El més prestigiós dels prelats durant la segona meitat del s. XVIII.

Hui és el 333 dia de l'any, ahir 28, primer diumenge d'Advent i dia d'especial record a Castelló per, com dic al títol que encapçala aquest comentari, recordar el més prestigiós dels prelats que al nostre país van viure i exercir el seu magisteri, Josep Climent i Avinent, el Bisbe Climent.

Va ser a la missa d'onze de Santa Maria quan l'associació que porta el nom del fill més insigne que la nostra ciutat ha tingut al llarg de la seua història, i que cada diumenge convida a participar en la celebració litúrgica en la nostra llengua, va recordar a tots els fidels que "la missa" era oferida i es pregava especialment pel bisbe castellonenc que va morir en l'esperança de la resurrecció , en complir-se tot just ahir, 240 anys del seu traspàs.

En acabar la celebració eucarística els fidels assistents ens vam apropar a l'entrada de la catedral per fer un respons envoltant el lloc on es troba la làpida que recorda el lloc on va ser soterrat al costat de la del bisbe Salinas.

I és que el 28 de novembre va ser una data premonitòria i molt lligada al bisbe Climent. El 28 de novembre de 1778, va fer donació de tots els seus béns a través d'una escriptura pública que porta per títol Fundació de la Casa d'Orfes de Castelló. Només va retenir per a la seua subsistència la renda que percebia per haver estat bisbe de Barcelona. I també un 28 de novembre, en aquest cas de 1781, va ser el dia en què el nostre estimat bisbe, a l'edat de 75 anys, i 6 després de retirar-se, moria a sa casa de Castelló.

Climent diu "deseo y quiero" que el seu cos siga enterrat a l'Església Parroquial de Castelló de la Plana en el lloc que decidesca el "Reverendo Clero". Si bé diu que desitjaria que el seu enterrament es fes sense cap solemnitat n'obstant "Ya que la Divina Providencia me elevó sin merecerlo a la Dignidad de Obispo, convengo que se haga según dispone el Ceremonial de Obispos".

La notícia del seu traspàs s'estengué aviat més enllà de València, Barcelona o Madrid, lamentant la desaparició del prelat a qui el pas del temps i les amargues experiències acumulades no li havien fet perdre la il·lusió, pels projectes engegats a Castelló que anaven des de la construcció i posada en funcionament de dos forns de pa amb què mantenir les escoles de primeres lletres que va fundar als barris de Sant Fèlix i la plaça del rosari, fins a aquells dos més volguts pel bisbe, la fundació d'un col·legi d'òrfens i la creació d'una biblioteca pública. El col·legi, perquè sentia pesar dels xiquets sense pares que vagarejaven desatesos pels carrers de Castelló. La biblioteca o llibreria, per a la instrucció cristiana de la seua gent. El pas del temps i les amargues experiències acumulades no li havien fet perdre la il·lusió, encara que el seu ànim es trobava molt afectat des de la seua dimissió forçada.

El col·legi d'òrfens situat en la seua pròpia casa familiar no només va ser per educar els nens i nenes òrfenes, sinó que també es responsabilitzava de trobar-los una feina. Els alumnes passaven a ser tutelats per algun artesà i així aprenien un ofici. Mentre que les nenes eren educades a formar-se per al servei domèstic.

Però el temps no passa debades i el 1858 el Consell d'administració del centre per no poder assumir les despeses va decidir la seua dissolució. L'edifici va passar a pertànyer al bisbat, primer de Tortosa i després de Sogorb-Castelló, controlat per un patronat integrat pel rector de Santa Maria, el de la Trinitat, l'Ajuntament i els gremis de treballadors.

Per molts anys primer va funcionar un parvulari, reconvertit després en 1976 en escola infantil Enrique Odriozola aprofitant les cavallerisses de la casa del bisbe i anteriorment, des del 1954 va establir-se a la casa una residència d'estudiants Domus Mariae que, tristament es notícia en aquestes darreres setmanes en anunciar-se que 67 anys després, la fundació que gestiona l'allotjament de joves ha de tancar a falta d'hostes.

Vet per on l'edifici més antic de la ciutat i que fins ara estava viu, amb un oratori excepcional i un pati interior que en el seu moment va ser hort, ara 240 anys després de la mort del bisbe, perdrà el seu ús educatiu.

També en el seu testament decreta erigir a les habitacions baixes de la seua casa paterna juntament amb la fundació principal, el col·legi d'òrfens, una Biblioteca Pública formada de llibres que siguen útils per a la joventut de la Vila de la qual cuidarà el director de la Casa d'orfes. Quins llibres van formar part i com i on va acabar la biblioteca és desconegut per mi.

Unes dates aquests dies finals de novembre per recordar a aquell bisbe i els seus fets, a aquella persona de gran humanitat, sensible i tendre amb els infants i els marginats, generós amb els que patien necessitat, ferm a l'hora de denunciar les injustícies, contundent per oposar-se a les arbitrarietats del poder, dialogant i atent a les opinions dels altres, però resolutiu a l'hora de prendre decisions. En resum, dies per recordar un personatge històric de gran interés al seu moment i encara ara. O ara més que mai.