Sorpresa...

Conec Josep Miquel Francés des de fa aproximadament 50 anys. Vam coincidir per primera vegada al moviment juvenil "Yu-Vi" dels frares de la Ronda, tots dos adolescents amb inquietuds que buscàvem, com altres, un sentit a la vida.

Des d'aleshores, amb més o menys relació, les nostres vides han caminat en paral·lel i coincidit en diferents moments puntuals, destacant, per allò de les amistats comunes, el comboi cultural del "Betlem de la Pigà" o la implicació en la recuperació de la Tornà de la romeria de les canyes.

Com a persona de gran i ampla formació acadèmica i facilitat de paraula, no li va resultar difícil triomfar a la vida, però renunciant a una més que probable carrera plena d'èxits "humans", va prendre, als 40 anys, la decisió de la seua vida, consagrar-se a Déu i al poble i, abandonant una vida laica, "va cantar missa" a la parròquia de la Trinitat, corria l'any 1995.

D'aleshores ençà la seua trajectòria personal, per aquells que el coneixíem, va començar a fer un gir radical. De ser una persona reivindicativa, defensora de la llengua, renovadora, amb esperit crític, va fer-se més conservador i tradicional dins el món de l'església oficial, defensant idees que per alguns ens resultaven del tot incomprensibles en la seua forma i manera de ser i pensar anterior.

L'any 2010, després de 15 anys de sacerdoci, i estan ocupant el càrrec de rector de Betxí i ser el cap de premsa del bisbat, i amb motiu de la reorganització de la diòcesi que va fer el bisbe Casimir López, tots els fidels vam alegrar-nos i, considerar com a premi, el nomenament de Josep Miquel com a prior de Lledó en substitució de mossèn Vicent Agut.

Aquell nomenament, tot i despertar alguns comentaris sobre la pugna amb mossèn Joaquim Guillamón per càrrec, va ser motiu de gran satisfacció no només en els mitjans religiosos, també en els culturals, socials i polítics de la ciutat.

La seua empremta aviat va notar-se, duent a termini en aquests deu anys importants transformacions en la basílica, tant des del panorama pastoral com des del punt de vista cultural. Però tot no van ser flors i violes, d'una banda el 2017 va perdre el privilegi de "ser funcionari municipal", d'altra no sempre les relacions amb els representants de la confraria de la Verge han estat fàcils, a la vegada que la salut tampoc l'ha acompanyat sempre en aquests anys.

Tot i això, l'estima per la terra i les tradicions  han presidit i guiat  l'esperit de Josep Miquel, mantenint-se com a preste de la romeria de les canyes; l'any 2008 de la mà de l'amic, company fester al carrer sant Blai i regidor del PP, va ser "pregoner" i mai ha parat d'impartir magisteri amb publicacions o conferències per apropar la història de la ciutat en general i de la basílica en particular, al poble de Castelló.

Però hi ha un refrany que diu "cada mestre té el seu llibre" en referència a què cada persona segueix unes premisses particulars, la seua manera de ser... i aquesta, la de Josep Miquel a Lledó l'ha portat entre altres accions al llarg d'aquests 10 anys, a atapeir de quadres, escultures, banderes, gerros de flors, caixetes, guardioles, caixes d'espelmes elèctriques, cartells o expositors d'objectes religiosos a la venda, convertint Lledó en un aparador recarregat, barroc i gens arrelat amb allò que diu el Papa, que la pobresa ha de ser el centre de l'evangeli.

Tal vegada per haver-hi arriba on ha arribat o no, tal vegada per assolir una edat de jubilació o no, tal vegada per la seua delicada salut o no, tal vegada pel seu excessiu barroquisme o no, tal vegada per... el cas és que entre els canvis diocesans publicats ahir pel bisbat en relació amb els propers nomenaments i cessaments, destaca el sorprenent canvi de mossén Francés per mossèn Guillamón.

Segur que mossèn Guillamón "tindrà també el seu llibre" i si aquest segueix en la línia que portava en els darrers anya en Sant Pasqual, a Vila-real,  prompte veurem canvis en Lledó. Naturalment s'han de mantenir els símbols de basílica, el conopeu o ombrel·la i el campanil, col·locats de forma visible al costat de l'altar major, però estic segur que molts dels objectes abans esmentats i que ara envolten l'altar i ocupen fins al darrer racó de la basílica, amb el pas del temps, d'acord al nou prior, desapareixeran. La senzillesa i espiritualitat tornaran a Lledó, o no? Poc viurà qui no ho veurà...

Amic Josep Miquel, el temps avança per tots, nous models són necessaris, nous aires per la basílica. Serà aquesta una decisió encertada del bisbe? És evident que la substitució ha despertat desconcert entre els castellonencs perquè ningú ho esperava, però al darrere d'aquesta decisió, d'aquesta sorpresa, segur que el bisbe ha pensat que hi ha motius més que necessaris...