Es moren…

No sóc entés en botànica, tampoc enginyer agrícola o forestal, però soc observador i darrerament he pogut comprovar amb neguit com els pins ubicats a la part superior del nostre emblemàtic turó de la Magdalena estant patint, estant debilitant-se, engroguint i de no ficar remei immediat poden arribar a morir.

Serà fruit de la sequedat extrema dels darrers mesos o tal vegada l’atac d’alguna plaga, no ho sé, però si ens acostem podrem comprovar com són nombrosos els pins, els més grossos i que tenen més anys, els ubicats a la part més elevada del turonet, els que s’estan veient més afectats.

És veritat que des de l’ajuntament s’han realitzat regs d’emergència aquest estiu, però crec van fer-se a la zona de pins joves, de més fàcil accés i que malauradament a aquells altres ubicats en zones més altes no els hi va arribar l’aigua. També, es possible que les retallades econòmiques sofertes per les diferents regidories, hagen deixat la regidoria de sostenibilitat encapçalada pel senyor Romero, sense el pressupost econòmic necessari per fer els tractaments fitosanitaris adients…

Siga el que siga és un fet constatable que el pinar de la Magdalena, la coberta arbòria formada principalment pel pinar de pí blanc, pinus halepensis, es mor, i si aquest desapareix les conseqüències per l’ermitori i el seu entorn poden arribar a ser molt greus, doncs a més a més del valor sentimental del lloc, cal recordar que des de l’any 2006 és paratge natural, amb un gran valor paisatgístic, recreatiu i cultural.

Cal fer el possible i l’impossible per salvar els pins, evitar que la mort dels arbres arribe a ser una realitat irrecuperable i aconseguir que el paratge més bonic i visitat de Castelló es veja menyscabat per la situació dels arbres. No podem ni devem permetre que desaparega ni tant sols un pi, no podem caure a la mateixa errada de la indiferència i veure com desapareixen els exemplars més bonics i grans, tal i com va passar no fa massa anys en els que es trobaven als dos costats de la carretera d’accés, des del pont de l’autopista al peu del turó, dels quals, a hores d´ara en resten menys de la meitat dels que hi havia.

Cal exigir i així ho faig des d’ací al senyor Romero, a l’Alcalde i a tota la Corporació Municipal Castellonenca, que actuen i que no deixen morir la massa forestal de la Magdalena, què, a més a més, és un dels pulmons verds de la ciutat.

Si hi ha exemplars que ja no poden salvar-se per morts, malalts o secallosos, cal retirar-los d’immediat per evitar el que podria arribar a ser un mal major, un terrible incendi, i si, Déu no ho vulga, el pinar de la Magdalena està afectat per alguna plaga d’insectes, com va ser el cas recent dels pins del castell d’Orpesa, que no seria d’estranyar ja que l’expansió del Tomicus que és el nom que rep aquest bitxet està generalitzada per la zona costanera de la mediterrània, cal adoptar les mesures d’urgència necessàries per tallar de soca-rel el desastre.

Sense el pinaret, el llogaret de la Magdalena mai tornaria a ser el mateix. Mol be per l’acció del voluntariat ambiental que redobla esforços per repoblar, per reforestar algunes zones, però cal tenir major cura des de la responsabilitat municipal per què es realitzen les tasques selvícoles adients, les que siguen, per aconseguir el desenvolupament òptim de la massa forestal existent.

Compromís municipal de l’equip de govern amb el medi ambient? Compromís en defensa, protecció i cura del paratge de la Magdalena? D’ací uns anys ho comprovarem, només caldrà comparar fotografies i ….aplaudir o  lamentar-se.