Boqueta nit d'un dels dies
més assenyalats de l'any; ahir, 15 d'agost, l'Assumpció de la Verge,, festa
grossa a molts i molts pobles, dia de bous, concursos, espectacles, fogueres i
teatre, dia de CULTURA POPULAR, així en majúscules i dia en què el bon Déu va
voler que Rafa passara a ocupar el seu lloc reservat al Regne Eternal.
La notícia va córrer per
les xarxes socials. El mestre, actor, poeta, director escènic, fester, mag,
viatger, guia, gestor... i tantes coses més, ens deixava per sempre, després
d'una vida plena d'activitats i satisfaccions, després d'una llarga lluita
contra una cruel malaltia suportada amb coratge, generositat i ànim, amb una
darrera lliçó de fe i esperança.
Vaig conéixer a Rafael Lloret fa quasi 50 anys. Ell
era un jove amb inquietuds religioses I culturals, jo acabava d'eixir de
l'adolescència. Les nostres vides van creuar-se al centre juvenil de la
parròquia de la Sagrada Família, al Raval, al "Yuvi".
Allí vam començar a
compartir boniques experiències de vida que van quallar amb una gran amistat
que ha perdurat per sempre. Sabíem tots dos que l'un sempre podia confiar amb
l'altre.
La casualitat de la vida
va voler que emparentara amb una altra gran família amb la que la meua, des de
sempre, havia tingut una gran relació, els Porcar-Gómez del carrer d'Amunt.
"Sim-Sam Lloret", Rafa i Virgínia la filla major dels Porcar van unir
per sempre les seues vides i, les inquietuds de Rafa van trobar el costat i
complement en la sempre animosa Virgínia. Una nombrosa descendència va omplir
de rialles, bons moments i nous reptes la vida d'En Rafael.
L'estima per tot allò ben
nostre és vivia cada dia de l'any al seu domicili quallant amb idees
sostingudes per la resta "dels Porcars"... Nova Jerusalem com a
manifestació del sentit religiós que va contagiar a tot un poble, Borriol,
Lledó i la Confraria, la Colla Pixaví, la Germandat dels Cavallers de la
Conquesta, les festes de carrer: Sant Fèlix i Sant Nicolau, el Betlem de la
Pigà i el teatre, Tragapinyols, el primer i més reconegut grup de teatre amateur
de Castelló,el Tenorio, o el món sempre difícil de l'escenografia operística,
van ser fites importants en el sempre treball altruista de Rafa LLoret.
La porta de sa casa sempre
estava oberta per escoltar noves idees i propostes i cada vegada que te'l
trobaves, ja fora ara quan ja gaudia d'una merescuda jubilació, com abans quan
el treball diari a l'escola de Borriol l'absorbia, et sorprenia amb noves
inquietuds, nous reptes...
Parlar amb Rafa per
telèfon era quasi missió impossible, sempre estava tan ocupat que fins i tot
s'oblidava d'agafar-lo. La bústia de veu sempre estava a arrebossar, i és que
Lloret sense pressa, amb reflexió i constància, no parava, anava fent, deixant
una estela difícil de seguir, una estela que ha sabut transmetre als fills i
néts, artistes com ell, continuadors de la nissaga familiar, sota l'aixopluc i
complicitat sempre amorós de Virgínia, la mare.
Rafa, feia temps que
sabies que la mort t'estava donant una treva, però tot i això vas continuar
treballant fins al teu darrer alé, estaves preparat pel pitjor. Amic quina gran
lliçó d'enteresa, sempre seràs un espill on mirar-nos, quina vida més plena!
Ens deixes tristos però a
la vegada sabedors que a partir d'ara gaudiràs plenament en comprovar que Déu
se t'ha emportat per continuar comboiant teatre al Cel, per un públic que
t'esperava amb deler...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada