Com és possible?

Onze milions d’euros que no és poc, s’han gastat en els darrers anys en les diferents fases de les obres de reforma integral del servei d’urgències de l’hospital general universitari de Castelló, que per més de dos anys estant executant-se en diferents fases a la planta baixa de l’edifici assistencial i que, ha suposat ja, a més de la creació d’un nou accés d’admissió de pacients, l’augment de la superfície, quasi doblant l’espai que fins aquell moment hi havia al recinte hospitalari amb nous boxes, sala d’observació i sala multifuncional d’infermeria i cures entre altres serveis.

Una vegada acabats els treballs d’aquesta quarta fase que inclou un nou espai, tres vegades més gran que l’anterior, més obert, amb una millor accessibilitat i suposa l’entrada en servei del 70% de tota la reforma prevista que, segons previsions estarà finalitzada a l’estiu del 2026, el conseller de Sanitat, el senyor Marciano Gómez en la visita que va efectuar a les instal·lacions els darrers dies del passat mes d’octubre, va manifestar que aquesta nova estructura se situava a l’avantguarda de la infraestructura hospitalària i comptava amb la més innovadora de les tecnologies i que venia a incidir i millorar la qualitat assistencial dels usuaris.

No havia passat encara un mes des que el senyor conseller feia aquelles declaracions quan, el 23 de novembre els sindicats CCOO, CSIF… van fer pública una nota que deia:  "hay pacientes de urgencias del Hospital General de Castellón que esperan hasta 24 horas para ser ingresados" i que, a causa d'aquella situació, va haver-se d'obrir una sala de “preingrés” i que la situació podia anar a majors amb la baixada de les temperatures i l'arribada del fred, augmentant la incidència de casos d'urgència, sent moltes les possibilitats que, per la manca de personal, s'arribara al col·lapse.

Ahir, tres setmanes després d’aquella nota de denúncia, el servei d’urgències torna a situar-se al focus de la polèmica, sent diversos els usuaris que denuncien esperes de més de 12 hores per poder ser atesos per un metge, en un servei que descriuen com a “totalment col·lapsat” amb passadissos plens i personal “desbordat” davant d’un constant flux d’usuaris.

Què arribe al servei d’urgències de l’hospital una persona gran, amb forts dolors després d’haver sofert una caiguda al seu domicili i que se l'informe que té 107 pacients davant i que haja d’esperar asseguda a una cadira més de 12 hores sense que ningú la puga atendre és, senyor conseller, del tot inhumà, no troba?

I no, no és que el personal no siga eficient, tampoc que les instal·lacions no estiguen en condicions, vosté mateix va dir que el servei està a l’avantguarda, el problema rau en el fet que el personal és del tot insuficient, que, tal vegada, s’han invertit massa milions en “coses” que no dic no siguen necessàries, però si no hi ha personal suficient, les infraestructures com s’està veient coixegen; tal vegada de no poder-se destinar més diners caldria haver distribuït els milions d’una altra manera, no creu?

De res serveixen unes bones i modernes instal·lacions si no hi ha eficàcia en l’atenció i, aquesta no és possible, amb el poc personal de què el servei d’urgències del nostre hospital de referència disposa en aquests moments.

No soc metge, ni de moment he hagut de fer ús del servei, però des d’ací vull demanar que des dels òrgans de govern municipal, des de la gerència de l’hospital i des de la direcció sanitària provincial amb fermesa es prenguen mesures urgents perquè ni els metges ni els pacients continuen veient-se afectats per la saturació de les urgències de l’antiga “residencia”.

Que acudir a urgències siga una odissea interminable no és acceptable, no hem de consentir més col·lapse, més desgast d’un sistema públic que es torna a quedar sense aire. Pacients greus que acaben esperant en una butaca quan haurien d'estar ingressats en un llit, monitoritzats i amb una vigilància adequada, només augmenta el risc i disminueix la seguretat, i no, no és culpa del personal senyor Marciano, tal vegada serà la seua incompetència o manca de previsió.

Mai voldria que li ocorreguera a vosté res greu, però pense que si per casualitat li passara i fora vosté veí de Castelló, no hi hauria qui l’atenguera en hores i hores… No és tolerable aquest despropòsit en un sistema sanitari amb una gestió autonòmica molt millorable. Necessitem una solució i la necessitem ja!

 

Ningú ha tornat a dir res. De pel·lícula…

Una història interminable la novel·la de Michael Ende publicada el 1979 va aconseguir ser ràpidament un best-seller, que el 1984  el director alemany W.  Petersen va convertir en una ambiciosa proposta, un film que prompte va convertir-se en un clàssic del gènere fantàstic del cinema europeu.

A partir d’aquell moment va fer-se popular el títol com a sinònim de cicle sense fi o el conte de no acabar mai, expressions emprades per a descriure una situació que sembla prolongar-se indefinidament en el temps sense arribar a una resolució clara, sense trobar una conclusió satisfactòria o el que és el mateix una situació crònica o recurrent que persisteix al llarg del temps sense arribar a una resolució definitiva.

Tot just hui, dia en què fa 129 anys de la primera projecció cinematogràfica que vam tenir a la ciutat, en concret el 10 de desembre de 1869 al marc del Teatre Principal, em ve a la memòria un altre moment molt més proper en el temps, però que té a més d’una clara relació amb el cinema, una gran ressemblança com a història interminable.

Va ser el desembre del 2024 quan va fer-se públic que l’ajuntament havia tancat la compra del cine Rex amb els seus propietaris, la Societat de Gestió d'Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb), per un import superior als 2 milions d’euros, amb l'objectiu de transformar-lo en un nou espai cultural. Mig any després, als inicis del mes de juny d’aquest 2025, la Junta de Govern Local va aprovar la formalització de l'escriptura pública de compravenda.

Amb l'adquisició ja formalitzada, tot indicava que l'Ajuntament iniciaria, els mesos següents la rehabilitació del Cine, amb el procés de restauració i engegada d'un nou espai cultural i d'oci al centre de la ciutat, respectant-ne, tal com marca la llei, la façana i els elements originals.

En honor a la veritat cal deixar constància que ja en aquell moment i vista la inversió que l’immoble requeria, uns 10 milions d’euros, l’ajuntament va aprestar-se a dir que aquella es faria amb fons europeus i que aquests diners se sol·licitarien a la convocatòria del 2026, que s’obrirà presumiblement a partir del mes de febrer vinent, quasi 8 mesos després de la signatura del procés d’adquisició i més d’un any des que va tancar-se la compra.

Això significa que d’aquest immoble municipal, ara per ara, ningú ha tornat a dir res, i a ulls dels veïns, continua “dormint”, preguntant-nos en l'àmbit de carrer si s’ha fet alguna cosa en aquests mesos transcorreguts, si per exemple, ja es disposa d’una memòria valorada del que pot suposar el cost de la remodelació i si hi ha algun projecte real i, el que és més important, si hi ha alguna previsió de licitació de l’obra i per a quan.

No dubte que aquest, en cas d'arribar a bon port, serà un dels projectes de més impacte de la present legislatura municipal, però, Déu no vulga, pot acabar amb un gran “fiasco” que recorde al vell edifici de l’asil, ja que, de moment el que és real i conegut és que la ciutat, els castellonencs, tenim a la caixa comuna dos milions menys d’euros i som propietaris d’un edifici que continua degradant-se i del que fa mesos ningun membre de l’equip de govern, ni tampoc cap tècnic municipal ha dit absolutament res més.

És possible que algun dia el Rex deixe de ser un edifici abandonat, que aconseguisca ser viable econòmicament, que arribe a generar prou beneficis per a cobrir els seus costos i obtenir un guany acceptable, però de moment de forment ni un gra.

Diuen des de l’ajuntament que el millor de l'antic Rex està per vindre, però també és veritat i comprovat pel veïnat en altres casos, temps i moments, que temps per venir és futur o no digues blat mentre no estiga al sac i ben lligat.

 

A qui li deguera tocar?

L'Acció Catòlica ocupa un capítol important a la vida de l'Església del segle XX com a moviment seglar especialment vinculat amb la Jerarquia. A Espanya neix el 1926, impulsada pels cardenals Reig i Casanova i Herrera Oria. El 1931 comptarà amb les seues primeres bases i organització, que es transformaran els anys 1939 i 1959, primera etapa de la dictadura franquista.

S’articula en una Federació de Moviments d'Acció Catòlica Espanyola, conformada per dues modalitats: la General que pren principalment l'àmbit de la parròquia com a plataforma d'evangelització, i l’especialitzada que desenvolupa la seua tasca en ambients específics com la salut, els estudiants, la cultura, el món obrer i el món rural.

Aquest moviment seglar de la mateixa manera que Càritas o alguns altres ubicats dins els sí de l’església, crec que en l’actualitat es finança amb les aportacions de les declaracions de la renda, directament amb la casella de fins socials, ja que la casella de l'IRPF destinada a l'Església va directament al Fons Interdiocesà de la Conferència Episcopal.

Tanmateix, en l’època de la postguerra, el seu manteniment econòmic venia majoritàriament per aportacions privades, de manera que cada seu diocesana, provincial o local buscava aconseguir fons propis.

Això va fer que l’enginy desenvolupara diferents maneres i formes d’aconseguir fons, convertint-se en una més que popular “les rifes”.  Així, l’any 1960 el BOE va publicar un anunci del Ministeri d’Hisenda a través del Servei Nacional de Loteries autoritzant l’Acció Catòlica de Balaguer a celebrar una rifa considerada d’utilitat pública, i això permet posar a la venda, per tot el territori nacional, unes paperetes que, combinades amb el sorteig de la loteria nacional del 25 de novembre d’aquell mateix 1960, oferien al preu de 25 o 30 pessetes, la possibilitat de guanyar un cotxe de la coneguda marca alemanya "Mercedes", valorat en més de 450.000 pessetes i, com a premi menor, un televisor.

La venda que va efectuar-se per totes les grans ciutats espanyoles mitjançant persones expressament autoritzades i proveïdes de l’oportú carnet de l’organització lleidatana, naturalment, va arribar a mitjan novembre a Castelló portant com a reclam “el Mercedes” que va estar exposat a la Porta del Sol, arribant a ser molts els veïns que van temptar la sort.

El dissabte 10 de desembre, tal dia com hui fa tot just 65 anys, a la pàgina 2 del “Mediterraneo” s’informava que, feta la rifa, el número agraciat havia estat el 54.304 i que hi havia moltes possibilitats que la papereta premiada haguera estat venuda a Castelló, ja que havien aparegut veïns amb paperetes de la segona i tercera centena del millar 54, per la qual cosa semblava quasi segur que la papereta agraciada amb el cotxe, estiguera oblidada a qualsevol butxaca d’algun castellonenc.

Publicada la notícia la curiositat va anar en augment dia rere dia per veure si apareixia l’afortunat despistat posseïdor de la papereta. Crida també l’atenció el final de la notícia que deia “A partir d’aquesta publicació es fa saber que, correran a partir del dia del sorteig a càrrec de l’afortunat les despeses generades per romandre el vehicle al garatge”, per la qual cosa es pregava a aquelles persones que van comprar alguna papereta que repassaren els seus números, no fos cas que, sense saber-ho, tingueren “un Mercedes” i que aquest estiguera ocasionant unes despeses sense que l’afortunat ho sabera.

La notícia acabava desitjant que l’afortunat apareguera per satisfer així la curiositat de totes i tots. No sé si finalment deguera aparéixer, si finalment va ser un castellonenc l’afortunat i si alguna vegada aquell “Mercedes” va arribar a circular pels nostres carrers i places. Coses que passen a Castelló, aquest lloc que diuen alguns que mai passa res...

 

El vidre una assignatura pendent…

Amb potassi, silici i calcària s’obté des de temps immemorials el vidre, una matèria amorfa, relativament dura, químicament inerta i biològicament inactiva. Per les seues particularitats -transparència, asèpsia, mal·leabilitat- ha estat el material idoni per fabricar infinitat d'objectes d'ús comú, des de porrons fins a pots de farmàcia, passant per altres recipients de tota mena, principalment per allò que anomenem genèricament com envasos.

Es tracta d'un material fàcilment recuperable, podent-se, després d’un procés adient de rentat, reutilitzar per a la mateixa o diferent finalitat, o bé reciclar conservant en gran manera les seues qualitats inicials.

Fins als anys 70 del segle passat eren molt els envasos que es retornaven perquè formaven part d'un sistema econòmic circular on s'usaven repetidament, fet conegut popularment com a “devolver el casco”, o s'omplien a les tendes en comprar líquids a granel, un hàbit comú fins que la indústria petroquímica va inundar el mercat amb plàstics d'un sol ús i fent variar l’hàbit.

La societat de consum va impulsar i generar més residus i l’hàbit "d'usar i llençar", oblidant-se que el vidre era un material 100% reciclable i que una ampolla de vidre podia ser reutilitzada entre 40 i 60 vegades, amb una despesa energètica mínima i un augment cada vegada major del nombre d’ampolles als abocadors.

Front aquesta situació la Unió Europea allà pel 1994 va començar a reglar el reciclatge dels envasos. A l’estat espanyol va ser el setembre de 1995 quan es crea la Societat Ecològica per al Reciclat d'Envasos de Vidre, coneguda com a “Ecovidrio” entitat sense ànim de lucre que, a més de la gestió integral de l'envàs de vidre d'un sol ús, en línia amb el model d'economia circular, desenvolupa una activitat àmplia de sensibilització social i prevenció, amb un procés molt simple, només cal que els ciutadans depositem els envasos de vidre en els contenidors específics de color verd, distribuïts per tota la ciutat.  Després, els residus es recullen i es transporten a la planta de tractament.

Han passat 20 anys i, per les últimes dades publicades recentment sembla que a Castelló no hem aprés a reciclar. Ho acabe de llegir al diari local “Castelló, entre las ciudades que menos vidrio recicla”.

Tal vegada els veïns som cada vegada més conscients que cal reciclar i que, incentivats per uns possibles beneficis econòmics en els pròxims rebuts de la brossa, darrerament haja hagut un augment espectacular de l’ús de l’ecoparc i dels punts mòbils de reciclatge, però, sembla per les dades aportades que encara tenim una assignatura pendent amb l'ús del contenidor verd de vidre.

Les dades diuen que cada castellonenc reciclem 10 quilos d’envasos de vidre a l’any i que aquesta quantitat ens situa pràcticament a la meitat de la mitjana nacional que, en aquests moments, és de 19,1 quilos anuals per cada ciutadà, deixant Castelló a la cua de les capitals espanyoles i la darrera de les tres capitals de la Comunitat, ja que Alacant supera els 18 quilos per veí i València els 14.

És veritat que des de l’ajuntament, els diferents equips de govern, en aquests vint anys han llançat diferents campanyes, cas de “vidre vitol”, “festegem amb la sostenibilitat” o “recicla por ellas”, per conscienciar el veïnat i els hostalers, i accions que van des de la simple decoració dels contenidors fins a premis individuals, passant per oferir elements facilitadors dels envasos, cas de bosses específiques pel trasllat des dels domicilis als contenidors, però vistos els resultats, sembla que els esforços no han servit de molt.

I malgrat que som molts els castellonencs que tenim més que clar que el reciclatge d’envasos de vidre és un element fonamental per a contribuir al desenvolupament sostenible, fomentar la transició cap a l’economia circular i lluitar contra el canvi climàtic, tal vegada per allò del “meninfotisme castellonenc” aquesta, s’acaba de demostrar, encara és una assignatura pendent.

“Supercasa” avanç o retrocés?

Espanya a mitjans del segle passat era una economia endarrerida en un modern context europeu proper; comercialment, tant Castelló com altres ciutats de la seua mida i grans pobles van iniciar, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, la seua evolució segons les demandes de la societat amb algunes accions considerades en aquell moment “modernitzadores”.

A la nostra ciutat els principals establiments ocupaven l’anomenat ”centre” que s'aglutinava majoritàriament des de la plaça de la Independència fins al carrer Major cantonada amb Santa Maria, al tram fins a la plaça de la Pau i passant per la Porta del Sol fins a l'avinguda del Rei En Jaume, tram fins a Correus.

Dins aquest quadre, estrictament comercial, hi havia establiments prestigiosos com el Gat Negre, Casa Alfreda, El Metro, El Segle XX, Traver, Dols, La Saldadora, Nebot, Reverter, Armengot, Monfort, Arcusa, Llombart o botigues d'un nivell més alt com Galas o Marisa, però cap establiment “modern” en l’àmbit de la distribució alimentaria, com existien en altres llocs, cas de “Spar” o Vegé” per citar les més conegudes.

En un temps en què la circulació no estava prohibida al centre històric de la ciutat, fins i tot es podia aparcar a la mateixa Plaça Major, al costat dels vehicles de càrrega i descàrrega del Mercat Central, va ser notícia el dia de la Immaculada de l’any 1960, la inauguració del primer supermercat, el primer espai d’autoservei destinat, en gran manera, a arraconar els comerços tradicionals d’ultramarins i parades al mercat.

Amb el nom de “supercasa” a l’antiga casa de Rafaela Martí Ros de Ursinos, edifici cedit el 1884 a la congregació de les monges Carmelites, que va ubicar fins al seu trasllat el 1959 el convent i l’escola de xiquetes, al carrer d’Enmig, a tocar dels quatre cantons, es va crear aquell  “súper” que havia de posar el comerç d'ultramarins per nous rumbs, posant la ciutat a l’alçada d'altres capitals nacionals.

Un supermercat amb una encertada distribució en una àmplia i espaiosa nau amb prestatges a banda i banda i un gran passadís central que permetia alguna cosa mai vista a la ciutat, un recorregut fàcil per diferents seccions amb tota mena d'articles a l'abast de la mà del futur comprador, des de llegums, carns, conserves, xocolates o begudes fins a sabons i detergents, tot agrupat i visible.

D'altra banda, constituïa gran novetat trobar a l’abast de tothom productes envasats, garantits en pes i qualitat, a la vegada que cridava molt l'atenció la secció de peixateria, amb aparadors frigorífics i taulells dotats amb personal uniformat que facilitaven la venda.

Ja no calia demanar res al dependent. Ja no calia anar a diverses botigues per emplenar la nevera o renovar l'armari. Un entrava a Supercasa, passejava pels passadissos, mirava els preus, tocava el producte, el deixava a les noves cistelles de ferro i, en sortir, passava per caixa. ¡Una cosa mai vista a Castelló!

Tot un esdeveniment per la ciutat, tant va ser així que a l’acte de benedicció de les noves instal·lacions, que va tenir lloc aquella vesprada per part del bisbe de la diòcesi el doctor Pont i Gol, i inauguració dels nous espais, a més del governador civil i la seua esposa que va actuar de padrina, van assistir el cap de la comissaria d’abastiment acompanyats d’altres autoritats locals i del gerent del nou establiment, dedicant tots ells els seus parlaments a elogiar les magnífiques instal·lacions i felicitant els seus artífex, acabant l’acte, com era d'esperar, amb un recorregut per tot l’edifici i la degustació d’una copa de vi espanyol.

Ara, 65 anys després d’aquell esdeveniment és una realitat que més del 80% del total de les compres dels veïns de la ciutat les fem en grans superfícies. Els gegants de la distribució, cada cop més concentrats i poderosos, controlen una porció del pastís cada vegada més gran de tot el que comprem.

L'altra cara de la moneda és l'ocàs del petit comerç, amb la situació per al comerç de barri que no ha fet sinó empitjorar a conseqüència de l’augment imparable de supermercats, hipermercats i botigues de descompte.

La distribució moderna, basada en l'autoservei i llargs passadissos que acaben a les files d'una caixa, estan acabant amb l'atenció del botiguer tradicional. No ens estarem deshumanitzant una mica massa? Avancem o retrocedim?