Prendre el bany: casetes i cases.

Fa calor i res millor per refrescar-se que anar a prendre el bany a la mar, un vell costum arrelat al nostre poble, però que va tardar segles a formar part del nostre tarannà. Anar a prendre banys de mar no és un costum de tota la vida. Els grecs de l'antigor, per exemple, no solien banyar-se al mar, però hi navegaven per comerciar i per fer la guerra. Els romans preferien les termes d'aigua dolça que el mar quan es tractava d'higiene o d'esbargiment. A l'edat mitjana, llevat dels senyors molt rics, la gent amb prou feines es rentava. La platja va ser un terreny desert d'homes i dones fins a molt endavant.

Va ser al darrer terç del segle XIX i primers anys del XX quan els banys de platja, a l'estiu, es van popularitzar seguint les teories higienistes d'una sèrie d'escoles de medicina que aconsellaven aquests banys com a cosa molt saludable.

Però de la mateixa manera que aquesta moda va començar en un cert moment, així mateix podria desaparéixer un dia. El soroll de les ràdios portàtils, les burilles, malgrat les platges lliures de fum, i les tallades de meló i altres deixalles, escampades per l'arena, els venedors de gorres, "pareos" i collarets, les criatures cridaneres, els melanomes per la manca de protecció, els desmais, els cops de calor, les morts sobtades, els ofegaments... tot plegat cada dia que passa dóna més por i, bé podrien fer, que algun dia les platges es tornaren, a l'estiu, completament desertes. I és que tot evoluciona...

Ara, quan comença la calor és un bon moment per parlar de l'evolució dels banys a les nostres platges i com aquestes i els costums lligats al bany han canviat amb el pas del temps. A principis del segle XX, a Castelló hi havia una sola platja, continuada, des del límit de Benicàssim, fins al límit amb Almassora, platja que rebia el nom del Pinar la situada al nord del Grau, i del Serrallo, des del Grau cap al Sud.

A la Platja del Pinar, de dunes de sorra i matolls de joncs, que comprenia des del conjunt de pins fins a la riba del mar, a una distància de diverses desenes de metres, a principis de segle, es va començar a instal·lar casetes de bany de fusta, edificades sobre pivots del mateix material, que servien d'aïllant de la humitat i de les possibles marees provocades pels temporals estiuencs. Casetes amb unes mides aproximades d'uns quatre metres de façana, per uns sis metres de fons, que estaven dotades "d'habitació i terrassa", des de la qual prenien el sol i gaudien de les vistes dels banyistes, la púdica societat d'aquella època.

A finals dels anys vint o potser al principi dels anys trenta, la platja del pinar es va veure ampliada amb la instal·lació d'unes "Cases de Banys", dues concretament, una que regentava la família Olivares "Panollos" i l'altra la família dels Torrent "Carics", situades al començament de la platja, davant del que avui és el Planetari, en què la gent que no disposava de caseta en propietat o lloguer, pogués utilitzar-les per canviar-se de roba i guarda-roba, durant el dia d'estada a la platja, previ pagament d'una quantitat que en principi es va fixar en un xavo, deu cèntims, com se'l vulga anomenar, fins a l'any 36, en què es va arribar a apujar el preu fins a un quinzet, vint-i-cinc cèntims, de pesseta.

Durant la durada de la guerra civil, pràcticament va desaparéixer les casetes de bany, i va ser al començament dels 40, que va tornar el costum de la instal·lació de barraquetes de bany, a l'esmentada platja, però les casetes van canviar de forma i mida, ja que aquestes es van dissenyar, sempre de fusta, de forma quadrada de dos per dos metres, per dos d'alçada, amb un sostre de dos vessants, i un sostre frontal de lona o canyís que feia de tendal per emparar-se dels rigors del sol estiuenc i poder gaudir de la reparadora migdiada.

A aquestes noves barraquetes de bany, vam acudir gent de la classe mitjana treballadora de Castelló i del Grau, i ja s'anava amb el pla de passar-hi la majoria de l'estiu, perquè tret del fet de dormir, allà es passaven el dia complet, sobretot aquells que no tenien alqueria ni "masset", i amb més raó si hi havia xiquets a la casa.

Ja per l'any seixanta-vuit, aproximadament, va començar el declivi de les casetes de bany, prohibint-se la seua instal·lació per una sèrie d'excuses, i apareixent novament una "Casa de banys", un recinte emblemàtic i singular, que va arribar fins al 2010, punt de trobada per passar una confortable jornada de platja, indret on es llogaven als ciutadans les dutxes i taquilles ubicades al soterrani.

El que ha vingut després és més que conegut, la moda de l'apartament i la piscina; canvis d'hàbits i costums, només una cosa no canvia, més encara, cada any que passa sembla va en augment... la calor! Benvinguda siga i per molts anys, senyal que encara som vius.