Hui fa un any...

 Tants records de tu se m'acumulen, que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te "

Miquel Martí i Pol.

Avui fa un any del teu comiat, un any que ens vas deixar, no del teu adéu perquè de fet mai te n'has anat. Les llàgrimes ens van envair els ulls. Tot i saber el final, no estem mai preparats. L'angoixa, la por, la tristesa... són presents. Però de mica en mica deixen pas a un somriure.

Perquè hem de tornar a somriure. Per tu, tot s'ha acabat, per nosaltres continua. I tu continues en nosaltres, perquè si som així, és perquè tenim un petit bocí teu que ens acompanyarà sempre. Els records hi són i hi seran. Perquè aquests records ens omplen, ens ajuden a fer un nou pas endavant.

Sembla mentida mirar al nostre voltant i no veure't, intentem mantenir-te viva en els somnis per poder fer-te una abraçada, però en despertar veiem que no ets; dins els nostres cors sempre guardarem l'essència dels somriures i les teues darreres mirades. Intentem, un any després, seguir aprenent la lliçó de vida que ens vas donar suportant el teu mal amb tanta força

La teua no-presència fa mal. Una ferida que de mica en mica es va tancant, però la cicatriu sempre hi serà. El buit, que sense voler, vas deixant costarà molt, massa, d'omplir, continues estant present i ben present en els nostres pensaments. I en el que és més important, en les nostres accions, les "teues coses" ara són les nostres, les teues receptes, els teus menjars, ara intentem fer-los nostres.

Ens vares dir adéu, amb el cap seré i conscient, en tot moment, controlant cada detall al teu voltant, però ja sabies que ja no podries fer-hi gran cosa, des de la teua cadira t'era molt difícil comunicar-te, no feia tampoc masa falta, ho feies amb la mirada. Sempre tindrem un record per tu mare. No t'ho oblidarem mai.

Sé que el temps ho cura tot però sempre és difícil lluitar contra la tristesa i sé que hem de ser forts perquè la vida és així de complicada!! Mare, sé que ara ets feliç perquè estàs amb el pare, el teu estimat "Saragossa", i nosaltres, els més propers, esperem què ens seguiu guiant els dos junts perquè us necessitem al nostre costat per poder veure-ho tot més clar.

Han estat moltes les persones que ens hem trobat alguna vegada al llarg d'aquest any i que t'han anomenat, i el teu record ens ha humitejat els ulls, ara la tristor ja no és d’aquella intensitat de dolor i amargura, ara quan algú t'anomena potser és de goig; el fet que no tan sols nosaltres, si no molts et recorden encara, ajuda a suavitzar la ferida, sí mare, un any després, eres molt present entre nosaltres!

Gràcies per haver-nos donat tant d'amor i poder sentir-nos tan estimats sempre; et trobem a faltar moltíssim i solament et demanem què em dónes forces per seguir caminant per aquesta sendera de la vida.