París a Castelló...

Aquests dies per allò de la celebració dels Jocs Olímpics, París està en boca de tots. Són molts els esportistes que en les diferents disciplines somien en "penjar-se" una medalla.

383 esportistes espanyols participen competint en un total de 31 esports; d'ells crec haver llegit que 25 són o viuen a la nostra terra ,12 alacantins,10 valencians i els 3 castellonencs, la llegenda de l'arena castellonenca Pablo Herrera que ha arribat a quarts de final, la tenista vallduxense Sara Sorribes amb medalla de bronze en dobles i el ciclista de Vila-real Sebastià Mora que buscarà la medalla en aquest pròxim dissabte.

París sembla estar aquests dies més a prop de Castelló. I, vet per on, fa tot just cent anys, a Castelló ja es parlava en aquests dies del mes d'agost de París. Aquest nom anava en boca de molts castellonencs, i res tenia a veure amb les altres olimpíades que, celebrades també a aquella capital, feia uns pocs dies havien acabat, amb més pena que glòria per la delegació espanyola que, conformada per 111 esportistes (109 homes i 2 dones), no va aconseguir cap medalla en les dotze disciplines en què van participar.

Aleshores perquè es parlava tant de París a Castelló? La resposta la trobem a les pàgines del "Heraldo" on s'anuncia l'obertura d'un nou cabaret que anava a competir amb el "Cabaret Royalty" que, cada dia, de 6 a 8 de la vesprada i d'11 de la nit a 1 de la matinada, oferia a més a més d'un servei esmerat, grans concerts per la pianola-orquestra i jazz band.

Aquest nou establiment on s'anava a permetre la crítica política i la tolerància en els costums especialment en l'àmbit de la sexualitat, que obria les portes al carrer de Pelai 51, a tocar de l'hospital, al barri que anava prenentel  nom popular de "xinés" a Castelló, s'anunciava amb el nom de "Petit Parisien".

El seu propietari era el senyor Alfonso Vicher encarregant-se de la direcció Bautista Marmaneu que com a reclam anunciava que el local era "palau de l'alegria, altament moral, muntat a l'estil de París" i afegia, per allò d'estar a l'agost, "ventilat jardí d'estiu i espaiós saló de ball". Un lloc presentat com de molta elegància, confort i comoditat, amb la rematada de "simpàtiques senyoretes, tanguistes, bellesa, distinció i amabilitat".

Vet per on ja uns anys abans que a Cuba, a l'Havana, al malecó, dins l'hotel Nacional, el 1930 s'inaugurara el "Cabaret Parisien", a Castelló ja es podia gaudir d'alguna cosa semblant o que volia apropar-se als ambients de París.

I l'èxit degué ser gran, ja que a partir d'aquell moment van ser diverses "les sales" que van anar obrint-se, "As Cabaret" el 1926, Cabaret Rosales (1928), Cabaret Mundial (1929) o Cabaret Versalles (1930), tenint sempre en el punt de mira i referència, salvant les distàncies, a la ciutat del Sena i les senyortes "amb poca roba".

Uns anys en què comencen a circular les veus, sobretot les més conservadores, que afirmen que les xiques dels diferents cabarets, quan no actuen a l'escenari, estan disposades a atendre individualment els clients, encara que la llei ho impedisca...

Fins i tot el finíssim lèxic emprat mesurant el vocabulari, concorre a considerar el món forà, representant per França i París, com la meca de la faràndula i un immens mercat, on la dona, alhora que es vol mostrar com a "estrella" de l'espectacle, es converteix en la fruita massa vegades prohibida i, vinguda ara de gust, sacerdotessa de la luxúria castellonenca.

Sense quasi adonar-se'n aquells carrers de dalt de la ronda del Millars, s'omplin de "locals" que ofereixen espectacles cada cop més "refrigerants" i que enardeixen encara més els instints reprimits del mascle hispànic. El Castelló de fa cent anys no és París, però vol ser-ho...

Tradició i futur...

Mantenir les tradicions és un repte que qualsevol societat o comunitat ha de procurar preservar. No és només un afany de nostàlgia o per fer memòria d'allò que l'ha portat fins on és ara, és sobretot un punt de seguretat a partir del qual construir un futur.

Un futur que necessàriament s'ha de nodrir del patrimoni cultural popular i tradicional comú, i així projectar-se amb noves tendències, matisos i/o enfocaments propis del moment actual que vivim cap a la construcció d'un bagatge comú que ens continue identificant com a col·lectiu únic, singular i inconfusible entre molts d'altres que lluiten, treballen i anhelen realitzar un procés similar.

Aquests darrers dies, en què l'esport per allò de les olimpíades és un dels protagonistes, hem viscut a Castelló uns fets, també relacionats amb l'esport, en aquest cas amb el futbol, dignes de tenir en compte.

Un que, vista l'eufòria de l'ascens al futbol professional de l'equip de la ciutat, no constitueix cap novetat, l'assoliment pocs dies després d'iniciar-se la renovació dels socis, de la rodona xifra de les 10.000 renovacions, i és que l'afició castellonenca és de les més incondicionals de tot el país.

L'altre, tenint també com a protagonista el Club Esportiu Castelló, ha suposat i supose tindrà encara més ressò, el canvi de nom de l'estadi, tot i que inicialment siga només per una temporada, anunciant-se que amb la incorporació com a patrocinador del club per la lliga 2024-25, de la plataforma SkyFi, d'imatges satel·litals i anàlis, amb seu als Estats Units, l'estadi passarà de ser "El Nou Castàlia" a "SkyFi Castàlia", estrena que es produirà al primer partit de Lliga d'aquesta temporada, el 25 d'agost, davant l'Oviedo.

Supose que aquesta no haurà estat una iniciativa atzarosa o individual, una "nova idea del senyor Voulgarirs" i que, s'emmarcarà dins l'estratègia polièdrica del president, i de la mateixa manera que els grans estadis estan sota el paraigua d'alguna marca comercial, ara el nostre Castàlia també tindrà la seua, patrocini que diuen ajudarà al creixement econòmic i esportiu del club i que ens donarà una projecció internacional, en ser aquella una empresa americana.

Ajuntar tradició i futur, esperança i il·lusió és, si les coses ixen bé, mantenir i fer afició i sembla que la idea amb aquest patrocini està a matar quatre pardals d'un tir, a saber: expandir la marca CD Castelló més enllà de les fronteres nacionals, vincular el nom a una empresa innovadora apropant la tecnologia a l'esport per aconseguir millors resultats, buscar la sostenibilitat financera i compensar el pla d'inversions projectat.

Idees sembla que hi ha, l'entrenador valent i agosarat s'ha guanyat ja l'afició, la plantilla de jugadors cada dia que passa creix amb incorporacions que mai ningú hauria imaginat, amb noms desconeguts pels aficionats de la Plana, com Jetro Willems, Brian Cipenga, Amir Abedzadeh, Mats Seuntjens, Kenneth Mamah o la cessió de Thomas van den Belt, una figura del Feyenoord.

Ara només falta una cosa, que la piloteta vulga entrar a la porteria contrària en cada partit, jugat fora o al "SkyFi Castàlia", més vegades que a la pròpia; en cas de ser així segur que tots estaran contents, propietari, entrenador, jugadors, ajuntament i aficionats i el club no deixarà de créixer.

Faig meu el desig que apareix al web del club: "Benvinguts a l'SkyFi Castalia, on el futur i la tradició es troben per crear una experiència única!" i pam, pam, orellut.

Una noticia, dues versions, una esperança…

Segons el web del MINISTERI DE SANITAT a Espanya hi tenim repartits entre totes les Comunitats, un total de 449 hospitals públics; a la nostra Comunitat 38 i a la província de Castelló 5, el General, la Magdalena i Provincial a la capital i el de la Plana a Vila-real i el comarcal de Vinaròs. Dels 5, el General Universitari és el principal centre de referència del Departament de Salut de la província.

Un centre inaugurat el 1967 i que amb successives ampliacions els anys 1986 i 1996 i les que s'estan realitzant en aquest 2024, a hores d'ara, resulta amb unes instal·lacions insuficients per atendre dignament els usuaris i que necessita amb urgència una intervenció que racionalitze i humanitze l'arquitectura i els processos assistencials.

Aquests dies s'ha fet pública una notícia en referència a aquest hospital i que crida molt l'atenció: "L'hospital General de Castelló, entre els 100 centres sanitaris amb millor reputació de¡'Espanya". I és que MERCO, el Monitor Empresarial de Reputació Corporativa que avalua la reputació sanitària dels nostres hospitals públics, a través de l'anàlisi d'un total de 34 especialitats mèdiques, ja va atorgar el 2018 i el 2022 a aquest centre el lloc 96, passant ara, el 2023 a ocupar el lloc 86. Contents i satisfets hem d'estar, o no?

I é que aquesta notícia pot interpretar-se de dues maneres molt diferents. D'una banda, que mínim que un hospital per cada província espanyola ocupara un lloc en la classificació dins el centenar; per tant, no hauria de ser notícia que el General de Castelló estiguera, ja no entre els 100 primers, si més no hauria d'estar ocupant un lloc entre els 50 primers. Si encara hi ha alguna província al territori espanyol que no tinga com a mínim un hospital dins aquest rànquing és de vergonya.

D'altra banda, immediatament ens surt la pregunta: que passa amb els altres quatre? Si no "entren" entre els 100 del rànquing, això com s'ha d'interpretar? No conec aquests centres i, per tant, no puc opinar.

Però, per circumstàncies personals aquest darrer mig any he hagut de "xafar" l'hospital General més que al llarg de tota la meua vida i la seua existència, i puc afirmar que tant les instal·lacions arquitectòniques com el material de les diferents sales d'espera, així com les màquines de validació de cites no es corresponen amb un hospital del segle XXI. De manera que si amb aquests materials "entrem" entre els cent millors, no vull pensar com estaran els altres.

Tinc ara encara més clar que si el centre ocupa un lloc preeminent només serà per una raó, perquè els professionals que l'assisteixen, que "el fan funcionar", sens dubte, són a més a més d'entesos i coneixedors del que tenen a les seues mans, veritables especialistes cadascú en la seua matèria, són persones amb una gran humanitat, tot i que el sistema, en massa ocasions, els hi porta quasi al col·lapse. També crec que passarà amb els que treballen en la resta de centres, però, de segur que serà el mateix engranatge del sistema sanitari, el que frenarà la seua posició de privilegi en aquesta classificació.

Si hi ha voluntat de millora, la solució és ben fàcil i coneguda, un nou hospital per la ciutat. Diuen que no ho descarten, que el calendari de Sanitat va confirmar l'adjudicació de la redacció del projecte pel maig del 2025, després ha de venir la licitació de l'obra del nou edifici, com a prompte el febrer del 2026 i la seua adjudicació al setembre. Si tot va com es preveu i no es produeix un retard en els tràmits, l'actuació començaria el novembre de 2026, amb 48 mesos per construir-lo, és a dir un nou i flamat centre el novembre del 2030... Mereixem els castellonencs aquest tracte?

De moment l'únic que queda clar és que el nou centre s'ubicarà al costat de l'actual, o no?, sabem que encara resten alguns terrenys per expropiar...

 

No n'hi ha dos, sense tres!!!

Sembla haver-hi una llei no escrita que ve a dir que qualsevol idea, iniciativa o acció presa per un equip de govern, haja de ser immediatament criticada, negada i no acceptada pels membres de l'oposició; aquest és un fet evident i fàcilment comprovable siga abans o ara, ja siga en l'àmbit internacional, estatal, autonòmic o local.

És veritat que, de vegades, moltes o poques, els governants erren en la presa d'acords, que no sempre tenen raó i que no sempre tot allò que proposen i aproven resulta encertat per aquells qui, en algun moment, van atorgar-los la confiança, i que ho fan, simplement "perquè manen"; però també ho és que, algunes propostes, poques o moltes, que es llancen des de l'oposició podrien resultar més que acceptables i beneficioses pels ciutadants, pels veïns, i que, "per venir des de l'oposició", quasi mai són acceptades.

En l'àmbit municipal, a Castelló, els nostres governants, casualment del PP, van descobrir ja fa uns quants anys, que apostar per "la gastronomia" era una forma prou senzilla per a fomentar l'activació turística.

Així, a la tardor del 2013, essent alcalde el senyor Bataller, va nàixer "la ruta de la tapa" com un aparador amb la pretensió de destacar la singularitat i la riquesa de la cultura culinària de la capital de la Plana; una iniciativa que des del primer moment va comptar amb la col·laboració de la Federació Espanyola d'Hostaleria i Restauració i sent, l'únic esdeveniment gastronòmic popular de la Ciutat que s'ha celebrat ininterrompudament tant amb governs dels uns com dels altres: Bataller, Marco, Carrasco.

Un segon esdeveniment amb característiques semblants, va nàixer de la mà de l'actual equip de govern, impulsat també des de la regidoria de turisme fa només uns mesos, el febrer passat, "la ruta del carajillo" en el que per més de 100 dies, una setantena llarga de bars i restaurants de la ciutat van oferir-nos al veïnat i visitants les diferents versions de preparació del carajillo per tal de valorar aquest emblemàtic beuratge de la capital de Plana. La ruta va presentar una variada oferta de carajillos elaborats de diferents maneres en un concurs popular que, sembla va tenir prou d'èxit i constituint un nou reclam urbà.

I com no hi ha dos sense tres, com que els esdeveniments, les situacions, els atzucacs no solen ser únics sinó que es repeteixen més enllà, ara, l'equip de govern municipal, de la mà dels regidors de turisme, de barris i d'impuls econòmic, volent unir en un sol procés dinamització de barris i promoció gastronòmica, anuncia la pròxima celebració al mes de setembre de "la ruta de l'esmorzaret", per posar en relleu una de les principals senyes d'identitat castellonenca i motiu per a descobrir o redescobrir els nostres barris tant per a locals com per a turistes.

Per descomptat crec que aquest nou esdeveniment també assolirà un gran èxit local, ja que tot i no ser exclusiu castellonenc, l'esmorzar és una tradició gastronòmica que amb el seu origen agrícola, que passava del dur treball al camp al descans i mos als bars i tavernes propers, defineix com és la ciutat i com som la gent.

Una ruta de l'esmorzar que partint de la tradició, més que un àpat estem davant de tota una cultura, de segur que juntament amb la innovació, mantindrà en més d'un dels locals participants, la base, el cacau del collaret, els adobats diversos, les olives i fins i tot els tramussos, l'amanida amb abundant tomata i ceba tendra i "la rua" de mida més que respectable amb embotit, carns diverses, ous fregits, vegetals diversos o truites d'inversemblants combinacions, tot ben regat amb cervesa ben freda o vi amb llimonà. Èxit assegurat.

Només una advertència, si tenim al nostre poble deficiències greus a la sanitat pública, amb rutes de tapa, de carajillos i ara d'esmorzar, que inciten a què mengem i beguem més del que, som capaços de processar normalment, si podem patir fàcilment un enfit, el govern municipal no estarà tractant de fomentar també de manera indirecta la medicina privada? Per descomptat que existeix la possibilitat...

Nervis, il·lusió i alegria – Desengany, decepció i impressió...

Sembla un tòpic, aquesta trilogia es repeteix amb molta freqüència al nostre poble cada any en arribar aquestes dates de final de juliol, és el moment del relleu fester, de tancar i obrir un nou cicle, de l'elecció de les xiquetes i dones que han de representar la ciutat dins el món de la festa.in

El nerviosisme és una resposta emocional natural davant de situacions que ens inquieten en algun aspecte, suposen una amenaça o representen un desafiament que es manifesta principalment com a sensació d'ansietat, inquietud i tensió. Per extensió, tenir il·lusió és experimentar i manifestar l'alegria i l'entusiasme, amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable i, l'alegria és aquella sensació agradable que ens fa estar contents, amb ganes de somriure, amb bon humor i amb ganes de passar-ho bé.

Tres emocions que des del moment en què, el passat 30 de juny van fer-se publiques les bases per presentar candidatures fins al dijous passat en què van tindre lloc les eleccions i respectius nomenaments, 15 dones i 13 xiquetes van compartir, tot i que, com és sabut, només la meitat, 7 majors i 7 menudes van aconseguir fer realitat el seu somni.

Per catorze, aquella trilogia emocional va mudar-se de cop per un nou inventari de sensacions, desengany, decepció i impressió, en veure que les expectatives creades no arribaven a fer-se realitat.

Però en realitat no només van ser aquestes 14 dones i xiquetes les que van quedar decebudes, estic convençut que altres veïnes, altres joves que estimen i viuen les tradicions del nostre poble, també van experimentar amb anterioritat aquesta impressió, en comprovar que "per mor de les bases" se'ls tancava novament l'oportunitat de poder presentar candidatura, i tot per no haver "passat" amb anterioritat per una Comissió de Sector.

Entenc que formar part d'una Gaiata pot ser un bon aprenentatge per conéixer el funcionament fester oficial, però, a la vegada crec que el no haver pertangut a cap d'aquelles estructures, no ha de ser motiu excloent per a tancar les portes, trencar una possible il·lusió, deixar fora a qualsevol xica, gran o menuda, de representar per un any, per un cicle fester, tota una ciutat, dins i fora d'aquesta.

Ens omplim la boca dient que les nostres festes són populars, obertes, participatives, però, a la vegada, limitem candidatures, excloem possibles participants, fomentem possibles decepcions, a la meua forma de veure, tota una incongruència...

Però som democràtics i si les bases, tot i que sense unanimitat, van ser aprovades pel Consell Rector, màxim òrgan directiu fester del Patronat Municipal de Festes, cal acceptar el resultat que d'elles es desprén, de manera que públicament vull felicitar les dones i xiquetes elegides i les seues respectives famílies per tot el que per elles pot arribar a suposar aquest any fester que ara s'apresten a començar. Enhorabona, de segur que us ho mereixeu de sobra.

Estic segur que els nervis, la desil·lusió, el desengany o la decepció, d'unes, les no electes, i d'altres, les que no van tenir ni tan sols aquella oportunitat, hauran quedat o quedaran en pocs dies en uns sentiments fugaços, trobant ràpidament les forces necessàries per tirar endavant, per continuar vivint les tradicions, la història i les festes de Castelló, com sempre, presentant-se mils d'ocasions per tornar a somriure.

Sempre hi ha un abans i un després, tot és millorable, per descomptat també aquestes bases, buscant una democràcia integra i ferint les mínimes il·lusions, una tasca gens fàcil i que requereix, sobretot, valentia per part del Patronat de Festes