Quan les tombes parlen...

Hem escoltat moltes vegades allò que "els cementeris són veritables museus de la memòria" i llocs d'important valor cultural i històric. Hui, ho he pogut comprovar en primera persona, arribant a conèixer una mínima part de la història del meu estimat Castelló, a partir del descobriment d'un grapat de tombes de diferents personatges que al cementeri de Sant Josep hi reposen.

De la mà de Queta Ródenas, escriptora polifacètica i experta autodidacta investigadora en el nostre cementeri municipal, i amb l'impuls de l'associació cultural i festera l'Aljama, aquest matí ens hem reunit un bon grapat de gent per, passejant pels diferents quadres, entre tombes, ninxos i panteons, no només saber on es troben soterrats, si més no conéixer diferents personalitats destacades al costat d'altres anònimes que, per la complicitat d'alguns dels visitants-actors, en acostar-nos a les seues tombes, "retornaven" a la vida, i ens donaven a conèixer la seua història, part de la seua vida, alguna anècdota i també, fer-nos partícips del que va suposar la seua mort pels veïns, en el moment en què va produir-se.

A mesura que ens endinsàvem a la necròpolis han pres vida Teresa Vidal, al costat del panteó oratori, vingut a menys amb el pas del temps, construït a la memòria del seu marit Ramón, a qui va sobreviure i sent molts els anys en què venia a "fer-li" companyia i prendre ací "un xocolate"...

També i com a element colpidor, prompte ha aparegut al nostre pas, el mausoleu commemoratiu de la tragèdia del cinema "La Paz" del 1918 en què 21 xiquets i un soldat van perdre la vida de manera tràgica per "una broma" de mal gust.

I els horrors de la guerra del 1936, d'un bàndol i de l'altre. El mausoleu d'Eduardo Cernuda i Arturo Velasco, fundadors de la Falange a Castelló i la història de la sindicalista, feminista i represaliada Francisca García "la parrusa", compromesa amb la lluita per la igualtat.

Prompte hem vist el panteó de la família Huguet, comerciants, amb terres, empresaris, polítics, impulsors de l'expansió econòmica local i eixos vertebradors del valencianisme, a tocar del dedicat al fill predilecte de la ciutat Miquel Peris que deixà un llegat molt important de preservació de la nostra estimada llengua en aquesta la seua terra...

També ha pres vida per uns moments per contar-nos com va ser de desafortunada la seua existència l'arquitecte Manuel Montesinos, atés les nombroses desgràcies que sobre ell van planar, i el senyor Antonio Vera, vinclat al liberalisme progressista i que va ser el primer alcalde elegit pel poble allà pel 1835 i defensor dels interesos de la ciutat front les tropes carlines.

Igualment hem pogut "xarrar" amb el metge d'Onda, establert a Vila-real i soterrat a Castelló, Joaquin Ramos Vives que va ser el primer difunt soterrat al cementeri civil per morir "fuera del gremio de la iglesia" allà pel 1884.

Així mateix hem pogut contemplar el ninxo del senyor José Mut, propietari del garroferal on s'ubica el cementeri, i el de Natalia Jimeno Gil, una jove de 20 anys que morint el 1858, va ser el primer trasllat el 1865 efectuat des del cementeri del Calvari a aquest de Sant Josep, molt a prop del panteó edificat per l'arquitecte Maristany i que recull les despulles de Maria Juan una de les dones més representatives de la societat castellonenca de la primera meitat del segle XX i de la que es recorda que el seu enterrament va ser un dels últims de classe "general" que era el més pompós i fastuós dels tres tipus que hi havia en eixe moment...

Tot això abans de "conéixer" a Elvira Irulegui "la pija" unja dona adinerada, molt educada que, en vida, va dur a terme una tasca cívica i social important en auxili de les víctimes de la guerra de Cuba i que va perdre marit i filla en poc més d'un any entre 1878 i 1879...

Hem conegut també a Antonia Llop que tenint l'honor de ser pobra va ser la primera inhumació al nou cementeri el maig de 1861. I ens hem acostat per "conéixer en persona" al guitarrista Francesc Tàrrega qui ens ha contat totes les peripècies ocorregudes des de la seua mort, els diferents trasllats i sepultures fins a arribar al mausoleu que ara ocupa...

I la "cantaora" Lola Cabello, que sent andalusa va morir a Castelló el 1942 en plena gira actuant al teatre principal, i Rosa Viciano a qui va matar un tren en passar pel "pont de ferro" un dia de pluja tornant cap a casa amb el seu marit Pepe. També "hem conegut" Apolinar Fola, carabiner i matemàtic que ens ha descobert històries sobre la seua doble obra científic-literària.

I Joaquina P.P. amb la seua tomba anònima amb epitafi d'interlocució i, el cenotafi encarregat pel matrimoni sense fills al marbrista Gómez i abans a Cabedo, i els xiquets amb fotos post mortem i Àngela Moreno, víctima de la violència de gènere allà pel 1922... amb una original "advertència" d'un dels seus allegats...

Un matí ben aprofitat, distret, entretingut i didàctic. Que ha de tenir una continuïtat per seguir coneixent aquest recinte, amb més d'un segle i mig d'història, i els seus "inquilins". Gràcies Queta, gràcies figurants, gràcies Aljama.