Còndor i Balears: Viure sota terra.

 Més de 60 milions d’accepcions presenta la paraula “còndor” buscada al Google. Des d’un fabricant de mitjons i leotards d’Arenys de Mar, fins a una companyia aèria vacacional alemanya de baix cost, passant per l’au carronyera sud-americana o la serralada del departament d’Amazones al Perú.

Tanmateix si a mi em ve hui al pensament aquesta paraula, és lligada a la paraula legió, concretament “legió còndor”, nom oficial, que van rebre a partir del novembre de 1936, les forces aèries alemanyes que lluitaren a favor del general Franco, en la Guerra Civil Espanyola, i que van ser les que van bombardejar Castelló en 40 ocasions, causant algunes desenes de morts entre els anys 1936 i 1939.

Aquesta força militar, sota el comandament del general Hugo von Sperrle, la formaven quatre esquadrilles de bombardeig, quatre de caça, una d’hidroavions de reconeixement, bateries antiaèries i uns 6 500 homes, en gran part voluntaris, que eren rellevats molt sovint, puix que l’alt comandament alemany la concebia més com a camp d’experimentació que com a ajut als combatents.

Ells van ser els responsables dels bombardejos de Benassal, Ares, Albocàsser i Vilar de Canes el 1938. Allí van adquirir l’experiència necessària, provant els avions de bombardeig “Junkers 87”, per fixar l’impacte de la bomba amb precisió i exercitar l’habilitat dels pilots per remuntar el vol, i justament allí, perquè aquests pobles eren l’escenari ideal, doncs l’artilleria antiaèria era molt minsa.

Però els bombardejos a la capital havien començat molt abans, concretament hui fa 79 anys. Al capvespre del dimarts 23 de març de 1937, un vaixell de guerra de la Flota Nacional va bombardejar la ciutat de Castelló per primera vegada en la seua història, de manera cruel i inesperada, causant 18 morts i 39 ferits entre la població civil, a més de copiosos danys morals i materials.

Un succés recordat encara per la gent gran, per aquells que van viure-ho, com a difícil, quasi impossible d’oblidar, sobretot per la por que van passar durant les 4 hores en què va durar el bombardeig, doncs van ser entre 24 i 30 els impactes de peces d’artilleria de 120 mm., amb un total de 13 morts directes als quals van afegir-se en els dies posteriors, 5 més a causa de les ferides rebudes, essent una quarantena els ferits atesos a l’hospital provincial.

Un bombardeig naval produït des del vaixell “Baleares”, cruel i innecessari, doncs no tenia com a finalitat cap objectiu militar. Pel lloc dels impactes cal esbrinar que l’objectiu fora l’estació del tren i/o els dipòsits de CAMPSA que es trobaven a tocar d’aquella, però “la punteria” no va ser massa i, la destrucció va arribar fonamentalment als indrets civils, el quiosc de begudes de la plaça de Tetuan, “el Campos”, les cases de “la farola” i als habitatges del raval de Sant Fèlix.

La població civil va ser, com que no disposava la ciutat de cap sistema de detecció i avís enfront dels bombardejos aeris o navals, la més perjudicada, essent aquest lamentable succés el detonant de la construcció dels primers refugis, ordenada per la Junta de Defensa, uns pocs d’un total de 43 públics que van arribar a construir-se i l’impuls per iniciar, a la vegada, els privats, els particulars.

Entre abril i maig de 1938 la ciutat va ser atacada “pels còndors”. 20, 30, 40 aparells van llençar amb successives incursions 120, 200, 300 projectils. Tot i que els danys materials van ser elevats, 60, 100, 150 cases destruïdes, només una trentena de persones “van caure”, els castellonencs havien aprés a viure sota terra…