La "N" de la discòrdia...

Després de l'aprovació prèvia per part de l'Ajuntament de Castelló de la Plana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Consell de la Generalitat Valenciana va ratificar el 22 de març del 2019 el topònim oficial i únic en valencià de Castelló de la Plana, fent-se oficial el canvi , fa avui just 5 anys, el 15 d'abril del 2019 quan es va publicar al Butlletí Oficial de l'Estat.

Des d'aquell mateix moment el Partit Popular municipal, llavors a l'oposició, va intentar frenar la mesura amb un primer recurs davant el Contenciós administratiu el juny del 2019. No obstant això, el jutjat va dictaminar a favor de l'Ajuntament, cosa que va portar el grup municipal liderat per la portaveu senyora Carrasco a formalitzar una segona al·legació davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, recurs que també el maig de 2022, va ser desestimat resolent la polèmica amb una sentència ferma, en entendre que l'acord plenari sobre el topònim "no infringeix cap disposició normativa i la nova denominació de la ciutat, que està inclosa entre les de predomini valencianoparlant, és acord amb la seua tradició històrica i lingüística“.

Tanmateix, l'ara alcaldessa Senyora Carrasco, sempre va advertir que, en cas d'arribar a l'alcaldia, una de les primeres mesures seria la recuperació de la forma bilingüe. De fet, només cinc dies després de prendre possessió, el 29 de maig.del 2023. ja ho va anunciar i en la primera junta de govern que va presidir celebrada el 22 de juny, va signar el començament de les gestions per restituir el doble topònim, iniciant-se la recollida de nova documentació, tramitació de la mateixa i elaboració de diferents informes tècnics per aconseguir que la ciutat passe oficialment a denominar-se "Castelló de la Plana-Castellón de la Plana", de la forma bilingüe.

S'ha publicat recentment que els tràmits per recuperar el doble nom han començat amb la redacció d'un informe que ja està fent l'expert en lingüística, llicenciat en Dret i Filologia Romànica-Hispànica i doctor per la Universitat de Barcelona a més de catedràtic emèrit de Literatura Espanyola, el professor Santiago Fortuño.

Tot i això, la tasca no crec resulte senzilla perquè per revocar el nom únic de la ciutat i adoptar oficialment i novament el doble topònim "Castelló-Castellón" haurà de superar el filtre de quatre organismes oficials, unint-se a l'expert professor Fortuño, els corresponents informes del Servei de Normalització, l'AVL i el Registre d'Entitats.

Amb 5 anys n'hi ha hagut prou perquè des d'aquell 15 d'abril del 2019 quan es va reconéixer la forma Castelló de la Plana com la més històrica i tradicional documentada, hi haja un canvi de criteri, menyspreant tant el criteri etimològic com l'històric, per motius que sens dubte semblen només polítics, fomentats des del PP i VOX, en considerar aquells que van definir el nom valencià, com a sectaris i electoralistes. Cras error, equivocació fatal, en tractar de passar per sobre de la legislació que avala els processos de canvi dels topònims oficials per adaptar-los a les formes històriques i tradicionals, atenent la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya, que cal respectar i protegir, tal com figura a la Constitució espanyola.

No senyores i senyors del govern local, no senyora alcaldessa, no es va tractar d'una mesura sectària i electoralista, no es va acceptar el nom de Castelló per imposar una de les dues llengües oficials sobre l'altra, era fer valer el sentit comú. De fet així s’ha vingut acceptant com “normal” en els diferents àmbits culturals, esportius i socials; només l’àmbit polític sembla vol treure-li profit en benefici propi, ara uns, abans uns altres...

I no val allò del conflicte amb un altre Castelló, el de València, ja que la nostra ciutat ha estat, és i hauria de continuar sent "Castelló de la Plana", per tant, no hi ha cap doble Castelló com volen que creguem, per acceptar que el nom ha de ser bilingüe.

És veritat que Castelló parla i sent en castellà i valencià, sense conflictes ni divisions, però també ho és el fet que la traducció del terme Castelló no és CastellóN. El nom és Castelló de la Plana i, recuperar ara fa tot just 5 anys el seu nom va ser una qüestió de justícia històrica. Senyora Carrasco, deixe de banda els criteris polítics i escolte els arguments de filòlegs i historiadors. Pel bé comú, reflexione, i per acontentar els seus socis, no fomente la discòrdia, no és aquesta la tasca d'una alcaldessa…

Serà necessari?

Tot i que aquests dies ja han començat a celebrar-se els primers actes per festejar el centenari de la coronació de la Verge del Lledó, presentació del mantell del centenari, de la novena,  inauguració de l’exposició “Coronatio Virginis”, conferències o el concert de la Banda Municipal, no va ser fins ahir dissabte a les 12, quan la Mare de Déu va eixir en processó de la Basílica, escortada per l'Esquadra Eqüestre de la Policia Nacional, la Guàrdia Rural i acompanyada per la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, portada al coll en peanya, per l'Associació de Barreros per passar uns dies més a prop dels veïns.

La història de la ciutat està lligada a la Patrona. De tots és sabut que no és aquesta la primera, ni la segona vegada en què la Mare de Déu del Lledó abandone la basílica per conviure amb els fidels al poble.  Han estat més de 20 les ocasions en què la Verge al llarg de més de 600 anys ha visitat la ciutat, en moments tant de goig com de desventura, enmig de solemníssimes celebracions ciutadanes.

Així cal recordar entre les darreres visites, els anys 1924, 1949, 1974 i 1999 amb motiu de la coronació, de les noces d’argent, de les d’or i diamant, o  el 1940 amb motiu de l’entronització de la nova imatge relicari, el 1983 en ser declarada basílica el santuari o el 1999, 75 aniversari del patronatge, i com, en  quasi totes les ocasions, arribava a la ciutat portada “a espatlles”.

Resulta del tot curiós com repassant les fotografies històriques podem comprovar com a mesura que s’ha anat avançant-se en el temps, el nombre de portadors de la peanya, tot i que aquesta s’ha mantingut, ha anat augmentant. Així l’any de la coronació la imatge va ser portada pels carrers per quatre castelloneros abillats amb saragüells, camisa blanca, jopetí i mocador al cap, repetint-se el nombre de portadors, tot i que en aquella ocasió amb vestit de setí l’any 1940, alternant saragüells i setí, augmentant a 8  el 1949 i a 12 el 1974 i 1983, arribant a 16 el 1997. Només un any, el 1966, amb motiu del VI centenari de la troballa, la Verge va desplaçar-se amb una esvelta carrossa arrossegada per dos bous.

Qüestió d’egolatria, de protagonisme, de folklore o en molts casos de fe, però el cas és que sent la imatge la mateixa i la peanya semblant en els darrers anys, el nombre de portadors no ha parat de créixer. En els inicis eren els portadors voluntaris d’entre els confrares, que acabada la festa i la seua tasca, solien reunir-se, acabant convertint-se en costum, en un sopar de germanor.

Al sopar del 2005 i fruit de l’augment de voluntaris-portadors, va sorgir la idea de crear una associació que al mes d’octubre següent va quedar constituïda com “Barrers de la Mare de Déu de Lledó”,  una Associació eclesiàstica amb personalitat jurídica privada, constituïda per temps indefinit i vinculada a la Reial Confraria, que des d’aleshores no ha parat de créixer, fent necessària la transformació de la peanya perquè en siguen molts els qui, cada vegada que la Verge isca en processó,  puguen ser portadors.

I des d’aleshores aquesta associació no només s’han dedicat a ser “portadors”, han establert una festivitat pròpia al mes de setembre, un butlleti, medalles pròpies, una coral, creació de la figura de “barrer de l’Any” o fins i tot una bandera pròpia, assumint un, tal vegada excessiu, protagonisme.

En l’actualitat aquesta associació està conformada per 220 membres, i novament ahir vam poder veure “el seu lluïment”.  88 portadors, en tres relleus de 22, van portar la peanya des de la basílica fins a la capella de la Sang, encapçalats per la bandera de l'Associació portada per un membre en el recorregut fins al centre. Era necessària tanta parafernàlia?  Amb quina finalitat? Enaltir la imatge de la Verge o, tal vegada excés de protagonisme?

No tinc res contra "els barreros", no dubte de la bona intenció d'aquests; no soc qui per dubtar de la seua fe, estima i deler per la nostra Patrona, que em consta és molt gran en molts dels seus membres, però em sembla massa pompós i ostentós el fet que, en els darrers anys, s’haja augmentat el nombre i mesura de les barres de la peanya, perquè puguen ser més “els portadors”. Fins i tot em grinyola una mica, vist des de fora, el desig, el seu desig, també en alguns casos, de notorietat, de “jo vaig ser-ne un en aquell moment històric”.

Penseu que fan falta?

Com passa a les nostres festes de la Magdalena, “la Feria de Sevilla” no té una data fixa al calendari, ja que la seua celebració depén de la Setmana Santa. És més, tot i ser coneguda com la Fira d'Abril, la festa no sempre cau al quart mes de l'any.

Aquella arrenca aquest cap de setmana, el segon diumenge posterior a la Setmana Santa, perllongant-se  fins al dissabte següent, tots dos inclosos, des de les 0:00 hores del diumenge amb el tradicional “alumbrao”, encés dels milers de bombetes de colors del recinte firal i la portada principal, fins a la mitjanit del dia 20.

Una fira, l'origen de la qual es remunta al 1846, sent en els seus inicis una ramadera, però que amb el temps, la diversió ha anat imposant-se als negocis, fins a crear un esdeveniment lúdic de fama internacional. A hores d’ara,  durant una setmana, Sevilla viu només per a aquesta festa. La música, la gastronomia, el ball i les ganes de divertir-se creen un ambient molt especial a les més de mil casetes instal·lades al "Reial de la fira", un espai amb  carrers  efímers engalanats amb fanalets, pels quals circulen genets i cotxes de cavall i per les que passen diàriament uns 500.000 visitants.

Que el nombre de visitants siga tan alt implica que siguen molts més que els sevillans els visitants que recorren i ocupen “el Reial”, que per lògica suposen majoria els ciutadans de les províncies veïnes i properes. Amb el pas dels anys ha anat creixent el nombre de forasters procedents d'altres comunitats juntament amb els estrangers.

Aquest augment espectacular de persones arribades a Sevilla ha fet que aquest 2024 RENFE  anuncie un oferiment de 154.000 places als trens AVE, Alvia i Intercity per desplaçar-se a Sevilla des de Madrid, Catalunya i Llevant,  durant la setmana de la Fira. Del total, 126.000 places corresponen als trens amb Madrid i 28.100 als serveis que uneixen Sevilla amb Catalunya i el Llevant.

La companyia ha informat que durant aquests dies circularan, i faran parada a la nostra estació del carrer del Pintor Oliet, un total de 20 serveis Intercity “Torre del Oro”, tren de llarga distància que comunica la capital sevillana amb la Comunitat Valenciana i Catalunya, reservant-se uns 5000 bitllets per les sortides des de Castelló.

L'anunci m'ha fet pensar. Que siguen cinc mil el nombre de castellonencs que es desplacen a Sevilla per participar en la fira ja em sembla molts, una barbaritat,  i que aquests siguen, només els que s’espera que facen el desplaçament amb tren, encara més.

En un moment en què els desplaçaments ferroviaris des de Castelló cap al Sud deixen molt a desitjar en relació amb freqüències, destinacions i compliment d'horaris, que RENFE llance la campanya dels 5000 bitllets a la fira de Sevilla, em sembla gairebé ofensiu i una presa de pèl. No sé si es publicaran després estadístiques de la venda en dies i horaris, però m’agradaria que es fera per veure resultats, al cap i a la fi, estem parlant d’un servei que, els seus fracassos el paguem entre tots.

Molt millor seria un esforç de la companyia en molts altres aspectes més que necessaris en aquest moment per a la nostra ciutat que facilitar el viatge puntual a Sevilla, sense anar més lluny la millora necessària en el, cada vegada menys eficient servei de rodalia de la línia 6.

D'on haurà sortit la brillant idea? Realment algú pensa que aquest increment puntual de places a Sevilla és fruit d'una necessitat urgent? Tanta falta fan? Aneu a pastar fang!!!

Un esdeveniment local espectacular...

Així titulava a la seua tercera pàgina el diari Mediterraneo la notícia publicada aquell diumenge 13 d'abril de 1969, referent a un acte celebrat el dia abans i més que esperat per bona part de la societat castellonenca, i que no va ser altre que la inauguració del primer gran supermercat a Castelló, els magatzems "Simago Prisunic" del carrer Major.

Un establiment que va venir per quedar-se i que va fer entrar a la ciutat en allò que s'anomenava vida moderna, a la vegada que va donar un aire renovador en la manera d'entendre el comerç directe i més encara la tecnologia puntera, amb portes automàtiques i escales mecàniques,

Simago-Prisunic Castelló va ser un més de la cadena de magatzems populars a Espanya. Adquirida el 1997 Continente i l'establiment va passar a operar sota la marca Champion. La novetat la constituïa el fet que al mateix lloc, els compradors castellonencs podien trobar des d'útils pel parament de la casa, ferreteria, drogueria, perfumeria, articles de plàstic, electricitat, ràdio, fins a articles d'alimentació i regal; mai no s'havia vist res igual a Castelló. De sobte, tot el que es necessitava a una llar es trobava en un mateix lloc, sense haver d'anar de botiga a botiga buscant.

El seu nom compost "Simago-Prisunic" feia referència a la fusió que va produir-se uns anys abans, el 1963, entre els fundadors el 1960 del grup Simago, els senyors SImó, MAyorga i Gómez que fins aquell moment disposaven de quatre Establiments a Madrid, Santander, Oviedo i Gijón, i la cadena de superfícies comercials francesa Prisunic, essent a partir d'aquell moment quan va començar una ràpida expansió fent que en el moment de la inauguració del centre castellonenc ja en foren una vintena els establiments que la cadena disposava repartits per tot el territori espanyol.

Simago-Prisunic Castelló no només va canviar en pocs anys la idea de compra dels veïns, també de visitants de tota la província en una època, els inicis dels anys 70 en què predominaven els xicotets ultramarins de barri i menuts magatzems especialitzats, cadascun en algun producte en particular, suposant una de les revolucions comercials més grans que ha tingut la ciutat al llarg de la seua història. Tant va ser així que a partir d'aquell moment va fer-se famosa aquella frase: "On quedem per veure'ns?... A la porta de Simago".

L'impacte econòmic i social que l'establiment va tenir a la nostra societat va ser molt important. Les novetats no deixaven de sorprendre els compradors, per primera vegada es podia entrar en un magatzem i caminar pels passadissos coneixent els preus sense preguntar no ningú, ja que aquests figuraven a totes les prestatgeries; també els grans aparadors que donaven directament al carrer eren molt atractius visualment.

Com a empresa va mantenir-se per 25 anys, transformant-se en Champion el 1999 i indirectament va contribuir a la transformació urbana de la zona, ja que el mateix any 1969, sent alcalde el senyor Francisco Grangel va aprovar-se la realització de la primera fase de la que havia de ser la nova plaça d'En Cardona Vives, amb la més que desitjada unió entre l'aleshores avinguda d'en Cernuda i Velasco i el carrer Major.

El món dóna moltes voltes, el temps passa i nosaltres amb ell, i hui, 55 anys després d'aquella inauguració retorne a la memòria aquells moments, un més dels esdeveniments que ens han fet créixer com a poble en una ciutat que en aquells moments no arribava encara als 100.000 habitants. Qui no recorda aquells primers anys en què una de les atraccions de Simago era "entrar" per "pujar a les escales mecàniques", les primeres que molts castellonencs podien fer servir...

I ara, en aquests dies, quan l'establiment continua obert sota la marca Carrefour-Market, torna a ser notícia, no pel seu 55 aniversari, si més no per formar part d'una operació immobiliària en l'àmbit comercial materialitzada recentment, feta pública ara, la compra de l'immoble, juntament amb altres de diferents localitats, Tarragona, Vitòria, Guadalajara..., pel fons israelià MDSR, un canvi de propietat que almenys a curt termini, s'anuncia no suposarà modificacions palpables per al públic.

Simago, l'establiment que va fer créixer i transformar-se Castelló durant els anys 1970, des de la perspectiva del comerç i el desenvolupament urbà, que va ajudar a portar una expansió sense precedents, que va modernitzar la ciutat provocant indirectament grans canvis espacials i morfològics al centre urbà, sempre al nostre record.

Orellut!!!

Quatre són les accepcions que trobem al diccionari normatiu valencià de la paraula "orellut". La més coneguda la que fa referència a aquell ésser viu que presenta unes orelles grans, però també crida l'atenció aquella altra que s'empra per a definir els seguidors del club Esportiu Castelló de futbol i per extensió tots els veïns de la ciutat, paraula que forma part des de fa més de 100 anys del crit d'ànim dels "futboleros", el més que conegut pam, pam... orellut!

I si hui recorde aquest "orellut" és perquè tal dia com hui, un 10 d'abril de 1899, va nàixer aquell que va ser, jo diria quasi involuntàriament, l'artífex del mite allà pels anys 20 del segle passat, el mític porter del nostre equip José Alanga Varella.

Per aquelles dades l'equip jugava els seus partits al vell camp de futbol del Sequiol i Alanga era la figura més rellevant, tant que malgrat jugar en un club més que modest, va ser convocat primer per la selecció valenciana i l'any 1925 com a suplent del mític Zamora per formar part de la selecció espanyola. Deien d'ell que tenia una figura físicament gens estilitzada, amb els braços caiguts i les grans mans i caracteritzat sempre per una gorra d'enorme visera, un treballador, un obrer de la construcció que a la vegada era un enamorat del futbol.

Però, tornem "a l'orellut". No hi ha unanimitat a l'hora de trobar el seu origen. Hi ha diferents versions; la més creïble diu que en un partit de gran transcendència un aficionat va regalar-li al porter un xicotet elefant de drap que aquest va col·locar al costat de la porteria, i la victòria va ser clara i contundent. Alanga era una persona supersticiosa i des d'aleshores l'elefantet va ser la mascota del jugador, apareixent en tots els partits. A la vegada, anava al camp de Sequiol un aficionat anomenat Jaime Varella, un personatge que sempre aplaudia dues vegades per animar els seus ("pam, pam") i, segons sembla, vet per on, tenia unes orelles desproporcionades; els altres aficionats per divertir-se cada vegada que Varella donava els dos palmells li cridaven "Orellut!" i quan aquell s'enrabiava, assenyalaven amb rapidesa l'elefant d'Alanga.

Aquell elefantet de drap, del qual en algun moment va perdre's el rastre, Alanga va substituir-lo uns anys després per un altre de banús que encara el conserven la família Bigné, des que el senyor Cayetano Bigné va ser president del club, i que va ser un regal del premiat ciclista Juan Bautista Llorens després d'una competició al Marroc.

La importància d'aquell personatge, només s'entén, sabent que a tot arreu, el club de futbol Castelló se'l coneixia per tots com l'equip d'Alanga. Després de retirat del futbol, els aficionats no van deixar mai d'admirar-lo, rebent dos homenatges els anys 1931 i 1951 respectivament, cosa que indica ben clarament l'empremta que va deixar.

Va morir el 1968 i la seua làpida al cementiri de Castelló està presidida per un escut del club. El 18 d'agost de l'any 2012 la Comissió del 90 Aniversari del Castelló va personificar en la figura d'Alanga l'homenatge a tots els jugadors que havien vestit la samarreta albinegra en tota la seua història.

Per celebrar el centenari del club el mes de març del 2022 va realitzar-se una exposició a la sala de la Fundació Dávalos de més de 400 objectes mítics i ben conservats al llarg de la història del club, resultant dels més emotius i destacats al costat de les botes originals d'Alanga, l'elefant de banús.

Hui, tot i que no sóc massa futbolero, però si un gran amant de la història del nostre poble no podia deixar passar aquesta data, aquest 125 aniversari del naixement d'aquesta llegenda...

I aprofitant aquesta efemèride, voldria acabar el meu comentari amb un prec a l'equip de govern municipal i a les regidores de cultura i esports respectivament; de la mateixa manera que des del MUCC s'impulsen visites guiades al cementeri municipal per conéixer itineraris com "dones immortals", "docents avantguardistes", "fills predilectes i adoptius", "crimens històrics" o "alcaldes del segle XIX" no estaria gens malament fer-ne alguna sobre figures importants de l'esport castellonenc, on sens dubte Alanga hauria de figurar per mèrits propis. Ací ho deixe, només és una idea...