Ahir vaig anar de borrasca que és sinònim d'anar de festa, de tiberi, de compartir moments, xarrada, cançons i romanços, de celebrar un final, un acabament. Temps de menjar i beure per acomiadar alguna situació que, a partir d'ara, d'eixe moment, ja és historia.
Al meu poble i sobretot al meu raval, fa molts anys, s'anava de borrasca en acabar les feines dures, la temporada, de la collida o de la llaurança, del plantar o de segar, dels magatzems de taronges, per celebrar amb germanor la cobertura d'una nova etapa en l'esdevenir de la vida.
Fent ús d'aquest símil, ahir vaig ser convidat a participar en una borrasca molt especial, una festa per celebrar el final d'una vida laboral, d'un més que amic, amb qui he compartit i pense seguir compartint per molts anys il·lusions, esperances, viatges, penes, alegries, compromisos, propietats i fins i tot complicitats, allò que popularment es diu "un més que amic".
Juntament amb altres persones com jo, més de 90, vam fer una festa d'aquelles que és rar veure-les hui en dia, on vam cantar, ballar, menjar, beure i riure, tots plegats com a homenatge a l'amic Toni Porcar (Primer Toni).
Però, si jo hui porte ací el record de la borrasca d'ahir, no és només pel que vam xalar. Ja he dit que açò, si Déu així vol, ho seguirem fent com ho hem fet en altres moltes ocasions, si jo vull fer hui un parèntesi, és perquè ahir van donar-se unes circumstàncies que, dificilment tornaran a repetir-se i jo, vaig ser testimoni.
I és que veureu, per fer costat a Toni Porcar, a més a més d'algun Conseller del Govern Valencià, la vicepresidenta de la Diputació de València, el vicealcalde de Castelló i diferents regidors municipals, van coincidir "a l'alqueria del planter" per participar de la borrasca, tres persones de les quals jo ara voldria parlar-vos una mica més en detall; un segon Toni, també Toni Porcar, fill de l'homenatjat, guitarrista flamenc, professor, interprete i arreglista, amb una llarga carrera professional desenvolupada a través de països com Alemanya o Rússia, i dos Miquels, Miquel Gil, cofundador del grup Al Tall i immers al llarg de tota la seua vida en la música d'arrel tradicional i una de les grans veus del panorama musical mediterrani (primer Miquel), i Miquel Gironés, el dolçainer del grup Obrint Pas, la banda líder de la música en valencià, una de les peces claus del boom de la dolçaina en els darrers temps i "culpable" d'haver apropat aquest instrument, als joves i adolescents del nostre temps,(segon Miquel).
Enteneu ara el títol? Quatre fenòmens, quatre fora de sèrie, un protagonista principal, i els altres tres, un trio de luxe, conjugats en harmonia per escampar als quatre vents de la Marjal Castellonenca la sonoritat valenciana ancestral, connectant un recull de temes tradicionals, populars i propis on el País Valencià amb els nostres poetes i el Mediterrani van ser protagonistes amb veus, guitarra, dolçaina i percussió. Xa, com vam xalar !!!
No va ser ahir la primera vegada que "aquest trio" es reunia, que Miquel Gironés ja havia comptat amb Porcar i Gil per conformar, fa uns mesos, un espectacle semblant a Casa València a Barcelona, com a concert final de grau, però la reunió d'ahir va ser molt especial per estar dedicada al pare i a l'amic i, a més a més, feta a casa.
Orgullós de tenir els amics que tinc i orgullós de pertànyer a un País que, com diu Raimon, ja anem fent... Mireu, mireu TRIO i... MÉS CALDO FAMILIAR...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada