El iaio José Miguel.

Mai haguera pogut imaginar aquell mestre d’escola nascut a Sant Mateu, però empeltat de castellonerisme, com, sense haver estat mai un clar defensor del món de la Gaiata i tot el que l’envolta, tot i haver dedicat bona part de la seua vida a la defensa i foment de la festa, primer compartint germanor amb el Pixaví, una colla capdavantera en el manteniment de les tradicions del nostre poble, a la vegada que s’involucrava en la festa diguem-ne oficial, formant part de diferents Juntes de Festes i amb posterioritat com a vocal del Consell Rector del Patronat Municipal fester, que la seua neta Clara, algun dia arribaria a ser Regina de les Festes de Castelló.

José Miguel Sobrino, un home de festa, mai va dubtar a fomentar al costat de la seua esposa Rosa, en la figura de la neta Clara Sanz, l’estima per les tradicions pairals, el folklore i el ball, la cultura i la festa, deixant a banda, en moltes ocasions, el seu gaudi personal per, fent costat a la menuda, acompanyar-la en la seua participació ja fora, a les classes de ball, al Pregó o a l’Ofrena, mentre la iaia Rosa es desvivia confeccionant les peces de roba que la menuda lluïa, i que sovint calia canviar perquè se li quedaven menudes.

I és que la xiqueta, sense quasi adonar-se’n el iaio va fer-se gran, implicant-se i descobrint el món de la festa. Així, per la seua manera de ser, caràcter i personalitat, diferents comissions de sector, des de la seua infància primer, adolescència després i ara recentment estrenada joventut, van ser el preludi del que el destí li tenia preparat.

Un futur, ara ja present, del que malauradament el iaio mai podrà gaudir. La mort va visitar-lo de manera totalment inesperada fa uns pocs anys, sent la iaia Rosa la que, juntament amb els pares i resta de la família més propera, va recollir la torxa de l’esperit fester de José Miguel, aconseguint mantenir i continuar augmentant en Clara, aquella estima i generositat que el iaio tan bé li va inculcar.

Immensa va ser la meua alegria, tot i no ser “forofo gaiater” quan, tenint el privilegi de ser una de les primeres persones a conéixer com Clara havia aconseguit el nombre de vots necessaris per a ser l’elegida, en escoltar com l’alcaldessa, li oferia en nom de tots els castellonencs, el càrrec, la màxima representació oficial festera de la ciutat per tot l’any 2026.

En aquell moment i també ara transcorreguda ja una setmana d’aquella vesprada de nervis continguts i emocions desbordades, Clara, estic més que segur que l’esperit d’estima, equilibri, saber estar i màxima generositat, que el iaio José Miguel va voler i saber transmetre’t, juntament amb el gran nombre d’emocions i sentiments inoblidables que viuràs al llarg de tot el teu regnat, faran del 2026, del teu any, un temps únic i irrepetible, i que el recordat amic José Miguel, amb qui vaig compartir tantes i tantes hores, preocupacions i inquietuds festeres, et continuarà guiant com ho va fer sempre, ara amb la força dels teus estimats que resten al teu costat.

Enhorabona, Clara, que sigues molt feliç i Vítol per la festa!!!

Pastís

Diu el diccionari oficial de la nostra llengua que qualsevol producte fet a base de massa de farina, mantega i sucre, aromatitzada i cuita al forn, sovint farcit de nata, trufa, crema, etc., i guarnit amb fruita, xocolata o altres productes de rebosteria, rep el nom genèric de pastís.

Per extensió, tot i que relacionats sempre directament amb la pastisseria i la gastronomia trobem altres significats per la paraula, cas de qualsevol preparació culinària, dolça o salada, com un pastís de carn o un pastís de truites, o aquell licor d’aperitiu típic de la Provença francesa fet a base d’anís, regalèssia i altres productes aromàtics.

Tanmateix, si hui porte ací a relació aquesta paraula no és per res relacionat amb qualsevol dels seus significats, tot al contrari allò a què em referiré res té a veure amb qualsevol mena de pastís, tot i que també fa referència indirectament a l’ús correcte de la llengua.

Segons es manifesta a través del WEB Castellón Información és un diari digital de la província de Castelló pertanyent a l’empresa Diario Digital de Castellón S.L., que va nàixer com a alternativa als mitjans tradicionals lligats a grans grups mediàtics, que aposta per l'actualització de continguts locals i l'especialització en seccions d'interés general com ara salut, turisme i futbol, i que amb el pas del temps ha augmentat la seua presència activa a les xarxes socials.

Un mitjà dirigit per Ximo Tirado, amb Esperanza Molina com a redactora en cap i conformat per un equip de redacció on trobem entre d’altres a Loles Casado, Juanfran Roca, Susana Barberà, JJ Benito, Laura Cano, Mar Polo i Marina Safont, que es desviuen dia a dia per transmetre’ns d’una manera personal, honesta, divertida, innovadora, humana i simple, les notícies i imatges més actuals que es produeixen a la ciutat.

Pel fet de ser dues les llengües oficials de la Comunitat, les diferents notícies apareixen i poden ser llegides i consultades en qualsevol de les llengües, castellà-valencià, fet que dificulta cada dia, i més encara a l’estiu quan no sent estrany la redacció pot trobar-se sota mínims, la revisió d’allò que s’escriu abans de llançar-ho.

Aquest fet fa que en els darrers dies observem massa sovint la dificultat d’entendre algun dels titulars o continguts publicats en la versió valencià i, el que és més greu, deixa en evidència la poca sensibilitat dels redactors a l’hora de “veure com queda” la notícia en la llengua vernacla, deixant a la consciència del lector una sensació de més o menys menyspreu per la llengua valenciana per part del mitjà, com si donar la notícia en valencià fora menys o gens important.

El darrer exemple hui mateix. A la secció de successos apareix el següent titular: “Rescatan a una senderista herida en la zona del Castillo de Montornés, Benicàssim”, amb un subtítol “La mujer, con una lesión en el PIE que le impedía caminar, ha sido evacuada por el equipo de rescate en helicóptero”, però fixem-nos ara que és el que diu quan llegim la notícia en valencià: “La dona, amb una lesió en el PASTÍS que li impedeix caminar, ha estat evacuada per l’equip de rescat amb helicòpter”.

Peu/Pastís, quin desficaci, quina cosa més absurda; un desgavell o despropòsit que vull pensar només ha estat, com en massa ocasions anteriors, fruit de les presses, corregudes o treball sota mínims, i no una empastrada a la qual no se li dona gens d'importància.

De poc serveix que “Castellón Información” reconega la llengua valenciana, que dedique espais per a la igualtat lingüística i fins i tot que es faça ressò del dia dels drets lingüístics, si una vegada i una altra, el seu tracte a l’hora de difondre notícies o esdeveniments, no siga adient. Cuidem els detalls i tot anirà millor.

KKR, sabotatge o propaganda?

He de dir que mai havia vist aquestes sigles i res sabia d’allò que representaven, però, malauradament, en els darrers dies s’han anat repetint en diferents ocasions en el meu entorn més o menys llunyà, fins al cas de despertar en mi una certa curiositat.

Resulta que KKR són les inicials de Kohlberg Kravis Roberts & Co., una multinacional inversora estatunidenca, fundada l’any 1976, amb seu a Nova York i que sembla que darrerament, ha passat a controlar Axel Springer SE una empresa de l’Aviv Group, convertint-se en un fons proisraelí, que ofereix i promou inversions immobiliàries a Jerusalem Est, Gaza i Cisjordània, territoris pertanyents a l’estat de Palestina, a la vegada que ha promogut inversions en empreses israelianes de ciberseguretat, armament i altres que es dediquen a la compra de dades.

D’altra banda, sembla que KKR ha entrat en el negoci de la música en comprar per més de 1300 milions d’euros el grup d’entreteniment Superstruct Entertainment, organitzador i controlador de més de 80 actes diversos i festivals de música arreu del món, els més emblemàtics d’Europa i Austràlia.

Aquesta entrada del fons en el negoci de la música en viu ha portat lligada una gran polèmica, generant no només en cada esdeveniment programat airades protestes contra el genocidi que Israel porta a termini en Palestina, arribant la seua actitud enfront d'aquesta problemàtica molt més lluny, sent diversos i variats els grups musicals, artistes i discjòqueis inicialment contractats que, per aquesta raó, i fent seues les justes reivindicacions, han considerat rebutjar i anul·lar directament la seua participació en festivals controlats per Superstruct.

I per què, us preguntareu, porte jo hui ací aquest fons i aquesta empresa, una de les principals proveïdores d’oci i espectacles musicals a escala mundial? La raó és més que senzilla. Sembla que des dels inicis d’aquest 2025, controla a Espanya, entre molts altres, festivals com el Sónar, festival de música experimental de Barcelona, el Viña Rock de Villarobledo, el Monegros Desert Festival de música tecno o aquells més propers com l’Arenal Sound de música independent de Borriana o el mític FIB de Benicàssim, sent molts, cada dia se n'afegeixen més, els artistes que es neguen a actuar.

A la llarga llista del sonar, més de 50 cancel·lacions i del Viña Rock en més d’una dotzena, ara heu de saber que en el proper Arenal Sound un dels grups clàssics dels darrers anys a la cita borrianenca, els alzirenys la Fúmiga, es desmarquen i rescindeixen l’acord contractual amb el festival per ser l’organització partícip del fons KKR i estar el grup en contra del genocidi del poble palestí.

I també en aquesta línia trobem artistes que havien confirmat la seua presència al  FIB de Benicàssim, cas del raper porto-riqueny Residente, la cantant Judeline, el grup andalús Califato ¾ i el duo de nou punk lleidatà la Èlite, tots confirmant la seua baixa del cartell inicial. Una decisió presa en tots els casos mostrant el seu posicionament en contra del genocidi i a favor dels drets de Palestina.

Si com va publicar-se en el seu moment el FIB 2024 ja va afrontar una edició amb dificultats tècniques, crítiques per l'organització i una caiguda de públic, tot fa pensar que ara, la retirada d'artistes per motius ètics i polítics complicarà encara més el rellançament del festival amb la gestió actual, malgrat que des de Superstruct, l’empresa matriu, no paren de negar que els beneficis dels seus festivals no van a parar al fons KKR, però les crides al boicot continuen creixent i han rebut el suport explícit de formacions polítiques com Sumar, Podemos, ERC o IU, a més de moviments socials en suport a Palestina.

Aquestes desercions que sembla han eixit d’alguns dels artistes participants i que s’han traslladat al públic en forma de boicot, generen una gran pregunta: seran uns sabotatges efectius o es quedaran en uns actes simbòlics? Serà realitat i courà als organitzadors o fins i tot serà una propaganda gratuïta? No haurem d’esperar massa per comprovar-ho. En quinze dies tindrem la resposta.

Anem bé?

Ahir, en despatx extraordinari, va aprovar-se per part del Consell Rector del Patronat de Festes un dels punts que cada any és més esperat per un bon nombre de xiquetes i senyoretes de la nostra ciutat, el reglament, la normativa, que ha de regir l’elecció de les Regines i Dames de la Ciutat per l’exercici del 2026 i, novament, com ve ocorrent els darrers anys, el meu vot va ser d’abstenció.

I ho va tornar a ser no per considerar que la forma en què es determina aquesta tria siga inadequada, que tota la parafernàlia que la rodeja em desagrade; és veritat que a parer meu podria millorar-se incloent, sobretot en el cas de la Reina i Dames majors, alguna entrevista personal amb les candidates o alguna relació més directa de tracte, però com dic, el procediment és vàlid com ho pot ser qualsevol altre.

La meua abstenció va ser per una qüestió de fons, per un requisit altra vegada obligatori i necessari perquè aquelles dones que, portant la festa i la ciutat al cor, puguen presentar la seua candidatura, l’obligatorietat d’haver estat Madrina de Comissió de Sector amb anterioritat.

Entenc que qualsevol xiqueta o dona que haja estat Madrina d’una Gaiata ho ha sigut perquè estima la festa, el seu poble i les seues tradicions; però, entenc també que possiblement hi haurà a la ciutat altres xiquetes i senyoretes que, sense haver estat madrines, formant part d’altres associacions festeres, entitats locals, grups de ball, confraries o simplement per la seua trajectòria personal o familiar porten també la festa al cor i, estimen igual que aquelles o més, les nostres tradicions, considerant que tancar-los les portes, fins i tot a poder presentar candidatura, és donar-los un tracte més que discriminatori.

Efectuada la votació entre els membres del Consell vaig demanar a la presidència intervindre per explicar el sentit de la meua abstenció, rebent a continuació la rèplica d’un altre company del Consell amb la següent argumentació: “De la mateixa manera que si qualsevol veí, jo mateix, vull ser regidor del meu poble he de formar part obligatòriament d’una llista electoral, no podent presentar-me per lliure, si vull representar a la meua ciutat com a màxima figura de la festa, he d’haver format part d’una comissió de sector”.

No vaig voler crear cap polèmica, ni tampoc vam continuar amb més contrarèpliques; podria haver dit que en el cas dels regidors no triem persones en concret, triem llistes tancades i en funció dels vots els nostres preferits arriben o no a formar part del consistori, mentre que en el cas de les reines i dames són votacions nominals i directes; podria haver dit que com a membre del Consell rebré, com passa cada any, suggeriments per decantar el meu vot envers una candidata o altra en funció d’uns interessos de vegades més que particulars; però, tot i ser el lloc on fer-ho, no ho vaig fer.

El reglament presentat des de la presidència s’acabava d’aprovar amb cap vot en contra i únicament la meua abstenció. A tots els semblava bé o no?, cadascú tindrà la seua raó personal per a justificar el seu vot, tot i que ningú més va prendre la paraula.

En eixir de la reunió i al llarg de tota la vesprada vaig continuar pegant-li voltes a l’assumpte, el desassossec no me'l treia del damunt: estaré errat?, va estar encertada la rèplica rebuda a la meua intervenció? són fets comparables els processos de tria de regidors i de reines i dames? Anem bé?... Què us sembla?

Siga com siga el procés està en marxa i, de segur, que novament encertarem a l’hora de la tria, com ha estat en altres vegades, i aquelles elegides, això sí, totes amb el vistiplau de les comissions de sector, ho seran per la seua estima per Castelló, pel seu saber estar, per la seua exquisida educació, per la seua simpatia i generositat i no per altres motius que no venen al cas…

Disputes i discrepàncies…

La disputa és aquella situació en la qual dos o més individus o grups, que presenten interessos contraposats, ingressen en un escenari de confrontació, d'oposició mútua, amb la clara missió de neutralitzar o eliminar la part considerada rival. És el contingut manifest d’un conflicte; generalment es propicien per haver-hi discrepàncies, és a dir, diferències o desacords sobre qüestions de fet o de dret.

Disputes i discrepàncies en moltes ocasions solen acabar en discòrdies, en relacions d’oposició, hostilitat o manca d'harmonia entre les persones. Malauradament, ho estem veient aquests dies i des de fa un bon grapat de mesos en la política espanyola entre els diferents partits polítics que dirigeixen, des del govern o l’oposició, el dia a dia dels ciutadans d’aquest país.

Fer política no és estar renyint tot el dia. Fer política és mirar i afrontar les qüestions més immediates que apressen i preocupen els ciutadans i no acaparar una quota de poder cada vegada més gran, una lluita per la conquesta de poder. Els partits polítics han esdevingut estructures d'interessos que busquen l’aixopluc i el suport per alguns militants avantatjats, que aspiren sota el paraigua de la democràcia, a viure de l'erari públic.

Per moments sembla hem oblidat que la democràcia és més que un procediment, més que unes eleccions i uns resultats que ens permeten fer el que vulguem. La democràcia és una cultura, una manera d'estar davant de la política, és la posició de qui creu comprendre el món, la societat, els seus problemes i les seues possibles solucions mantenint-se en diàleg amb els qui tenen altres perspectives.

Les eleccions democràtiques locals porten cada quatre anys a la formació de nous equips de govern. A la ciutat de Castelló des de fa uns anys, els equips de govern ho han estat per unió de partits, per pactes. Primer de l’anomenada genèricament com a Esquerra, liderada pel PSPV-PSOE i acompanyada per Compromís, darrerament pel bloc de la dreta pel PP amb l’acompanyament dels ultres VOX.

Tant en un cas com en l’altre mantenir els pactes de govern ha suposat renunciar a alguns principis per tenir discrepàncies a l’hora d’entendre la política i el govern entre els partits que conformen la coalició. Aquest fet, d’altra banda, considerat normal, sembla que amb el pas del temps ha anat en augment i, ara, després de transcorreguts dos anys des de l’inici de l’actual govern municipal, és més que evident que a Castelló el PP està acceptant més imposicions de VOX de les que els seus votants consideraven a l’inici de la legislatura, havien d’assumir-se per estabilitzar el pacte.

Tot i que no hi ha hagut a la ciutat trencament, com ha ocorregut en altres llocs, des del PP no perden ocasió per “treure pit” de la seua gestió, separant-se de molts dels principis defensats pel seu soci VOX; de manera que malgrat que des del moment en va formalitzar-se la unió PP+VOX l'agost del 2023, el senyor Ortolà no ha parat de dir que “funcionen com una pinya amb el PP”, la ciutadania, cada dia que passa té més clar que no és així.

Els veïns, votants i no votants de la dreta, considerem que estem front dos partits diferents, amb un objectiu clar: fagocitar-se. És veritat que l’objectiu final pot ser el mateix, avançar cap a un futur millor, però també l’oposició, amb una manera de fer política totalment oposada, plantejava i continua fent-ho, el mateix objectiu final.

No dic que no tinguem un govern útil, seriós i compromés. Cadascú pot pensar el que vulga. Pot ser així, o no, però el que queda clar és que al llarg d’aquests dos anys les discòrdies i les hostilitats amb l’oposició, com era d’esperar, han estat a l’ordre del dia, però també les discrepàncies entre els partits del govern han estat més que manifestes i en més d’una ocasió han estat a punt “de trencar palletes”.

No cal anar massa lluny per a veure com el PP s’ha manifestat en contra de les idees de VOX, fent-los veure que “la democràcia és tolerància, respecte i acceptació de la pluralitat”; d’altra banda, s’ha vist que moltes de les actuacions públiques dels regidors de la ultradreta, dient-la cada vegada més grossa, només tenen una finalitat: guanyar visibilitat com a partit, ficant en un membret al portaveu municipal del PP que ha de defendre sense massa convicció allò que massa vegades és indefendible, i fent-ho emprant un argument insostenible i més que pobre, la crítica de la corrupció de l’esquerra…

Conclusió: després de dos anys de govern a Castelló sembla tenim una alcaldessa massa dèbil, aferrada a una cadira i mimetitzada per VOX que, amb disputes i discrepàncies pensa que algun dia serà “l’amo del galliner”. Reflexione i faig vots perquè això, democràticament,  no arribe mai…

 

El foc va manar…

El foc va ser una de les primeres meravelles descobertes per la humanitat i un dels processos químics que prompte esdevingué un element clau en les diferents cultures, considerant-se l’element més poderós, dinàmic i transcendent dels quatre que, segons la cosmologia clàssica, componen l’univers, en ser el principi i final de totes les coses, l’energia, l’alé de la vida.

Des de la més llunyana antiguitat, els humans hem intuït la radical ambivalència, la terrible dialèctica del foc: celestial i subterrani, solar i volcànic, diví i demoníac. El foc il·lumina, fecunda, purga, purifica. Però també devora, crema, consumeix i destrueix: és la guerra, l’apocalipsi, la condemnació eterna.  

Totes les cultures arreu del món fan del foc la seua referència, siga com a creador, destructor o purificador, i moltes són les manifestacions festives que, molts pobles, al llarg de l’any fan del foc el protagonista de la cultura tradicional.

Per a la tradició popular valenciana i en especial a les terres castellonenques, el foc és un ésser viu, creix, envelleix i mor. El foc es personifica i està present al llarg de tot l’any.

Nadal i la Candelera en són un clar exemple. El foc i la llum que se’n deriva significa presència espiritual. Candeles, espelmes, llànties, fanalets, garlandes, símbols del retorn a la vida, de la fi de les tenebres. 

Sant Antoni és la festa del foc i dels dimonis. El foc és símbol de purificació i de renovació de la vida, les fogueres simbolitzen l'arbre de la vida, l'eix del món i són el centre de les celebracions, al seu voltant es reuneix el poble, la comunitat...  La Santantonà de Forcall, la foguera de Borriol o la Matxà de Vilanova d’Alcolea en són clars exemples. 

“Març, marçot mata la vella i la jove si pot” diu la dita, i a Castelló és Magdalena i dins d’aquesta “els castells de foc”, coets i carcasses, rodes, voladors, carretilles, combinació de foc, llum, color i so, percepcions i sensacions indescriptibles i diverses. El foc torna a ser el gran protagonista, amb la seua contemplació sembla que participem en el naixement d’un nou món. 

I en honor al sol, com a homenatge en la seua plenitud com a font de la llum i de la vida, la nit de Sant Joan, anit, el foc tornà a ser l’element ritual central de la festa. L’encesa de centenars de fogueres i la realització de diferents rituals de tota mena vinculats a la força purificadora del foc, en el cas de Castelló, a la vora de la mar, en una barreja de creences paganes o religioses, va adquirir el màxim protagonisme.

I arriba l’agost, i a Castelló encara perdura, tot i que vinguda a menys, la tradició lúdica del mos quedem; famílies i veïns reunides per organitzar dinars, caragolades, berenars i sopars amb revetlles, jocs, concursos de disfresses i, en arribar la nit, tots combregats al voltant com no d’una foguera “Sant Roc!, doneu-me foc, ni massa, ni poc”.

El foc torna a manar manifestant-se al llarg de tot l’any com el gran símbol forjador de les nits de festa. Ahir va tornar a manifestar-se, convidant-nos de mil i una maneres, a la vora de la mar, o a qualsevol altre lloc, amb els amics, companys, família o veïns, a deixar enrere el que no volem i obrir la porta al que ha de venir.

Molts moments, moltes festes, molts rituals que no per repetir-se perden significat evoquen el foc com a element central, amb actes curts o llargs però sempre d’alta intensitat i nivell emocional.

Són molts els moments de l’any que, com els d’anit, el foc arriba a provocar catarsi col·lectiva. El foc, al voltant de les fogueres compartides entre la gent del poble i en totes les seues diferents manifestacions, va tornar a ser nexe d’unió, entre la necessitat i el simbolisme, comunió identitària entre els veïns i forasters que assistiren a la festa. Per molts anys, bon estiu i bones festes del foc!!!

Ciutat plural.

Ja ho va dir en el seu dia Aristòtils, l’home és per naturalesa un ésser social, necessita els altres per viure; la personalitat de cadascú, la dimensió individual, està integrada en la dimensió social de l'home, en la convivència en comunitat, en la coexistència, des del moment del naixement.

Així viure en societat és poder conviure amb altres persones, respectar els altres, tenir tolerància, solidaritat i seguir les normes socials que s'han establert implícitament o explícitament i cada societat  té les seues normes i costums per les quals s'ordena.

Més de la meitat de la humanitat vivim en ciutats, llocs, escenaris on la vida es desenvolupa amb totes les seues complexitats, aparences i inequitats. La ciutat és en conjunt, un bé comú que ha de ser preservat pel poder col·lectiu exercit per la ciutadania ja siga individualment, però sobretot involucrada en moviments socials i organitzacions ciutadanes.

Totes les ciutats són un model de sistema social plural en què conviuen de manera més o menys integrada grups i classes socials amb diferents cultures, valors, ideologies i interessos.

La nostra ciutat és cada cop més plural perquè és cada vegada més multiracial, més intercultural i més diversa en qualsevol sentit. I això simplement ens dona normalitat. Una normalitat que ahir va tornar a manifestar-se en els actes que van tenir lloc al voltant de la festivitat del Corpus.

Que hi haguera separació festera en actes laics i religiosos no va suposar cap novetat. A Castelló fa anys és tradició que hi haja un “Corpus laic” amb gegants, nanos, arets i cavallets, amb homenatges socials i ballades a la corporació i, un “Corpus religiós” amb celebració eucarística i processó general amb participació de confraries i associacions religioses locals.

Uns actes, els uns i els altres, en què va manifestar-se la pluralitat, fet que va resultar fins i tot xocant. Obsequiar amb “una ballada de nanos” als membres de la corporació municipal i que dels 27 que conformen el consistori només acudiren 7 o 8, és com a mínim fer un menyspreu als organitzadors i, sobretot al veïnat.

Fins i tot va resultar significatiu el fet que en aquell acte, cent per cent de caràcter laic, de les quatre formacions que conformen l’actual ajuntament només foren tres les que acudiren: PP, PSOE i Compromís; de l’extrema dreta, del partit més conservador del consistori, de VOX, no hi va acudir cap dels seus quatre regidors. El motiu? Ells el sabran, però podem imaginar que allò no era per ells “una festa patriòtica”.

Però més curiós va resultar el fet que, una hora després, en la celebració del “Corpus religiós” missa i processó religiosa, les tornes van canviar; mentre cap regidor/a del PSOE i de Compromís participaren i acompanyaren la carrossa d'ostensori al llarg de la processó, els regidors de Vox i fins i tot l’albacetenya presidenta del partit a Castelló i de les Corts Valencianes, l’activista contra l'avortament i ferma lluitadora per la supressió de la televisió pública valenciana Llanos Massó, compartira la presidència política institucional de l’acte amb la màxima representant local, l’alcaldessa senyora Carrasco.

Només el PP, en aquesta ocasió, ha sabut estar a l’altura, la resta de representants municipals ahir van fer aigua. Senyors de VOX cal defensar la riquesa cultural laica del Corpus els agrade o no, els hi recorde que vostés han estat triats per, entre altres tasques, mantenir viva aquella riquesa, no només per eixir a la foto d’aquells actes en els quals es puguen sentir més a gust.

Senyors i senyores del PSOE i de Compromís, els seus votants també formen part del Castelló de les Confraries i Associacions religioses i els haguera agradat que, de la mateixa manera que van fer costat als balls i al merescut homenatge als “llauradors”, representaren els seus votants, donant suport a la comitiva oficial de la processó.

Cal recordar els nostres representants que la diversitat és una riquesa, la convivència un propòsit, la interculturalitat un camí i la defensa de les tradicions un fet indiscutible per mantenir-nos com a poble. De vegades sembla que allò de ser plurals a més d’un, se l'oblida. Ahir sense anar més lluny…

Refugis climàtics… Bona calor!!!

Primer dia d’estiu i fa calor, molta calor, diuen que més del que cal esperar en aquests dies, els més llargs de l’any i les nits més curtes. Fa calor perquè a Castelló a les darreries de juny sol fer-ne, és habitual, i de segur que en farà més encara a les setmanes vinents i mesos. La calor és collita d’aquest temps.

El problema rau en el fet que, com tota collita, cal preveure i treballar perquè siga beneficiosa per aquells que l’esperen. No vull dir que cal preparar-se per a tenir-ne cada any més, tot al contrari, en aquest cas, el que cal és preparar-se abans perquè quan arribe, ara, puguem fer-li front, mitigant les seues conseqüències.

Diuen els meteoròlegs que és aquestes onades de calor i altres fenòmens extrems són conseqüència del canvi climàtic i que cal adaptar com més aviat millor els nostres entorns urbans per protegir la població, fet que desemboca en un plantejament de reptes significatius pels governs de les ciutats; en aquest context, darrerament, els refugis climàtics es presenten com una solució innovadora i necessària.

A Castelló ja fa temps que des del col·legi d’arquitectes s’aixequen veus demanant la seua creació. Veus que fa només uns mesos semblava anaven a tenir ressò municipal, quan l’alcaldessa va anunciar el passat març el pla “Castelló Natura en Xarxa” que contemplava noves rotondes i estanys 'tope de gamma' i que s’anava a fer efectiu amb la renaturalització de la ciutat, o el que era el mateix creació d’oasis climàtics als col·legis, renaturalització ecològica dels estanys, rotondes verdes i creació de noves cobertes vegetals, accions encaminades a reduir l’efecte de la calor. Heu vist alguna cosa? Jo no.

Només dos mesos després, als inicis de maig, va ser el regidor de medi ambient, el senyor Cristian Ramírez qui va omplir-se la boca dient que en un curt termini la ciutat comptaria amb refugis climàtics on garantir un confort tèrmic, sobretot a les persones més vulnerables, en entorns urbans, amb espais de lliure accés, gratuïts, on refrescar-se i resguardar-se davant d'alertes meteorològiques extremes, i més concretament de les temperatures extremes, especialment durant les onades de calor i ocasionalment de fred. Heu vist alguna novetat al respecte? Jo no.

I mira que haguera costat ben poc als espais de lectura, als centres cívics, al museu, a algun parc, a algun espai Esportiu o edifici públic, introduir algun element, ombra, aigua polvoritzada, vegetació…, amb la finalitat d’ajudar a refredar l'entorn. Però res, hem tornat a fer tard i la collita de calor ha arribat i l’hem haguda de recollir tota a sobre sense cap mirament.

Només se m'acut una explicació doble: propaganda, fum de palla, autobombo i esperar que per fer realitat aquesta necessitat?, vinguen diners d’Europa, o que no es pose en marxa cap classe de mesura perquè la Conselleria de Medi Ambient, en mans també del PP, no haja fet la seua feina dins el termini i en la forma escaient, o cosa equivalent no haja regulat encara la seua creació i funcionament. De vergonya no, el següent…

Senyor Vicent Martínez, conseller de Medi Ambient, senyora Begonya Carrasco, alcaldessa, senyor Cristian Martínez, regidor delegat de l’àrea, resta de membres de l’equip de govern municipal, segons adverteix el Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), les projeccions climàtiques preveuen un increment de les temperatures màximes diàries a Espanya d'uns 0,4 °C per dècada fins al 2050 i onades de calor cada cop més freqüents i intenses, incrementant-se els efectes consegüents de la calor en la salut, que van des d'un pitjor descans fins al risc de mort, poca broma!!!

En els darrers anys diverses ciutats del món han començat a habilitar espais interiors i exteriors on les persones poden trobar confort tèrmic davant esdeveniments meteorològics extrems com les onades de calor, refugis climàtics. Al nostre territori ciutats com Barcelona, Bilbao o Múrcia han dissenyat i implementat la seua pròpia xarxa de refugis. Castelló? No.

Si s’hagueren fet els deures, si en lloc d’esperar l’equip de govern s’haguera posat a treballar en aquesta idea dels  “refugis”, a hores d’ara, hui, no només tindríem algun espai que ens proporcionara un alleugeriment en l’actual onada de calor, sinó que ajudarien a millorar la salut pública, fomentar la cohesió social i crear una ciutat més resilient i habitable. Però, malauradament haurem d'esperar i com diuen al meu raval “temps per venir, futur”. Bona calor!!!

Una altra que tanca...

Que la taronja made in Castelló i els citricultors des de fa un parell o més de dècades no guanyen per a disgustos és un fet més que evident. Els altíssims costos de producció, l'entrada cada cop més massiva de fruita forana i, sobretot, uns preus en origen que gairebé no donen per cobrir les despeses mínimes han sumit la citricultura en una crisi permanent.

La conseqüència primera, tot i que no l’única, és fàcil de comprovar, només cal eixir als termes i veure la quantitat de terrenys conreables que estan abandonats, i això, com és lògic, s'ha traduït en una reducció important del nombre d'operadors, cooperatives o empreses familiars, tant es val.

Cohobo, Agriexport, Burexport, Greenmed, Nulexport, Cipla, Cítrics de Nules, Peris Agost, Martinavarro…, només són alguns dels exemples més recents i sagnats que, per problemes de gestió o acumulació de deutes, no han pogut tirar endavant i finalment, han anat desapareixent, suposant aquells tancaments, un darrere de l’altre, un cop per a l'economia local i de les comarques afectades.

És curiós que cap cooperativa haja hagut de tancar per manca de captació de socis o perquè hi haja hagut una fugida a altres institucions. Les cooperatives tenen una benedicció i és que el poble les sosté; aleshores cal pensar que majoritàriament haja estat la mala política comercial unida a la deficient gestió, assumint unes despeses administratives massa elevades, el que les haja portades al caos.

La dràstica reducció del nombre de cooperatives i les fallides en empreses familiars, deixa cada campanya milers de treballadors, collidors, manipuladors (principalment dones) i tècnics, a l’atur i una altra conseqüència també més que observable, la disminució del poder adquisitiu de les famílies.

I si no vols caldo, dues tasses, diuen al meu raval quan no es desitja una cosa i en tenim més del conte. Aquesta locució m’ha vingut al cap aquest matí en llegir la notícia: “La citrícola Agribur de la Vall d’Uixó, amb 155 treballadors, entra en concurs de creditors amb 30,6 milions de deute”.

És veritat que malauradament estàvem enfront d’una mort anunciada; va ser a la fi del mes de gener, quan l’empresa per poder renegociar el seu deute amb els creditors va acollir-se a la fórmula del preconcurs, despertant la inquietud entre els productors, però no ha sigut fins ara quan ha plantejat un ERO d’extinció per a tota la plantilla.

Diuen que l’empresa no ha estat transparent, que estava ocultant la seua situació econòmica als agricultors a la vegada que signava contractes de compravenda de cítrics amb fórmules de finançament alienes a la banca tradicional, vaja sabent que no els hi pagaria.

Trenta anys comprant, confeccionant i fent arribar a tots els racons d’Europa milers i milers de tones de taronges i clementines seleccionades amb cura no han estat prou perquè els seus professionals, especialment formats?, hagen estat capaços en temps actuals de mantenir uns mínims beneficis; més encara, han fet tan gran el volum de pèrdues que s’han vist abocats al precipici.

Tota una paradoxa. Mentre la taronja continua representant entre la gent no llauradora un símbol d'orgull i pilar de l'agricultura valenciana, pels llauradors més que un símbol és un problema i greu. Al pas que anem amb la poca rendibilitat de les produccions, el tancament de magatzems, les plagues i la manca de llauradors joves, farà que en pocs anys la producció tarongera als nostres camps desaparega i quede només com a record d’un passat més que fructífer.

Sens dubte, ens trobem en un moment molt complicat per a la citricultura castellonenca. Digueu-me agosarat, però per mi estem entrant a la fi del cicle econòmic. Enfront de situacions com la sofrida ara per part d’Agribur la recerca de models agraris justos i ecològics és urgent i està cada cop més justificada.

De la taronja a Castelló ja no es viu i, ja veurem que passarà d’ací no massa anys amb el caqui, la magrana, el paraguaià, l'alvocat i fins i tot el kiwi que en algun cas esporàdic encara es pensa és el futur…

“Toda una finca evacuada y un gato muerto”. Un bon titular.

Mai he conviscut amb un gat, mai he compartit amb cap d’aquests animals de companyia la meua vida. Tot i això, entenc que hi haja moltes persones a les quals el fet de tenir un gat com a mascota els hi puga portar alguns beneficis, i malgrat ser animals molt territorials, independents, dissenyats per viure totalment sols i per caçar per tal d’alimentar-se, entenc puguen arribar a crear un fort vincle amb el propietari arribant a forjar un vincle emocional tan estret, que el felí és, en moltes ocasions considerat tant un integrant de la família com un gran amic. 

No sé si aquest haurà estat el cas del qual hui vull ocupar-me.  Ahir dilluns, al migdia, els veïns del Grau van sobresaltar-se perquè un foc s’acabava de declarar en un habitatge del carrer El Cano, una via situada a tocar del Pinar, fet que va fer que es mobilitzaren ràpidament els serveis d’emergència. 

Desallotjada la finca afectada es va poder comprovar que les flames havien afectat un segon pis i, tot i que els danys materials van ser més que copiosos per la virulència de les flames, amb la totalitat de la vivenda devastada pel foc, afortunadament, no s'hi van registrar ferits. 

Naturalment, la premsa local, hui es fa ressò de la notícia, i ho fa amb un titular que crida l’atenció: “Virulento incendio en el Grau: Toda una finca evacuada y un gato muerto”. 

No fa massa dies, unes dues setmanes, una notícia semblant va ocórrer a Almassora. Una dona va haver de ser rescatada pels bombers del seu domicili amb símptomes d’ofegament per inhalació de fum, a causa d’un incendi i, també, en accedir a la vivenda, els serveis de rescat van trobar-se amb un gat mort.

Si analitzem la notícia sobre l’incendi del Grau, observem que el fet d’evitar-se qualsevol desgràcia personal, duu el periodista a centrar-se en l’evacuació de la finca i la corresponent molèstia pels veïns afectats, la qual cosa va suposar el trasllat de les persones a un lloc segur, i la mort del gat, que suposadament, era la volguda mascota dels propietaris o d’algun veí afectat, i que, tot indica va produir-se per inhalació del fum que invadia l'habitatge. 

Potser per als seus amos aquell gat no fos només una mascota, fos part de la família, els divertira, els reconfortara, els traguera algun somriure, els hi fera molta companyia, com qualsevol parent i, tot just per això, el periodista vol remarcar la pèrdua i tristor que els hi va ocasionar la seua violenta mort. O no, simplement siga una manera més de captar l’atenció cap a un fet, un incendi, que després de l’ensurt inicial no va tenir massa recorregut i que, malauradament es va repetint de manera massa habitual.

Ara hui, només unes poques hores després, la investigació apunta a un possible origen intencionat del foc, havent estat produït per un membre de la mateixa família després d’una forta disputa familiar, personatge que fou ràpidament localitzat i arrestat. 

I jo com a curiositat em pregunte: Viuria aquesta persona al mateix domicili? Voldria aquesta persona posar fi a la vida de la resta de la família? Sabria de l’existència del gat a la casa? Voldria només amb els fets provocar pànic?  Buscaria només provocar danys materials? O tal vegada el gat no fora de la casa sinistrada, ben al contrari fora del domicili dels veïns? 

Possiblement aquesta darrera hipòtesi siga l’encertada. He llegit més d'una vegada que els amants dels gats són les persones més sensibles i compassives que existeixen i, pel que sembla, al si de la família protagonista-afectada, la sensibilitat no era una qualitat destacable. Siga com siga, aquell que més ho ha pagat ha estat indubtablement el gat i sense mai imaginar-ho els seus propietaris, malauradament veïns d’un indesitjable. 

Vet per on hui un titular més que efectiu captarà no només l’atenció de molts lectors del diari, també d’aquest que açò escriu. Un titular clar i directe, amb dues paraules clau rellevants, cridaner i motivant. En definitiva, un bon titular.