19 anys i no és fàcil...

El poeta i assagista, catedràtic de llengua i literatura espanyola, premiat en diferents concursos de poesia, el senyor Juan María Calles, que aleshores ocupava la subdelegació del govern a Castelló amb el president Zapatero al capdavant de l’executiu nacional, juntament amb Juana María Lázaro en aquell moment subsecretaria del Ministeri d’Economia i Hisenda, primera dona en ocupar aquest càrrec al llarg de la història de l’entitat i l’economista, interventor i inspector Luís Pedroche Rojo, subsecretari de l’Agencia Estatal d'Administració Tributària, acompanyats per qui era delegat del govern a la Comunitat, substitut de Juan Cotino, el senyor Antonio Bernabé, tal dia com hui, 27 de novembre del 2006, van presidir la inauguració de la nova seu d’hisenda i de l’AEAT a la nostra ciutat.

És veritat que la delegació de l’Agència Tributària ja funcionava des de feia uns mesos en aquest nou edifici del Passeig d’en Ribalta, per la qual cosa ja havia deixat de prestar els serveis de les instal·lacions de la plaça de l’Hort dels Corders, un vell edifici de poc més de quatre mil metres distribuïts en cinc plantes amb més de vuitanta anys d’història i que, com és sabut, després de l’any 2010 ser cedit pel govern a la ciutat s’ha convertit en un espai polifuncional seu d’oficines culturals municipals i educatives així com espai vibrant d’exposicions, xarrades, tallers i activitats lúdiques per a tota classe de públic.

A poc a poc els castellonencs vam haver d’acostumar-nos al nou emplaçament, un enorme edifici que, ocupant més de vint mil metres de superfície i amb diferents soterranis i plantes distribueix el funcionariat d'Hisenda, Cadastre i Agència Tributària, lloc que hui s’ha convertit en familiar per gestionar rendes, Iva, societats, mòduls, certificats, recursos, sancions, cens, registres i tota una altra sèrie d’accions i complementació d’impresos.

Un lloc on gestionar entre altres aspectes allò que coneixem popularment com “el fisco”, recaptació, administració i inspecció en el compliment de les obligacions tributàries, i la seu del “catastro”, que recull el registre estadístic amb la descripció física, econòmica i jurídica dels béns immobles urbans, rústics i especials.

Han transcorregut com aquell que no hi vol dinou anys, sembla que va ser ahir; mirat en perspectiva, en aquests 19 anys han passat moltes coses que ens han canviat la vida per sempre que ressonen al nostre dia a dia i també al costat de vells problemes que encara continuen.

Tanmateix encara 19 anys després d’aquell dia, en resten moltes de pendents, la urbanització de la marjaleria, l'ampliació de l'Hospital General, la urbanització de la gran pastilla de sòl que ha quedat entre el cobriment del Riu Sec i l'esmentat centre sanitari, la renovació i ampliació de tot el clavegueram del Grau, la creació del gran parc entre el Peri 18 i el nou Sensal, la finalització de la ronda de circumval·lació, i així podríem continuar...

Que hisenda som tots volia ser allà pel 1978 un lema històric de la campanya pedagògica mitjançant el qual es volia transmetre i emfatitzar que tots els ciutadans havíem de contribuir a finançar els serveis públics incentivant la responsabilitat contributiva dels ciutadans.

Aquell 2006 teníem més que assumit l’obligació de fer-hi les nostres aportacions, i també el dret a reclamar que aquestes aportacions es feren servir per a inversions dirigides a la millora del benestar comú.

Però prompte van veure com el trasllat a les noves dependències només va suposar una millora pels treballadors, i no tots, amb problemes d'inundabilitat per deficiències en el sistema d'aire condicionat i alguna inundació o inicials bloquejos dels ascensors, que sembla van ser “puntuals”, als que calia afegir els que vam començar a sofrir els usuaris, de la ciutat i sobretot aquells que provinent dels pobles de la província, havent de fer filigranes quan necessitàvem els serveis d’aquest organisme, per poder arribar i aparcar l’automòbil als voltants d’aquest ampli sector de la ciutat, problema que, a hores d’ara encara no està resolt.

Hui, quasi 20 anys després, malauradament l’acostament i els accessos a aquell edifici, que sempre imposa, continua sent gens còmode per als usuaris i la polèmica continua…

Un pop i una balena…

Sembla un fet imparable el ritual costumista comercial originari i popularitzat a la dècada dels anys 60 del segle passat als EUA i que unia les sucoses rebaixes dels establiments al costat de l'ànsia de compra de cara al Nadal dels americans, l’anomenat Black Friday o divendres negre.

I com sembla que tot allò que prové d’Amèrica és bo i interessant per tot el món, als inicis d’aquest segle l’èxit del fenomen va arribar a Europa i la seua adopció va pujar com l’escuma en tots els països.

A Espanya diuen que va arribar el 2012 de la mà de MediaMarkt i tot i que inicialment l’acollida no va ser gaire entusiasta, prompte altres grans empreses com El Corte Ingés o Amazón van veure una nova oportunitat de negoci i no van dubtar en sumar-se a aquella moda consumista.

Des de llavors, cada cop més els comerços de les diferents ciutats s’uneixen a la iniciativa, i fins i tot els governs municipals, mitjançant les diferents regidories de comerç i o consum, ideen noves campanyes per incitar a comprar aquest divendres, allargant-se les propostes tot el cap de setmana fins dilluns, sumant quatre dies de compres sense parar, un negoci rodó.

I a Castelló no hem de ser menys. Si l’any passat, el 2024, la proposta municipal va centrar-se en una iniciativa batejada amb l’anglosaxó “Black & White Friday” que unia a les compres la possibilitat de participar en sortejos de samarretes signades pels jugadors de la primera plantilla del club Esportiu Castelló, jaquetes, entrades VIP, carnets albinegres i bosses de roba, campanya el resultat de la qual no deguera eixir massa ben parada, ja que no va fer-se massa ressò, ara aquest 2025, hui, novament l’Ajuntament, a través de la Regidoria de Comerç, i el seu cap el senyor Alberto Vidal, s’ha aprestat a presentar la nova campanya, divendres negre 2025, la "Black Friday Experience”, amb una programació especial que ha de combinar els descomptes de les botigues amb una ambientació festiva de música i animació.

A banda, diuen, faran recórrer pels carrers més cèntrics i comercials una vintena de personatges, superherois, herois, heroïnes i ballarins, al llarg de tres hores a la vesprada del pròxim divendres 28 i que es complementarà amb la instal·lació al carrer d’Enmig, de cinc ninots gegants, cinc figures inspirades en el món marí, entre els quals destaquen un pop i una balena de vuit metres d'alçada.

Sí, heu llegit bé, un pop i una balena de huit metres d’alçada. No vull pensar que la proposta no siga atractiva visualment, però dubte que siguen elements suficients per a convertir-se en un dels principals atractius de la jornada de compres i, més encara, que la seua visualització genere alguna cosa més que sorpresa.

Senyor Vidal, la veritable estrebada del Black Friday només es pot fer realitat amb una demanda considerable a les botigues quan els descomptes són el principal atractiu, tota la resta pop i balena inclosa, malauradament, en poc ajudaran a activar el moviment entre comerços i clients.

Supose que, com passa sempre, els més satisfets seran aquells veïns que aconseguiran trobar el producte desitjat a un preu rebaixat o fins i tot topar-se amb alguna ganga imprevista, però al costat d’aquests de segur que hi haurà molts altres que seguiran un any més considerant insuficients els descomptes o fins i tot, aquells com jo que pensem que la campanya del Black Friday hui presentada, no és encertada, per més ninots espectaculars que envaïsquen els nostres carrers, ja que difícilment generaran experiències que vagen més enllà de, com a molt, la sorpresa.

Reconec que no és gens fàcil ni senzill mantenir una lluita i un pols amb les grans superfícies o les compres en línia, que el xicotet comerç, que el comerç de proximitat manté una lluita quasi perduda, i que des del govern municipal cal recolzar,-los al màxim però, voleu dir que, gastar-se els diners en un pop i una balena és la millor manera?

Ja tenim cartell

Si aquesta setmana coneixíem el gran interés de les empreses pirotècniques per participar en el Concurs de Mascletaes Ciutat de Castelló a celebrar en les pròximes festes de la Magdalena 2026, sent nou les pirotècnies que han presentat la documentació, dues més de les que finalment i per sorteig seran les elegides en funció dels dies de festa, la vesprada d’ahir, a 113 dies vista de l’inici de la nostra setmana festera, va tenir lloc l’acte de presentació del cartell oficial guanyador del concurs que ha de donar visibilitat a les següents festes.

63 van ser els artistes gràfics i estudis professionals que van presentar les seues propostes dins el termini establert per a fer-ho i que, després de ser analitzades i votades per un jurat compost per experts i professionals, ahir van ser exposades al públic, donant-se a conéixer l’obra guanyadora i també el nom del seu creador.

L’obra elegida porta per lema “Monumental”, presenta una combinació de paraules i imatges on el color verd pren especial protagonisme, que a més de proporcionar una informació directa, incideix en la capacitat de captar l’atenció de qui la contempla i, a parer meu, capaç d’evocar emocions, aconseguint lliurar el missatge fester de forma ràpida i efectiva.

Una imatge visual on l’equilibri entre la simbologia i la proximitat són fonamentals per a aconseguir comunicar clarament el missatge fester, la tradició i el present, que en dates molt properes ocuparà gairebé tots els establiments i espais públics de la ciutat.

Conegut el cartell elegit pel jurat calia conéixer el nom del guanyador, resultant ser el reconegut en l'àmbit nacional dissenyador gràfic i cartellista, asturià de naixement, però resident a Borriana, Juan Diego Ingelmo, amb una trajectòria més que destacada en concursos de festes populars, carnavals, fires i esdeveniments culturals, el que novament, amb un estil personal, caracteritzat per un ús expressiu del color, composició equilibrada, narrativa visual i encertada incorporació de la simbologia local, aconseguia el preuat guardó i, de passada, els cinc mil euros del premi.

Premi aconseguit ja en tres ocasions anteriors, la primera, amb l’obra presentada al concurs l’any 2009 sota el lema “Castelló en romeria”, la segona dos anys després, el 2011, en aquella ocasió amb un disseny titulat “Pregó internacional” i, la tercera el 2014, amb el cartell que portava per títol l’expressiu “Rotllo i Canya”.

Si els poetes guanyadors per tres anys del premi Flor Natural en distintes edicions, als diferents Jocs Florals o Certàmens literaris se’ls concedeix el títol honorífic de “Mestre en Gai Saber”, caldrà anar pensant en la creació d’alguna mena de distinció per reconéixer aquells altres artistes, com és el cas del pintor, dissenyador i il·lustrador senyor Ingelmo que, per la rigorositat, saber fer, i picada d'ullet a les feses de la ciutat, ha aconseguit mitjançant la cartelleria, la seua disciplina favorita, fer-se en quatre ocasions amb el concurs.

A l'era digital, on l'atenció de l'usuari és un recurs limitat, la comunicació visual ha esdevingut un factor clau per a transmetre missatges de manera immediata. El cartell “Monumental”, com a exemple pràctic d'aquesta comunicació, capta l'atenció de l'espectador en qüestió de segons. L’obra resulta ser un veritable reclam. A partir d’ara, el seu ús eficaç dependrà de dos factors clau, la distribució i la ubicació; els altres elements necessaris i imprescindibles de tot cartell, el color i la claredat del missatge, es veuen a simple vista. Tot un encert.

En una societat moderna com la nostra, on la informació es comparteix ràpidament, a hores d’ara la imatge anunciadora de les pròximes festes ja  ha començat a circular per les xarxes socials i, a la vegada, ha començat a generar converses mobilitzant opinions de professionals de la imatge, veïns i festers, creant impacte.

Hi haurà qui li agradarà, qui li agradarà menys i fins i tot qui no li agradarà gens ni mica. La diversitat d'opinions és un pilar fonamental per a garantir-ne la pluralitat i el respecte. També la festa és sobretot tolerància, varietat i la contemplació del cartell també és sinònim d’heterogeneïtat veïnal.

 

Quan el temps juga a l’estiu…

És fàcil comprovar que ací, a Castelló, com bé sent habitual en els darrers anys, la tardor  no sap arribar; mentre en altres regions aquesta estació de l’any arriba coberta de núvols i fred, a la nostra zona trobem temperatures suaus, jornades lluminoses i un ambient perfecte per seguir gaudint de la costa, del carrer i de les terrasses dels bars.

Tampoc la tardor s'inicia en unes dates clares i coincidents amb l'equinocci, ja que si bé a les estadístiques meteorològiques se sol considerar el setembre com a primer mes de la tardor, els seus paràmetres climàtics, fins i tot ara, superada la primera desena de novembre, són més estiuencs que els del mateix juny.

Aquest fet, les temperatures inusuals dels darrers dies a la nostra ciutat, fan que es ralenteixe la campanya de vacunació contra els virus respiratoris, la coneguda popularment com a campanya  de la grip.

Comunament associem la grip amb el fred, amb l'hivern i quan les temperatures són més altes i el clima és més suau pensem que hi ha menys incidencia i menys perill.  Així, fruit d’aquesta tardor gens normal que vivim, la població no sent la urgència de vacunar-se, perquè la temporada de grip sembla que no és tan imminent.

Tot i que la  campanya d'immunització davant de la grip va arrencar a l'octubre, en ser un mes prou estiuenc, que va tindre una temperatura un grau superior a la mitjana d'aquesta època de l'any a Castelló, sembla que els castellonencs no vam acudir en massa a “ficar-nos la vacuna”, per la qual cosa arribats al novembre, ahir sense anar més lluny, des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, amb una imatge del conseller senyor Marciano Gómez rebent la vacuna, va anunciar-se, a través dels diferents mitjans de comunicació, la ampliació ”de la campanya” de vacunació front la grip i la Covid-19 al conjunt de tota la població valenciana i sense cita previa.

Sembla ser que l’any passat va superar-se el milió de valencians que van rebre la vacuna i que és objectiu per aquest 2025 que siguen 1.270.000 els valencians immunitzats contra la grip. Una campanya, l’actual dissenyada sobre tres eixos: accessibilitat, seguretat i equitat i que, després d’avaluar els resultats de l’any passat, presenta com a novetat l’eliminació dels vacunòdroms mòbils, posant ara major èmfasi en escalonar la immunització i en la prevenció.

Però ja ho deia a l’inici, mentre el temps jugue a l’estiu, mentre no arribe el mal temps i, malauradament, mentre no augmente el nombre i ritme d’incidències, molt em tem que la ciutadania no acudisca en massa a vacunar-se, encara que el senyor conseller s’afanye a dir que “és un gest senzill, segur i eficaç que ens protegeix davant de complicacions greus, evita ingressos hospitalaris i contribueix a cuidar els que ens envolten, especialment les persones més vulnerables”. Senyor Gómez, sembla que l’oratge jugue a la seua contra.

Mentre no baixen les temperatures, i possiblement arribe la temporada de grip, una gran quantitat de castellonencs ignorarem els seus perills, i evitarem la vacuna. Que li anem a fer, som així i el bon oratge de que gaudim al nostre poble no convida a pensar que ha arribat el moment de vacunar-se; el temps a Castelló juga a l’estiu i la màniga curta encara regna al carrer.

Ho noten els castellonencs i ho confirmen les dades. En el cas concret dels mesos de  la tardor, es percep que cada any són més càlids. No es tracta tant que siga l’estació més càlida, sinó que les tardors càlides, els últims anys, estan predominant clarament sobre les fredes.

Possiblement o no, el fet que els estius siguen més càlids dins del context del canvi climàtic, fa que la transició cap a la tardor es produïsca de manera més tardana i que els fenòmens atmosfèrics relacionats amb l'escalfament influeisquen en que la tardor se’n surte cada vegada amb més freqüència de la mitjana.

El temps és boig, alguna cosa està canviant tot i que la percepció que el temps és boig l'hem tingut sempre i la tindrem sempre. La volatilitat climàtica preveu  conseqüències sobre la salut humana i, vet per on, també sobre la implementació dels programes de vacunació. Més d’una cosa está fallant si el temps juga a l’estiu. Ai Senyor!

 

Un dinar castelloner… de fa 100 anys!!!

La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat de Fes (1912) van decretar la divisió del sultanat del Marroc a dues zones: el nord, per a Espanya; i el sud, per a França. El protectorat espanyol es va establir sobre uns 20.000 km² que incloïen la zona muntanyosa del Rif i la regió veïna de Yebala.

El 1911 els rifenys es van revoltar contra la presència espanyola al seu territori. Per reduir els rebels, el govern espanyol va ordenar l'enviament de tropes al Marroc; unes van ser voluntàries i altres, de reclutament forçós, cosa que va provocar el descontentament de gran part de la població.

El conflicte conegut com la guerra del Rif o segona guerra del Marroc es va perllongar fins al mes de juliol de 1927 amb la pacificació de la zona i la dissolució de la República del Rif.

Va ser el rei Alfons XIII qui va posar tota la seua atenció al Marroc, ja que veia a la conquesta d'aquest territori la possibilitat de restaurar les aspiracions de grandesa de la corona espanyola. El tram final de la guerra va coincidir amb la dictadura espanyola del general Miguel Primo de Rivera, que es va ocupar personalment de la campanya militar entre el 1924 i el 1927.

A conseqüència del Desastre d'Annual, 1921, s'ordena la mobilització de l'esquadró de cavalleria de dracs Numància en previsió de suport a l'Exèrcit expedicionari d'Àfrica, duent a terme tasques d'escorta i protecció de combois i camins.

El 6 de novembre de 1925, entreguen els seus cavalls al Dipòsit d'artilleria de Larache i el material bèl·lic de l'esquadró és repatriat per mar fins a Barcelona mitjançant el vapor Isleño, mentre oficials i tropa, tornen, a través de la línia fèrria, fent una parada a la nostra ciutat.

Just avui fa cent anys quan en presència de les forces vives de la ciutat, governadors civil i militar, president de l'audiència, alcalde i regidors, caps de carrabiners, obres públiques, correus, seguretat i fins i tot el jardiner municipal i les seues respectives esposes i filles i els periodistes del Diari, Província i Heraldo, al só del pasdoble "Corpus Christy”, interpretat per la banda de música, va entrar en agulles, a les 11.35 hores, el tren que transportava les forces militars.

Del mateix van baixar el comandant de les forces Arturo Gonzalez Fraile, seguit del capità Manuel López i els alferes Francisco Carsi i Joaquim Noguera, sent saludats efusivament per les autoritats que els esperaven a l'andana.

A continuació va baixar la tropa, traslladant-se tots a la placeta de l'estació on es va servir “un esmorzar castelloner” consistent en paella amb magre de porc, peix fregit amb patates, amanida, raïm i vi, servit amorosament per les dames de la Creu Roja, senyoretes que, finalitzat el dinar, van fer entrega a la tropa d'uns cigarrets, i uns habans pels oficials, mentre la banda del Regiment interpretava diferents composicions.

Diuen les cròniques periodístiques de l'època que, acabat el dinar, les forces repatriades van pujar de nou al tren que va continuar el seu recorregut fins a la ciutat de Barcelona, ​​alhora que, els soldats, abocats a les finestretes van donar un “Viva a Castelló”, correspost pels castellonencs amb un viva a l'exèrcit, al rei i a Espanya, abandonant el convoy l'estació del Nord als acords de la Marxa Real i els aplaudiments de tots els que van anar a rebre'ls.

Segur que al llarg de l'esmorzar moltes serien les històries d'heroisme i misèria que es van haver de sentir a Castelló en boca d'aquells que arribaven des de l'altra banda de l'estret, no només cròniques de guerra, també anècdotes i esperances a les quals s'uniria, per molts anys, potser tota la vida, el record d'aquell dinar a Castello, aquell dia feliç de tornada a casa després d'una guerra que mai va ser la seua i que va marcar un punt d'inflexió a la política colonial espanyola.