774 més un…

Ahir, ens ho recorda hui Cristina Garcia en la seua crònica de la pàgina 6 del diari Mediterraneo, van complir-se dos-cents huitanta-dos mil cinc-cents deu dies, des que el 8 de setembre del 1251, el rei Jaume I va signar a Lleida el privilegi del trasllat, autoritzant els pobladors del “castell vell” a traslladar-se a qualsevol lloc del terme de Castelló de Borriana.

Una efemèride que des de fa uns quants anys és recordada a Castelló amb un seguici d’actes lúdics, històrics, festers, de reconeixement i recreatius que, de la mà de l’equip de govern municipal, converteixen, any rere any, la ciutat durant uns dies, quasi tota una setmana, en una ciutat repleta d’activitats dissenyades per a totes les edats i que, la casualitat vol que vinguen a celebrar-se aproximadament en el punt mitjà entre la celebració anterior i la següent, de les festes de la Magdalena, que juntament amb les de Lledó serveixen per a mantenir viu l’ambient fester del poble.  

No vull centrar-me a analitzar la vintena d’actes que des del passat dimecres i fins demà dia 8, per “recordar a tots els que van ser, són i seran”, com va encarregar-se de recordar l’alcaldessa conformen el programa-reclam d’aquell record històric.

L’Alcaldia i les regidories de Festes, Cultura i Turisme comboien amb la recent Junta de Festes i diferents ens festers honors, distincions, premis, visites i homenatges per recordar que fa 774 anys d’aquella decisió reial de la qual va tenir molt a veure la poc recordada regina Yoyes, Violant d’Hongria i el lloc en què va signar-se aquell privilegi, la ciutat de Lleida.

És veritat que els Cavallers de la Conquesta s’encarreguen de recordar-nos, en diferents actes desenvolupats al llarg de l’any, la figura de la reina Violant, en hongarés Magyarországi Jolán i que, d’altra banda, des del 8 de setembre del 2016, quan vam celebrar el 765 aniversari fester, l’aleshores alcaldessa Empar Marco i el responsable d’agermanaments i vicealcalde Enric Nomdedéu van fer realitat l’acord pres per la corporació municipal d’agermanament amb la ciutat de Lleida, en la figura de la responsable de Cultura de la ciutat catalana Montserrat Parra.

Han passat 9 anys i l’aniversari de la signatura del Privilegi de 1251 s’ha anat recordant per les diferents corporacions, però les possibles relacions culturals, esportives, socials, turístiques i econòmiques, amb la ciutat catalana, han brillat per la seua absència. Tampoc al programa elaborat per aquest 2025 hi ha cap referència directa ni indirecta a la ciutat germana, cap acte per fomentar el fet de recordar que compartim un rei, una llegua i una cultura i, malgrat ser dues ciutats no massa separades geogràficament, sembla que els nostres camins no han tornat a coincidir. Una veritable llàstima…

Demà tancarem el record d’aquell fet històric, i obrirem el que hauria de ser el 775 aniversari a celebrar tot just d’ací un any, al voltant del 8 de setembre del 2026, amb un mateix consistori i equip de govern, una efemèride que hauria de tenir un caràcter especial i molt més ambiciosa que totes les celebrades fins ara, on haurien de tindre cabuda trobades socials, intercanvi d'experiències, fórmules participatives, projectes comuns i no sols reforçant els actes culturals i festius que van realitzant-se repetitivament any rere any, si més no, establir col·laboracions entre l’ajuntament i institucions com la Universitat Jaume I, d'una banda, i l’ajuntament lleidatà, la Universitat de Lleida o l’Institut d’Estudis Ilerdencs, amb una darrera i clara finalitat, apropar amb tot el rigor la nostra història comuna i celebrar el 775 aniversari “com una gran festa compartida, de germanor”.

La commemoració del 775 aniversari de la signatura del privilegi del trasllat, ha de ser un repte per la ciutat i en especial per l’actual regidor de relacions institucionals, el senyor Sales, que hauria de fer el possible i l’impossible per implicar el conjunt de la ciutat i també l’oficialitat de la ciutat de Lleida en un exercici de memòria compartida i de difusió històrica. 

De segur que ell, com a membre del govern municipal trobarà amb la resta de membres del consistori, afins o de l’oposició, la mà estesa per aconseguir fites importants en aquest menester. Qüestió de voluntats? Hi ha tot un any al davant, temps al temps…

De senyals i marques…

Ahir va començar la denominada “volta ciclista a Espanya”, una carrera ciclista per etapes que en realitat, des de fa uns anys ni és volta, perquè el seu recorregut ha deixat de ser semblant a una circumferència, ni tampoc a Espanya, ja que a més a més de deixar “de passar” per alguns territoris nacionals, des de fa unes edicions el seu inici ha estat lluny del territori nacional, cas d’Assen (2009), Nimes (2017), Utrech (2022), Lisboa (2024) o Turin en aquest 2025, una manera d’obtenir una inversió publicitària significativa, ja que aquelles ciutats i països “paguen” un preu més alt per acollir la sortida.

I la casualitat ha volgut que hui, el dia en què es correrà la segona etapa, encara en territori italià, prop dels Alps, entre les localitats d’Alba i Limonte Piemonte, passejant jo, més a prop, vora platja, per l’avinguda d’en Ferrandis Salvador, per l’anomenat passeig marítim de Benicàssim, he observat que en la coneguda ruta ciclista i paisatgística que recorre la costa, coneguda popularment com a “carril-bici”, han aparegut uns senyals nous que, tal vegada s’han col·locat fa uns dies o setmanes, però que semblant “nous de trinca” fan pensar que no tenen massa dies.

En realitat no són massa expressius, no donen massa informació, o tal vegada la informació subministrada siga “més tècnica”, el cas és que han despertat la meua curiositat i m’han fet escorcollar una mica tot el que hi podia haver-hi al seu darrere, i no he quedat decebut pel que he arribat a descobrir.

Es tracta d’uns indicadors que marquen el concepte de via litoral i que entren dins de les accions del PATIVEL, del Pla d'Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral, un pla d'ordenació territorial de la Comunitat Valenciana que cerca protegir i posar en valor el litoral, definint zones amb diferents nivells de protecció i regulant-ne l'ús, que donen indicacions concretes de la “Mediterranean route”, una ruta ciclista de llarga distància, de 7.500 km, que permet explorar la diversitat natural, històrica, cultural i culinària de la regió mediterrània, recorrent la costa des de Cadis (Espanya) fins a Xipre, passant per 12 països com França, Itàlia, Grècia i Turquia.

Una ruta marcada amb el número 8 i que forma part de les 15 que conformen la xarxa Eurovelo gestionades per la Federació Europea de Ciclistes ECF, i que en el cas de la Comunitat Valenciana transcorre per 512 km travessant 78 municipis amb un traçat proposat per la Conselleria d'Habitage, Obres Públiques i Vertebració del Territori, que no sé si haurà estat també la impulsora de la col·locació dels senyals.

Uns senyals de dos tipus, uns postes verticals on a més a més d’indicar el número de ruta i el tipus de via, anuncia quilometratges parcials, i uns altres, més menuts sense quilometratge, amb informació menys completa.

43 etapes conformen el recorregut de l’Eurovelo-8 en territori espanyol, entre Cadis, inici de la primera etapa i la Jonquera, final de la 43, de les quals 11 transcorren per territori valencià, en concret les etapes des de la 22 amb inici a Guardamar del Segura, fins a la 32, amb final a la localitat d’Ulldecona, corresponent les tres darreres, 30, 31 i 32 al recorregut dins la nostra província, i en concret la 31, entre Castelló i Alcossebre, la penúltima etapa abans de sortir de territori valencià, amb aproximadament uns 50 quilòmetres de recorregut la que estic fent referència, aquella de la que hui he vist la seua senyalització, un recorregut molt vistós enganxat a la riba del mar Mediterrani.

Pel que he pogut arribar a conéixer sembla que al territori espanyol a més a més de la ruta 8, la nostra, hi trobem dues rutes més, l’eurovelo-1 o ruta de la costa atlàntica, des del cantàbric fins a Huelva, i l’eurovelo-3 o camí de Sant Jaume francés, entre els Pirineus i Galícia.

No sé quanta gent, ciclistes o no, s’hauran assabentat d’aquests senyals, i més encara a quants els hi seran d’utilitat, però la iniciativa no deixa de ser curiosa. Només un desig, espere que tinguen el manteniment necessari perquè no passe com en altres ocasions, i caiguen prompte en l’oblit, com ha passat, per exemple, amb tots aquells que en el seu dia van col·locar-se per indicar el pas de la Via Augusta i que, ara, uns anys després, ningú se’n recorda d’ells i o bé han desaparegut o es troben en una situació d’abandonament més que lamentable.

Canelles de veïnatge…

Segons el diccionari normatiu valencià, qualsevol canó pel qual surt l’aigua en una font o aixeta, sé l’anomena “canella” i, per tant, les fonts públiques que són dispensadors d’aigua per al consum públic, per als veïns, forasters i visitants, seran “canelles de veïnatge”, allò que estem més acostumats a sentir en castellà com”fuentes públicas”.

A Castelló, com a qualsevol altra ciutat, al llarg de la història ens hem abastit amb aigua vinguda principalment, de tres vies: els rius, en el nostre cas el Millars, els pous o captacions hidrogeològiques, destacant els anomenats “Camí Pedrera” i “Aljibes”, ubicats a tocar de la CV-10 i l’aigua de pluja, recollida majoritàriament en cisternes particulars.

Independentment  que hagen passat més de 150 anys des que l’any 1873 va crear-se una xarxa de distribució d’aigua potable als habitatges, i que aquesta va cercar diferents llocs per garantir l’abastiment, en l’actualitat, trobem que la totalitat de l’aigua que surt per les eixetes dels nostres habitatges prové d’aigües subterrànies, fet que fa que l’aigua potable de la ciutat tinga un sabor i una qualitat sanitària apta pel consum amb plenes garanties.

Tot i això, és un fet més que evident que el consum d’aigua embotellada tinga, cada dia més adeptes, i no tan sols és més que freqüent veure ampolles d’aigües provincials, nacionals o fins i tot exòtiques, a les taules de les nostres llars, si més no, als carrers és cada dia més fàcil, sobretot a l’estiu, trobar gent, menuts i grans, amb la corresponent ampolleta a la mà, a la bossa o enganxada a la cintura.

La raó és que, deixant a banda la possible moda d’anar amb l’ampolla a qualsevol lloc, amb la instal·lació general d'aigua corrent a les llars va disminuir la presència de canelles de veïnatge, aixetes, abeuradors o fonts públiques, a la vegada que creixia el concepte que el beure d'aigua de l’aixeta, tot i no ser dolent, no era massa bo per la salut.

Aquest fet va fer que durant molts anys el nombre de “canelles de veïnatge” a la ciutat i la seua ubicació caiguera en l’oblit, fins que l’empresa concessionària del subministrament, ficara a l’abast dels veïns diferents llocs on “anar a recollir” aigua filtrada per tecnologia d’osmosi inversa, fonts que en l’actualitat en nombre de set repartides per tota la ciutat, carrers d’Amalio Gimeno, Grau, Catalunya, Alcalde Tàrrega,Honori García, Fadrell i Marjaleria, ofereixen una aigua que posseeix una cinquena part menys de sals que la de l'aixeta, cosa que la fa més tova i li atorga una semblança a l'aigua mineral.

Tanmateix, allò que fa més pràctic el dia a dia i el moment, són les fonts ubicades als parcs o places i, tot i que, segons va publicar-se en el seu dia, el març del 2024 hi havia repartides per tota la ciutat un total de 150 fonts d’aigua potable, incloent-hi 40 al Grau, no resulta a hores d’ara gens fàcil situar-les, per la qual cosa associar-les a un consum mediambiental i econòmic, ara per ara, aquests conjunts de dispensadors d'aigua per al consum públic, continua, malauradament, sent una utopia.

I venen a col·lació aquestes reflexions, tot just hui quan s'acaba de fer públic que, donant resposta a les peticions dels veïns i contribuint a combatre l'onada de calor, l’ajuntament amplia la xarxa de “canelles”, amb quatre noves fonts públiques ubicades al districte centre, Plaça Escoles Pies, plaça del Reial, Plaça Hort de corders i carrer Bartolomé Reus, amb una inversió propera a 25.000 euros, finançada amb els pressupostos participatius del 2024 i el 2025 donant resposta a una de les peticions aprovades en el procés de participació ciutadana.

Molt bé senyor Cabañero, regidor de Participació, però, tal vegada caldria anar una mica més lluny i no només instal·lar fonts d’aigua, si més no que aquestes foren pensades per a omplir ampolles i cantimplores reutilitzables, amb un disseny actual i d’acord amb una ciutat moderna com vol ser la nostra. Models n'hi ha molts, només un exemple, fixe’s vosté en les darreres fonts que l’Ajuntament de Mallorca acaba d’instal·lar i compare…

Més encara, permeteu-me vosté un suggeriment, què tal la ubicació dins el web municipal o la creació d’una aplicació mòbil, per facilitar la geolocalització de les fonts i reduir així la generació de plàstic d’un sol ús procedent del consum d’aigua mineral? Estic segur seria un bon encert. Li regale la proposta, vosté mateixa…

Quan volen, poden…

Va ser possiblement en la Comissió Permanent d’urbanisme i serveis públics celebrada a la fi del mes passat de juliol, presidida pel regidor senyor Toledo quan des de la vocalia de Compromís va demanar-se, a través d’aquest òrgan col·legiat, que l’equip del govern municipal donara les ordres oportunes perquè es tornaren a pintar els versos de Tombatossals, de Josep Pasqual Tirado, que formaven part del rellotge de sol de la façana de l’Ajuntament. 

Uns versos, un fragment de l’imaginari col·lectiu, que combinava patrimoni, literatura i identitat local, en ser Tombatossals la figura essencial de la cultura castellonenca, recuperant no només els nombres del rellotge, si més no també les paraules que donaven sentit a la façana i que, malauradament, el pas del temps, la manca de manteniment i la darrera reforma de la façana havien fet desaparéixer.

Un rellotge de sol i un text que serveixen d’element central de les tres figures claus de la mitologia castellonenca, Tombatossals, Bufanúvols i Arrancapins creades a la fi de la dècada dels anys vuitanta del segle passat, pel poeta de la imatge, artista, pintor i escultor nascut a Borriana, Vicente Traver Calzada, un dels artistes més representatius de la província.

Un text, que hui mateix ha començat a recuperar-se. Aquest matí, un dimarts calorós d’agost i sota un cel de justícia, una bastida ocupava la façana i, al damunt, protegint-se amb un para-sol platger, un pintor, anava retolant aquella frase que mai haguera hagut de desaparéixer “ixcam, ixcam cap a fora que si les hores són passades amb dilictícia no és de  gran convinença enceguerar-nos”.

En veure aquell espectacle he pensat que, així les coses només podia dir que si l’ajuntament vol, pot; que si l’equip de govern volen, poden. I vistes les poques setmanes transcorregudes des que Compromís manifestara en aquella comissió el que molts veïns i veïnes anàvem comentant pels carrers, la manca de tacte polític en fer desaparéixer el text, només espere que aquesta desaparició momentània quede en una simple anècdota.

Aquest dimarts s'ha demostrat que quan els polítics ho volen es pot. Sembla que a tots els pareixia bé, però ningú ho demanava, fins que va ser Compromís qui recollint el sentir dels veïns va aconseguir que totes les formacions polítiques estaren conformes amb la mesura, amb la necessitat de la recuperació i que poc ha costat dur a terme les mesures necessàries per a fer-ho.

Aquest senzill fet que hui es notícia fa pensar que la política pot recuperar l’ètica, el sentit de la responsabilitat, la tolerància, el diàleg, els pactes, i en definitiva, el consens que tant cal i que poc s’ha practicat en els darrers temps al nostre ajuntament.

Deia una gran dona Concepción Arenal, que no és tan culpable el que desconeix un deure, com el que ho accepta i ho trepitja. És possible que a alguns dels nostres regidors i regidores, coneixent el seu deure,  no els haja fet molta gràcia la necessitat d’aquesta recuperació, que els coste acceptar-la, i que si per ells fora no s’haguera dut endavant, però la ciutat és plural i també el seu deure és mantenir i fer créixer el patrimoni, i sí, el rellotge, les figures i el text mitològic ho són.

Tant de bo aquesta iniciativa siga la punta de l’iceberg que traspunte i mostre un interés i esforç més ampli per part de l’equip de govern, per preservar i valorar el llegat cultural i arquitectònic de la ciutat, obrint portes a nous projectes de recuperació que implicaran restauració d’estructures malmeses pel pas del temps, la conservació d’elements històrics o l’adaptació i creació de nous espais per a usos culturals o turístics, que bona falta ens fan, cas de la Pèrgola, el vell Asilo o Correus. Faig vots per veure-ho algun dia.

De vergonya!!!

En afirmar una vegada i una altra que tenim una televisió autonòmica “de carreró”, malauradament no estem descobrint res de nou. Si l’antiga “Canal-9” va acabar com camot i les expectatives que semblaven anava a tenir la substituta “A-punt” eren prou satisfactòries, doncs imaginàvem que no cauríem en les mateixes errades, el temps ha anat portar-nos a una realitat no esperada…

Tal vegada, per ser honests, direm que el tractament que el nou canal televisiu dona a la llengua és millor que aquell que teníem amb Canal-9, o no?, però si ens fixem en els continus i improvisats canvis de programació a què ens té acostumats i la poca qualitat d’alguns dels programes emesos, veurem com, cada dia que passa, sembla tenim més del mateix.

Més encara enfront de espectacles únics i, tal vegada irrepetibles, com aquell que des de fa un temps anava preparant-se a Aldaia per part dels Clavaris del Crist, per celebrar hui mateix, una mascletada històrica pel nombre de quilos de pólvora mai llançats, 1310, amb un terratrémol de trons de tres quilòmetres i més d’onze mil explosions aèries amb una preparació i muntatge de la pirotècnia Mediterraneo i que havia despertat tanta expectació que fins i tot diferents associacions pirotècniques d’Alemanya i els Països Baixos havien confirmat la seua presència, resultava més que curiós que la cadena televisiva no anunciara la seua retransmissió en directe, quan en altres espectacles menys impactants sí que ho fan.

Tot i això, aquells aficionats a la pirotècnia com jo, supose haurem estat pendents de l’informatiu de migdia per si de cas “sonava la flauta” i, encara que sense estar anunciat finalment "A punt" el televisava. La sorpresa no ha tardat a donar-se, “Bingo!!!”, la presentadora a l’inici del programa anunciava la seua retransmissió, més encara, en aquell moment i també uns minuts després, es feien connexions en directe amb el lloc, tot tornant a repetir que ”en pocs minuts seríem testimonis” de la gran mascletada que anava a superar qualsevol de les disparades a la plaça de l’Ajuntament de València, a la dels “Luceros” d’Alacant o, les disparades a les nostres festes al recinte de la plaça del Primer Molí.

Semblava que tot estava preparat i el rellotge avançava… 14:10, 14:20, 14:30, 14:40… Ja era l’hora passada i la connexió no es realitzava. Com aquest tipus d’espectacles solen ser puntuals, he començat a pensar que, tal vegada s’ho havien pensat millor i el farien en diferit, en acabar, quan ja les fases aèries, terrestres, terratrémol i bombardeig aeri final hauria conclòs, però no, tampoc ha estat així, quan la presentadora estava a punt de tancar l’informatiu, vora les 15:00 hores, ha dit que “per problemes tècnics” la mascletada no anava a emetre's, ni en directe com era obi per l’hora, ni tampoc en diferit, i que en propers informatius és donarien més notícies de l'espectacle.

Què us sembla? Amb un pam de nassos m’he quedat. Problemes tècnics, quan feia tres dies que la mascletada s’estava muntant i que els tècnics televisius havien tingut més que prou temps per a fer proves i més proves, i, al moment de la veritat, va i tot falla. Una cosa més que rara, no? Francament, no sé què pensar, simplement i com a mínim que tenim una televisió pública valenciana que és de vergonya.

Tot un goig sense alegria, això és el que he tingut fa una estona, m’he quedat sense poder veure aquells calibres especials que només hui s’anunciava anaven a disparar com un dia especial en què la regulació ho permetia en aquest entorn.

No dubte gens ni mica de la professionalitat dels tècnics, aleshores crec que el motiu de “la no publicitat en dies anteriors i la marxa enrere de la darrera hora” cal atribuir-la a la poca vergonya d’aquells que, dirigint l’ens,són els responsables directes de tot el que passa, i que fan i desfan a la seua voluntat, sense importar-los gens ni mica el món de la pirotècnia i els aficionats als coets. Això si els bous han tornat a la cadena i la propaganda “de la fiesta nacional” no para. Vergonyós és el mínim que puc dir del que ha passat aquest migdia…