no és del tot cert...

Diu una dita popular: "La figa per ser madura ha de tenir tres senyals: clivellada, secallona i picada de pardals". En realitat la figa en ser un siconi, una infructescència que s'ha format a partir d'una inflorescència, és considerada, des del punt de vista botànic un fals fruit, no com un fruit en si mateix, sinó com un receptacle que conté centenars de petits fruits que vulgarment anomenem "pinyolets" o llavors, però que sorprenentment, són les seues flors; per tant una figa no és una fruita i el que potser creuríem que són llavors, són realment flors. El "fruit" de la figuera no és tal; és en realitat una infructescència, procedent d'un receptacle carnós que oculta en el seu interior a les flors, masculines, femenines i estèrils.

Les figues, quan ja estan madures, es tornen extremadament atractives com a aliment per a una gran diversitat d'ocells. Aquests juguen un paper molt important en la propagació de noves figueres, ja que al consumir les figues també ingereixen les llavors i les dispersen.

És cert que la majoria de les figueres que es conreen a la Plana i a la resta del País, són partenogenètiques, i que per selecció artificial, s'ha aconseguit que siguen capaces de madurar les figues sense fecundació, no sent ja necessària l'acció de les anomenades vespes de les figues.

Les figueres poden ser de dues varietats, les uníferes, d'una sola collita anual, generalment al mes d'agost, "per sant Llorenç, figues que tens", o bíferes, de dues collites, una de figaflors, que maduren ara, pels voltants de Sant Joan, i l'altra de figues, des de mitjan agost.

Les que ací a la Plana de Castelló són conegudes com a figaflors, la primera collita de les figueres que en fan dos cada any, a molts altres llocs, sobretot al sud del País Valencià i a les Illes s'anomenen bacores, breveres, o per allò del temps de la seua maduració, figues de sant Joan, unes figues de pell molt fina, més grans i sucoses que les de varietat unífera, entre les quals destaquen les varietats blanca, napolitana, de la goteta de mel i de Coll de dama.

Les figues flors, entre les quals destaca la colar, normalment es consumeixen en fresc mentre que les figues de varietats d'una sola fructificació anual, tot i ser en general més xicotetes, es consumeixen tan en fresc com en sec.

No hi ha millor plaer que assaborir una figa fresca acabada de collir junt la soca de l'arbre, però quin goig menjar figues quan no és el seu temps. Conten els vells llauradors de la Plana que antigament, sempre en portaven de seques dins les butxaques,al saquet o al cabasset, per fer més curt el temps entre menjades.

No és difícil assecar figues, en principi només cal una bona collita i uns dies assolejats. S'assequen al sol senceres, després es fornegen una mica, s'escalden i s'eixuguen de nou al sol. Es col·loquen ben pitjades dins una caixa de fusta i s'assaonen amb una mica de timonet i fulles de garrofer. Acompanyades amb formatge i anous o ametlles torrades són "menja de déus". Oi que no se us ocorreria mai anomenar-les fruites?

En realitat són flors invertides que creixent dins d'una beina en forma de pera, després maduren convertint-se en la figa. Per molts anys va pensar-se que la figuera no produïa flors i que directament produïa fruits, però no, no és així, estem enfront de una "no fruita", de la mateixa manera que les carxofes en realitat no són fruits, sinó flors, i que les tàperes són una espècie de brots en escabetx.

Així que tot i que ja podeu gaudir de les primeres figues flors de l'any, i que als mercats les trobarem a la secció de les fruites, no oblideu que en realitat no ho són.  I esperem que la collita de bacores siga abundosa i no tant la de figues al nostre terme, ja que el refrany diu "d'any de figues no te'n rigues", fen referència al fet que una gran collita porta associada escassesa de pluja i minva d'altres conreus... Com sempre  mai plou a gust de tots!