Prendre el bany: casetes i cases.

Fa calor i res millor per refrescar-se que anar a prendre el bany a la mar, un vell costum arrelat al nostre poble, però que va tardar segles a formar part del nostre tarannà. Anar a prendre banys de mar no és un costum de tota la vida. Els grecs de l'antigor, per exemple, no solien banyar-se al mar, però hi navegaven per comerciar i per fer la guerra. Els romans preferien les termes d'aigua dolça que el mar quan es tractava d'higiene o d'esbargiment. A l'edat mitjana, llevat dels senyors molt rics, la gent amb prou feines es rentava. La platja va ser un terreny desert d'homes i dones fins a molt endavant.

Va ser al darrer terç del segle XIX i primers anys del XX quan els banys de platja, a l'estiu, es van popularitzar seguint les teories higienistes d'una sèrie d'escoles de medicina que aconsellaven aquests banys com a cosa molt saludable.

Però de la mateixa manera que aquesta moda va començar en un cert moment, així mateix podria desaparéixer un dia. El soroll de les ràdios portàtils, les burilles, malgrat les platges lliures de fum, i les tallades de meló i altres deixalles, escampades per l'arena, els venedors de gorres, "pareos" i collarets, les criatures cridaneres, els melanomes per la manca de protecció, els desmais, els cops de calor, les morts sobtades, els ofegaments... tot plegat cada dia que passa dóna més por i, bé podrien fer, que algun dia les platges es tornaren, a l'estiu, completament desertes. I és que tot evoluciona...

Ara, quan comença la calor és un bon moment per parlar de l'evolució dels banys a les nostres platges i com aquestes i els costums lligats al bany han canviat amb el pas del temps. A principis del segle XX, a Castelló hi havia una sola platja, continuada, des del límit de Benicàssim, fins al límit amb Almassora, platja que rebia el nom del Pinar la situada al nord del Grau, i del Serrallo, des del Grau cap al Sud.

A la Platja del Pinar, de dunes de sorra i matolls de joncs, que comprenia des del conjunt de pins fins a la riba del mar, a una distància de diverses desenes de metres, a principis de segle, es va començar a instal·lar casetes de bany de fusta, edificades sobre pivots del mateix material, que servien d'aïllant de la humitat i de les possibles marees provocades pels temporals estiuencs. Casetes amb unes mides aproximades d'uns quatre metres de façana, per uns sis metres de fons, que estaven dotades "d'habitació i terrassa", des de la qual prenien el sol i gaudien de les vistes dels banyistes, la púdica societat d'aquella època.

A finals dels anys vint o potser al principi dels anys trenta, la platja del pinar es va veure ampliada amb la instal·lació d'unes "Cases de Banys", dues concretament, una que regentava la família Olivares "Panollos" i l'altra la família dels Torrent "Carics", situades al començament de la platja, davant del que avui és el Planetari, en què la gent que no disposava de caseta en propietat o lloguer, pogués utilitzar-les per canviar-se de roba i guarda-roba, durant el dia d'estada a la platja, previ pagament d'una quantitat que en principi es va fixar en un xavo, deu cèntims, com se'l vulga anomenar, fins a l'any 36, en què es va arribar a apujar el preu fins a un quinzet, vint-i-cinc cèntims, de pesseta.

Durant la durada de la guerra civil, pràcticament va desaparéixer les casetes de bany, i va ser al començament dels 40, que va tornar el costum de la instal·lació de barraquetes de bany, a l'esmentada platja, però les casetes van canviar de forma i mida, ja que aquestes es van dissenyar, sempre de fusta, de forma quadrada de dos per dos metres, per dos d'alçada, amb un sostre de dos vessants, i un sostre frontal de lona o canyís que feia de tendal per emparar-se dels rigors del sol estiuenc i poder gaudir de la reparadora migdiada.

A aquestes noves barraquetes de bany, vam acudir gent de la classe mitjana treballadora de Castelló i del Grau, i ja s'anava amb el pla de passar-hi la majoria de l'estiu, perquè tret del fet de dormir, allà es passaven el dia complet, sobretot aquells que no tenien alqueria ni "masset", i amb més raó si hi havia xiquets a la casa.

Ja per l'any seixanta-vuit, aproximadament, va començar el declivi de les casetes de bany, prohibint-se la seua instal·lació per una sèrie d'excuses, i apareixent novament una "Casa de banys", un recinte emblemàtic i singular, que va arribar fins al 2010, punt de trobada per passar una confortable jornada de platja, indret on es llogaven als ciutadans les dutxes i taquilles ubicades al soterrani.

El que ha vingut després és més que conegut, la moda de l'apartament i la piscina; canvis d'hàbits i costums, només una cosa no canvia, més encara, cada any que passa sembla va en augment... la calor! Benvinguda siga i per molts anys, senyal que encara som vius.

La casa “de Socorro”

A força de veure’l l’edifici s’ha fet més que familiar, forma part de la fesonomia del Raval, és la “Casa de Socorro” de “l’ereta”, de la plaça d’Isabel la Catòlica. Hui, és un bon moment per recordar la seua història…

Les cases de socors eren primitivament establiments de beneficència destinats a acollir els orfes i altres desemparats. Més tard se li donaria aquest mateix títol als centres sanitaris d'atenció primària, també desapareguts a la dècada de 1980, després de la creació del Sistema Nacional de Salut.

Són institucions que sorgeixen al segle XIX a l'empar de la llei de beneficència de 1849 sota el concepte d’higiene púiblica. La mateixa llei de sanitat de 1855 fixava com a deure ineludible de tots els ajuntaments d'Espanya proporcionar assistència sanitària facultativa gratuïta a les famílies pobres residents a cada municipi, consignant que aquest servei havia de realitzar-se amb subjecció a les bases de contractació directa entre els pobles i els metges i la separació del servei que pogués prestar-se als veïns acomodats.

Les intervencions que més es prodigaven eren les sutures de ferides i la reducció i  immobilització de fractures, esquinços etc., causades per accidents de treball, els atropellaments per carros o cavalleries, incloses les coces, i les caigudes.

El 7 de maig de 1924 la Comissió Municipal Permanent de l'Ajuntament de Castelló decideix “consignar 15.000 pessetes per a instal·lació d'una Casa de Socors”, que no es va arribar a dur a terme. Va haver-hi més intents per a aquesta instal·lació, però fins al 30 d'abril de 1928 i obligat per l'Estatut Municipal vigent, la Corporació no té més remei que prendre la decisió d'establir una Casa de Socors que va ocupar  diferents llocs, aconseguint-se una seu permanent després de finalitzada la guerra civil.

El 10 de setembre de 1941 per tal de resoldre de manera definitiva el problema d'instal·lació dels serveis afectes a la Casa de Socors, s'acorda destinar per a aquell menester el solar propietat de l'Ajuntament, on estava instal·lada l'antiga Escola de les Basses, a la cantonada de la plaça d'Isabel la Catòlica amb el carrer de la Sagrada Família, per a la construcció d'una nova Casa de Socors d'acord amb el projecte i pressupost redactat pel Senyor Arquitecte Municipal, referent a aquesta construcció per un import de 63.213 ,71 pessetes, liquidant-se finalment el 20 de desembre de 1944 lobra al contractista per la quantitat de 83.578,06 pessetes.

A Castelló, José Sanahuja va ser un dels metges fundadors, arribant a ser-ne degà; juntament amb ell són recordats per la “gent més gran del Raval” els facultatius Guallar Segarra, Rallo, Fabregat, Frederic de França o Ferragut.

Segons l'anuari de 1948 de l'Institut Nacional d'Estadística, la Casa de Socors de Castelló va atendre els anys 1946 i 1947 un total de 1039 i 938 accidents respectivament, alhora que va ser punt d'administració de 1010 i 972 vacunes.

La meua única visita a la mateixa, la recorde, sent nen, als inicis de la dècada dels anys 60 del segle passat, va passar per una urgència ocasionada per “una pedrada” rebuda a” la cella” en un d'aquells jocs infantils de carrer. Davant la proximitat del centre sanitàri del lloc del fet, i la no gravetat de la pedrada, va fer que no fos necessari el meu trasllat a l'hospital provincial; des d'allà i després de rebre uns punts de sutura vaig ser remés al meu domicili.

Per la seua proximitat al col·legi Bisbe Climent, tot just uns centenars de metres, recorde que, amb certa freqüència, els mestres havien d'anar acompanyant algun pupil, que, per la fogositat dels jocs, necessitada ser atès d'alguna caiguda, trencament, esquinç o ferida, de manera que “el dispensari” va ser per molts anys, edifici més que familiar i popular al Raval de Sant Fèlix, complementat per la farmacia de Rodrigo que estava a tocar.

La seua activitat va anar decaient a partir de la implantació del Servei Especial d'Urgència de la Seguretat Social l'any 1968, fet que unit a l'aparició d'un nou marc legislatiu enquadrat per la Llei General de Sanitat de 1986, en què s'eliminaven les competències municipals en matèria d’assistència sanitària, va portar al tancament daquest centre. Va funcionar fins a finals dels anys 70 i, a partir de llavors l'edifici ha estat utilitzat, amb més o menys encert, per a altres usos ciutadans, sempre lligats a l’ajuntament.

Corria l'any 2012, quan l'Ajuntament va decidir, en aquell inici del curs polític, dissoldre definitivament la Casa de Socors posant punt i final a la institució sanitària que datava de mitjans del segle XIX.

"Castellón"

Ho acabe d'escoltar per la radio: "El aeropuerto de Castellón y la compañía Air Nostrum han acordado 'bautizar' uno de los aviones de la aerolínea con el nombre Castellón, dentro del paquete de acciones promocionales de la ruta de Sevilla".

Castellón? Encara estem així? Açò no hi ha qui ho entenga... Fa més d'un any que el Consell de la Generalitat va aprovar el canvi de denominació de la nostra ciutat, del municipi de "Castellón de la Plana", per la forma exclusiva en valencià Castelló de la Plana, en considerar el topònim com a nom més adequat, en provenir de l'antic "Castiglione", castellonet, castell xicotet i mai de l'augmentatiu de castell, que és el que significa Castellón, castell gran, tot al contrari del que era i va ser el nostre estimat "Castell Vell".

Si, ja sé que, tal vegada, el nom que porta l'avionet "Castellón" vulga fer referència no a la localitat, no a la capital, sinó al conjunt de pobles que conformen aquesta província, referint-se com a "Castellón" a tot el territori comprés des de Vinaròs fins a Almenara i des de la mar fins a Morella i els Ports, el Penyagolosa, l'Espadà i el Palància.

Però és que tampoc si fos així estaria encertat. És prou sabut i conegut que després de la mort de Ferran VII el 1833, la regent Maria Cristina de Borbó i el seu govern van emprendre una reforma de gran envergadura: la divisió d'Espanya a províncies i regions, creant-se per mitjà del secretari d'Estat i Foment el senyor Javier de Burgos, un estat centralitzat amb 49 províncies, de les quals, segons l'article 2 del Real Decret de 30 de novembre d'aquell 1833, l'antic Regne de València es dividia en tres províncies: "Alicante, Valencia i Castellón de la Plana".

Fruit de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia Valencià de l'any 1982 en què en el seu article segon diu." El territori de la Comunitat Valenciana comprén el dels municipis integrats a les províncies d'Alacant, Castelló i València", el setembre de 1985, la Diputació de Castelló va donar a conéixer la seua voluntat de procedir a un canvi de denominació del nom provincial, argumentant motius geogràfics i sociològics, en el cas que el conjunt de la província porta el nom d'una comarca, La Plana, on es troba la capital, proposant que la província quedarà sense l'afegit de "la Plana"; però la sorpresa va ser que els serveis jurídics de la Diputació i el mateix Ministeri van comprovar que la llei vigent no preveia la possibilitat de canvis de denominació de les províncies, per la qual cosa, a hores d'ara, vulguem o no, ens agrade més o menys, l'ús del vocable "Castellón" no és correcte ni per referir-se a la ciutat, ni tampoc a la província.

Si volem parlar amb propietat de la ciutat ens hem de referir a ella com a "Castelló" per acord del Consell de la Generalitat, i si volem referir-nos a la província, ho haurem de fer en castellà com a "provincia de Castellón de la Plana" o en valencià com a "província de Castelló de la Plana", d'acord amb el nom que va rebre en la seua creació, però mai només "Castellón".

Així, quan la Diputació de Castelló va editar el primer número del seu butlletí oficial, l'1 de setembre de 1834, la capçalera del mateix incloïa "Boletin Oficial de la Provincia.... de Castellón de la Plana". Tant és així que 190 anys després, si mirem el darrer dels BOP's publicats, observarem que, estant editat en bilingüe castellà/valenciâ, i que en la seua portada diu: "Boletín Oficial Provincia de Castellón", la capçalera de totes i cadascuna de les pàgines que el conformen, porta al seu centre el text: "BOP de Castellón de la Plana".

Així que, no s'hauria de tardar massa per aquells que estan autoritzats legalment per a fer-ho, elevaren la queixa corresponent a la companyia Air Nostrum o als responsables de l'aeroport perquè el rètol de l'aparell siga modificat adaptant-se a la forma correcta de "Castelló" o "Castelló de la Plana /Castellón de la Plana", però mai deixar-ho com s'ha retolat, "Castellón", perquè vulguem o no, si així es fa, seguirem en les errades...

 

25 anys.

Per ser exactes, vint-i-cinc anys, tres mesos i quatre dies, 9227 dies, són els transcorreguts des de l'1 de març de 1997 fins al dia d'ahir, Pentecosta, 5 de juny de 2022.

En 25 anys han passat moltes coses, però cal persistir als somnis, i ahir va ser un bon moment per recordar, amb un acte ben organitzat, com les ganes van poder als mitjans econòmics i, també, al coneixement de l'entramat polític municipal-fester.

Amb un pressupost inicial de 120 milions de pessetes de les quals 90 milions eren d'aportació directa municipal, i un nou president de la Junta de Festes, el periodista Raül Pascual, es van iniciar l'1 de març de 1997 les festes de la Magdalena en la 53a edició, amb unes "reines" festeres Mª José Rovira i Andrea Felip, amb unes "dames" i un equip de treball disposat a fer de la festa el nucli de germanor i lligam perenne.

Fruit del consens i la reflexió entre els diferents col·lectius i l'ajuntament, aconseguit uns dies abans de l'inici, amb l'eslògan al cap "beure no és viure", la setmana festera va ser un exemple de com compaginar festa i absència d'incidents, i, sens dubte, aquell any, va ser un de què va aconseguir-se una major i desitjada unió entre allò que és oficial, i allò que és més popular.

I ara, 25 anys després, calia celebrar-ho. I ahir va ser el dia; també l'oratge, com ho va fer en aquella setmana festera va acompanyar-nos i més de 60 persones, alcalde, regidor, reines, corts, pares, membres d'aquella Junta de Festes vam ajuntar-nos per celebrar, com ho fèiem aleshores, per damunt les diferències personals, l'estima i el treball que, abans, ara i sempre, encara fem per diferents camins, però sempre pel nostre estimat Castelló.

I entre risses i comentaris van anar sorgint els records... "La Magdalena-97" va ser diferent. Per molta tecnologia posterior, per moltes persones en altres Juntes de Festes, per molt actes repetits, per altres novetats, aquells dies van ser per nosaltres diferents, amb la recuperació de costums que ja formen part de les nostres vides.

Vam recordar la veu d'en Pedro Romero llegint el Pregó anunciador de la festa, i les 26.000 canyes que, perparades per la familia Renau, en un matí assolellat van ser repartides abans de l'inici de la romeria, aquella que per primera vegada i en la part religiosa presidira el nou bisbe de la diòcesi Reig Pla i el gran nombre de polítics que al costat de l'alcalde Gimeno, van participar en la comitiva civil. Fins i tot van passar per la nostra memòria, com un "flash", l'ambaixador d'Argentina Carlos Amor i la delegació del municipi italià de Cava di Tirreni que també van unir-se a la festa.

I Josep M. Francés, el preste encarregat de portar la relíquia en aquella massiva participació d'autoritats i de romeus i el repartiment "de rotllets" a Sant Roc de Canet, en el moment de la tornà, o els trenta-tres participants en el "concurs de carros" i com malgrat que la reina i les dames van tornar amb autobús al final del matí, es van incorporar a la tornà, vestides de llauradora, en arribar aquella, a la vesprada, al convent de les germanes carmelites descalces del Caminàs.

I la desfilada de Gaiates, i la pujada al campanar, i "l'encesa", i el Tombacarrers, i Volantins i Xarxa, i el festival de pirotècnia i el concurs de mascletades, i la dècada prodigiosa, i Rosario, i la festa de la "marxalena", i el festival de música de festa i com Paco Pascual ens recordava a través del Programa oficial de festes que aquell any havíem de dedicar especial atenció a l'ofrena a la Verge, en complir-se el cinquanta aniversari de l'acte i 75 del nomenament com a Patrona...

25 anys no són prou per a fer oblidar un temps viscut amb harmonia i generositat, amb intensitat, per alguns que, aleshores érem joves i altres ,encara xiquets, Gràcies, Raül, María José i Andrea, i gràcies, companys per fer d'aquest dia un moment únic. Per molts anys!

Volar, volar, volar...

Que l'aeroport de Castelló va nàixer com un projecte "personal" d'un antic dirigent provincial, i que des dels seus inicis només ha portat maldecaps, és un fet més que evident, només cal consultar les hemeroteques per a confirmar-ho.

Però si una cosa va ser la cabuderia d'aquell Fabra, arribant a convertir la infraestructura de la Vilanova en l'aeroport més absurdament famós d'Espanya, no és podia ni devia abandonar, i després d'un temps inaugurat sense avions, març del 2011, i quan el senyor Fabra es trobava a la presó, setembre de 2015, va aterrar el primer avió procedent de Londres.

Transcorreguts més de 6 anys des que aquell Boeing 737-800 aterrara, diferents intents de gestió i  venda, de col·locar-lo com a centre de manteniment d'avions, com a camp de proves de desenvolupament de motors, juntament amb l'intent de posada en marxa, retards i recuperacions de diferents vols comercials, han acabat per fer de l'aeroport de Castelló un "més que gran mal de cap" per a la Generalitat Valenciana, a l'hora no ja de traure-li un mínim rendiment a les instal·lacions, si més no de frenar la sangria de les pèrdues.

I la història continua, amb un nou capítol; fa 15 dies el president de la Generalitat, Ximo Puig, va anunciar la propera licitació, per part de la societat pública Aerocas, d'una nova ruta aèria entre Castelló i Madrid, amb cinc freqüències setmanals, amb l'objectiu que començara a operar aquesta tardor, un nou intent per a situar l'aeroport de Castelló al mapa nacional i internacional, realitzant-se els tràmits necessaris perquè la ruta siga considerada pel Govern de l'Estat com Obligació de Servei Públic, cosa que havia d'obrir la porta a rebre subvencions directes a l'estil d'altres rutes espanyoles i rebaixar així la càrrega econòmica per a la Generalitat.

L'actual directora general d'Aerocas, la senyora Blanca Marín,no cabia dins de si de goig en pensar en la importància de disposar d'un enllaç amb l'aeroport Adolf Suárez Madrid-Barajas. Un contrat que, semblava anava a eixir a concurs per dos anys i amb un import màxim per anualitat d'1,3 milions d'euros, del qual un 50% corresponia a la part fixa i un 50% a la variable.

No hi han hagut de transcórrer massa dies, quan el passat dimecres 15, es feia públic que l'anhelada declaració de la ruta com a Obligació de Servei Públic, no és, a hores d'ara, factible, ja que no compleix els requisits que la Unió Europea marca per a aquest tipus d'enllaços aeris, quedant de moment l'assumpte paralitzat.

I quins direu són els arguments esgrimits per afirmar que aquella petició no encaixa en la normativa europea? Doncs els que des del primer moment han estat en boca dels veïns: l'existència de modes alternatius de transport més sostenibles, i l'àmplia connectivitat disponible a través d'altres nodes de la comunitat autònoma, cas de l'autovia, el tren o el proper aeroport de Manises.

Tenia fins ara considerat al president de la Generalitat, al senyor Puig, com un home reflexiu, ponderat, madur, sensat i judiciós, però després del revés, sembla que, tal com ha confirmat hui mateix a Castelló, la Generalitat mantindrà el concurs per oferir aquesta nova línia aèria estable, fins i tot posicionant-se en contra del company de partit i conseller d'Hisenda, i Model Econòmic, el senyor Arcadi Espanya i el conseller d'Economia, Comerç i Treball, el senyor Rafael Climent, aquest soci del Govern de Compromís.

Senyor Puig, volar des de Castelló a Londres, Brussel·les, Katowice, Budapest, Bucarest, Sevilla, Bilbao o Madrid, és molt bonic, interessant i cridaner; fins i tot pot ser un bon reclam electoral, però, cal apostar per "connexions sostenibles" i evitar una nova despesa en unes instal·lacions que van ser una ocurrència del PP més corrupte i un fiasco, que encara més de 10 anys després, continua suposant-nos als valencians una sagnia important de recursos. Per l'amor de Déu no caiga vosté al mateix clot i, el que és pitjor, ens arrastre a tots els valencians.

Naturalment, cap govern que busque el millor futur possible per a les ciutats i els seus habitants, també el de la Generalitat Valenciana, pot viure d'esquena als canvis necessaris demanats per la ciutadania i per les veus expertes i impulsats des de tots els organismes internacionals, però vist el que estem veient, sembla que aquesta connexió per vosté senyor Puig avalada, ni és considerada necessària, ni l'hem demanada majoritàriament la gent de Castelló, ni els membres del seu equip de Govern, ni els organismes nacionals i internacionals la consideren encertada. Hauria de fer-se'ho mirar no troba?