El 1911 els rifenys es van revoltar contra la presència espanyola al seu
territori. Per reduir els rebels, el govern espanyol va ordenar l'enviament de
tropes al Marroc; unes van ser voluntàries i altres, de reclutament forçós,
cosa que va provocar el descontentament de gran part de la població.
El conflicte conegut com la guerra del Rif o segona guerra del Marroc es va
perllongar fins al mes de juliol de 1927 amb la pacificació de la zona i la
dissolució de la República del Rif.
A conseqüència del Desastre d'Annual, 1921, s'ordena la mobilització de
l'esquadró de cavalleria de dracs Numància en previsió de suport a l'Exèrcit
expedicionari d'Àfrica, duent a terme tasques d'escorta i protecció de combois
i camins.
El 6 de novembre de 1925, entreguen els seus cavalls al Dipòsit
d'artilleria de Larache i el material bèl·lic de l'esquadró és repatriat per
mar fins a Barcelona mitjançant el vapor Isleño, mentre oficials i tropa,
tornen, a través de la línia fèrria, fent una parada a la nostra ciutat.
Just avui fa cent anys quan en presència de les forces vives de la ciutat,
governadors civil i militar, president de l'audiència, alcalde i regidors, caps
de carrabiners, obres públiques, correus, seguretat i fins i tot el jardiner
municipal i les seues respectives esposes i filles i els periodistes del Diari,
Província i Heraldo, al só del pasdoble "Corpus Christy”, interpretat per
la banda de música, va entrar en agulles, a les 11.35 hores, el tren que transportava les forces
militars.
Del mateix van baixar el comandant de les forces Arturo Gonzalez Fraile, seguit del capità Manuel López i els alferes Francisco Carsi i Joaquim Noguera, sent saludats efusivament per les autoritats que els esperaven a l'andana.
A continuació va baixar la tropa, traslladant-se tots a la placeta de l'estació on es va servir “un esmorzar castelloner” consistent en paella amb magre de porc, peix fregit amb patates, amanida, raïm i vi, servit amorosament per les dames de la Creu Roja, senyoretes que, finalitzat el dinar, van fer entrega a la tropa d'uns cigarrets, i uns habans pels oficials, mentre la banda del Regiment interpretava diferents composicions.
Diuen les cròniques periodístiques de l'època que, acabat el dinar, les forces repatriades van pujar de nou al tren que va continuar el seu recorregut fins a la ciutat de Barcelona, alhora que, els soldats, abocats a les finestretes van donar un “Viva a Castelló”, correspost pels castellonencs amb un viva a l'exèrcit, al rei i a Espanya, abandonant el convoy l'estació del Nord als acords de la Marxa Real i els aplaudiments de tots els que van anar a rebre'ls.
Segur que al llarg de l'esmorzar moltes serien les històries d'heroisme i
misèria que es van haver de sentir a Castelló en boca d'aquells que arribaven
des de l'altra banda de l'estret, no només cròniques de guerra, també anècdotes
i esperances a les quals s'uniria, per molts anys, potser tota la vida, el record d'aquell dinar a Castello, aquell dia feliç de tornada a casa després d'una guerra que mai va ser la seua i que va marcar un punt d'inflexió
a la política colonial espanyola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada