Vint anys a l’espera…

El mateix any en què va inaugurar-se l’Auditori-Palau de Congressos de Castelló a l’avinguda de Lledó, el 2004, i pocs dies després de l’obertura dels multicines “Puerto de Azahar” al Grau, (2004-2020), tancava el darrer cinema al nucli urbà, el Rex. Aquesta setmana es compleixen vint anys.

Inaugurat a finals de 1946, sobre un solar que abans havia estat magatzem de taronges i després frontó i gestionat inicialment pels senyors Jose Clausell i Juan Vicente Belsa, es va convertir en una de les sales de projeccions més importants de la ciutat i va arribar a oferir fins a 1.1000 localitats. Des del 1983, va aconseguir la gestió de la sala l'empresa d'Alejandro Payá, que més tard el transformaria en dues sales de cinema de 500 i 300 butaques respectivament.

En la seua segona etapa, quan va experimentar el reconeixement social més gran, més enllà d'acollir les grans estrenes cinematogràfiques del panorama del seté art - encara resta a la memòria de molts castellonencs aquell dissabte 1 de gener de 1983 quan va projectar-se per primera vegada a Castelló “E.T. l'extraterrestre”- i que també va arribar a ser l'escenari teatral de figures reconegudes de les arts escèniques.

Tot i això, la sala, per manca de rendibilitat econòmica, finalment va tancar el 27 de maig del 2004; una representació teatral amb l’actuació d'Arturo Fernández i una cinta protagonitzada per Mel Gibson, “la Pasión de Cristo”, van ser els dos darrers espectacles que la sala va oferir als aficionats castellonencs.

Des d’aleshores i fins avui han passat vint anys de total abandonament de l’immoble fent-se palés aquell a tots els vianants que passen i traspassen pel concorregut carrer que recorda la figura de l’advocat alacantí, professor de l’Institut del carrer Major, president del Comité Democràtic Progressista de Castelló, en Mateo Asensi Garcés.

Un cine, el Rex que tot just ara fa també un any, va despertar l’interés dels diferents partits polítics que concorrien a les eleccions municipals que, com és sabut, van portar a la ciutat un canvi de govern.

Quan encara estava “aterrant” a l’ajuntament el nou equip de govern municipal, amb el pacte PP+VOX, transcorreguts 10 anys des que la darrera propietària de l’immoble, la societat Promojucar entrara en concurs de creditors, juliol del 2014,  va produir-se  la subhasta judicial de l’immoble, aleshores en mans de la Sareb, Societat de Gestió d’actius Procedents de la Reestructuració Bancària, amb la intenció d’aconseguir amb la venda liquidar el passiu del “banc dolent”.

No només el nou equip municipal no tenia pressupost per fer front als 11 milions en què es va tasar l’immoble, és que cap persona, societat o institució pública o privada va participar en la licitació, quedant aquella en l’aire.

Va publicar-se a les darreries de l’any 2023 que un grup d’inversors castellonencs, finalment, van comprar l’edifici, sent aleshores quan l’equip de govern municipal es plantejara reiniciar les converses i fer propostes amb els nous propietaris.

Va dir-se que el mateix ajuntament va proposar la propietat la realització d’una  exposició per exhibir les innombrables relíquies que l'edifici guarda al seu interior. Cartells de pel·lícules, entrades, fotogrames, bovines de projeccions i material cinematogràfic que al seu dia es va utilitzar al Cinema, una mostra inèdita per desempolsar la memòria i els records que encara ressonen darrere les seues parets, però allò tampoc encara ha pogut veure la llum.

El mes passat va anunciar-se que  dins la modificació de crèdits que  la Junta de Govern Local va aprovar per més de 15 milions d'euros, es reservava  la quantitat d'un milió d'euros per adquirir l'immoble, a la vegada que la senyora Carrasco reconeixia que les negociacions amb el grup propietari “anaven bé”.

No dubte que els tècnics municipals tinguen enllestit tot un projecte de distribució dels diferents espais, amb sales multifuncionals i de projecció, però  si diners no hi ha més que un milió, sembla que “el tema està verd” i que la compra, rehabilitació i reinauguració de l’espai el qual havia de suposar un element més per ajudar a tornar l’activitat al centre de la ciutat, és en part sinó tot, una aaltra utopia del govern. Hauran de passar 20 anys més per veure algun avanç? No volem paraules, volem accions, realitats. Haurem d’esperar vint anys més? Trist, massa trist.