Setembre: sensacions oposades...

 Ens trobem ja quasi a mitjan setembre, mes que per la majoria dels ciutadans és principi i final de moltes coses, des d'acabar les vacances a iniciar l'escola, de tornar a casa i reiniciar les tasques quotidianes; de manera que si el gener és el mes que obre l'any, el setembre és el que obre la temporada, i en alguns casos, i ací m'incloc, ens assalte com una ressaca a destemps, sabotejant la nostra felicitat.

Diu el refranyer que "el setembre s'endú els ponts o eixuga les fonts", mostrant el caràcter de la pluja d'aquesta època de l'any: o bé no plou o, quan plou, com podem comprovar en aquests dies, cauen uns aiguats que s'enduen tot el que troben al davant, fent-se, malauradament realitat allò de què "la pluja no sap ploure".

D'altra banda la sensació és la impressió que produeixen les coses per mitjà dels sentits i la percepció serà la interpretació de les mencionades sensacions en atribuir-los no sols significat sinó també organitzar-les.

Per mi setembre produeix des de fa un bon grapat d'anys sensacions oposades. Una immensa sensació de felicitat en recordar la gran expectativa i alegria que va dur-me setembre de 1982 quan va nàixer el meu segon fill, i tot allò que de bo ens ha passat en aquests 37 anys compartint experiències i complicitats, però a la vegada una immensa tristor i gran pesar perquè també en setembre, en aquest cas de 1987, la meua vida va canviar de colp amb la mort sobtada del meu pare. Dues experiències colpidores que, coincidències de la vida, van tenir lloc, el mateix dia del més, hui 14, un dimarts i un dilluns, amb 5 anys de diferència.

Seran pures casualitats, estic convençut, però també va ser al setembre de l'any passat, del 2018, d'ací a pocs dies farà un any, quan va deixar-nos per sempre la mare, 31 anys i pocs dies després del traspàs del marit, del pare, i 36 del naixement del seu segon nét.

Si ja sé que més de 30 anys, en comparació amb una vida en són molts, però no he pogut acostumar-me a l'absència, a sobreviure sense trobar-lo a faltar, i ara, el dia del natalici del meu fill, seguisc trobant proper, ja no tan sols al pare, també a la mare, absents tots dos en un mes de setembre...

No puc maleir setembre perquè va portar-me una immensa alegria, el segon millor regal de la meua vida, que va arribar, 4 anys després del naixement de la "xiqueta", per fer-nos feliços i complir tots els nostres somnis, però setembre no deixarà per això de despertar-me sensacions oposades, continuant fent honor a una de les seues patrones: la Verge dels Dolors, festivitat de la més universal de totes les advocacions de la Mare de Déu, ja que no està vinculada a una aparició, sinó que recorda els dolors que va patir la Mare de Jesús i que l'església celebra demà 15, tot just un mes després de la gran festa de l'Assumpció.

Tristor i alegria recollides en un poema del grup mallorquí katau que vull fer meu en aquest instant i que comença així: "Demà obrin la finestra, l'alegria i la tristor, surten amb les mans fermades sense por, sense rancor, es miren l'una a l'altra i omplen tot l'aire d'amor". Setembre, sensacions oposades...