No n'hi ha dos, sense tres!!!

Sembla haver-hi una llei no escrita que ve a dir que qualsevol idea, iniciativa o acció presa per un equip de govern, haja de ser immediatament criticada, negada i no acceptada pels membres de l'oposició; aquest és un fet evident i fàcilment comprovable siga abans o ara, ja siga en l'àmbit internacional, estatal, autonòmic o local.

És veritat que, de vegades, moltes o poques, els governants erren en la presa d'acords, que no sempre tenen raó i que no sempre tot allò que proposen i aproven resulta encertat per aquells qui, en algun moment, van atorgar-los la confiança, i que ho fan, simplement "perquè manen"; però també ho és que, algunes propostes, poques o moltes, que es llancen des de l'oposició podrien resultar més que acceptables i beneficioses pels ciutadants, pels veïns, i que, "per venir des de l'oposició", quasi mai són acceptades.

En l'àmbit municipal, a Castelló, els nostres governants, casualment del PP, van descobrir ja fa uns quants anys, que apostar per "la gastronomia" era una forma prou senzilla per a fomentar l'activació turística.

Així, a la tardor del 2013, essent alcalde el senyor Bataller, va nàixer "la ruta de la tapa" com un aparador amb la pretensió de destacar la singularitat i la riquesa de la cultura culinària de la capital de la Plana; una iniciativa que des del primer moment va comptar amb la col·laboració de la Federació Espanyola d'Hostaleria i Restauració i sent, l'únic esdeveniment gastronòmic popular de la Ciutat que s'ha celebrat ininterrompudament tant amb governs dels uns com dels altres: Bataller, Marco, Carrasco.

Un segon esdeveniment amb característiques semblants, va nàixer de la mà de l'actual equip de govern, impulsat també des de la regidoria de turisme fa només uns mesos, el febrer passat, "la ruta del carajillo" en el que per més de 100 dies, una setantena llarga de bars i restaurants de la ciutat van oferir-nos al veïnat i visitants les diferents versions de preparació del carajillo per tal de valorar aquest emblemàtic beuratge de la capital de Plana. La ruta va presentar una variada oferta de carajillos elaborats de diferents maneres en un concurs popular que, sembla va tenir prou d'èxit i constituint un nou reclam urbà.

I com no hi ha dos sense tres, com que els esdeveniments, les situacions, els atzucacs no solen ser únics sinó que es repeteixen més enllà, ara, l'equip de govern municipal, de la mà dels regidors de turisme, de barris i d'impuls econòmic, volent unir en un sol procés dinamització de barris i promoció gastronòmica, anuncia la pròxima celebració al mes de setembre de "la ruta de l'esmorzaret", per posar en relleu una de les principals senyes d'identitat castellonenca i motiu per a descobrir o redescobrir els nostres barris tant per a locals com per a turistes.

Per descomptat crec que aquest nou esdeveniment també assolirà un gran èxit local, ja que tot i no ser exclusiu castellonenc, l'esmorzar és una tradició gastronòmica que amb el seu origen agrícola, que passava del dur treball al camp al descans i mos als bars i tavernes propers, defineix com és la ciutat i com som la gent.

Una ruta de l'esmorzar que partint de la tradició, més que un àpat estem davant de tota una cultura, de segur que juntament amb la innovació, mantindrà en més d'un dels locals participants, la base, el cacau del collaret, els adobats diversos, les olives i fins i tot els tramussos, l'amanida amb abundant tomata i ceba tendra i "la rua" de mida més que respectable amb embotit, carns diverses, ous fregits, vegetals diversos o truites d'inversemblants combinacions, tot ben regat amb cervesa ben freda o vi amb llimonà. Èxit assegurat.

Només una advertència, si tenim al nostre poble deficiències greus a la sanitat pública, amb rutes de tapa, de carajillos i ara d'esmorzar, que inciten a què mengem i beguem més del que, som capaços de processar normalment, si podem patir fàcilment un enfit, el govern municipal no estarà tractant de fomentar també de manera indirecta la medicina privada? Per descomptat que existeix la possibilitat...

Nervis, il·lusió i alegria – Desengany, decepció i impressió...

Sembla un tòpic, aquesta trilogia es repeteix amb molta freqüència al nostre poble cada any en arribar aquestes dates de final de juliol, és el moment del relleu fester, de tancar i obrir un nou cicle, de l'elecció de les xiquetes i dones que han de representar la ciutat dins el món de la festa.in

El nerviosisme és una resposta emocional natural davant de situacions que ens inquieten en algun aspecte, suposen una amenaça o representen un desafiament que es manifesta principalment com a sensació d'ansietat, inquietud i tensió. Per extensió, tenir il·lusió és experimentar i manifestar l'alegria i l'entusiasme, amb l'esperança o la realització d'alguna cosa agradable i, l'alegria és aquella sensació agradable que ens fa estar contents, amb ganes de somriure, amb bon humor i amb ganes de passar-ho bé.

Tres emocions que des del moment en què, el passat 30 de juny van fer-se publiques les bases per presentar candidatures fins al dijous passat en què van tindre lloc les eleccions i respectius nomenaments, 15 dones i 13 xiquetes van compartir, tot i que, com és sabut, només la meitat, 7 majors i 7 menudes van aconseguir fer realitat el seu somni.

Per catorze, aquella trilogia emocional va mudar-se de cop per un nou inventari de sensacions, desengany, decepció i impressió, en veure que les expectatives creades no arribaven a fer-se realitat.

Però en realitat no només van ser aquestes 14 dones i xiquetes les que van quedar decebudes, estic convençut que altres veïnes, altres joves que estimen i viuen les tradicions del nostre poble, també van experimentar amb anterioritat aquesta impressió, en comprovar que "per mor de les bases" se'ls tancava novament l'oportunitat de poder presentar candidatura, i tot per no haver "passat" amb anterioritat per una Comissió de Sector.

Entenc que formar part d'una Gaiata pot ser un bon aprenentatge per conéixer el funcionament fester oficial, però, a la vegada crec que el no haver pertangut a cap d'aquelles estructures, no ha de ser motiu excloent per a tancar les portes, trencar una possible il·lusió, deixar fora a qualsevol xica, gran o menuda, de representar per un any, per un cicle fester, tota una ciutat, dins i fora d'aquesta.

Ens omplim la boca dient que les nostres festes són populars, obertes, participatives, però, a la vegada, limitem candidatures, excloem possibles participants, fomentem possibles decepcions, a la meua forma de veure, tota una incongruència...

Però som democràtics i si les bases, tot i que sense unanimitat, van ser aprovades pel Consell Rector, màxim òrgan directiu fester del Patronat Municipal de Festes, cal acceptar el resultat que d'elles es desprén, de manera que públicament vull felicitar les dones i xiquetes elegides i les seues respectives famílies per tot el que per elles pot arribar a suposar aquest any fester que ara s'apresten a començar. Enhorabona, de segur que us ho mereixeu de sobra.

Estic segur que els nervis, la desil·lusió, el desengany o la decepció, d'unes, les no electes, i d'altres, les que no van tenir ni tan sols aquella oportunitat, hauran quedat o quedaran en pocs dies en uns sentiments fugaços, trobant ràpidament les forces necessàries per tirar endavant, per continuar vivint les tradicions, la història i les festes de Castelló, com sempre, presentant-se mils d'ocasions per tornar a somriure.

Sempre hi ha un abans i un després, tot és millorable, per descomptat també aquestes bases, buscant una democràcia integra i ferint les mínimes il·lusions, una tasca gens fàcil i que requereix, sobretot, valentia per part del Patronat de Festes

Per què serà?

Amb l'objectiu de guardonar la creació, recerca i producció de qualitat, l'Ajuntament de Castelló, com ho fan també altres governs municipals, Salamanca, Cuenca, Barcelona o València, convoca anualment els Premis Ciutat de Castelló, com a mesura per contribuir al desenvolupament del fet cultural i buscant que les obres premiades s'integren al teixit ciutadà en què participen els seus creadors.

Pel que respecta a la seua edició 2024 les bases que regulaven aquests guardons van ser aprovades per Acord de la Junta de Govern Local el passat 29 de febrer, comptant amb un fons total de 26,500 euros, distribuïts en les categories següents: Premi Ciutat de Castelló de Teatre, 30a edició; Premi Ciutat de Castelló d'Humanitats, 41a edició; Premi Ciutat de Castelló de Ciències Experimentals i Tecnologia, 41a edició; Premi de Literatura Infantil Il·lustrada Tombatossals, 25a edició; Premi Vicent Pau Serra i Fortuño d'Investigació Etnològica en Castelló, 8a edició; Premi Ciutat de Castelló per la Pau Vicent Martínez Guzmán, 17a edició i Premi Ciutat de Castelló a l'Excel·lència Musical Guitarrista Manuel Babiloni, 5a edició i comptant com a novetat el Premi Ciutat de Castelló de Narrativa, 1a edició.

Transcorregut el termini previst per la seua presentació i reunits els diferents jurats, aquesta setmana la Junta de Govern a oficialitzat i fet públic els guardonats, que si no estic mal informat, rebran el premi en una gal·la a celebrar el pròxim 8 de setembre al teatre principal.

Crida l'atenció que dels 8 premis convocats només , la meitat dels convocats, el 50%, han tingut guanyadors: el de Narrativa que ha estat per Jorge Moliner per la seua obra 'La montaña que devoraba hombres'; el de Literatura Infantil Il·lustrada 'Tombatossals' per a Rebeca Beltrán i Rebeca Gracia per 'El corazón de Nour'; el d'Excel·lència Musical Guitarrista Manuel Babiloni, per a l'Associació Sant Andreu Jazz Band, i el de per la Pau Vicent Martínez Guzmán, a l'onegé Pankara EcoGlobal, mentre que els altres quatre restants, Teatre, Humanitats, Ciències Experimentals i Tecnologia i Vicent Pau Serra i Fortuño d'Investigació Etnològica, han estat declarats deserts.

No és aquesta la primera vegada que algun dels premis quede desert. És evident que sí, un premi és declarat desert, ho és per manca de mereixedors del premi, pel fet que cap dels manuscrits arribara a complir el nivell d'excel·lència indispensable en un concurs amb la trajectòria i el prestigi propis d'aquests Premis, o per manca de concursants. No han transcendit les causes.

Considerant les característiques i temàtica variada dels diferents premis no adjudicats, jo em pregunte: què ha d'haver faltat entre els participants perquè els declaren deserts?.

És possible que les obres presentades mancaren de qualitat, però també és probable que no hi haguera originals presentats. No ho sé, però és ben cert que, siga el motiu quin siga, caldrà que des de l'Ajuntament de Castelló es reflexione sobre aquesta realitat i es tracte d'emprendre accions per tal de tractar de canviar la tendència. Altres mitjans de difusió de les bases?, Augment significatiu de les dotacions econòmiques? Altres canals de difusió de les obres premiades i editades?...

És veritat que la clàusula que permet declarar un premi desert existeix per a alguna cosa, però que en uns premis que volen mantenir un prestigi, el 50% no arriben a adjudicar-se, no és bo ni pels premis ni per la ciutat que els convoca, en aquest cas per Castelló.

Els premis que queden deserts provoquen una mena de centelleig obert a la morbositat, cal recordar que en aquests premis, no premiar també significa no editar, però també ho és el fet que desprestigia més una publicació fluixa que un desert.

Difícil papereta se li presenta a l'equip de govern municipal també en aquest tema. Què tal si, per aportar idees, preguntàrem al Consell Municipal de Cultura que després d'un any de legislatura encara no s'ha convocat?

Relliscades...

Relliscar és un verb que descriu l'acte d'escórrer-se o lliscar; aquest terme està relacionat amb la noció de relliscada. En un sentit figurat, relliscar implica incórrer en una relliscada, falta o culpa.

El reglament de normalització lingüística de l'Ajuntament de Castelló en vigor des del 1991 diu al capítol preliminar en segon punt del primer article textualment: "L'objectiu fonamental d'aquest Reglament és el següent: Normalitzar l'aplicació del valencià a l'Administració Local de l'Ajuntament de Castelló de la Plana, abastant els àmbits d'ús lingüístic general i per tant d'ús intern, de relacions amb els administrats, relacions institucionals, avisos i publicacions, registre, provisió i reciclatge del personal, etc."

Han passat més de trenta anys d'aquella aprovació i, a hores d'ara, encara hem de veure i patir el fet que el govern municipal, més encara en l'actual, en massa ocasions, per un total desinterés, poca consideració envers la llengua, excés de confiança o meninfotisme, caiga en relliscades que no només venen a demostrar la seua indiferència pel que es publica, si més no i el que és més greu, poden portar a vergonyoses informacions.

No sé si farà molt o poc temps que està "penjada", però va ser tot just ahir quan vaig topar-me amb una d'aquestes errades al titular d'una informació al WEB MUNICIPAL "Sol·licitud d'accés al paratge vaig moldre de la *font". Més encara, a la descripció que acompanya l'activitat es diu: "El Vaig moldre de la Font és un brollador d'aigua dolça, situat entre canyissos (*senill), *eneas (voga), baladres (baladre) i camps de tarongers, oliveres i garroferes en el paratge de Fuente la Reina, a poc més de 4 km. al nord-oest de Castelló. En el paratge també es troba l'antic molí (Vaig moldre de la Font) i l'estructura de Canals..."

Patinada del govern amb responsabilitat directa de la regidoria d'educació, cultura i esports...

El passat 30 de juny la regidora i presidenta del Patronat Municipal de Festes, va signar les bases, aprovades pel Consell Rector, que regulaven l'elecció de les Reines de les Festes de Castelló i les seues Corts d'Honor per l'any 2025.

En aquelles s'indica entre altres assumptes, el cens d'electors (alcaldessa, presidència del patronat, membres del Consell Rector i de la Junta de Festes), així com la data i lloc de l'elecció.

D'acord amb l'article 7 dels estatuts del Patronat en vigor des del 2022, la presidència nada del Patronat Municipal de Festes correspon a la persona titular de l'Alcaldia i la superior direcció política del Patronat, recau en la o el regidor delegat que ostente les competències en matèria de Festes.

Doncs bé, hui, dia fixat per les bases com a dia d'elecció, els membres del Consell Rector no hem rebut cap convocatòria per aquest acte, una altra relliscada, ara tenint com a protagonisme una altra "pota" municipal, la festera.

Si la primera relliscada ens fa pensar en el poc interés per la llengua per part de l'equip municipal, aquesta segona, ens aboca a pensar que el Patronat de Festes, pel govern castellonenc, per l'alcaldia, només és un òrgan que, serveix per "tenir la consciència tranquil·la" i que cal convocar-lo, fins i tot en massa ocasions, amb caràcter extraordinari i urgent, però en actes com aquest de hui, els membres que conformem aquest Consell, quasi sobrem...

Com ho veieu? Què penseu? Anem bé? Treballa el nostre ajuntament tan bé com diuen ho estan fent? Vosaltres mateixa, ací ho deixe...

Avui complisc setanta anys...

De sobte un compleix setanta anys i, també de sobte, un s'adona que està igual que als seixanta. De cop un arriba als setanta anys i, també de cop, un nota que és el mateix que als seixanta-nou. O siga, que complir anys és menys solemne del que la gent pensa. Només quan es renuncia a ser jove és quan la vellesa es presenta i escombra totes les il·lusions.

Avui, que complisc 70 anys, pense és un bon moment per reflexionar, constatant que en tots aquests anys la meua identitat crec s'ha mantingut invariable. No em referisc als meus trets facials i expressius, que, naturalment, han canviat amb el pas dels anys, sinó a la constància de la meua identitat interior acceptant que he arribat a la maduresa; d'altra banda, tot i que hem sentit moltes vegades que les amistats són provisionals, jo constate que els amics no han mudat amb el temps, són els de sempre, els de fa més de 50 anys, aquells amb qui mantinc llargues i habituals estones de conversa.

No em veig a mi mateixa com narcisista, ni masoquista, ni angoixat, ni depressiu, soc el que soc, i tracte d'expressar les meues idees des del respecte, tractant de no ofendre mai no ningú; tal vegada per tot açò és, precisament, per la qual cosa no tinc consciència d'haver sumat 70 anys de vida.

Setanta només és un nombre rodó, per mi de consolidació dia en què conclou una etapa de set dècades i, malauradament, s'inicia el temps dels descomptes desafiant l'esperança de vida, tot i que vull creure que teòricament encara em queda molta vida per viure, i moltes coses per fer.

Vaig llegir fa una temporada que només quan es renuncia a ser jove és quan es presenta la vellesa i que un estudi de la Universitat Harvard concloïa que quan se sobrepassen els 70 anys és quan es millora la intel·ligència i augmenta la felicitat. És veritat que es poden perdre records, però també ho és que guanyant memòria es valora més la vida.

Entre en un moment de la meua vida en què cal no aspirar més enllà del que és raonable, l'únic que fa falta és saber mesurar bé les distàncies i no demanar allò que és impossible. Si, 70 anys poden semblar-ne molts, però, a partir d'ara la vida se continua renovant com ho era ahir i despús-ahir.

Més encara, diu un estudi que la longevitat dels espanyols està en 81 anys de mitjana, per tant, als 70 em queda, si Déu vol, molta vida al davant, sens dubte sense tanta força i vitalitat com abans, però amb més reflexió i bon judici. El nefast no serà complir 70 o 80 anys, el punt nefast serà no aconseguir comportar-se acuradament. La clau és l'experiència, no vull ni puc deixar de ser jo.

Respecte el do de la vida perquè és el meu temps, hui amb els meus 70 anys a sobre, pense que tinc encara molt per contar, entre altres motius perquè en aquests anys he conegut moltes persones que als 70 anys també tenen molt a contar-me.

Hui, des dels meus 70 anys acabats d'estrenar vull pensar que els meus anys fins ara han estat divertits i que encara que les decisions preses no han estat sempre les més encertades, també errar crec m'ha ajudat a entendre que, a la vida, existeixen altres camins i altres maneres de fer les coses.

I, al cap i a la fi, el 70, malgrat que l'ONU considera el moment en què s'inicia la tercera edat, només és un nombre, com tots els de la vida... Si, al llarg de tot el dia d'avui m'apreste a celebrar els meus primers 25.550 dies de vida, els 840 mesos, els 70 anys, amb els meus, en el record d'aquells que ja no estan, i en la companyia dels qui estime. Això, amics, és la vida per mi, això és i significa complir anys.

Arribar als 70 anys és un motiu de celebració, encara que mai fer anys ha estat una fita. Això és la vellesa: molt passat, molta joventut acumulada, i menys afany de voler saber i molt més de voler dir. El demà treu el cap irremeiablement amb moltes sorpreses, només necessite serenitat per enfrontar-lo, llançat cap als 71, 72, 73....

Salomé què fem? I ara què?

Corria l'any 2006 quan el Pau Gumbau va desplaçar la justícia castellonenca que per més de 30 anys va ocupar la plaça del jutge Borrull. Una flamant "ciutat de la justícia" va ser inaugurada després d'haver-se invertit en la seua construcció més de 23 milions d'euros pel pla d'infraestructures judicials.

Semblava que per fí poder reunir en un únic espai els 23 òrgans judicials, tres seccions de l'Audiència Provincial, el Jutjat de Guàrdia, la Fiscalia, la Clínica Forense, el Deganat, el Servei Comú i el Registre Civil, al costat d'una renovació de mobiliari i equipament amb un modern sistema informàtic, hauria de servir per a un bon grapat d'anys per aplanar l'accés del ciutadà a les dependències judicials, facilitar la feina dels professionals del dret, economitzar la despesa corrent, possibilitar la implantació de nous serveis i oficines comunes i instal·lar modernes tècniques de gestió.

Tot i que per deficiències d'obra i activitat des del dia de la seua inauguració el 18 d'abril del 2006 fins al setembre del 2018, va funcionar sense llicència municipal, aquells anys sembla que la infraestructura anava donant el servei demandat, però va arribar un moment, 2021, en què el mateix Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va manifestar que aquella estava arribant al límit de la seua capacitat i que calia actuar ja sobretot per a solucionar els greus problemes d'espai.

He de dir que, tal vegada siga jo dels pocs castellonencs que fins ara no he tingut la necessitat de ficar els peus en aquell edifici, que desconec la seua distribució i el seu sistema de funcionament, però si que he escoltat en més d'una ocasió tant a treballadors com a usuaris que fins i tot algunes de les dependències no disposen dels serveis mínims de llum natural o ventilació, i que la zona d'arxius està més que saturada.

Per això, quan vaig llegir fa uns mesos que justícia anava a invertir en aquest 2024 més de tres milions d'euros en obres de millora vaig pensar que, aquesta situació crítica actual que es veu reflectida en què només els jutjats de primera instància presenten ja una sobrecàrrega del 118% en els seus casos o que el jutjat del mercantil treballa en un 186% per sobre dels estandarts establerts, xifres més que preocupants, vaig creure que aquella situació alarmant anava de tenir prompta solució.

Però hui, a la premsa llig que malgrat que el TSJCV continua denunciant les greus deficiències al sistema judicial castellonenc, la darrera decisió del Consell Superior del Poder Judicial ha estat el no considerar prioritàries les demandes de Castelló, donant prioritat a 123 sol·licituds d'altres territoris.

Si la justícia és com diuen un pilar fonamental de la democràcia, la seua eficiència i accessibilitat han de ser crucials pel bon funcionament de la nostra societat, i el sistema ha de ser capaç, a la vegada que protegir els drets dels ciutadans, donar resposta ràpida al veïnat.

Ignorar les necessitats reals de la ciutat de la justícia de Castelló i de tots aquells que allí hi treballen, només farà que perpetuar i fer més gros el problema allí existent, per no parlar de la poca credibilitat i confiança en el sistema judicial que, malauradament, ara ja està més debilitat i cada dia més lluny d'allò que, en aquesta matèria, dicta la Constitució.

Si resulta que la justícia espanyola, valenciana i a Castelló sempre ha estat caracteritzada per la seua lentitud, si s'ha caracteritzat per la sobrecàrrega de treball de jutges, fiscals i advocats, el retard tecnològic de la institució i la manca de mitjans materials i human, que està desembocant en què molts processos es dilaten en el temps i que siga habitual que es dicten sentències quan ja han transcorregut diversos anys des que van succeir els fets, amb aquest nou revés, la cosa de segur que anirà encara a majors.

Serà capaç la consellera de Justícia de la Comunitat, la castellonenca Salomé Pradas de portar la veu discordant a Madrid? Serà capaç de defensar les reclamacions de Castelló? Al cap i a la fi, només es tractaria de fer justícia. Temps al temps...

Tant de bo!

Ojalá és una expressió molt estesa entre els valencianoparlants, però és incorrecte normativament. És un mot castellà que prové de l'àrab i que significa quelcom semblant a 'deu ho vulga'. Amb aquesta paraula la intenció és expressar el desig que passe alguna cosa. En valencià l'expressió més popular per dir el mateix és tant de bo.

Per tant, aquesta expressió l'emprem a la nostra llengua per expressar l'esperança perquè ocorrega alguna cosa esperada o anunciada. La locució va vindre'm al cap anit, quan vaig escoltar la notícia que s'acabava de gestar a la seu central del partit i feta pública mitjançant un comunicat: "Vox lleva al límite su órdago al PP y da por rotos sus pactos".

El partit del senyor Abascal havia avisat que si a la reunió de la Conferència Sectorial de la Infància i Adolescència en què s'abordava la reforma de la llei d'estrangeria i l'acollida de menors, que s'havia de celebrar ahir al matí, el PP recolzava la proposta del govern del repartiment dels menuts immigrants entre les diferents comunitats autònomes, trencaria en aquelles comunitats on governa conjuntament amb el partit del senyor Feijoo.

La reunió va celebrar-se i tot i que la reforma de la llei va quedar a l'aire, el PP va recolzar el repartiment de 347 migrants no acompanyats entre les diferents comunitats autònomes, per la qual cosa, el senyor Abascal va dir que els acords governamentals de València, Extremadura, Castella i Lleó, Aragó i Balears, quedaven trencats.

Ara bé, aquesta decisió unilateral deu, per lògica, ser assumida per les cinc regions autònomes, estant ara "la pilota" en cadascuna d'elles. La papereta que se'ls presenta als ultradretans no és senzilla. D'una banda, estan aquells que pensen que si tiren endavant la ruptura, el fet els hi farà a curt termini més mal que bé, malgrat que continuen pensant que pot resultar-los beneficiosa a llarg termini; de l'altra banda aquells que pensen que s'ha d'estudiar cada cas, cada pacte i no fer un trencament a l'uníson, podent arribar a rebel·lar-se contra la decisió d'Abascal.

Davant el fet que totes les comunitats del PP hagen votat a favor del repartiment, Vox ha fet de la immigració il·legal el "desencadenant del conflicte" i ara, no ho té gens fàcil per fer marxa enrere.

El nostre País Valencià per Abascal és "la joia de la corona", per ser la comunitat més important de les cinc on comparteix govern i, malgrat que els consellers de Vox i tots els càrrecs públics, s'han aprestat a dir que trobant-se còmodes al govern, acceptaran la decisió que l'executiva nacional adopte en la reunió que aquesta vesprada s'ha de celebrar a Madrid.

Pel que puga vindre, poc o molt, el govern valencià encapçalat pel senyor Mazón ja ha dit que estan preparats per qualsevol escenari, fins i tot en mantenir un govern en solitari intentant arribar a acords puntuals amb els diferents grups, cosa que ni ells mateixos veuen com a fàcil i factible.

Hauran de fer les maletes el torero i els seus companys i companyes? Renunciaran voluntàriament alguns, per no dir molts, a pesar seu, als golosos sous? Seran lleials i coherents? Per descomptat no han tardat a manifestar que si tot acaba malament la culpa serà del PP, acusant a Feijoo d'haver actuat unilateralment i ser el causant directe d'aquesta inestabilitat.

Tant de bo així siga i en poques hores els vegem a tots fora de les institucions valencianes. No queda massa per comprovar si tot salta pels aires o queda en un no res.