Serà necessari?

Tot i que aquests dies ja han començat a celebrar-se els primers actes per festejar el centenari de la coronació de la Verge del Lledó, presentació del mantell del centenari, de la novena,  inauguració de l’exposició “Coronatio Virginis”, conferències o el concert de la Banda Municipal, no va ser fins ahir dissabte a les 12, quan la Mare de Déu va eixir en processó de la Basílica, escortada per l'Esquadra Eqüestre de la Policia Nacional, la Guàrdia Rural i acompanyada per la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, portada al coll en peanya, per l'Associació de Barreros per passar uns dies més a prop dels veïns.

La història de la ciutat està lligada a la Patrona. De tots és sabut que no és aquesta la primera, ni la segona vegada en què la Mare de Déu del Lledó abandone la basílica per conviure amb els fidels al poble.  Han estat més de 20 les ocasions en què la Verge al llarg de més de 600 anys ha visitat la ciutat, en moments tant de goig com de desventura, enmig de solemníssimes celebracions ciutadanes.

Així cal recordar entre les darreres visites, els anys 1924, 1949, 1974 i 1999 amb motiu de la coronació, de les noces d’argent, de les d’or i diamant, o  el 1940 amb motiu de l’entronització de la nova imatge relicari, el 1983 en ser declarada basílica el santuari o el 1999, 75 aniversari del patronatge, i com, en  quasi totes les ocasions, arribava a la ciutat portada “a espatlles”.

Resulta del tot curiós com repassant les fotografies històriques podem comprovar com a mesura que s’ha anat avançant-se en el temps, el nombre de portadors de la peanya, tot i que aquesta s’ha mantingut, ha anat augmentant. Així l’any de la coronació la imatge va ser portada pels carrers per quatre castelloneros abillats amb saragüells, camisa blanca, jopetí i mocador al cap, repetint-se el nombre de portadors, tot i que en aquella ocasió amb vestit de setí l’any 1940, alternant saragüells i setí, augmentant a 8  el 1949 i a 12 el 1974 i 1983, arribant a 16 el 1997. Només un any, el 1966, amb motiu del VI centenari de la troballa, la Verge va desplaçar-se amb una esvelta carrossa arrossegada per dos bous.

Qüestió d’egolatria, de protagonisme, de folklore o en molts casos de fe, però el cas és que sent la imatge la mateixa i la peanya semblant en els darrers anys, el nombre de portadors no ha parat de créixer. En els inicis eren els portadors voluntaris d’entre els confrares, que acabada la festa i la seua tasca, solien reunir-se, acabant convertint-se en costum, en un sopar de germanor.

Al sopar del 2005 i fruit de l’augment de voluntaris-portadors, va sorgir la idea de crear una associació que al mes d’octubre següent va quedar constituïda com “Barrers de la Mare de Déu de Lledó”,  una Associació eclesiàstica amb personalitat jurídica privada, constituïda per temps indefinit i vinculada a la Reial Confraria, que des d’aleshores no ha parat de créixer, fent necessària la transformació de la peanya perquè en siguen molts els qui, cada vegada que la Verge isca en processó,  puguen ser portadors.

I des d’aleshores aquesta associació no només s’han dedicat a ser “portadors”, han establert una festivitat pròpia al mes de setembre, un butlleti, medalles pròpies, una coral, creació de la figura de “barrer de l’Any” o fins i tot una bandera pròpia, assumint un, tal vegada excessiu, protagonisme.

En l’actualitat aquesta associació està conformada per 220 membres, i novament ahir vam poder veure “el seu lluïment”.  88 portadors, en tres relleus de 22, van portar la peanya des de la basílica fins a la capella de la Sang, encapçalats per la bandera de l'Associació portada per un membre en el recorregut fins al centre. Era necessària tanta parafernàlia?  Amb quina finalitat? Enaltir la imatge de la Verge o, tal vegada excés de protagonisme?

No tinc res contra "els barreros", no dubte de la bona intenció d'aquests; no soc qui per dubtar de la seua fe, estima i deler per la nostra Patrona, que em consta és molt gran en molts dels seus membres, però em sembla massa pompós i ostentós el fet que, en els darrers anys, s’haja augmentat el nombre i mesura de les barres de la peanya, perquè puguen ser més “els portadors”. Fins i tot em grinyola una mica, vist des de fora, el desig, el seu desig, també en alguns casos, de notorietat, de “jo vaig ser-ne un en aquell moment històric”.