Un privilegi amb confrontament.

Coneixem el segle XVIII com el segle de la Il·lustració, època molt florent des del punt de vista cultural, un segle d'augment demogràfic i, en general, de millores econòmiques i socials, una època de transició entre la societat tradicional i els nous valors.

Al començament del segle XVIII Castelló va conéixer un auge demogràfic i econòmic sense precedents, que va afectar a les principals activitats, sobretot l'agricultura, i l'expansió manufacturera i l'activitat comercial, basat en el cultiu del cànem i en el seu teixit per fils, cordes, cordills i maromes per a embarcacions . Enfront dels 1.072 veïns -uns 4.800 habs.- en 1713, en 1786 la Vila ja sumava 12.000 habitants, la meitat dels quals extramurs. La dificultat de comunicació entre la vila i els ravals va condicionar l'enderrocament de les muralles el 1796. La ciutat havia triplicat la seua població en poc més d'un segle.

En aquest context social, era la castellonenca una societat caracteritzada per una forta estratificació social, amb diferents nivells de riquesa i prestigi dins de cada classe. Famílies com els Vallés, Casalduch, Segarra, Giner, Egual, Sisternes, Feliu, Castell, Tosquella, Breva o Ferrer van jugar un paper decisiu al llarg del segle.

I si hui porte a la memòria aquell Castelló, és perquè tot just hui, 4 de febrer, es compleixen 227 anys d'un fet que va marcar sobre manera les relacions entre les autoritats civils i el clergat de Santa Maria.

Era costum, que l'augment demogràfic va portar a extrems insospitats, que quan finava una persona d'una família important es tinguera el cadàver més de 24 hores de cos present i que , pagant-se a molt bon preu, el difunt tinguera sepultura dins de l'església.

Conseqüència de l'augment considerable de persones "amb diners", els enterraments dins l'església van créixer de manera espectacular, i el febrer de 1792, la pudor que feia dins l'església Major de Castelló va arribar a ser insuportable.

Per evitar tals abusos i grans perjudicis a la salut pública, el govern municipal, l'Ajuntament, continuador del Consell Municipal, abolit pel Decret de Nova Planta, eleva una enèrgica protesta al bisbe de la diòcesi, el Dr. Salinas, posant en el seu coneixement que des d'aquell dia deixava la Corporació Municipal d'assistir a les funcions de l'església, la qual cosa agreujà en gran manera les relacions, poc cordials, entre les autoritats civils i el clergat.

En aquells moments de finals del XVIII el cementeri municipal es trobava molt a tocar de l'església en l'actual plaça del Mercadet, i les autoritats locals no van tenir més remei que decidir-se a buscar un emplaçament més adequat i de major superfície per instal·lar un nou cementiri però no serà fins al 1804 quan es beneirà el nou, al final de l'actual carrer de Saragossa, on es trobava per aquells anys el Calvari.

Acabar amb l'arrelada costum d'enterrar els difunts a l'interior de les esglésies va ser un procés llarg i difícil que es va dilatar fins ben entrat el segle XIX, ja que va comptar amb l'oposició, tant dels fidels com de les autoritats eclesiàstiques. Hauran de passar més de 150 anys perquè el dret canònic vinga a donar raó a l'ajuntament, prohibint-se a partir de 1943 els enterraments dins les esglésies, amb contades excepcions: Papes, cardenals o bisbes.

Tot i no ser la nostra església de Santa Maria una gran catedral històrica, conserva excepcionalment algunes tombes, com la dels bisbes Climent o Cases Deordal a la cripta. Nobles, comerciants, empresaris i altres il·lustres veïns de Castelló descansen en pau per sempre al costat de la resta dels difunts.