19 anys i no és fàcil...

El poeta i assagista, catedràtic de llengua i literatura espanyola, premiat en diferents concursos de poesia, el senyor Juan María Calles, que aleshores ocupava la subdelegació del govern a Castelló amb el president Zapatero al capdavant de l’executiu nacional, juntament amb Juana María Lázaro en aquell moment subsecretaria del Ministeri d’Economia i Hisenda, primera dona en ocupar aquest càrrec al llarg de la història de l’entitat i l’economista, interventor i inspector Luís Pedroche Rojo, subsecretari de l’Agencia Estatal d'Administració Tributària, acompanyats per qui era delegat del govern a la Comunitat, substitut de Juan Cotino, el senyor Antonio Bernabé, tal dia com hui, 27 de novembre del 2006, van presidir la inauguració de la nova seu d’hisenda i de l’AEAT a la nostra ciutat.

És veritat que la delegació de l’Agència Tributària ja funcionava des de feia uns mesos en aquest nou edifici del Passeig d’en Ribalta, per la qual cosa ja havia deixat de prestar els serveis de les instal·lacions de la plaça de l’Hort dels Corders, un vell edifici de poc més de quatre mil metres distribuïts en cinc plantes amb més de vuitanta anys d’història i que, com és sabut, després de l’any 2010 ser cedit pel govern a la ciutat s’ha convertit en un espai polifuncional seu d’oficines culturals municipals i educatives així com espai vibrant d’exposicions, xarrades, tallers i activitats lúdiques per a tota classe de públic.

A poc a poc els castellonencs vam haver d’acostumar-nos al nou emplaçament, un enorme edifici que, ocupant més de vint mil metres de superfície i amb diferents soterranis i plantes distribueix el funcionariat d'Hisenda, Cadastre i Agència Tributària, lloc que hui s’ha convertit en familiar per gestionar rendes, Iva, societats, mòduls, certificats, recursos, sancions, cens, registres i tota una altra sèrie d’accions i complementació d’impresos.

Un lloc on gestionar entre altres aspectes allò que coneixem popularment com “el fisco”, recaptació, administració i inspecció en el compliment de les obligacions tributàries, i la seu del “catastro”, que recull el registre estadístic amb la descripció física, econòmica i jurídica dels béns immobles urbans, rústics i especials.

Han transcorregut com aquell que no hi vol dinou anys, sembla que va ser ahir; mirat en perspectiva, en aquests 19 anys han passat moltes coses que ens han canviat la vida per sempre que ressonen al nostre dia a dia i també al costat de vells problemes que encara continuen.

Tanmateix encara 19 anys després d’aquell dia, en resten moltes de pendents, la urbanització de la marjaleria, l'ampliació de l'Hospital General, la urbanització de la gran pastilla de sòl que ha quedat entre el cobriment del Riu Sec i l'esmentat centre sanitari, la renovació i ampliació de tot el clavegueram del Grau, la creació del gran parc entre el Peri 18 i el nou Sensal, la finalització de la ronda de circumval·lació, i així podríem continuar...

Que hisenda som tots volia ser allà pel 1978 un lema històric de la campanya pedagògica mitjançant el qual es volia transmetre i emfatitzar que tots els ciutadans havíem de contribuir a finançar els serveis públics incentivant la responsabilitat contributiva dels ciutadans.

Aquell 2006 teníem més que assumit l’obligació de fer-hi les nostres aportacions, i també el dret a reclamar que aquestes aportacions es feren servir per a inversions dirigides a la millora del benestar comú.

Però prompte van veure com el trasllat a les noves dependències només va suposar una millora pels treballadors, i no tots, amb problemes d'inundabilitat per deficiències en el sistema d'aire condicionat i alguna inundació o inicials bloquejos dels ascensors, que sembla van ser “puntuals”, als que calia afegir els que vam començar a sofrir els usuaris, de la ciutat i sobretot aquells que provinent dels pobles de la província, havent de fer filigranes quan necessitàvem els serveis d’aquest organisme, per poder arribar i aparcar l’automòbil als voltants d’aquest ampli sector de la ciutat, problema que, a hores d’ara encara no està resolt.

Hui, quasi 20 anys després, malauradament l’acostament i els accessos a aquell edifici, que sempre imposa, continua sent gens còmode per als usuaris i la polèmica continua…

Un pop i una balena…

Sembla un fet imparable el ritual costumista comercial originari i popularitzat a la dècada dels anys 60 del segle passat als EUA i que unia les sucoses rebaixes dels establiments al costat de l'ànsia de compra de cara al Nadal dels americans, l’anomenat Black Friday o divendres negre.

I com sembla que tot allò que prové d’Amèrica és bo i interessant per tot el món, als inicis d’aquest segle l’èxit del fenomen va arribar a Europa i la seua adopció va pujar com l’escuma en tots els països.

A Espanya diuen que va arribar el 2012 de la mà de MediaMarkt i tot i que inicialment l’acollida no va ser gaire entusiasta, prompte altres grans empreses com El Corte Ingés o Amazón van veure una nova oportunitat de negoci i no van dubtar en sumar-se a aquella moda consumista.

Des de llavors, cada cop més els comerços de les diferents ciutats s’uneixen a la iniciativa, i fins i tot els governs municipals, mitjançant les diferents regidories de comerç i o consum, ideen noves campanyes per incitar a comprar aquest divendres, allargant-se les propostes tot el cap de setmana fins dilluns, sumant quatre dies de compres sense parar, un negoci rodó.

I a Castelló no hem de ser menys. Si l’any passat, el 2024, la proposta municipal va centrar-se en una iniciativa batejada amb l’anglosaxó “Black & White Friday” que unia a les compres la possibilitat de participar en sortejos de samarretes signades pels jugadors de la primera plantilla del club Esportiu Castelló, jaquetes, entrades VIP, carnets albinegres i bosses de roba, campanya el resultat de la qual no deguera eixir massa ben parada, ja que no va fer-se massa ressò, ara aquest 2025, hui, novament l’Ajuntament, a través de la Regidoria de Comerç, i el seu cap el senyor Alberto Vidal, s’ha aprestat a presentar la nova campanya, divendres negre 2025, la "Black Friday Experience”, amb una programació especial que ha de combinar els descomptes de les botigues amb una ambientació festiva de música i animació.

A banda, diuen, faran recórrer pels carrers més cèntrics i comercials una vintena de personatges, superherois, herois, heroïnes i ballarins, al llarg de tres hores a la vesprada del pròxim divendres 28 i que es complementarà amb la instal·lació al carrer d’Enmig, de cinc ninots gegants, cinc figures inspirades en el món marí, entre els quals destaquen un pop i una balena de vuit metres d'alçada.

Sí, heu llegit bé, un pop i una balena de huit metres d’alçada. No vull pensar que la proposta no siga atractiva visualment, però dubte que siguen elements suficients per a convertir-se en un dels principals atractius de la jornada de compres i, més encara, que la seua visualització genere alguna cosa més que sorpresa.

Senyor Vidal, la veritable estrebada del Black Friday només es pot fer realitat amb una demanda considerable a les botigues quan els descomptes són el principal atractiu, tota la resta pop i balena inclosa, malauradament, en poc ajudaran a activar el moviment entre comerços i clients.

Supose que, com passa sempre, els més satisfets seran aquells veïns que aconseguiran trobar el producte desitjat a un preu rebaixat o fins i tot topar-se amb alguna ganga imprevista, però al costat d’aquests de segur que hi haurà molts altres que seguiran un any més considerant insuficients els descomptes o fins i tot, aquells com jo que pensem que la campanya del Black Friday hui presentada, no és encertada, per més ninots espectaculars que envaïsquen els nostres carrers, ja que difícilment generaran experiències que vagen més enllà de, com a molt, la sorpresa.

Reconec que no és gens fàcil ni senzill mantenir una lluita i un pols amb les grans superfícies o les compres en línia, que el xicotet comerç, que el comerç de proximitat manté una lluita quasi perduda, i que des del govern municipal cal recolzar,-los al màxim però, voleu dir que, gastar-se els diners en un pop i una balena és la millor manera?

Ja tenim cartell

Si aquesta setmana coneixíem el gran interés de les empreses pirotècniques per participar en el Concurs de Mascletaes Ciutat de Castelló a celebrar en les pròximes festes de la Magdalena 2026, sent nou les pirotècnies que han presentat la documentació, dues més de les que finalment i per sorteig seran les elegides en funció dels dies de festa, la vesprada d’ahir, a 113 dies vista de l’inici de la nostra setmana festera, va tenir lloc l’acte de presentació del cartell oficial guanyador del concurs que ha de donar visibilitat a les següents festes.

63 van ser els artistes gràfics i estudis professionals que van presentar les seues propostes dins el termini establert per a fer-ho i que, després de ser analitzades i votades per un jurat compost per experts i professionals, ahir van ser exposades al públic, donant-se a conéixer l’obra guanyadora i també el nom del seu creador.

L’obra elegida porta per lema “Monumental”, presenta una combinació de paraules i imatges on el color verd pren especial protagonisme, que a més de proporcionar una informació directa, incideix en la capacitat de captar l’atenció de qui la contempla i, a parer meu, capaç d’evocar emocions, aconseguint lliurar el missatge fester de forma ràpida i efectiva.

Una imatge visual on l’equilibri entre la simbologia i la proximitat són fonamentals per a aconseguir comunicar clarament el missatge fester, la tradició i el present, que en dates molt properes ocuparà gairebé tots els establiments i espais públics de la ciutat.

Conegut el cartell elegit pel jurat calia conéixer el nom del guanyador, resultant ser el reconegut en l'àmbit nacional dissenyador gràfic i cartellista, asturià de naixement, però resident a Borriana, Juan Diego Ingelmo, amb una trajectòria més que destacada en concursos de festes populars, carnavals, fires i esdeveniments culturals, el que novament, amb un estil personal, caracteritzat per un ús expressiu del color, composició equilibrada, narrativa visual i encertada incorporació de la simbologia local, aconseguia el preuat guardó i, de passada, els cinc mil euros del premi.

Premi aconseguit ja en tres ocasions anteriors, la primera, amb l’obra presentada al concurs l’any 2009 sota el lema “Castelló en romeria”, la segona dos anys després, el 2011, en aquella ocasió amb un disseny titulat “Pregó internacional” i, la tercera el 2014, amb el cartell que portava per títol l’expressiu “Rotllo i Canya”.

Si els poetes guanyadors per tres anys del premi Flor Natural en distintes edicions, als diferents Jocs Florals o Certàmens literaris se’ls concedeix el títol honorífic de “Mestre en Gai Saber”, caldrà anar pensant en la creació d’alguna mena de distinció per reconéixer aquells altres artistes, com és el cas del pintor, dissenyador i il·lustrador senyor Ingelmo que, per la rigorositat, saber fer, i picada d'ullet a les feses de la ciutat, ha aconseguit mitjançant la cartelleria, la seua disciplina favorita, fer-se en quatre ocasions amb el concurs.

A l'era digital, on l'atenció de l'usuari és un recurs limitat, la comunicació visual ha esdevingut un factor clau per a transmetre missatges de manera immediata. El cartell “Monumental”, com a exemple pràctic d'aquesta comunicació, capta l'atenció de l'espectador en qüestió de segons. L’obra resulta ser un veritable reclam. A partir d’ara, el seu ús eficaç dependrà de dos factors clau, la distribució i la ubicació; els altres elements necessaris i imprescindibles de tot cartell, el color i la claredat del missatge, es veuen a simple vista. Tot un encert.

En una societat moderna com la nostra, on la informació es comparteix ràpidament, a hores d’ara la imatge anunciadora de les pròximes festes ja  ha començat a circular per les xarxes socials i, a la vegada, ha començat a generar converses mobilitzant opinions de professionals de la imatge, veïns i festers, creant impacte.

Hi haurà qui li agradarà, qui li agradarà menys i fins i tot qui no li agradarà gens ni mica. La diversitat d'opinions és un pilar fonamental per a garantir-ne la pluralitat i el respecte. També la festa és sobretot tolerància, varietat i la contemplació del cartell també és sinònim d’heterogeneïtat veïnal.

 

Quan el temps juga a l’estiu…

És fàcil comprovar que ací, a Castelló, com bé sent habitual en els darrers anys, la tardor  no sap arribar; mentre en altres regions aquesta estació de l’any arriba coberta de núvols i fred, a la nostra zona trobem temperatures suaus, jornades lluminoses i un ambient perfecte per seguir gaudint de la costa, del carrer i de les terrasses dels bars.

Tampoc la tardor s'inicia en unes dates clares i coincidents amb l'equinocci, ja que si bé a les estadístiques meteorològiques se sol considerar el setembre com a primer mes de la tardor, els seus paràmetres climàtics, fins i tot ara, superada la primera desena de novembre, són més estiuencs que els del mateix juny.

Aquest fet, les temperatures inusuals dels darrers dies a la nostra ciutat, fan que es ralenteixe la campanya de vacunació contra els virus respiratoris, la coneguda popularment com a campanya  de la grip.

Comunament associem la grip amb el fred, amb l'hivern i quan les temperatures són més altes i el clima és més suau pensem que hi ha menys incidencia i menys perill.  Així, fruit d’aquesta tardor gens normal que vivim, la població no sent la urgència de vacunar-se, perquè la temporada de grip sembla que no és tan imminent.

Tot i que la  campanya d'immunització davant de la grip va arrencar a l'octubre, en ser un mes prou estiuenc, que va tindre una temperatura un grau superior a la mitjana d'aquesta època de l'any a Castelló, sembla que els castellonencs no vam acudir en massa a “ficar-nos la vacuna”, per la qual cosa arribats al novembre, ahir sense anar més lluny, des de la Conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana, amb una imatge del conseller senyor Marciano Gómez rebent la vacuna, va anunciar-se, a través dels diferents mitjans de comunicació, la ampliació ”de la campanya” de vacunació front la grip i la Covid-19 al conjunt de tota la població valenciana i sense cita previa.

Sembla ser que l’any passat va superar-se el milió de valencians que van rebre la vacuna i que és objectiu per aquest 2025 que siguen 1.270.000 els valencians immunitzats contra la grip. Una campanya, l’actual dissenyada sobre tres eixos: accessibilitat, seguretat i equitat i que, després d’avaluar els resultats de l’any passat, presenta com a novetat l’eliminació dels vacunòdroms mòbils, posant ara major èmfasi en escalonar la immunització i en la prevenció.

Però ja ho deia a l’inici, mentre el temps jugue a l’estiu, mentre no arribe el mal temps i, malauradament, mentre no augmente el nombre i ritme d’incidències, molt em tem que la ciutadania no acudisca en massa a vacunar-se, encara que el senyor conseller s’afanye a dir que “és un gest senzill, segur i eficaç que ens protegeix davant de complicacions greus, evita ingressos hospitalaris i contribueix a cuidar els que ens envolten, especialment les persones més vulnerables”. Senyor Gómez, sembla que l’oratge jugue a la seua contra.

Mentre no baixen les temperatures, i possiblement arribe la temporada de grip, una gran quantitat de castellonencs ignorarem els seus perills, i evitarem la vacuna. Que li anem a fer, som així i el bon oratge de que gaudim al nostre poble no convida a pensar que ha arribat el moment de vacunar-se; el temps a Castelló juga a l’estiu i la màniga curta encara regna al carrer.

Ho noten els castellonencs i ho confirmen les dades. En el cas concret dels mesos de  la tardor, es percep que cada any són més càlids. No es tracta tant que siga l’estació més càlida, sinó que les tardors càlides, els últims anys, estan predominant clarament sobre les fredes.

Possiblement o no, el fet que els estius siguen més càlids dins del context del canvi climàtic, fa que la transició cap a la tardor es produïsca de manera més tardana i que els fenòmens atmosfèrics relacionats amb l'escalfament influeisquen en que la tardor se’n surte cada vegada amb més freqüència de la mitjana.

El temps és boig, alguna cosa està canviant tot i que la percepció que el temps és boig l'hem tingut sempre i la tindrem sempre. La volatilitat climàtica preveu  conseqüències sobre la salut humana i, vet per on, també sobre la implementació dels programes de vacunació. Més d’una cosa está fallant si el temps juga a l’estiu. Ai Senyor!

 

Un dinar castelloner… de fa 100 anys!!!

La Conferència d'Algesires (1906) i el Tractat de Fes (1912) van decretar la divisió del sultanat del Marroc a dues zones: el nord, per a Espanya; i el sud, per a França. El protectorat espanyol es va establir sobre uns 20.000 km² que incloïen la zona muntanyosa del Rif i la regió veïna de Yebala.

El 1911 els rifenys es van revoltar contra la presència espanyola al seu territori. Per reduir els rebels, el govern espanyol va ordenar l'enviament de tropes al Marroc; unes van ser voluntàries i altres, de reclutament forçós, cosa que va provocar el descontentament de gran part de la població.

El conflicte conegut com la guerra del Rif o segona guerra del Marroc es va perllongar fins al mes de juliol de 1927 amb la pacificació de la zona i la dissolució de la República del Rif.

Va ser el rei Alfons XIII qui va posar tota la seua atenció al Marroc, ja que veia a la conquesta d'aquest territori la possibilitat de restaurar les aspiracions de grandesa de la corona espanyola. El tram final de la guerra va coincidir amb la dictadura espanyola del general Miguel Primo de Rivera, que es va ocupar personalment de la campanya militar entre el 1924 i el 1927.

A conseqüència del Desastre d'Annual, 1921, s'ordena la mobilització de l'esquadró de cavalleria de dracs Numància en previsió de suport a l'Exèrcit expedicionari d'Àfrica, duent a terme tasques d'escorta i protecció de combois i camins.

El 6 de novembre de 1925, entreguen els seus cavalls al Dipòsit d'artilleria de Larache i el material bèl·lic de l'esquadró és repatriat per mar fins a Barcelona mitjançant el vapor Isleño, mentre oficials i tropa, tornen, a través de la línia fèrria, fent una parada a la nostra ciutat.

Just avui fa cent anys quan en presència de les forces vives de la ciutat, governadors civil i militar, president de l'audiència, alcalde i regidors, caps de carrabiners, obres públiques, correus, seguretat i fins i tot el jardiner municipal i les seues respectives esposes i filles i els periodistes del Diari, Província i Heraldo, al só del pasdoble "Corpus Christy”, interpretat per la banda de música, va entrar en agulles, a les 11.35 hores, el tren que transportava les forces militars.

Del mateix van baixar el comandant de les forces Arturo Gonzalez Fraile, seguit del capità Manuel López i els alferes Francisco Carsi i Joaquim Noguera, sent saludats efusivament per les autoritats que els esperaven a l'andana.

A continuació va baixar la tropa, traslladant-se tots a la placeta de l'estació on es va servir “un esmorzar castelloner” consistent en paella amb magre de porc, peix fregit amb patates, amanida, raïm i vi, servit amorosament per les dames de la Creu Roja, senyoretes que, finalitzat el dinar, van fer entrega a la tropa d'uns cigarrets, i uns habans pels oficials, mentre la banda del Regiment interpretava diferents composicions.

Diuen les cròniques periodístiques de l'època que, acabat el dinar, les forces repatriades van pujar de nou al tren que va continuar el seu recorregut fins a la ciutat de Barcelona, ​​alhora que, els soldats, abocats a les finestretes van donar un “Viva a Castelló”, correspost pels castellonencs amb un viva a l'exèrcit, al rei i a Espanya, abandonant el convoy l'estació del Nord als acords de la Marxa Real i els aplaudiments de tots els que van anar a rebre'ls.

Segur que al llarg de l'esmorzar moltes serien les històries d'heroisme i misèria que es van haver de sentir a Castelló en boca d'aquells que arribaven des de l'altra banda de l'estret, no només cròniques de guerra, també anècdotes i esperances a les quals s'uniria, per molts anys, potser tota la vida, el record d'aquell dinar a Castello, aquell dia feliç de tornada a casa després d'una guerra que mai va ser la seua i que va marcar un punt d'inflexió a la política colonial espanyola.

El pixum dels gossos…

Tot i les diferents campanyes que des de fa un bon grapat d’anys van llançant-se des de les regidories de sanitat, serveis públics o benestar animal de l’ajuntament, 2014: “Jo no puc fer-ho… ajuda’m”, amb el repartiment de dispensadors de bosses, 2017: “Instal·lació de plaques amb avís de sancions”, 2019: “arreplega-la és la teua responsabilitat”, amb la finalitat de conscienciar els veïns de la necessitat de recollir les deposicions que les seues mascotes, principalment els gossos, fan als nostres carrers, el fet és que, podem comprovar-ho només eixint a qualsevol carrer, que encara en són molts els propietaris d’aquests animalets que, de manera incívica, no ho fan.

Per això ara, novament una nova campanya ha estat llançada des del consistori per tractar de mantenir nets els espais de la via pública “Al carrer, com a casa”, posant èmfasi que, de la mateixa manera que els propietaris mantenen la neteja dins de casa seua, han de mostrar la mateixa responsabilitat als espais comuns, com és el cas dels carrers i els parcs de la ciutat, a la vegada que recorda que les infraccions per no recollir les deposicions poden comportar multes entre 100 i 3.000 euros per castigar aquestes conductes incíviques.

Malgrat que cada dia hem d’anar evitant xafar alguna “merda” i que la convivència, la higiene i la imatge de la ciutat deixa molt a desitjar, no conec ningú a qui en els darrers anys “els municipals” li hagen ficat una multa pel seu incivisme, motiu més que evident perquè les diferents campanyes queden només en això, campanyes i res més.

I si difícil és controlar que “les merdes desapareguen de les voreres” el problema s’agreuja amb el “pixum”, que per ser element líquid és, fins i tot amb voluntat, del tot impossible recollir-lo. Per això, des de fa un temps veiem a alguns propietaris, no tots, que a més del gos, porten una ampolleta amb aigua, i quan l’animalet acaba de pixar, tiren “un xorret”, de vegades “quatre gotetes”, per demostrar civisme i neteja, però que en realitat no serveis de res.

I açò en el millor dels casos, quan l’animalet pixa al límit entre la calçada i la vorera, que, és poc freqüent, sent més normal que, seguint el seu instint animal ho faça apropant-se a qualsevol paret, porta, cantonada o element públic, fanal o senyal de trànsit. Com el pixum és del tot corrosiu, el resultat no pot ser més nefast i, a la desagradable olor, cal afegir el deteriorament de tot allò que, una vegada i una altra, queda amerat.

No té aquesta situació una solució fàcil, ho sé, però no és tolerable que, els veïns que o bé no tenim gosset o, en el cas de tenir-lo fem tot el que està a les nostres mans per evitar l’impacte ambiental, hagem de sofrir que els baixos de les nostres cases tinguen un deteriorament significatiu, més encara si, com tots pensem, aquells que deixen que el gos cague i orine a la nostra porta, no ho permetria de cap manera que ho fera a la seua.

Els animalets han de fer les seues necessitats i no dic que els carrers, places i jardins, no siguen els llocs idonis, però quan una persona decideix tenir un animal de companyia ha de saber a què s’obliga i no fer el que li vinga de gust, sense respecte pels altres. Això es diu civisme, responsabilitat i estima per allò dels altres com si fos d’ell.

Crear campanyes municipals, facilitar ampolletes, dispensadors i bossetes als propietaris, pagats amb diners de tots els veïns, no està malament, però sembla està servint de poc.

Amenaçar amb multes, però no fer-les més efectives és, i l’expressió ve com anell al dit, “pixar fora del test”. Mantenir Castelló net és tasca de tots, demostrar civisme i compromís amb la resta de veïns i la ciutat correspon als propietaris.

Passejar els animalets de manera cívica per la ciutat és un dret, però cal fer-ho evitant la brutícia de les voreres, cantons i altres elements del mobiliari urbà si volem un Castelló més net i agradable i, per això, és fonamental la col·laboració ciutadana i sí és menester més mà dura.

 

De difunts i cadàvers

L'església celebra avui un dia dedicat a intercedir davant Déu pels fidels difunts. En el nostre idioma la paraula difunt ens permet designar aquell individu que ha mort, és a dir, que ha perdut la vida per alguna circumstància, edat, malaltia, o accident, entre les causes més corrents.

La Reial Acadèmia Espanyola en l’entrada difunt ens brinda un breu “dit d'una persona morta” precisant que el terme és emprat sobretot en el llenguatge funerari, conformat per tot un conjunt de paraules com cementiri, tanatori, urna, vetlla, tomba, làpida o fèretre que ens permeten endinsar-nos en un món ple de riques tradicions i significats, ja que cada terme ens convida a reflexionar sobre la vida, la mort i la importància d'honrar els qui han partit.

D’altra banda, la RAE reconeix que el substantiu cadàver significa cos mort, una manera de referir-se a un mort. Alguns sostenen que prové del llatí cadāver, que alhora prové de l'expressió car data vermibus, o siga, carn donada als cucs, una frase que els romans inscrivien als sepulcres. Altres defensen que ve de l'arrel cado, caure o caigut, que sembla que és la resposta amb més evidència acadèmica, encara que menys interessant.

En un altre ordre, bàsicament diem que un polític és un ciutadà que es dedica als interessos públics en general i que, a les societats democràtiques, participa amb la seua opinió, amb la seua filosofia política, amb el seu vot i amb les seues capacitats en les decisions que s'han de prendre per organitzar tot els que afecte els interessos públics d’aquells a qui es deu.

Quan un polític no està a l’alçada d’allò que aquells que, companys o votants, esperen d’ell o d’ella, quan front una situació greu no actua com és menester, quan en un excés d'arrogància no contesta a les interpel·lacions o es limita a respondre amb mentides i evasives o opta directament pel silenci, quan camina amb mirada perduda, se li aplica el sobrenom de “cadàver polític”.

La casualitat ha volgut que en pocs dies de diferència visquem un trist aniversari, el de la Dana, un funeral d’estat, en record de les víctimes d’aquella tragèdia, i el dia de difunts, hui. En totes tres accions, el fins aquest moment president de la Generalitat, el senyor Mazón, ha tingut i té el major dels protagonismes.

Cada dia que passa sembla més clar que sobre la seua figura, recau la màxima responsabilitat de la tragèdia per no saber estar en aquell fatídic 29 d’octubre a l’altura del càrrec que ostentava, que els familiars de les víctimes deixen en evidència, en diferents ocasions i sobretot, un any després, a l’acte oficial de record, que ni obliden ni perdonen, i que hui, dia dels difunts, el senyor Mazón és un cadàver polític.

I el pitjor de ser un cadàver polític és que un pot estar mort i trigar a saber-ho. La cerimònia laica amb motiu del primer aniversari de la riuada va marcar un abans i un després, fent-se més que evident que el president de la Generalitat va sortir especialment tocat del funeral, a la vegada que el nivell de tensió que es respira al País Valencià ha disparat totes les alertes.

El Molt Honorable afronta dies clau per a dirimir el seu futur polític; Carlos Mazón és davant d'una setmana clau. Una que pot marcar el futur judicial i polític, es precipita la crisi del PP a València i el seu futur queda sentenciat, ja que la situació sembla ja insostenible.

Dia de difunts, de recordar les tres opcions que se li presenten al “cadàver polític de Mazón”, la possibilitat d'anar a una convocatòria electoral avançada amb un altre candidat; dimitir per investir un nou president o presidenta que ha de tenir acta de diputat autonòmic o, la via més light i difícilment acceptable pel poble valencià, que Mazón conserve la presidència fins a les pròximes autonòmiques deixant clar que acabat políticament no es tornarà a presentar.

Els mitjans de comunicació anuncien per a demà una executiva popular ordinària, a la qual diuen no acudirà Mazón. Potser s’aclarirà o no?, el panorama valencià. I VOX convidat al soterrar es frega les mans...

La Nit d’Ànimes i Tots Sants, anit i hui. Reflexions…

La tardor sempre s’ha considerat un període de canvi de cicle vital, el moment de pas de l’estiu a l’hivern. Per això no és estrany que siga una època en què recordem els difunts. De fet, el culte als morts és un tret comú en gairebé totes les cultures del món. En el nostre cas, Tots Sants forma part d’un grup de festes, que tenen un origen comú: el sistema de creences dels antics celtes, que es basava fonamentalment en el record dels difunts.

Segons la cultura celta, el cicle de l’any es dividia en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. El temps clar començava el primer de maig, amb el floriment de la natura, i el fosc, el primer de novembre, amb l’arribada del mal oratge. La festa que se celebrava pels volts del primer de novembre, era una festa clau perquè encetava el període de letargia hivernal. L’arribada del cristianisme va acabar expandint la festa i esdevingué el dia oficial de remembrança dels difunts.

La Nit d’Ànimes és una de les tradicions més antigues i fascinants, neix de les antigues tradicions vinculades al record dels difunts i als esperits errants, una celebració que ens connecta amb els avantpassats i que cada any, una nit la del 31 d’octubre a l’1 de novembre, plena de misticisme, llums i rituals.  A diferència del Halloween anglosaxó, on predominen disfresses i dolços, la Nit d’Ànimes és un homenatge íntim i espiritual als que ja no hi són, en una tradició que enfonsa les seues arrels en segles d'història.

Tots Sants és una data que barreja dos conceptes, d'una banda, és el dia en què es recorden els parents morts, i un dels dies màgics en què les ànimes en pena "poden fer-ne de les seues"; i d'una altra, marca el començament de l'hivern, considerant-se com el punt de partida per a moltes tasques hivernals

A la nostra ciutat la nit d’ànimes no ha estat al llarg de la història una “nit”de fort arrelament popular. Altres nits són “més treballades” a casa nostra, com a mostra, la nit de Cap d'Any, la nit de l’art, la nit de Sant Joan, la nit de la dansa o fins i tot, la nit màgica. Però en aquests darrers anys, és la festivitat de Halloween, amb arrels a països anglosaxons, la que any rere any, adquireix un caràcter únic, fusionant-se i apoderant-se de la minsa celebració local de la d’ànimes.  Així i amb l’impuls de la regidoria de comerç local, al Grau la vesprada-nit d’ahir va tenir lloc una programació especial de Halloween, que va incloure el tradicional truc o tracte, ensurt o llaminadura, sorteigs i tarda musical.

Tanmateix, la visita al cementeri el dia de Tots Sants, hui, a fi de retre culte i recordar els familiars difunts, així com col·locar flors en els seus nínxols i tombes, o l’assistència a misses i resos, accions necessàries per a poder traure una ànima del purgatori, han tingut una llarga tradició, que sembla entrar també en decadència per les noves generacions de castellonencs. Fins no fa massa anys encara se situaven, tal dia com hui, venedors de flors a l’avinguda del cardenal Costa, a tocar de l’antiga Pèrgola de Ribalta, camí d’accés al cementeri,  per fer “del primer de novembre el seu agost”.

Tot canvia i tot evoluciona i, mentre la disfressa, la disbauxa i la festa del terror i la por, sembla créixer la nit d’ànimes entre les noves generacions, la sensació i percepció del fet d’acostar-se als cementeris i portar flors, d’honorar, visitar i recordar els difunts, és un costum que, any rere any s'esvaeix.

Cada vegada hi ha més veïns i veïnes, sobretot joves, però no només elles i ells, que pensem que per recordar els éssers estimats, no cal acostar-se “un dia concret al cementeri”, que, fins i tot fer-ho hui, és més un acte social que de respecte i record. Ningú mor si no s’oblida mai, per més o menys visites que es facen a les despulles o cendres.

La mort és part de la vida de tota cultura. Això darrer és transversal, i cadascú ha de buscar la manera d'acceptar-la i suportar-la. Donar-li un significat, recordar i avançar és una tasca àrdua. Tot canvia, tot evoluciona, tot passa, tot queda.…

Veurem en què queda…

Tot i que de vegades és difícil de veure-ho en alguns dels nostres representants, no diré que els diferents grups polítics que conformen l’actual juntament de Castelló, no tinguen sensibilitat envers allò que, de manera directa o indirecta, incidisca en la defensa, recuperació o coneixement del marc cultural, històric, tradicional i fester que ha marcat l’esdevenir de la ciutat.

És veritat que cada grup polític ho fa segons els seus interessos i que, en la majoria de les ocasions, xoquen entre ells, impedint consensos que, malauradament, frenen iniciatives que, sens dubte, podrien beneficiar el conjunt de veïns.

Tots diuen a boca plena, una vegada i una altra, aprofitant qualsevol moment que se’ls presente que “treballem per i per a Castelló”, que “Castelló és el primer”, que “Castelló de tots i per a tots”… malgrat que, en massa ocasions, el temps i els fets venen a mostrar-nos, amb broncs, durs i de vegades quasi ofensius confrontaments, que, l’estima, interés i esforç pel bé majoritari, passa a un segon lloc, fent-se del protagonisme propi la bandera.

Per això la notícia que hui apareix als mitjans de comunicació local, i que hauria d’haver estat dins de la normalitat democràtica castellonenca, pot qualificar-se quasi d’extraordinària; el fet que una moció presentada per un dels grups polítics municipals al ple d’ahir, tinguera un consens i fora aprovada per unanimitat.

De què es tractava? D’una proposta de la coalició municipal de Compromís que dins el seu camí progressista, d'esquerres, ecologista, feminista i preocupat per la dinamització de la cultura pròpia, instava “l'Ajuntament de Castelló a cercar la participació de grups polítics, entitats castellonenques de caràcter festiu, cultural, esportiu o educatiu, amb la Universitat Jaume I i el Departament d'Història, amb l'ajuda i col·laboració de la Junta de Festes per a la celebració del 775 aniversari de la ciutat”, esdeveniment que tindrà lloc al setembre del 2026.

Allò que semblava del tot natural, per les circumstàncies de la legislatura, en què les diferències són cada vegada més grans entre la coalició de govern i l’oposició, allò que no hauria de semblar-nos gens inusual, pren el rang “d’acord històric”, de notícia del dia.

Un acord amb una proposta de futur, millor dit, dues, que esperem puguen fer-se més que realitat. D’una banda, sol·licitar a l'Arxiu Històric Nacional la cessió temporal del document del Privilegi de Trasllat que va signar Jaume I el 1251 a fi d'exposar-lo a la capital de la Plana, document que, dit siga de passada, com alguns altres de gran importància local, com el plom de Gasset, haurien de ser custodiats permanentment a la ciutat; d’altra, impulsar la realització, des del mateix consistori, d'una publicació especial de caràcter cultural, d’editar un gran llibre sobre la història de l'època per donar a conéixer a la ciutadania els orígens i l'evolució de la ciutat i fomentar així el coneixement i la valoració del patrimoni històric local.

Que l’Arxiu Històric Nacional cedisca el document del trasllat no crec presente grans dificultats. Supose que si es fa la petició en temps i justificada, i d’acord amb la normativa més o menys exigent pel tractament d’aquest tipus de documents, no ha de ser tasca massa complicada.

La publicació d’una obra singular, d’un gran llibre, d’un document que “faça època” ja no és, a parer meu, tan senzill. Cal encertar no només amb l’autor o autors, cal consensuar el contingut, cal encertar el tractament, cal fins i tot tenir molta cura de l’edició, cal fer una cosa digna, exemplar…

Estic segur que si hi ha voluntat és possible. Només cal recordar un dels “grans llibres” editats pel consistori, tal vegada el més important fins ara, aquell que, escrit per l’actual cronista de la ciutat, el senyor Gascó, va veure la llum el 2014 sent alcalde el senyor Bataller i el senyor Fabra president de la Generalitat, va editar-se "sense tropessar en palles".

El primer pas, gràcies a Compromís, està donat. Ja veurem què passa ara en què a sobre de l'equip de govern de manera directa recau l'acord; com sempre, el temps ho dirà. Una nova oportunitat s’obri; si volem podem; veurem, veurem… després ho sabrem.

Més enllà de les llàgrimes.

Ahir, durant tot el dia, tots els mitjans de comunicació del País, no van parar d’emetre programes especials commemoratius del primer aniversari de la més gran catàstrofe patida pel poble valencià al llarg de la nostra història, la gran barrancada del 2024.

I tots vam poder tornar a sentir i veure testimonis i imatges d’aquells que, un any després, encara tracten de trobar explicació al que va ocórrer i més encara, de què se sàpiga tota la veritat i es faça justícia.

Per sobre dels d’actes oficials, més enllà de les clamoroses protestes, més enllà de les fotografies que hui inunden els periòdics, més enllà de la responsabilitat que tracten de passar-la els uns als altres o dels malsons de moltes i moltes famílies, el plor va tornar a ser ací el protagonista proporcionant una mica de consol els afectats directament i, una percepció més sensible del món a aquells que, com jo, mers espectadors d’un esdeveniment històric, tractàvem d’empatitzar amb els afectats.

Només llàgrimes; sense somriures, llàgrimes d'impotència i dolor. Llàgrimes provocades pel sentiment d'afecte, pel dolor i la impotència, aquestes últimes les més freqüents front de les mentides escoltades una vegada i una altra davant de la tragèdia.

Unes llàgrimes en el que es manifestaven el sentir més profund de la nostra humanitat vulnerable, la visió sensible de la imperfecció i el tremolor de l’ànima quan es trenca de sobte la quotidianitat.

La paraula i les llàgrimes van ser ahir les protagonistes. Les paraules “oficials”, més o menys sentides, i els plors dels afectats, familiars i amics de les víctimes que encara viuen amb les ferides obertes. Llàgrimes de sentiment, d’emoció, de tristesa, de dolor, d’amarguesa, de decepció, fins i tot, llàgrimes per allò que no se sap…

Faig meua l’afirmació que he escoltat en més d’una ocasió: “les llàgrimes ens llegeixen el més profund de l’ànima”, per això ahir, vaig trobar a faltar al rostre del senyor Mazón, llàgrimes de penediment, de tristesa, capaces de rentar tota la  seua vergonya i com, després nombroses manifestacions amb què s'ha demanat la dimissió de Carlos Mazón, aquest continua en el càrrec.

Ni una llàgrima de vergonya per reconéixer que no va fer ni estar al lloc on havia de ser. Durant el darrer any, hem comprovat que no ha estat honest en repetides ocasions. Massa, crec. Mai abans, no ens havíem trobat amb una cosa així.

No m’ha resultat estrany que al Museu de les Ciències se sentiren crits d'"assassí", "covard", "pocavergonya" i "fora" després de l'entrada al recinte del president de la Generalitat Valenciana, tenint el recent precedent del matí, la declaració institucional d'uns deu minuts realitzada al Palau de la Generalitat amb motiu de l’aniversari, on només va reconéixer que hi va haver coses que van haver de funcionar millor, sense demanar cap classe de perdó ni manifestar cap penediment per la seua nefasta actuació davant les famílies de les víctimes presents, que reaccionaven amb llàgrimes de dolor, ofegades pels aplaudiments del Govern. Tota una burla i una manca absoluta d’humanitat.

També a Castelló, la vesprada-nit d’ahir, vam poder veure llàgrimes entre les més de 1000 persones de diferents moviments socials de la ciutat que, segons la policia local, van arribar a concentrar-se a la plaça Major per fer costat a les víctimes i familiars i, a la vegada, exigir responsabilitats polítiques, i en concret, la dimissió del president.

Castelló ha sabut des del primer moment de la catàstrofe i al llarg de tot l’any fer costat als afectats, tant des de la vessant oficial com des del voluntariat, però, això no vol dir que els veïns acceptem la resposta donada fins ara pel màxim dirigent de la Comunitat i, plorem en public, i majoritàriament en privat, davant la nefasta gestió i mala fe del president, llàgrimes compartides i solidàries amb el poble enfangat.

Per dignitat i en solidaritat amb aquells que ho han perdut tot per una nefasta actuació del govern, amb les llàgrimes en els ulls, amb els ulls plorosos i més enllà, continuem cridant ben fort "Mazón dimissió!"

Carabassa a la cassola, a la farmaciola i a la lectura!

Les previsions meteorològiques dels pròxims dies indiquen un canvi de temps i l’entrada definitiva a les temperatures pròpies de la tardor, temps de fulles de colors, de castanyes, moniatos i carabasses; aquestes últimes formen part del grup dels vegetals anomenats dolços, i són un dels fruits més espectaculars de la terra per la seua gran varietat i vistositat; poden variar de color, de textura i de forma, n’hi ha de rodones i d’allargades, de petites i de grosses...

Les mides exuberants i la possibilitat d'emmagatzemar-les durant molt temps, van fer que a Castelló, durant molts anys, foren una de les principals fonts d’alimentació a la tardor i l’hivern, ja que per les propietats de la seua corfa, dura i resistent, permeten menjar-ne fins a la primavera i més.

A banda de ser un aliment rehidratant, ric en fibra, vitamines i minerals, és antiinflamatori, regula el sucre en sang i ajuda a combatre les malalties respiratòries.

El problema que tenen per a nosaltres és on les guardem perquè ocupen molt espai, resultant convenient de conservar-les en un lloc fresc i fàcil de vigilar; per això a Castelló, fins no fa massa anys, se’n solien veure moltes als terrats i sobretot als balcons de les cases dels llauradors.

Boniques carabasses aquelles, totes, tant les grans, que junt amb les creïlles i moniatos evitaven molts badalls, com les menudetes i allargades que, convenientment seques, servien per a guardar el vi, l'oli o l'aigua; perquè el costum actual, lligat al Halloween, de foradar i tallar una carabassa en forma de cara per convertir-la en un fanal, d’origen en el folklore irlandés del segle XVIII, res té a veure amb la nostra tradició: “A Castelló, carabasses al balcó”.

Una frase que identificava molt el caràcter agrari de la ciutat de fa una mica menys d'un segle, i que un bon i recordat amic, Antoni Rodrigo Valls, Toni de Cuc, va emprar com a títol d’un dels seus llibres costumistes, editat l’any 1995; amb una elegant prosa, un graciós castissisme i un afectuós amor per la terra, ens transporta des de la infància a la vellesa, des de la ironia a la tendresa, amb l’amplitud de significats i usos del mot carabassa…

Arròs al forn amb carabassa, llesqueta de carabassat, al corral de ma tia sabonera hi havia una carabassera…, a la marjal a regar amb el carabassí, carabasseta de Paulí…, que m’has donat per als queixals?: carabasseta de cascall! I, en parlar de carabassa, ja ho sabeu “ni poca, ni massa”.

I com deia abans la carabassa a Castelló no només ha estat aliment en temps d’escassesa, font de nutrients i calories. En els últims anys la carabassa ha estat incorporada pels nous gurus de la cuina a suggeridors plats en què aporta el seu sabor suau i vellutat i el seu vistós colorit, si més no, també va estar durant molts anys, sense realment saber-ho, un gran producte farmacològic, des de la vitamina “A” afavoridora del sistema immunitari fins a l’afavoriment i millora de la capacitat visual per l’acció de dos potents antioxidants que formen part del betacaroté, passant pel seu alt contingut en potassi que regula la pressió arterial o la fibra que ajuda a controlar el sucre a la sang i a mantenir un microbioma saludable.

És una hortalissa que ens ensenya a compartir, a guardar per tenir què menjar més endavant; a la cuina és versàtil a més no poder i amb les seues propietats infinites és una autèntica joieta per la nostra salut. Si li afegim que a Castelló és tot un símbol literari, digueu-me vosaltres ara si no us sembla meravellosa la carabassa.

Estic molt content de plantar-ne, collir-ne, i emprar-ne; estic molt satisfet d’aquest temps màgic de carabasses en el que, fins i tot si alguna passada de maduresa se’m podreix, dipositada al cub de compostatge, es descompon i serveis de nutrients per al compost.

Les possibilitats són moltes i no cal parlar només de les carabasses quan ens referim al carruatge que va fer servir la ventafocs, al Halloween, als suspensos en els exàmens o al rebuig d'un pretendent/a que, tal vegada, us va enviar amb caixes destemperades quan vàreu confessar el vostre amor etern cap a ell o ella. Seguiu el meu consell castellonenc, a la cassola, la farmaciola i la lecturai, de segur, que la carabassa us enamorarà.