Topeties locals..

Segons el diccionari normatiu de l'Acadèmia Valenciana, topetia és un vulgarisme, deformat per influència de topar, sinònim de rivalitat, desavinença o porfídia o fins i tot antipatia.

Diuen dels polítics valencians, i jo afegiria també de la resta d'espanyols, que fins i tot són capaços de rivalitzar amb ells mateixos per a determinar quina de les seues dues personalitats, la que mostren a la resta de mortals o la que s'amaga darrere el seu ego, és la més important.

Sembla que les topeties o rivalitats polítiques són un fet que ve de lluny i que el rival guanye terreny en una disputa, els ha preocupat des de temps antics. Només per ficar uns exemples locals, cal recordar com l'oposició al govern municipal, darrerament ha tingut les seues topeties en casos com el del nom de la ciutat, els sous dels regidors, el pla de recuperació econòmica, el Pla Urbanístic General, la Creu del Ribalta, els impostos o la reforma de l'avinguda de Lledó.

Asseguren els analistes polítics, que aquesta competitivitat, portada a extrems, els fa de vegades perdre's en assumptes intranscendents deixant el veritablement important aparcat en una cantonada, la qual cosa pot arribar a ser més que perillosa.

Que al nostre poble hi haja topeties polítiques és més que bo, jo diria que fins i tot necessari per a mantenir "despert i actiu" el govern. Les mateixes lleis que regeixen el sistema democràtic ho fomenten, creant la figura del cap de govern, l'alcalde/essa i el cap de l'oposició, i la rivalitat i desavinences entre aquestes figures, i en definitiva entre diferents maneres d'entendre el govern és el que fa, en algunes ocasions, malauradament no sempre, avançar la ciutat.

La ciutat és governada des del segle XIII i fins al XVIII, segons els dictàmens primer dels "costums" i després pels "furs", i aquests institueixen les figures bàsiques del "Bayle local", o batlle, en funcions equivalents a les de l'actual alcalde i "els jurats", o consellers, dos, un en representació de l'estament nobiliari i l'altre del popular o reial. Naturalment, els rifirrafes i les baralles polítiques, entre ells eren prou continus...

Tot just hui, 27 de juny de 1677, en recordem un "de sonat", la gran competència entre el bayle En Cosme Martí i el Jurat en Cap del braç reial sobre qui havia de passar davant en entrar a l'església en la celebració de la festivitat del Corpus.

Diuen les cròniques de l'època que hi va haver múltiples qüestions i enfrontaments de paraula sobre l'assumpte, i que després d'apel·lar al virrei de València i altres autoritats la picabaralla es va resoldre a favor del Jurat en Cap.

Si fa 344 anys les topeties locals entre els nostres governants ja eren motiu de controvèrsia, com no ho han de ser ara en què el ressò de qualsevol fet és molt més ràpid, ampli i extensiu?

Continua al segle XXI la pràctica comú de la topetia dialèctica entre els nostres governants locals, manifesta sobretot en l'altaveu de les sessions plenàries, però com veiem aquestes manifestacions venen de lluny, fins i tot anterior a la hui comentada del segle XVII, quan moros i cristians al nostre poble ja tenien ara aliances, ara tripijocs.

Vet per on la història local ve a confirmar-nos que entre els governants "el bon rotllo", la igualtat i la convivència no han estat sempre fàcil d'aconseguir-se, que ha necessitat molts esforços per part de tots, i que el radicalisme polític mai ha estat un pensament encertat, ni ara, ni abans. Que prenguen nota els nostres governants que tot no sempre és vàlid.