Ahir bous... hui futbol.

Tot i que no fa molts dies van finalitzar els jocs olímpics, l'esdeveniment esportiu internacional de més gran importància en què participen atletes en diverses competicions, que va mantenir davant els televisors a milers de persones durant hores i hores, fins i tot en algunes ocasions i per allò de la diferència horària a altes hores de la matinada, i que aquesta mateixa setmana es donarà l'eixida a la ciutat de Burgos de l'edició número 76 de "la vuelta", la carrera ciclista en ruta per etapes més important, disputada al llarg i ample de la geografia espanyola, que tornarà a lligar-nos a molts castellonencs a butaques i sofàs les properes vesprades, cal rendir-se a l'evidència, i acceptar que, ni l'atletisme ni el waterpolo, passant pel bàsquet, la gimnàstica o la natació, ni l'esport de la bicicleta arriben a atraure i mobilitzar tants aficionats i espectadors com els bous i el futbol, que són els espectacles més multitudinaris i que més afició desperten al nostre poble.

Centrant-nos en l'àmbit provincial, ahir mateix parlava en aquest blog de tot el que representa el món del bou als nostres pobles i de com de malament ho estan passant els aficionats, per allò de la covid, i de les mesures, "parxes", que algunes localitats reinventen per poder celebrar aquest tipus d'espectacles.

Hui, el futbol pren el protagonisme en les meues reflexions, perquè una localitat, un poble provincial, Vila-real, ocupa per allò del futbol, les portades de tots els mitjans esportius internacionals i obre tots els informatius d'arreu del món, després que ahir al National Football Stadium de Windsor Park en Belfast, a Irlanda del Nord, el Vilarreal CF, campió de l'Europa League, i el Chelsea, campió de la Champions League, s'enfrontaren en un electritzant partit pel títol de la Supercopa d'Europa, amb la victòria dels anglesos, a la tanda de penals després que el 1-1 no es mogués al llarg de 120 minuts.

És veritat que m'agrada més el futbol que els bous i que en cas d'haver de triar aniria abans a veure un Madrid-Barça que un "mano a mano" El Juli- Morante; en definitiva mai m'he considerat allò que s'anomena popularment "forofo", és a dir seguidor entusiasta i incondicional de cap torero, ni de cap equip, tampoc del Villarreal.

Però la situació familiar, tenir un fill periodista de la Cadena Ser, corresponsal provincial del programa esportiu més escoltat de la ràdio espanyola nacional i un emblema de l'emissora "Carrusel Deportivo", fa que sobretot en les retransmissions com la del passat 26 de maig, final de l'Europa League, o la d'ahir de la Supercopa, seguisca la retransmissió, el seu èmfasi, transportant-me amb els seus comentaris al mateix estadi, seguint el joc i convertint-me, sense adonar-me'n en un aficionat més, gaudint i patint a la vegada, i pensant que l'equip, i també el periodista, estan fent història del club, del poble i de Castelló.

No sé ben bé on resideix la virtut del programa, tal vegada siga el tractament que li donen a l'esport aquells professionals que juntament amb Xavi Sidro, aconsegueixen transportar-nos als estadis i fer-nos viure allò que passa als terrenys de joc sense veure-ho, només amb la força de la paraula.

Siga el que siga, ahir i sense ser "futbolero", van aconseguir novament que me n'anara al llit nerviós i una mica més tard del que per mi és habitual. La força del futbol i dels professionals de la ràdio van ser els culpables.

Hui, aquest matí, passades unes hores, i assumida l'honrosa caiguda del Villarreal enfront del totpoderós Chelsie, cal felicitar l'equip de la Plana Baixa i deixar constància que va tornar a fer-se història a Europa, a la vegada que felicitar individualment i també com a equip, com a grup, els professionals esportius de la SER, perquè les seues retransmissions, encapçalades per la d'ahir, quedaran sempre unides a la cultura social del nostre poble. Endavant, que la història continua i en dos dies comença la lliga...