La televisió a Espanya, com a la major part dels països europeus és considerat un servei públic i com a tal, des del moment de la seua arribada, és el principal mitjà de comunicació del país.
En fase experimental va
iniciar-se la programació el 1947 i va ser el 28 d'octubre del 1956 quan va
consolidar-se amb una programació regular. Durant els primers 25 anys de vida,
les emissions televisives eren monopoli de l'estat, amb una única emissora permesa
i pertanyent al govern.
He llegit en algun lloc que
a Espanya, a principis dels anys 1960 només unes 50.000 famílies disposaven de
televisor a casa. Va ser gràcies a una família del raval que disposava d'un
aparell que, acostant-lo a la finestra i des del carrer estant, vam poder veure
"aquella boda", tot un esdeveniment del qual va parlar-se per molts
dies.
A casa no disposàvem encara
d'aparell, vam tardar encara uns anys a tenir el primer "telefunken",
comprat a Radio Jovino, un establiment capdavanter ubicat al carrer Major.
Naturalment, estem parlant d'emissions i recepcions en televisor en blanc i
negre, o millor caldria dir en gris?
La primera retransmissió
emesa en color va arribar l'any 1971, tractant-se d'un combat de boxa entre Joe
Frazier i Cassius Clay, que pràcticament no va veure ningú per diferents
motius, el primer per l'hora de l'emissió, a la matinada hora espanyola, i el
més important perquè els televisors en color eren objectes minoritaris i de
luxe; només cal recordar que per aquells temps un aparell de televisió en color
costava tant com el cotxe més popular del nostre país, el Seat 600, unes 85.000
pessetes, quatre vegades més del que costava un aparell en blanc i negre que ja
de per se era car, tot i que començava a estendre's la possibilitat de
comprar-los "a plazos".
I si hui parle dels televisors i de les emissions en blanc i negre o color és perquè tal dia com avui, 10 de gener, però de 1974, fa 50 anys, apareixia, a la tercera pàgina del diari "Mediterraneo", un anunci publicitari d'una tenda d'electrodomèstics, ubicada al carrer Herrero, "Almacenes Avenida", informant dels programes que la televisió espanyola anava a emetre "en color" aquella setmana, i de passada "fer ganes" als possibles compradors.
Tota una novetat el
constituïa la possibilitat de veure la pantalla en color. Unes emissions que
inicialment es feien a través del sistema francés SECAM , però que des del 1972
va ser substituït pel PAL. No serà fins als darrers anys de la dècada dels 70,
primer l'any 1977 en el primer canal i després, l'any següent, en l'UHF, quan
tota la programació podia ja veure's en color, malgrat que com jo, vam ser
molts els castellonencs que vam tardar encara molts anys a tenir "tele de
color a casa", aquells aparells grans, pesats, fondos i voluminosos.
De la mateixa manera que
recorde quan va ser la primera vegada que vaig veure un televisor "en
marxa", aquell dia de la boda, no puc recordar de cap manera quan i quin
va ser el moment i programa que vaig veure per primera vegada en color. Supose
que seria a algun aparador dels establiments que com "Almacenes
Avenida" començaven a escampar-se per la ciutat.
Si tirem la vista enrere en realitat no fa tants anys; tanmateix, sembla una eternitat, i és que actualment a cada casa hi ha una televisió o més d'una en molts casos. En realitat aquesta tecnologia, que allà pels anys 60 semblava ciència-ficció, no ha deixat d'evolucionar i ara, el que "es porta" són els Smart TV i els televisors Ultra HD 4K, de pantalla plana i grans dimensions.
Encara estem molt lluny de
fer popular el "PrestigeHD Supreme Rose", el televisor més car del
món, amb un preu de 2,25 miions de dòlars, un Full HD de 55 polzades fabricat
amb 28 quilos d'or rosa de 18 quilats adornada amb 72 diamants i detalls de
pedra sol i ametistes i, naturalment, per veure les emissions en color. Una
autèntica cursileria, un capritxet...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada