Les cases de socors eren primitivament establiments de beneficència
destinats a acollir els orfes i altres desemparats. Més tard se li donaria
aquest mateix títol als centres sanitaris d'atenció primària, també
desapareguts a la dècada de 1980, després de la creació del Sistema Nacional de
Salut.
Són institucions que sorgeixen al segle XIX a l'empar de la llei de
beneficència de 1849 sota el concepte d’higiene púiblica. La mateixa llei de
sanitat de 1855 fixava com a deure ineludible de tots els ajuntaments d'Espanya
proporcionar assistència sanitària facultativa gratuïta a les famílies pobres
residents a cada municipi, consignant que aquest servei havia de realitzar-se
amb subjecció a les bases de contractació directa entre els pobles i els metges
i la separació del servei que pogués prestar-se als veïns acomodats.
Les intervencions que més es prodigaven eren les sutures de ferides i la
reducció i immobilització de fractures,
esquinços etc., causades per accidents de treball, els atropellaments per
carros o cavalleries, incloses les coces, i les caigudes.
El 10 de setembre de 1941 per tal de resoldre de manera definitiva el
problema d'instal·lació dels serveis afectes a la Casa de Socors, s'acorda
destinar per a aquell menester el solar propietat de l'Ajuntament, on estava
instal·lada l'antiga Escola de les Basses, a la cantonada de la plaça d'Isabel
la Catòlica amb el carrer de la Sagrada Família, per a la construcció d'una
nova Casa de Socors d'acord amb el projecte i pressupost redactat pel Senyor
Arquitecte Municipal, referent a aquesta construcció per un import de 63.213
,71 pessetes, liquidant-se finalment el 20 de desembre de 1944 lobra al
contractista per la quantitat de 83.578,06 pessetes.
A Castelló, José Sanahuja va ser un dels metges fundadors, arribant a
ser-ne degà; juntament amb ell són recordats per la “gent més gran del Raval”
els facultatius Guallar Segarra, Rallo, Fabregat, Frederic de França o
Ferragut.
Segons l'anuari de 1948 de l'Institut Nacional d'Estadística, la Casa de Socors de Castelló va atendre els anys 1946 i 1947 un total de 1039 i 938 accidents respectivament, alhora que va ser punt d'administració de 1010 i 972 vacunes.
La meua única visita a la mateixa, la recorde, sent nen, als inicis de la
dècada dels anys 60 del segle passat, va passar per una urgència ocasionada per
“una pedrada” rebuda a” la cella” en un d'aquells jocs infantils de carrer.
Davant la proximitat del centre sanitàri del lloc del fet, i la no gravetat de
la pedrada, va fer que no fos necessari el meu trasllat a l'hospital
provincial; des d'allà i després de rebre uns punts de sutura vaig ser remés al
meu domicili.
Per la seua proximitat al col·legi Bisbe Climent, tot just uns centenars de
metres, recorde que, amb certa freqüència, els mestres havien d'anar
acompanyant algun pupil, que, per la fogositat dels jocs, necessitada ser atès
d'alguna caiguda, trencament, esquinç o ferida, de manera que “el dispensari”
va ser per molts anys, edifici més que familiar i popular al Raval de Sant
Fèlix, complementat per la farmacia de Rodrigo que estava a tocar.
La seua activitat va anar decaient a partir de la implantació del Servei Especial d'Urgència de la Seguretat Social l'any 1968, fet que unit a l'aparició d'un nou marc legislatiu enquadrat per la Llei General de Sanitat de 1986, en què s'eliminaven les competències municipals en matèria d’assistència sanitària, va portar al tancament daquest centre. Va funcionar fins a finals dels anys 70 i, a partir de llavors l'edifici ha estat utilitzat, amb més o menys encert, per a altres usos ciutadans, sempre lligats a l’ajuntament.
Corria l'any 2012, quan l'Ajuntament va decidir, en aquell inici del curs
polític, dissoldre definitivament la Casa de Socors posant punt i final a la
institució sanitària que datava de mitjans del segle XIX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada