Per damunt la mort, la vida.

De les huit comarques en què es divideix la nostra província i dels cent trenta-cinc pobles que la conformen, per mi, i per diferents circumstàncies, la de l'Alt Palància, ha estat la gran desconeguda.

És veritat que Sogorb i en general els pobles de l'Espadà, així com la zona castellonenca d'Altura i de la Calderona, ho han estat, tal vegada, una mica menys, però podrien contar-se amb els dits d'una mà i encara en sobrarien, les visites que he efectuat a aquells indrets; de la resta de pobles, sobretot dels més interiors, mesetaris i muntanyosos, només coneixia poc més que el nom.

Però com no hi ha mal que dure cent anys, com diuen al meu raval, aquest any postpandèmic del dos mil vint-i-dos, ha estat, quasi de casualitat, l'any del descobriment de la comarca. Primer gràcies al programa "Castelló Sènior" i a través d'una de les rutes de patrimoni històric, natural i cultural, vaig conéixer alguns dels pobles; després, i amb la col·laboració d'un amic "de la zona", va ser-ne un altre, i ara, tot just ahir, i per mor de la Fundació Caixa Castelló i el programa "Castelló en ruta" vaig poder descobrir tres noves localitats que, al costat d'unes altres veïnes, malauradament el passat 14 d'agost van sofrir, per causa d'un llamp, un dels incendis més devastadors dels darrers anys en tot el País Valencià: Toràs. Bejís i Teresa. Gràcies Fundació per tant interessant tasca.

De la mà d'un guia especialitzat en la comarca i rebent les atencions de les seues màximes autoritats civils en cadascun dels pobles, vam poder fer un recorregut guiat per les tres poblacions i conéixer de primera mà no només la seua història i gastronomia, si més no també l'impacte de l'incendi i el futur del territori.

A mesura que ens acostàvem als respectius termes municipals no només veiem com el foc havia consumit gran part de les pinedes, carrascars o savinars, sinó que començàvem a imaginar el que pot arribar a suposar pels veïns d'aquells pobles que, a més a més de perdre els seus paisatges, en molts casos, l'incendi els hi ha suposat perdre els seus mitjans de vida, i que, de no ficar un prompte remei, pot acabar augmentant encara més els efectes del despoblament; situació que van transmetre'ns tots i cadascú dels alcaldes que, en arribar a la localitat ens rebien.

Malgrat conéixer per primera vegada aquells indrets, ara desoladors, malgrat l'impacte negatiu que els efectes del foc ha tingut als pobles, l'esperança de tots els vilatans amb qui vam trobar-nos, va fer-me recordar aquell exlibris del poeta Bernat Artola: "per damunt la mort, la vida" i com s'aferren a netejar i mantenir allò que és seu, perquè els efectes del foc, siguen, tot i en algun cas haver-hi afectat a més del 90% del terme, els mínims possibles.

Són pobles menuts, amagats, 150-200 veïns, que, és veritat, ara han perdut molta part del seu encant, sobretot l'interés turístic des del punt de vista botànic o faunístic, afegint-se la caiguda i reducció dràstica d'un dels seus productes estrella, l'oli d'oliva.

És veritat que el riu principal que recorre aquestes tres poblacions que van haver de ser evacuades quan l'incendi, el Palància, ja no baixa gris, ja no arrossega cendres i que comencen a veure's "brots verds" que reviuen el bosc, però, les muntanyes calcinades, convertides en cendres, amb una imatge grisa, és la imatge que els veïns de la zona no van parar de dir-nos guardaran molts anys a la retina.

Cal no només ficar els mitjans necessaris per a recuperar com més prompte millor la zona. Cal fomentar el turisme en aquells pobles tot i que siga per descobrir la magnitud del desastre, però sobretot el que cal és aprendre la lliçó que la lluita contra l'abandonament de la muntanya, l'augment econòmic enfront de les retallades en prevenció i la conscienciació enfront de la crisi climàtica han de ser les fites si volem que no augmenten el nombre i la gravetat dels incendis. Ara els hi "ha tocat" al Palància, demà, Déu no vulga, a la Plana.