El color en els televisors...

La televisió a Espanya, com a la major part dels països europeus és considerat un servei públic i com a tal, des del moment de la seua arribada, és el principal mitjà de comunicació del país.

En fase experimental va iniciar-se la programació el 1947 i va ser el 28 d'octubre del 1956 quan va consolidar-se amb una programació regular. Durant els primers 25 anys de vida, les emissions televisives eren monopoli de l'estat, amb una única emissora permesa i pertanyent al govern.

Va ser ja a la dècada de 1960 quan la xarxa de televisió va estendre's a tot el territori nacional. Recorde que a la fi d'aquell any, el 15 de desembre, per primera vegada vaig veure una pantalla, en una emissió que va paralitzar mig país, també Castelló, la retransmissió des de Brussel·les i en directe, de la boda entre Balduino de Bèlgica i Fabiola de Mora i Aragó.

He llegit en algun lloc que a Espanya, a principis dels anys 1960 només unes 50.000 famílies disposaven de televisor a casa. Va ser gràcies a una família del raval que disposava d'un aparell que, acostant-lo a la finestra i des del carrer estant, vam poder veure "aquella boda", tot un esdeveniment del qual va parlar-se per molts dies.

A casa no disposàvem encara d'aparell, vam tardar encara uns anys a tenir el primer "telefunken", comprat a Radio Jovino, un establiment capdavanter ubicat al carrer Major. Naturalment, estem parlant d'emissions i recepcions en televisor en blanc i negre, o millor caldria dir en gris?

La primera retransmissió emesa en color va arribar l'any 1971, tractant-se d'un combat de boxa entre Joe Frazier i Cassius Clay, que pràcticament no va veure ningú per diferents motius, el primer per l'hora de l'emissió, a la matinada hora espanyola, i el més important perquè els televisors en color eren objectes minoritaris i de luxe; només cal recordar que per aquells temps un aparell de televisió en color costava tant com el cotxe més popular del nostre país, el Seat 600, unes 85.000 pessetes, quatre vegades més del que costava un aparell en blanc i negre que ja de per se era car, tot i que començava a estendre's la possibilitat de comprar-los "a plazos".

I si hui parle dels televisors i de les emissions en blanc i negre o color és perquè tal dia com avui, 10 de gener, però de 1974, fa 50 anys, apareixia, a la tercera pàgina del diari "Mediterraneo", un anunci publicitari d'una tenda d'electrodomèstics, ubicada al carrer Herrero, "Almacenes Avenida", informant dels programes que la televisió espanyola anava a emetre "en color" aquella setmana, i de passada "fer ganes" als possibles compradors.

Tota una novetat el constituïa la possibilitat de veure la pantalla en color. Unes emissions que inicialment es feien a través del sistema francés SECAM , però que des del 1972 va ser substituït pel PAL. No serà fins als darrers anys de la dècada dels 70, primer l'any 1977 en el primer canal i després, l'any següent, en l'UHF, quan tota la programació podia ja veure's en color, malgrat que com jo, vam ser molts els castellonencs que vam tardar encara molts anys a tenir "tele de color a casa", aquells aparells grans, pesats, fondos i voluminosos.

De la mateixa manera que recorde quan va ser la primera vegada que vaig veure un televisor "en marxa", aquell dia de la boda, no puc recordar de cap manera quan i quin va ser el moment i programa que vaig veure per primera vegada en color. Supose que seria a algun aparador dels establiments que com "Almacenes Avenida" començaven a escampar-se per la ciutat.

Si tirem la vista enrere en realitat no fa tants anys; tanmateix, sembla una eternitat, i és que actualment a cada casa hi ha una televisió o més d'una en molts casos. En realitat aquesta tecnologia, que allà pels anys 60 semblava ciència-ficció, no ha deixat d'evolucionar i ara, el que "es porta" són els Smart TV i els televisors Ultra HD 4K, de pantalla plana i grans dimensions.

Encara estem molt lluny de fer popular el "PrestigeHD Supreme Rose", el televisor més car del món, amb un preu de 2,25 miions de dòlars, un Full HD de 55 polzades fabricat amb 28 quilos d'or rosa de 18 quilats adornada amb 72 diamants i detalls de pedra sol i ametistes i, naturalment, per veure les emissions en color. Una autèntica cursileria, un capritxet...

Haurà arribat el dia?

En plena dictadura del general Franco, i per commemorar els "XXV años de paz", l'any 1967 la Diputació de Castelló va encarregar a l'escultor Joan Baptista Adsuara un monument que hauria d'ubicar-se a la plaça de Maria Agustina. Inicialment, l'artista castellonenc va projectar una escultura del general que, una vegada fosa, El Pardo no va considerar-la apropiada, ja que Franco, mostrava una pose que, vist lateralment, confonia la visió dels vianants, perquè el bastó de comandament que portava a la mà, semblava formar part de la seua anatomia a l'alçada de l'entrecuix.

Aleshores l'escultor va haver de modelar una altra figura, en aquest cas optar per fer una al·legoria en pedra, una figura  femenina, esvelta, que voreja suaument el maluc mentre el seu braç esquerre es recolza sobre un pedestal, i el dret descansa sobre el cap i sobre aquest, vigilant un colom, figura màxima representativa de la pau.

Malgrat les diferents remodelacions que la plaça ha vingut sofrint des d'aquell 1968 en què va ser col·locada la figura d'acord amb el disseny arquitectònic de Vicente Traver García Espressati, a dia d'avui, més de 50 anys després, l'estàtua d'Adsuara encara ocupa un lloc preeminent en aquell espai.

Però cinquanta anys en són molts, també per una escultura, que tot i estar feta en marbre, a més a més d'estar exposada a la calor, el fred i la humitat, ho ha estat a les accions vandàliques dels veïns.

Així, de manera fortuïta, tal vegada per l'acció d'un baló d'algun xiquet o adolescent dels que solen jugar a la plaça, o tal vegada de manera intencionada, per manifestar una gran destresa davant els companys, des de fa un bon grapat d'anys, la xicoteta escultura del colom que coronava l'obra va trencar-se i desaparèixer.

Alertat el Consell Municipal de Cultura d'aquest desperfecte, l'Ajuntament de Castelló, a través de la regidoria de Cultura va remetre el febrer del 2022 a la Diputació, propietària de l'obra, una petició concreta, dirigida a l'aleshores diputada provincial de Patrimoni, la senyora Maria Jiménez, que es feren els corresponents treballs de restauració i de neteja necessaris perquè l'obra retornara al seu estat original.

Més d'un any i mig després, el passat setembre, el nou diputat de cultura, el senyor Alejandro Clausell, va visitar in situ l'escultura, junt amb el responsable del servei de restauració de la mateixa Diputació, comprovant la urgent necessitat d'actuar sobre aquesta.

Hui, 9 de gener del 2024, aquest matí, a primera hora, els veïns que circulàvem per la plaça, hem pogut comprovar com, un desplegament del servei de bombers, estava duent a terme alguna acció sobre l'escultura.

No es tractava, com primer podia suposar-se, per l'envergadura de la grua, d'un possible trasllat al magatzem del servei de restauració, tal vegada aquest serà el següent pas; el que s'ha pogut observar era com uns operaris, tècnics?, bombers?, restauradors?, mitjançant una espècie de "pistola làser", han anat radiografiant? l'escultura en tota la seua integritat, suposadament amb una finalitat concreta que anava més enllà de comprovar els seus desperfectes. Passades unes poques hores, tot el dispositiu, s'ha desmuntat i, novament, la plaça i l'escultura han quedat com fins ara.

Haurà estat aquest el primer pas de la posada en marxa del projecte de restauració? Tindrà aquesta acció una continuïtat sense cap més aturada? Quedaran ja pocs dies per l'esperat retorn del colom que dóna nom a l'al·legoria? Estarem a pocs dies o setmanes de veure en el seu lloc el colom de la pau?...

Aquestes i altres preguntes ens fèiem aquest matí els castellonencs en trobar-nos de sobte amb una acció que difícilment esperàvem i que, ens ha sorprés molt gratament. Esperem que no siga tot un goig sense alegria, o com diuen en castellà, "todo mi gozo en un pozo". Com sempre, poc viurà qui no veurà com tot açò acaba si és que  ara per fi acaba... 

Més enllà de la imaginació i un nou ensurt...

Sobre un text d'en Miquel Peris, l'any 1979 Matilde Salvador va compondre "la Nadala del Desert", una composició per a cor a quatre veus mixtes que va ser estrenada l'any següent en la primera representació del Betlem de la Pigà.

Des d'aleshores aquesta Nadala és so i aroma que forma part de tot el poble de Castelló. La lletra diu: "Mare, al Bartolo jo no vull pujar / que han tirat un «misto» i s'ha encés el pinar/ Ja pugen els frares a apagar els pins/ i de Benicàssim colles de veïns./ Tocant les batzoles, un frare ensopit/ que ara és versolari a Sant Esperit./ Ressons de campanes s'escampen al vent/ fan l'arravatada cridalla de gent./ Mare, al Bartolo jo no vull pujar, / que han tirat un «misto» i s'ha encés el pinar./ Miracle, miracle, comença a nevar, /el foc ja s'apaga. Companys, a ballar!"

Com veiem fa referència directa a un fet hipotètic, un incendi intencionat al domini dels frares carmelites del Desert de les Palmes, i com aquests davant l'emergència s'apresten a fer-li front a la vegada que llancen la veu d'alarma, i com "per miracle" del Nen Jesús, comença una nevada que ajuda a apagar el foc.

Malauradament aquest paratge natural ha sofert diferents incendis al llarg del temps. Encara ressonen a la memòria els darrers, el de l'agost de 1985, quan l'indret encara no havia estat declarat parc natural, ho va ser l'any 1989, i que no només va destruir una bona part del paratge, si més no també va obligar a desallotjar per uns dies el convent, o aquell altre més recent del desembre de 1992 que novament, va tornar a arrasar el 50% del paratge, tots dos a causa del fort vent que en aquells moments bufava a la zona.

També al mes d'agost del 2017 tot i que no va tenir tan grans conseqüències gràcies a la manca de vent i, per tant, a la lentitud en la que va avançar el foc, un nou incendi va fer saltar totes les alarmes. La ràpida intervenció dels efectius va fer que la catàstrofe dels anteriors no es repetira i en poc més de dues hores va estar extingit.

La vesprada d'ahir divendres va bufar un fort vent de ponent al paratge i, juntament amb una xicoteta tronada que va desenvolupar-se al voltant de les 6 de la vesprada, va fer que es declarara un nou incendi als voltants de la zona dels repetidors del Bartolo.

I vet per on, van ser els frares, el germà Juanjo, i un novici del convent, Oscar qui, en quedar-se aquell cenobi sense llum i comprovar que no era cosa dels ploms, en veure una columna de fum que s'aixecava per sobre les antenes del cim de Sant Miquel, i les primeres flames que assolien ja una alçada considerable, van com diu la Nadala, "pujar a apagar els pins".

A la vegada que avisaven als equips d'emergència, i sense pensar-ho gens ni mica, després han dit que "van sentir una ajuda divina", van agafar el seu totterreny i van marxar a fer-li front al foc amb allò que tenien, tres extintors i unes aixades, procedint a emprar-los per a protegir els pins que es trobaven a prop dels dos focus actius, de manera que quan els efectius d'emergència s'han personat al lloc dels fets, trenta minuts després, tan sols quedaven unes brases i així els bombers de la diputació, els bombers forestals, els de l'ajuntament i un coordinador forestal han assenyalat que gràcies a la rapidesa dels frares ha estat possible que abans de les 9 de la nit el foc es donara per extingit i no estiguérem ara lamentant un gran desastre.

Tot i que les circumstàncies eren favorables, ho havia estat fent minuts abans a l'interior de la província, no va començar a nevar com diu la Nadala, però el foc sí que va apagar-se per la ferma decisió d'aquests dos carmelites, que coneixent el terreny i trobant-se a poc més de deu minuts dels focus actius, van fer-li front amb ferma decisió i així aconseguir que tot quedara només en un ensurt.

La presència dels carmelites al convent no només ompli d'espiritualitat el paratge natural, si més no ajuda, com diu la Nadala i va passar ahir, a mantenir la vegetació de la serra, els pins, les palmes i totes les herbes aromàtiques, i no hàgem de parlar hui del nostre desert com a terra erma, cremada i poc o gens propicia a la vida. Per molts anys carmelites. Quin bon regal de Reis ens heu fet!

La nit de les joguines...

Aquesta nit arribaran puntualment a Castelló els Reis Mags, que no "reixos", fent-ho per mar com és habitual des de fa molts i molts anys, i carregats de joguines per ser repartides entre tots els més menuts de la ciutat.

Uns mags que no envelleixen portant unes joguines que evolucionen amb el pas dels anys fruit del progrés i de la tecnologia i que suposen un veritable mal de cap pels mateixos mags a l'hora d'encertar, de deixar a cadascú allò que ha demanat.

Aquest fet de segur tornarà a repetir-se en aquest 2024 com ha passat fruit de les modes en anys anteriors. Fa tot just 60 anys, el 1964, quan jo era menut les joguines que els reis ens deixaven eren molt diferents de les actuals.

Recorde amb certa nostàlgia, i com en somnis, jo tenia 8 o 9 anys, allò que ens feia passar hores i hores enfront dels aparadors dels establiments Dols i alguna altra tenda semblant ubicades als carrers més cèntrics de la ciutat, i que no era altra cosa que les enormes i variades quantitats de joguines que es mostraven al nostre abast darrere dels vidres i aquelles grans figures de rei ubicat al costat de la porta d'accés, amb un cofre a les seues mans perquè dipositàrem al seu interior les nostres cartes.

I com era l'arribada dels mags a Castelló i quines eren les peticions dels xiquets i xiquetes de Castelló del 1964? Una cavalcada que era organitzada per la Delegació Provincial de Joventuts i que començava a la que aleshores era avinguda d'en Cernuda i Velasco, hui avinguda de la mar, i que presentava com a gran diferència en relació amb l'actual no només el seu recorregut, circular, si més no el fet que a mitjan recorregut, quan els reis arribaven a la plaça Major, després d'haver passat pels Cardona Vives, Major i Santa Clara, feta l'adoració al Nen Jesús, es dirigien als xiquets i xiquetes des dels balcons de l'ajuntament per, continuar després la cavalcada per Colom, Major, Mª Agustina, Pestagua, Enmig, Plza Caudillo, hui Porta del Sol, José Antonio, hui Gasset, Major, Cardona Vives i acabar novament a Cernuda i Velasco.

I uns mags que portaven unes joguines pròpies pels menuts i no com ara que sembla, per la complexitat funcional d'algunes, més apropiades pels pares que no pels xiquets, la majoria creats per la indústria nacional, on Ibi s'emportava la palma; pistoles, canons, metralletes, soldats, avions, al costat d'indis sioux i vaquers model rintintin, amb forts i ranxos.

Un capítol important de la jogueteria del moment estava conformat per garatges, estacions de servei per cotxets, cuinetes, màquines de cosir, batedores i tots aquells elements indispensables per la dona i la llar, al costat d'elements musicals tradicionals com trompetes, tambors, bateries, pianos o guitarres.

Tal vegada les novetats principals d'aquells anys en què el sexisme estava més que accentuat, les constituïen joguines "a piles seques", que pels xics es centraven principalment en els cotxes dirigits, amb fil incorporat i per les xiquetes aquelles meravelloses nines que, a més a més de caminar i parlar dient "papa i mama" cada any incorporaven noves paraules i gestos...

Cada any hi havia novetats, productes estrella, si ara en aquest 2024, sembla que la mascota interactiva digital de bitzee, una mascota virtual amb 15 animals que pots acariciar, sentir, i has de cuidar, és "la flor i nata", aquells reis del 1964 va ser un goril·la elèctric, que, incorporava una diana al centre de l'abdomen i una pistola, que el menut disparava i si encertava al centre de la diana, l'animal a la vegada que aixecava els braços se li encenien els ulls... 

Eren altres temps, però com ara, com aquesta nit, els reis més meravellosos del món i els més poderosos als ulls dels menuts, sempre complien els seus encàrrecs. I és que el temps passa, vola, però una cosa no ha canviat, la innocència dels menuts i els inicis de les seues cartes. "Queridos Reyes Magos...", "Benvolguts Reis Mags...", "Estimades Majestats..." Com m'he portat molt bé voldria...

Adéu "lagunaria patersonia"...

La cosa sembla que venia de lluny. Allà pel 2020 va tenir entrada al registre de l'ajuntament una queixa dels residents i vianants de la plaça d'en Joan XXIII de Castelló, demanant solucions pel malestar que els hi ocasionaven els arbres que ocupaven bona part dels voltants de la plaça.

No es tractava d'un problema de visibilitat, ni tampoc d'estètica, era més aviat una queixa per motius d'afecció a la salut de les persones. Per això, l'ajuntament va derivar-la a l'àrea de salut pública que crec recordar era gestionada per la regidora la senyora Granero.

Els problemes venien per sofrir unes contiínues i molestes picors per part d'alguns dels veïns i usuaris dels serveis gastronòmics ubicats a la plaça, a la vegada que unes reaccions cutànies que arribaven a provocar serioses urticàries, molt semblants a les que es poden arribar a produir per l'acció de la fibra de vidre.

Inicialment, va determinar-se que el causant podia ser l'ús no massa higiènic dels parasols que es col·locaven a les terrasses. Tanmateix, determinada la no instal·lació d'aquells, prompte va comprovar-se que la urticària no va desaparéixer, i no va acabar-se amb el problema, adonant-se que hi havia alguns mesos a l'any en què la situació s'agreujava, sobretot els mesos de més calor.

A la fi va descobrir-se la causa, les reaccions cutànies eren producte dels filaments del fruit dels arbres ornamentals que envoltaven la plaça. Uns arbres que van ser plantats a la plaça en la darrera remodelació d'aquella fa més d'una dècada i que pertanyen a la família Mavaceae, el nom científic dels quals és lagunaria patersonia, però coneguts popularment arreu del món com arbres del "pica-pica" per les possibles reaccions cutànies que provoquen.

Així, el setembre passat el veïnat va començar a mobilitzar-se i, a la vegada que penjava dels troncs dels arbres uns cartells indicant la seua perillositat, engegava una campanya de recollida de signatures per exigir al nou ajuntament, al nou regidor de medi ambient, el senyor Cristian Ramírez, que retirara aquests arbres tan molests i els substituirà per uns altres més adients i que feren la mateixa funció.

Poc va tardar l'ajuntament a posicionar-se i després d'una reunió entre el regidor i els representants dels veïns, va acordar-se la tala i substitució dels esmentats arbres. Ara, dos mesos després d'aquella reunió, l'acord s'ha fet realitat i, de manera més que dràstica, els arbres han estat tallats de soca-rel, presentant la plaça un aspecte quasi de camp de batalla.

Els arbres han desaparegut, però s'han deixat arran de sol els seus socons, i és que un arbre es tala fàcilment, però què passa amb el socons?, tard o d'hora caldrà eliminar-los. Haurem d'esperar que es descomponguen?

Entenc que eliminar-los no és fàcil, que pot arribar fins i tot a ser un treball dur, i que per la grossària d'aquells tal vegada és necessari fer servir una excavadora, però supose que el servei de parcs i jardins de la nostra ciutat haurà pensat alguna solució per fer desaparéixer aquells residus i, a la vegada, replantar amb una altra espècie adient els parterres que ara han quedat nus.

Espere no tarden massa a fer la replantació i ara l'encerten, col·locant un arbre que, a la vegada que tinga un creixement ràpid, no es faça massa gran, siga frondós i bonic, que no siga irritant i ficats a demanar, no tinga necessitat de molta aigua.

Què tal uns til·lers, uns llorers, uns aurons, uns freixes o unes acàcies? Ho dic per fugir una mica del taronger amarg, lledoner o plataner... Faig vot perquè prompte vegem una plaça amb nous arbres que no només ens alegren la vista des del punt de vista estètic, si més no, siguen encertats i s'adapten a les condicions d'estrés hídric i règims de regs discontinus que hauran de suportar. Adéu per sempre lagunaria patersonia...