Preocupació i pena… reflexió en veu altra.

 Crec viure en una ciutat compromesa amb el medi ambient, una ciutat amb una clara aposta pel transport públic i la bicicleta, amb un respecte i cura per la natura, on se li dona molta importància als jardins i parcs.

El passeig per aquests espais públics resulta d’allò més agradable, ja siga amb el simple caminar, fent fúting, que ara està tan de moda, amb patins o acostant-se a fer la xarradeta amb els amics i prendre alguna cosa a qualsevol dels bars que als seus voltants s’hi troben, de manera que, els nostres parcs urbans, són els espais d’esbarjo per excel·lència per a tot el veïnat.

A la ciutat en tenim molts d’aquests espais i, tal vegada, no tots gaudisquen del mateix tracte; i fins i tot podem parlar d’uns parcs més importants que uns altres per la seua història, tradició, ubicació i interés.

Tots estareu d’acord amb mi que el parc del Ribalta és el més popular, emblemàtic i més singular de la ciutat, però altres espais oberts com el parc de l’auditori, el de Mérida, el del Pont de Ferro, el de Rafalafena o el de Censal, sent també llocs ideals pel relaxament urbà, no són tan coneguts ni gaudeixen de tanta infraestructura com el primer.

Tot i això un dels elements que mai falta a cap d’aquests indrets, juntament amb una variada flora, és l’aigua, en forma d’estany més o menys gran, en alguns casos habitat d’una variada fauna, conformada sobretot per diferents espècies aquàtiques d’aigua dolça.

Ubicat al costat de l’avinguda de Chatellerault trobem des de la dècada dels 90 del segle passat, un parc, el dedicat al record de la figura de l’eminent científic castellonenc en Jose Royo Gómez, figura cabdal de la geologia i que pel seu activisme republicà va haver d’exiliar-se a Veneçuela on va morir l’any 1961.

Aquell indret es caracteritza per la gran quantitat d’espècies botàniques que alberga i pel seu estany que va contar des dels seus inicis amb una important quantitat de peixos, tortugues i ànecs.

No és massa freqüent que hi haja ànecs als estanys dels parcs de Castelló tot i que el bon clima del qual gaudim tot l’any ho permetria sense massa dificultats. És veritat que hi ha hagut intents per part de l’administració municipal d’introduir alguns anàtids, ànecs, oques o cignes, en els parcs, però, malauradament a hores d’ara, en són pocs, dos?, tres?, els parcs on podem gaudir d’aquells animals, i és que, els veïns no estem educats per conviure amb ells i en són moltes les malifetes que els incívics els ocasionen.

No és presentable però és el que hi ha. Darrerament s’ha tornat a repetir la situació, apareixent a l’estany del Peri-18 i els seus voltants, ànecs morts, agredits, ferits, perseguits, assetjats, agafats a la força i seriosament perjudicats per un extens ventall de comportaments poc cívics, obligant-se a l’administració a intervenir i havent-se de traslladar a altres indrets, per garantir la seua seguretat, una ànega amb els seus 13 petits ànecs nounats, així com 6 ànecs més adults.

Falta molta cultura mediambiental al nostre poble, falta conscienciació i, tal vegada, més mà dura per part de l’administració local, és trist però és així. Qüestió d’educació? Clar!

Recorde que fa ja molts anys, en un viatge de vacances en una localitat holandesa, vam haver d’aturar per una estona el cotxe familiar perquè una família d’ànecs creuava el vial, resultant-nos del tot curiosa i tendra l’escena. Quina diferència amb el nostre poble vaig pensar… Ara resulta que més de 30 anys després, estem encara pitjor.

Notícies com la necessària retirada dels ànecs del parc em causen preocupació, i pena, molta pena; m’espanta aquesta realitat, és indignant, ens estarem tornant bojos? Ens ho hauríem de fer mirar…