Dia de missa...

 Avui és diumenge i el diumenge és la Pasqua de la setmana. Recorda, en el ritme setmanal del temps, el dia de la resurrecció de Crist. Pels cristians, catòlics i practicants és precepte dominical, assenyalat per Déu en el tercer manament del Decàleg, "santificar les festes", és obligació, testimoniatge i pertinença de fidelitat a Crist i a l'església.

Però les esglésies cada dia al nostre País estan més buides. El nombre de fidels practicants i també, el de preveres oficiants, disminueix pràcticament dia a dia. En l'actualitat, els uns i els altres, som majoritàriament gent gran, molt gran, la qual cosa fa pensar, que si Déu no ho remeia, i mai millor emprada aquesta paraula, la pràctica cristiana catòlica, té a casa nostra, els dies comptats.

Malgrat la forta tradició cristiana del nostre país, aquest i des de l'aprovació de la Constitució de 1978 és un estat aconfessional, manifestant-se concretament en l'article 16.3 que "ninguna confesión tendrá carácter estatal", que en la pràctica es tradueix en què es reafirma la neutralitat dels poders públics en matèria religiosa, la qual cosa significa que, sense establir-se un complet mur de separació església-estat, aquest ha de mantenir "una aconfessionalitat positiva" de col·laboració amb les diferents confessions reconeixent i tutelant el dret fonamental a la llibertat religiosa.

Emanat d'aquesta tutela i pel fet que majoritàriament el catolicisme romà durant molts segles haja estat la principal confessió de l'església espanyola, la religió catòlica ha estat un dels continguts del currículum oficial de l'ensenyament públic, ha estat una més de les matèries escolars amb estatut acadèmic, amb major o menor pes específic i obligatorietat dins els diferents nivells educatius.

Tanmateix en els darrers anys el nombre d'alumnes que cursa "aquesta assignatura" ha anat en descens i el currículum de la religió a l'escola pública, l'estatal, la que paguem amb els nostres impostos, ha alçat polseguera entre els partidaris i els contraris que aquesta matèria haja d'impartir-se als centres escolars.

I si les meues reflexions van avui diumenge en aquesta línia és perquè tot i considerar-me catòlic i cristià, tot i tenir els meus dubtes de fe, sóc practicant, però a la vegada pense que la religió catòlica, i més hui en dia, en què les migracions han obert la porta del nostre país a nouvinguts d'altres creences, no ha d'estar lligada a l'escola pública, com tampoc ho ha d'estar qualsevol altra.

Per això, considerant que la tasca realitzada en els darrers anys, per la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana, encapçalada pel més que amic Vicent Marzá, ha estat, en molts camps, més que exemplar, l'anunci fet públic aquesta setmana en què "el curs vinent hi haurà de manera experimental classes de religió islàmica en alguns centres", no crec siga una decisió encertada.

I pense que no ho és per diferents raons. Perquè malgrat hi puga haver molts xiquets i xiquetes musulmans als centres públics, cap religió ha d'estar dins l'escola, perquè la comunitat educativa dels pobles elegits per iniciar l'experiència sembla no estar gens d'acord amb aquesta decisió en no considerar-la una necessitat o prioritat, i perquè, per donar un ensenyament d'acord a amb unes creences i necessitats personals o uns estudis internacionals, estan els centres privats de l'església, o els centres alemanys, anglesos o japonesos, per citar-ne alguns.

Senyor Conseller, no ha de ser l'escola pública qui torne a omplir les esglésies i mesquites de gent jove, això és tasca de la família. És veritat que cal treballar per la integració i la igualtat ficant els esforços, com sé que ho estan fent i de valent, en aconseguir una educació pública de qualitat, eixe ha de continuar sent el repte públic. Qui no s'arrisca no s'equivoca, però rectificar és de savis, i sé que vosté i tots aquells que té al seu darrere ho són. I ara, amb el permís dels que açò esteu llegint, me'n vaig a missa...