Tot bé o tot malament?

Lingüísticament parlant, els adverbis bé i malament prenen les formes ben i mal, respectivament, quan precedeixen el mot que modifiquen; així són moltes les ocasions en què parlem "de ben fet" o de "mal fet" enfront de qualsevol actuació individual, familiar o social.

I és que de la mateixa manera que no hi ha una resposta única per les grans preguntes sobre la vida, ni tampoc una uniformitat o únic encert en la manera de pensar, tampoc sol haver-hi mai consens sobre la manera de governar, ja siga en l'àmbit internacional, nacional, autonòmic o local.

Així, hem sentit parlar moltes vegades en els anys que portem de democràcia al nostre país de "debats sobre l'estat de la nació", reunions extraordinàries dels diputats amb l'objectiu d'abordar la política general del govern, durant el temps transcorregut des del debat anterior.

Reunions en què, el govern "es fica les medalles", s'ompli la boca dient que tot ha anat bé i, l'oposició criticant, acusant i volent demostrar que el govern de torn està en caos total. Així ha estat al llarg dels anys, independentment de qui ostentara el govern i qui estarà a l'oposició. La conclusió sol ser el retret a l'oposició consistent que aquesta no presenta propostes i 'només' critica el que fa el Govern i el retret per part de l'oposició del no compliment dels compromisos del govern amb la ciutadania. En definitiva, a ulls dels ciutadans d'a peu, dels votants, sembla que vol dir fer-ho tot bé si es governa, o afirmar, per part de qui no ho fa, que qui mana en aquell moment no n'encerta ni una.

En aquesta mateixa línia de debats, són molts els ajuntaments que, generalment a l'inici d'un curs polític, solen celebrar sessions plenàries extraordinàries per debatre sobre l'estat de la ciutat, que, en teoria serveixen per a abordar amb amplitud assumptes considerats d'interés per a la ciutadania, així com projectes vinculats al desenvolupament econòmic, social, educatiu o turístic del municipi, i que, a la fi, el que fan és mostrar al veïnat el rerefons de la gran confrontació política partidista.

Ahir, dia 15, el nostre ajuntament, va celebrar el que ha estat el darrer debat de l'estat de la ciutat en aquesta legislatura municipal i que, després de més de dues hores d'intervencions, que no vaig seguir en directe, però hui he VISIONAT, i vosaltres també podeu fer-ho si us bé de gust, puc qualificar d'un nou episodi d'enfrontament partidista habitual, diferenciant-se molt poc del que sol ser qualsevol altra sessió plenària.

Sembla que el nivell de crispació política al si de la corporació municipal castellonenca s'ha anat elevant al llarg dels anys, amb acusacions creuades cada vegada més enverinades entre els diferents grups polítics, de manera que mentre l'equip de govern amb l'alcaldessa al seu capdavant sembla ha aprofitat l'ocasió per a posar sobre la taula les actuacions com a èxits totals, sense cap ni una fissura, tot bé, l'oposició en bloc ha refermat les seues crítiques, en alguns casos repetitives, sobre les actuacions del tripartit que governa.

Un debat en què s'ha debatut poc, tot encotillat, en el que m'ha semblat ha estat només una oportunitat pel lluïment, més o menys encertat, de cadascú dels intervinents i que, crec, ha de servir per a poc o no res. Actuacions que, tanmateix estiguera errat, anaven encaminades a aconseguir fer pujar les opcions personals de cara a les opcions de "ser candidats" d'ací a nou mesos i "de fer pujar les enquestes".

Haguera calgut una mica més d'humilitat per part de tots, de l'equip de govern de reconéixer allò en què s'ha fallat, deixant constància de les accions empreses perquè no torne a passar, i també, des dels diferents grups de l'oposició, aplaudir i recolzar aquells aspectes que han estat ben gestionats des del govern, que, com bé saben encara que no ho reconeguen no han estat pocs. Ni són infal·libles els qui ens governen, ni ho fan tot malament. Tot i que aquest sembla ser el joc d'uns i d'altres, així no anem bé.