Pactes de govern

Un sistema de govern democràtic és un sistema, que en moltes ocasions per a funcionar, necessita estar regit per un gran nombre de pactes polítics. Governar democràticament, tant a escala estatal com municipal, implica que en diferents legislatures els que arriben al poder polític, hagen de conformar allò que s’anomena genèricament com a governs de coalició.

És veritat que comptar amb majoria absoluta atorga un poder significatiu a qui en té. Permet al partit polític o coalició prendre decisions de manera més autònoma, sense necessitat de negociar o arribar a acords amb altres partits polítics, però no sempre això, d’acord amb la voluntat popular expressada a les urnes, és possible.

En el cas de Castelló ho tenim molt recent, les tres darreres legislatures municipals, 2015-2019, 2019-2023 i l’actual, el nostre ajuntament ha estat governat per “pactes”; recordem els del Grau i de Fadrell, entre els blocs de les esquerres, o l’actual de la dreta, materialitzat l’estiu del 2023 entre PP i Vox, acords que facilitaren i faciliten la governabilitat en assolir la majoria absoluta.

Formar part d’un govern de coalició significa que, a vegades, algun dels partits que conformen aquella unió, han d’assumir accions que no acceptarien si governaren en solitari, fent concessions “doloroses”, per no trencar amb els socis i poder mantenir el govern.

Al plenari municipal celebrat ahir a Castelló vam poder veure com davant la proposta d’aprovació de la modificació dels nous estatuts del Patronat Municipal de Festes presentada pel govern, els regidors de Compromís van justificar el seu suport, en considerar que, el suport a la darrera modificació efectuada quan governaven amb coalició amb el PSOE, tot i que el text no era del seu gust, va fer-se per no produir una crisi que portara a un trencament del pacte i produïra mals majors.

I només uns minuts després enfront de la moció presentada pel PSPV per reprovar el regidor de Comerç, Família i Infància, Alberto Vidal de Vox, per les afirmacions fetes en el darrer ple equiparant el dret de les dones a avortar amb l'holocaust, a la qual va sumar-se Compromís, sol·licitant la retirada de les competències de l'edil i el seu cessament com a responsable institucional, vam assistir a una escenificació del que significa pel PP suportar a Vox com a soci de govern, escoltant com, des de la tribuna, el regidor senyor Sales, afirmava “A nosaltres darrerament ens agraden poques coses de què diu el senyor Vidal, però el que defensem no és el que diu Vidal, sinó el seu dret a dir-ho i a poder contestar-ho”. Aquestes paraules són molt clares: no ens agrada aquesta acció de Vox, però ho acceptem per no trencar el pacte i poder continuar governant.

La truita canviava de costat. El PP comprovava i sentia com governar en coalició no és gens fàcil i salvava sense ganes a l’edil de comerç, no sense arribar a recriminar-li des del mateix faristol les seues desafortunades intervencions, grolleres i desagradables en més d’una ocasió, atacant fins i tot el mateix govern municipal i deixant-lo en evidència.

Difícil moment va haver de passar la senyora alcaldessa per culpa de Vox, en permetre i acceptar que un membre del seu govern atacara públicament els drets de les dones i, no estant d’acord amb les afirmacions del regidor, al mateix moment ser còmplice d’aquelles en no reprovar-les i, més encara, per la seua gravetat, no ordenant el seu immediat cessament. Ai els pactes! Quant de mal fan en més d’una ocasió oi senyora Carrasco?

I qui penseu ha estat el gran beneficiat d’aquest confrontament PP-VOX? Naturalment, el senyor Vidal que amb un aire de certa fanfarroneria, i sabent que tenia les de guanyar, que tampoc en aquest afer el PP aniria en la seua contra, que no el deixarien caure, va arribar a dir que una de les raons per les quals es va afiliar a Vox va ser, quina casualitat, la particular defensa que el seu partit fa del dret a la vida. Un bon treball “de galeria” pels seus afiliats i tots aquells que combreguen amb les idees de l’extrema dreta.

Només el temps dirà si el PP en aquest cas ha actuat bé i si Vox i el senyor Vidal mereixen formar part del govern de la nostra ciutat, com el temps ha estat el que ha propiciat un retorn estatutari de l’autonomia festera que mai s’hauria d’haver perdut. I és que el temps tot ho cura i ho fica en el lloc que li pertoca…

Estem de canvis…

A vint-i-tres dies de l’inici de les Festes de la Magdalena, després que el passat dia 20 el Consell Rector del Patronat de Festes avalara la proposta dels nous estatuts festers, en la darrera Junta de Govern municipal extraordinària va acordar-se portar aquest text a la sessió plenària de hui dijous.

Uns estatuts que tornen el protagonisme de l'Assemblea, retornant-li el poder d'elecció de la Junta de Festes, amb una nova reformulació de les competències dels dos organismes. Un text que ha de passar després a exposició pública i que si no es presenta cap al·legació, passarà a ser aprovat definitivament.

Tal vegada el canvi més visible del nou text estiga en la línia de retornar als estatuts de 1988, modificats el 2012, abandonant els vigents del 2022 en què la regidoria corresponent ostentava tots els poders de decisió del Patronat.

En qualsevol cas, la seua aprovació, en cas de produir-se, vindrà a ser un capítol més de l’evolució festera, fruit de la inquietud manifesta pels castellonencs des que les festes de la Magdalena van adquirir la seua estructura actual el 1945, preguntant-nos com han de ser les nostres festes fundacionals.

La casualitat ha volgut que siga ara, a les portes de la Magdalena 2025, quan la modificació estatutària revife i porte novament al carrer les diferents opinions, maneres i models possibles d’organitzar i gestionar les festes, temàtica gens nova ja tractada en diferents ocasions al llarg dels 80 darrers anys.

I també la casualitat ha volgut que tot just ahir es compliren anys de l’inici de la primera gran reflexió col·lectiva sobre els diferents aspectes de la festa, 47 anys des que van iniciar-se a la delegació de la Conselleria de Cultura, les sessions del “I Congrés Magdalener”, un conclave el de 1978, afavorit per l’Ateneu de Castelló i que va comptar amb el vistiplau de l’ajuntament i que va concloure que les festes de Castelló eren i havien de continuar sent festes de germanor, mantenir l’esperit de la tradició, actualitzar la processó nocturna, recolzar el rotllo, la canya i el mocador de coll com a símbols tradicionals, a la vegada que calia fomentar les gaiates i potenciar la “Junta Central” com a òrgan de coordinació festera incloent en ella membres representants dels diferents sectors. Resulta prou curiós veure ara, des de la distància temporal, com res va dir-se sobre el finançament o la participació de la dona.

Aquell primer congrés no va aconseguir establir més vies de participació i, tal vegada per açò o per altres motius, i enfront de la multitud de problemes que van continuar envoltant les festes i la divisió manifesta entre els col·lectius, només hui anys després, el 1986, l’Associació Moros d’Alqueria, va convocar un II Congrés on, a més de reafirmar el caràcter penitencial de la romeria, instar al foment de la gaiata com a principal símbol o a emprar el vestit de castellonera i llauradora, la seua principal conclusió va girar al voltant de la Junta Central de Festes, manifestant-se unànimement que aquella havia de tenir un caràcter absolutament representatiu, per a això s'havia de procedir a la revisió urgent i actualització dels seus estatuts, que va desembocar en la desaparició d’aquella i la creació de la Fundació Municipal de Festes.

La ciutat canvia, les festes també, la gent ix al carrer, les festes es popularitzen, i l’any 1995, coincidint amb el 50è aniversari de les festes en la seua estructura actual, la Federació de Colles convocava el “III Congrés Magdalener,” que insistirà sobretot en la necessitat del desenvolupament estatutari com la millor manera d'encarar el futur de les festes, aconseguint-se una actualització efectiva a partir del 2012 a conseqüència del nou règim jurídic establert per als organismes autònoms de mesures per a la Modernització del Govern Local, significant un impacte real sobre l’univers fester.

I encara el 2017 per quarta vegada a la història, va celebrar-se un nou Congrés Magdalener per intentar evitar que s’usara de manera partidista la festa a la vegada que per abordar la necessitat de despolititzar-la i defensar i millorar les tradicions sense perdre les arrels, buscant fórmules per aconseguir reforçar el paper de les comissions de sector i posar la Gaiata al centre de les festes i de la imatge de Castelló, destacant-se la imperiosa necessita de revisar i actualitzar novament els estatuts, cosa que va fer-se efectiva, no sense polèmica, al Ple municipal del mes de maig del 2022.

Però el 2023 hi ha eleccions i canvi de govern municipal amb el compromís adquirit de revisar-los amb l’objectiu de dotar de major autonomia al món de la festa, sobretot pel que respecta a la recuperació de l’elecció de la Junta de festes per l’Assemblea del Patronat.

I arribem al dia de hui, l’ajuntament ha promogut el canvi i hui es farà realitat fent un pas més. Quan entraran en vigor i en un termini de tres mesos el Consell Rector haurà d’aprovar la convocatòria de l’Assemblea per l’elecció de la nova Junta de Festes i en el termini d’un any, la regulació dels Ens Vinculats mitjançant el corresponent reglament de desenvolupament. La història i els canvis continuen...

Qui se'n recorda?

La Mestra Nacional, la senyora Adela Garcia i el seu marit, el funcionari municipal i de Justícia el senyor José Miguel Pastor van fundar l'Acadèmia Activa, un centre que després va passar a denominar-se “Virgen de Lidón” ubicat a la cantonada del carrer Ximén Pérez d'Arenós amb la plaça del Maestrat i que va arribar a assolir una gran fama i consideració entre aquells estudiants de la segona part del segle passat, sobretot els que s'iniciaven als ensenyaments de tipus mercantil, preparant-se per a fer oposicions a algun banc o oficina.

Una de les matèries bàsiques que s'hi ensenyava i que els estudiants s'afanyaven a aprendre era la taquigrafia. Si als joves se'ls preguntés actualment pel significat de la paraula taquigrafia, segur que molts no sabrien què respondre.

I aquells que sí que ho saberen, com he pogut comprovar, immediatament dirien que és una cosa antiga, obsoleta i que ja no val per a res. I crec honestament que en part tenen raó, encara que caldria explicar-los que el concepte taquigràfic va més enllà del mer registre de la paraula a la velocitat amb què es pronuncia.

La raó és que la taquigrafia com a tal va patir ferida de mort en el moment en què van aparéixer i van començar a fer-se populars invents com el gravador de veu, el popular casset, tant que, amb el pas dels anys, i amb l'arribada dels dictàfons als anys 80, pràcticament va desaparéixer la necessitat de dominar la taquigrafia, per la qual cosa les institucions públiques, les primeres a exigir el coneixement taquigràfic als seus funcionaris, van decidir, ja fa un munt d'anys, suprimir la taquigrafia per a l'accés als seus cossos respectius.

Aquell sistema d'escriptura ràpid i concís que permetia transcriure un discurs a la mateixa velocitat a què es parlava i també la seua successora a partir dels anys 70 del segle XX, l'estenotípia, un sistema similar d'escriptura, però que es valia d'un teclat de 21 tecles, i que aquells més grans recordem de veure per la televisió en les transmissions de les sessions del Congrés dels Diputats, semblen coses d’un passat molt llunyà, que no ho és tant, ja que continuen existint oposicions al “Cos de Redactors Taquígrafs i Estenotipistes de les Corts Generals”, els últims nomenaments dels quals van tenir efecte el passat mes de desembre, encara que, això sí, amb proves on els ordinadors i els processadors de text van tenir un paper fonamental.

Si preguntem qui va ser Francisco José Buenaventura de Paula Martí i Mora, pocs sabran donar-nos explicació d’aquest senyor, però si esmentem “el mètode Martí”, seran molts els castellonencs, entrats en anys, que recorden haver aprés a l'Acadèmia Activa, Al-Mi o d'altres similars, una manera de representar les paraules i frases completes amb un únic traç o un conjunt de signes que es van convertir en una ferramenta fonamental en l'àmbit de l'escriptura veloç. Jo mateix vaig arribar a ser testimoni de com resultava de difícil iniciar-se en aquells aprenentatges que, d'entrada, semblaven només uns gargots sense cap sentit.

La nostra ciutat ha canviat molt en els darrers 50 anys, les acadèmies han evolucionat, algunes han desaparegut deixant el seu espai a altres centres; nous ensenyaments s'imparteixen, l'oferta formativa és molt més àmplia, els idiomes, la informàtica, les ciències, les humanitats, l'economia, el reforç en general i fins i tot la música i el cant, han vingut per quedar-se, a la vegada que han arraconat vells aprenentatges, taquigrafia, estenotípia i com no, mecanografia, tècnica i habilitat d'escriure a màquina utilitzant els dits de manera ràpida i precisa; tot i això, aquesta darrera ha sabut sobreviure al món digitalitzat en què vivim, perquè els joves estan molt acostumats als teclats, però ja no s'exerciten com a mecanògrafs.

Tan popular van ser en el seu moment aquests aprenentatges, que es va encunyar fins i tot el vocable afectuós, “taqui-meca” per definir aquells que s’exercitaven en aquelles tècniques, apareixent per primera vegada al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, el 1970, un substantiu què en la definició ja incorporava la marca familiar i a l'edició de 2001, va passar a ser definit com a col·loquial.

Un altre temps, un mateix poble, altres joves, unes mateixes inquietuds, altres espais, un nou Castelló. Qui se'n recorda?

Temps passats i temps per venir…

Aquesta setmana que hui tanquem s’han complit 54 i 25 anys respectivament de dos moments, dos esdeveniments recordats pels veïns de manera molt diferent. La inauguració el 20 de febrer de 1971 de l’edifici de la Pèrgola del Parc de Ribalta, i tot just l'endemà 21, però de l’any 2000 de la nova estació de trens.

Dos moments importants pel desenvolupament de la ciutat i que, ara vistos des de la perspectiva temporal, deixen molt a desitjar, ja que no han complit de bon tros les expectatives generades.

Sense fixar-nos en les múltiples crítiques i deficiències que va presentar l’edifici de la Pèrgola des del moment de la seua inauguració fins al seu tancament que havia de ser temporal i provisional allà pel 2011, el fet més que evident és que, a hores d’ara, transcorreguts més d’una dotzena d’anys des que va perdre la seua principal funció, marc de les presentacions oficials festeres, tot i que els diferents governs municipals dels darrers anys no han parat de parlar d’una recuperació d’aquell espai emblemàtic, transformant-lo en un indret modern i actual on poder realitzar actes com congressos, exposicions o fires, la realitat és que l’edifici llangueix i l’esperada reforma i integració de l'edifici en l’entorn del parc, només és paper banyat.

La darrera notícia feta pública per l’equip de govern municipal, tot just el mes passat, feia referència a l’aspiració de l’ajuntament de captar 6 milions d’euros dels fons europeus i, destinar part d’aquells diners a la reforma de l’edifici, a la vegada que s’està a l’espera de què es faça realitat la inversió acordada fa tot just un any amb l’anterior conseller de cultura de la GVA, el senyor Barrera, aportant uns diners per desbloquejar la reforma i redissenyar el projecte. I així estem i el temps passa…

I que dir de l’estació de Renfe? No vull parlar hui ni de les goteres que es colen quan plou, ni dels continus problemes del trànsit ferroviari, ni de la suspensió i retards de les línies de rodalies…, vull centrar-me en allò que directament és qüestió municipal, el problema d’aparcar als seus voltants.

Des del moment de la inauguració ja es veia, l’entorn de l’estació era del tot insuficient per acollir els vehicles particulars dels viatgers. Va tardar-se un bon grapat d’anys, més de 20, en buscar una solució que, a més a més va ser qualificada de “provisional”. L’any 2023 va inaugurar-se una primera fase d’un espai d’estacionament, invertint-se més de 450.000 euros, però que malgrat que la necessitat d’aparcament no ha tingut l’impacte que s’esperava. Les raons són més que evidents, d’una banda, falta senyalització que indique la seua existència, de manera que si no se sap on està, si no és fàcil de trobar, no s’usa; i de l’altra, que no es veu perquè ni està prop de l’estació ni és accessible, sobretot si vas amb maletes.

Ara, el passat dijous l’alcaldessa i la presidenta de la Diputació van presentar “in situ” una nova ampliació i remodelació de l’aparcament als voltants de l’estació amb una inversió que supera els 650.000 euros. Esperem que tinguen millor sort, que hagen aprés del que no cal fer i que, a més de crear nous espais on deixar els vehicles, es cree també una xarxa viària que a la vegada que distribuïsca el trànsit rodat, facilite l’accés a peu fins a la zona d’aparcament.

La ciutat necessita modernitzar-se. L’edifici de la Pèrgola pot presentar moltes possibilitats, un nou espai polifuncional és possible a la vegada que pot, reduint-se el seu volum i incorporant més espais a l’aire lliure, buscar una integració amb l’entorn, tot és qüestió de voluntat.

D’altra banda, si volem fomentar l’ús del tren, evidentment calen millores en les infraestructures ferroviàries, però també accions, fetes amb cap, que faciliten l’accés a l’estació.

Són reptes que hui, aquesta mateixa setmana han tornat a ser protagonistes dels comentaris a peu de carrer. Cal aprendre de les errades dels temps passat i mirar, amb els peus a terra, al futur que ningú coneix. Necessitem alguna cosa més dels nostres governants, alguna cosa més que paraules, necessitem fets i realitats i que, sobretot,  aquests siguen encertats. Per això vam votar-los!

La vida pega moltes voltes…

En començar la temporada 1924-1925, el València FC ja gaudia d'una merescuda popularitat als mitjans esportius espanyols, amb fama d'equip fort i amb una personalitat pròpia. Alhora, el club disposava d'una organització econòmica, esportiva i social envejable, i pel seu acabat d'estrenar camp de Mestalla desfilaven els millors equips nacionals i estrangers, davant dels quals aconseguia molt bons resultats. El 12 d'octubre de 1924 va començar el Campionat Regional de la zona centre el qual va anar a parar al València FC, que es va proclamar campió.

El Club Esportiu Castelló va ser fundat el 20 de juliol de 1922. El 3 de novembre de 1923 es va inaugurar el camp del Sequiol. A la temporada 1924-1925 queda campió regional de la zona nord i sud.

El 10 de març de 1923 es va fundar el Club Esportiu Vila-real “per fomentar tots els esports, especialment el futbol”. El 1924 s'inscriu a la Federació Llevantina de Clubs de Foot-ball. Després de més d'un daltabaix desapareix, i el 1942 es constitueix un nou equip, el Club Atlètic Foghetecaz que inicia la seua trajectòria des de les categories més baixes canviant el 1950 el nom a Club Atlètic Foghetecaz Villarreal i en juny de 1954 a Villarreal Club de Futbol, aconseguint arribar a pujar fins a la primera divisió per primera vegada la temporada 1996-1997.

Tres equips representatius de la nostra terra que, per més de cent anys han mantingut, en diferents moments i lligues, una rivalitat directa i han viscut moments i etapes molt diferents. Y la casualitat ha volgut que avui 15 de febrer, d'una manera més que directa tots tres tinguen un protagonisme especial que els relacione, mitjançant dos fets que podríem qualificar d'especials.

1924, el diumenge 15 de febrer, avui fa cent anys, el Castelló, participant en aquella temporada al campionat regional, i campió de les seccions nord i sud, a partir de les tres i quart de la tarda i amb un Sequiol a vessar, va enforntar-se, en una final a doble partit, al València F.C. campió de la secció centre, amb qui mantenia una dura rivalitat.

“Atropellats, vexats i escarnits per uns jugadors professionals que van fer servir per a aconseguir el seu objectiu mil astúcies impròpies de cavallers i la funestíssima actuació de l'àrbitre senyor Saracho”, diu el cronista, el Castelló va perdre el partit per un sever penal amb què es va castigar una levíssima falta comesa per Roca, llançat per Reverter i que no va aconseguir aturar el porter Alanga, considerat el millor dels 22 jugadors. Història que es repeteix el diumenge següent dia 22 en partit jugat al Mestalla dirigit pel senyor Llovera i que finalitza amb idèntic resultat, un gol marcat novament de penal en aquesta ocasió per Cubells per falta del castellonenc Montañés, sent el resultat global 2-0 a favor del València que es proclama campió regional, i sent novament el porter Alanga el millor de tots els participants.

I avui, cent anys després, Castelló i València tornen a ser protagonistes, afegint-hi el Vila-real. En aquesta ocasió, a partir de les dues del migdia, el Castelló de segona divisió enfrontant-se a l'Eibar, amb l'objectiu d'aconseguir la primera victòria del 2025 al Castàlia que li permetrà allunyar-se més de la zona de descens, i unes hores després, el Vila-real fent el mateix amb el València, a l'antic Madrigal, avui flamant Ceràmica.

Una nova i dura rivalitat que es manté cent anys després, canviant un dels protagonistes, el Castelló pel Vila-real, en què els homes de Marcelino García  tractaran que els tres punts del derbi es queden a casa.

Un altre cop com fa 100 anys encara que la vida pega moltes voltes, uns partits de futbol comptaran amb tots els ingredients perquè siguen autèntics espectacles. Esperem i desitgem que “els nostres” estiguen encertats i amarren els punts i els col·legiats González Díaz i De Burgos Bengoechea aconseguisquen impartir justícia sobre la gespa.

Que Sant Valentí els ajude!

Les estratègies dels partits polítics, de tots, siga en l'àmbit local, autonòmic o nacional, d'aquí o de fora, passen sempre no només per fer tot el possible de manera legal, i fins i tot algunes vegades fregant la il·legalitat, per véncer l'adversari, fent impossible la política de l'altre, deixant-se portar moltes vegades per un impuls incontrolat, per la ràbia .

L'odi entre polítics és més que evident. Només ens cal posar-nos davant del televisor, obrir un diari o assistir a un ple municipal per, en qualsevol moment i la mínima situació, visualitzar un rastre d'insults i acusacions llançats amb el to més vehement a l'adversari polític.

Trump, Putin, Sánchez, Feijoo, Ayuso, Abascal en constitueixen uns exemples clars. Però no cal anar tan lluny i centrem-nos al nostre ajuntament. Antonio Ortolà regidor ultradretà acusat per l'oposició de racista i xenòfob per atacar des de la tribuna, sense fonament, els immigrants, denunciant alhora el nacionalista Ignaci García i interposant-li una querella criminal per ocupació de despatx; Alberto Vidal ofenent i sent notícia en l'àmbit nacional en comparar l'avortament amb l'holocaust; Vicent Sales atacant Patricia Puerta amb relació a assumptes relacionats amb la gerència del patronat d'esports o les ajudes al comerç, qualificant-la com de llengua llarga i memòria curta... Cal seguir?

És més que evident que actualment la política està feta amb odi i des de l'odi i cada cop es va accentuant més. Ja no es tracta de parlar i defensar projectes i programes, sinó de despertar l'odi cap a l'altre. No es tracta de confrontació d'idees, sinó d'odiar les persones que tenen una altra concepció diferent; per això s'utilitza la tècnica d'atribuir-los una maldat intrínseca per després anomenar-los sectaris, demagogs, radicals, anti-Espanya, rojos, comunistes, socialistes. Alhora, també dirigeixen aquest odi a certs col·lectius com poden ser els migrants, en funció de l'orientació sexual, els empobrits i empobrides, atribuint-los la maldat: als migrants se'ls identifica com a delinqüents; al col·lectiu LGTBI, com a pervertits; i els empobrits i empobrides, com ganduls que no volen treballar i només volen viure del subsidi.

Aquest ambient es reflecteix als debats polítics, on els arguments pràcticament desapareixen i només existeix l'insult, la desqualificació i la manca de respecte. Tot això provoca desafecció i malestar entre la ciutadania.

I venen a tomb aquestes reflexions justament avui, dia de Sant Valentí, quan per activa i passiva se'ns recorda allò de l'amor, l'enllaç d'afecte que neix de la valoració de l'altre i inspira el desig del seu bé. Si, correcte, però vist el que s'ha vist, no aplicable als polítics sobretot als més propers, on les experiències compartides no arriben a enfortir, o ho fan en comptades ocasions, vincles emocionals.

Avui és un bon moment i ocasió per demanar als nostres polítics que la seua feina no arribe a anar mai més enllà de meres discrepàncies d'opinió o interpretació; els veïns n'estem una mica farts i valorem i enyorem l'harmonia, la convivència pacífica i el progrés.

Mira que és fàcil, només cal tenir present la màxima “Fer al pròxim allò que desitges que et facen a tu” sense oblidar que governen per mandat dels ciutadans i veïns.

Una mica d'optimisme no anirà gens malament avui; què tal si no degradem més la democràcia? Què tal si no intentem sempre imposar, per dret de vot, els nostres objectius? Què tal si posem més cooperació i menys competència i protagonisme? Que tal si rebaixem l'agressivitat i la transformem en afectivitat. Somiem per un moment, és sant Valentí, el dia de l'amor…

Somniar és debades... i altres refranys.

No dic que siga impossible, però malgrat que tal vegada ara hi ha més oportunitats de les que hi havia abans, o no?, i fora continuen havent possibilitat, "de pescar", és moooooolt improbable que algun dia siga realitat allò que, amb la boca plena, ahir l'alcaldessa acompanyada pels regidors d'hisenda i barris, va presentar amb detall als membres del Consell Social de la ciutat, i que no va ser ni més ni menys, que la previsió d'aconseguir més de 23 milions d'euros, procedents dels fons FEDER, aquell instrument financer de la Comissió Europea destinats a finançar, amb diners comunitaris, la correcció dels principals desequilibris regionals dins la Unió Europea, fons que, en cas de ser aconseguits es destinarien a fer realitat set projectes per la ciutat.

Tant de bo estiga errat i aquest propòsit municipal, tots aquests projectes integrals i transversals liderats des de l'alcaldia amb participació de les diferents regidories puguen ser, en un temps no massa llunyà no sols desitjos, si més no realitats, i no quede tot, com diem al meu Raval en moltes ocasions, en “fum de palla”.

És veritat que "qui no plora, no mama", però també ho és el fet que "hi ha massa gats per la rata", o cosa que és el mateix, hi ha molts ajuntaments al nostre país que, propers, o llunyans, també esperen "poder mamar" i, clar, la vaca no dona prou per a tots...

Per descomptat que allò que els nostres governants municipals desitgen per la ciutat, aquelles accions en les quals gastar-se els diners d'Europa són més que desitjables per qualsevol veí o veïna. Qui s'oposaria a gaudir d'un mercat central totalment reformat, modernitzat i adaptat a les necessitats del segle XXI?, o a una illa albinegra que modernitzara els voltants del Castàlia?, o a tenir un nou parc i zona d'esbarjo a Sensal, o un corredor verd, o una modernització de places públiques, o reformar els centres educatius, o tenir més zones d'ombra al centre de la Vila o uns estanys més nets als diferents parcs, actuacions del tot més que lloables.

Però clar allò que demanen altres pobles i ciutats també ho és, sostenibilitat turística, accessibilitat integral, ciberseguretat, millores en estacions i ports, projectes per ciutat intel·ligent, aprofitament d'aigües... difícil papereta per Europa rebutjar uns projectes en benefici d’uns altres!

Després de les declaracions d'ahir i sent realistes sembla que, la pauta que ha de marcar el futur proper de la nostra ciutat, siga la fe en els miracles. I és que, amb un gran optimisme ens venen "la pell de l'os abans de caçar-lo", perquè, com dic al titular, somniar és debades.

O tal volta caldrà ser més malpensats i siguen aquestes propostes fetes per a continuar mantenint el protagonisme i eixir "guapos" a la foto? Tot i que el refrany diu "pensa mal i encertaràs", no vull ser malastruc i faig vots perquè les gestions "arriben a bon port" i la maror no faça trontollar la nau.

"Poc viurà qui no ho veurà", el desenllaç no crec estiga massa llunyà. Hi ha un altre refrany al poble que diu “Les tres coses que es necessiten per a viure bé són: barra, pocavergonya i poc escrúpol”.

Espere i desitge de tot cor que cap d’aquestes tres coses passaren pel cap del govern municipal ahir a l’hora de fer aquestes declaracions, i algun dia, puguem ser testimonis d’aquestes millores i, més encara, comprovar que no ens costen cap euro als veïns, tot fruit del ben saber fer d’aquells a qui hem atorgat la confiança per gestionar la ciutat. El temps i les urnes faran la resta. 

Fe, esperança i protecció

A l'accepció litúrgica, per patró s'entén la Benaurada Verge Maria, el Sant o el Beat que per una antiga tradició o per una legítima institució se celebra com a protector o intercessor davant Déu.

Normalment, els pobles i ciutats tenen només un patró. És veritat que alguns, per motius diversos i particulars, en tenen dos o més. En aquest cas podem dir que un és “el titular” i l’altre el patró o patrona secundaris.

No sé en el cas diocesà de Sogorb-Castelló, quin dels dos, Sant Pasqual o la Verge de la Cova Santa, serà el principal i quin el secundari, o si en aquest cas “no es compleix la norma” i tots dos, Sant i Verge, comparteixen protagonisme.

Més encara, en el cas concret de la capital, de Castelló, només cal acostar-se a l’església Major de Santa Maria per trobar-nos amb la capella “dels Sants Patrons”, així, en plural, on ens adonem que al costat de la Mare de Déu del Lledó, considerada des del 1922 com a patrona principal de la ciutat, trobem a Sant Cristòfol, des del 1703, en agraïment per la seua intercessió en la desaparició de l’epidèmia sofrida el 1698, i a Sant Vicent Ferrer, com a patró de tot el Regne de València que, pel fet de ser considerats secundaris, passen desapercebuts per a gran part de la ciutadania.

Però com diu la dita col·loquial “no hi ha dos sense tres” a Castelló ampliada i adaptada diríem que “no hi ha tres sense quatre”, perquè si, des del 1721, després que el bisbe de Tortosa, Bartolomé Camacho Madueño acceptés la petició que quatre anys abans havien realitzat les autoritats municipals i eclesiàstiques de la capital de la Plana, Sant Blai també és considerat com a Patró menor de Castelló.

Pobles de la província cas d’Almedíjar, Begís, Borriana, Suera, La Salzadella o Villahermosa del Río, tenen, per diferents motius, com a patró principal o secundari a aquest metge, bisbe de Sebaste, que va viure en temps dels emperadors Dioclecià i Licino, perseguit i denunciat, torturat i decapitat, a qui se li atribueixen nombrosos miracles i se l’invoca com a advocat contra la diftèria i contra tots els mals i accidents de coll, dedicant-li festes amb balls, bous, bunyolades, matances de porc, fogueres, calderes i fins i tot fonts de vi, tot just aquests dies inicials de febrer.

I quin diríeu va ser el motiu pel qual Castelló va fixar-se en Sant Blai per considerar-lo mereixedor de tal honor? Va ser fruit de la unió de tres elements: fe (seguretat), esperança (confiança) i protecció (salvaguarda de perill) que el Consell Municipal demanava el dia en què l’antic Palau de la Vila ubicat a tocar de la plaça de l’Herba, a causa de les males condiciones de l’edifici, era abandonat i es passava a ocupar el nou Palau a la plaça Major, un tres de febrer de 1716, festivitat de Sant Blai, tot just acaba de fer 309 anys.

Degué ser casualitat o tal vegada va fer-se coincidir la data, però va ser motiu més que suficient per als governants de l’època per demanar, en ser la data tan assenyalada, la intercessió de Blai davant Déu perquè aquell Palau, aquell nou edifici, símbol del progrés del poble, tinguera per molts anys, seguretat, protecció i salvaguarda de qualsevol perill.

Ja a finals del segle XVIII trobem unes festes de carrer dedicades a Sant Blai i que arriben fins als nostres dies, després d’haver passat un període de dificultat en la guerra civil i recuperada la festa l’any 1946.

Una data important que ve a demostrar la relació directa entre el sant, el carrer i la ciutat és la del 1992, any en què se celebrava el 275 aniversari de la proclamació de Sant Blai com a Patró, sent la primera ocasió en què la Corporació Municipal en Ple i sota maces, presidit per l’alcalde José Luís Gimeno, va assistir a una festa de carrer, sent oficiat el pontifical pel cardenal Vicent Enrique i Tarancón, estrenant-se la bandera i els gojos en honor al sant.

Fe, esperança i protecció pels veïns del carrer i extensible a tota la ciutat que, ara, hui, novament, clavaris i majorals, festers i veïns, s’aprestaran a renovar, amb confiança amb el sant armeni, a la vegada que li pregaran perquè l’edifici municipal, hui totalment renovat, continue fent la funció principal a la qual deu la seua existència, ser la casa de tots els castellonencs.  Per molts anys!

Discrepàncies

La segona de les accepcions que presenta el diccionari de la RAE si busquem la paraula discrepància diu: “Dissentiment personal en opinions o en conducta”, entenent per dissentir no ajustar-se en sentir o el fet de semblar d’algú, o el que ve a ser el mateix, manifestar-se en desacord amb una idea, creença o política, escampada i mantinguda per un altre individu del mateix grup.

En política sembla que no està bé dissentir dins d’un mateix partit, de manera que el partit mana i el càrrec obeeix, malgrat que en algunes ocasions, més de les que possiblement ens imaginem, alguns senadors, diputats, regidors o fins i tot militants de base, en el seu fur intern no comparteixen opinions públiques, no sentint-se igual a aquells que sembla els hi representen, arribant a produir-se una total desconnexió generada per una dissintonia.

Des de finals del 2013 tenim al territori espanyol, i per tant a Castelló, un partit polític que es defineix en la seua ideologia com a ultraconservador i ultranacionalista, qualificat pels especialistes com un partit d'ultradreta, de dreta radical populista o d'extrema dreta. Com ja haureu endevinat, em referisc a VOX, partit que presenta com a caps més visibles i figures principals Santiago Abascal i Ignacio Garriga.

Tot i que no arriba encara a tenir dotze anys d’història al seu darrere, el partit ha aconseguit un ascens electoral en tots els àmbits, nacional, autonòmic i local, fonamentalment basat en un conservadorisme i catolicisme exacerbat, posicionant-se en contra de l'eutanàsia, del matrimoni entre persones del mateix sexe i del dret a l'avortament, i fent un fort èmfasi en la defensa de la família conformada per un home i una dona, que segons ells, és l'únic tipus de família ideal o vàlid, situant com una de les seues prioritats la lluita contra la ideologia de gènere i contra el lobby LGTBI.

Però, darrerament, no sembla que les coses li vagen massa bé. Cada vegada es fa més evident que dins el partit hi ha una pugna entre dos sectors, un de tal falangista i ultracatòlic i un altre més liberal i el partit sembla començar a fer aigua.

No fa massa dies, el fins aleshores portaveu de VOX a Castella i Lleó i exvicepresident de la Junta, Juan García-Gallardo, va anunciar la seua renúncia al càrrec, a la vegada que deixava la seua acta com a procurador a les Corts i abandonava el seu lloc al Comité Executiu Nacional del partit. La causa? Ell mateix ho va deixar clar “discrepàncies amb la direcció de Santiago Abascal”.

Semblava que es tractés d’una decisió llunyana, d’altes esferes, però poc ha tardat a arribar, si no igual, d’una manera molt semblant, a la nostra ciutat, per causa de la política municipal que el partit està duent a termini a Castelló.

Tots sabem que, a les darreres eleccions, el PP va arravatar l’ajuntament al bipartit PSOE+Compromís, amb el suport dels quatre regidors de VOX, els senyors Ortolà, Vidal i Ferrer, i la senyora Miralles, i que, com és més que normal, tot i que comparteixen govern, són moltes les actuacions del partit radical que el PP no assumeix i, més encara, en alguns casos ni els mateixos membres del partit, els seus propis companys.

Un exemple clar és el que va passar en el darrer ple municipal ordinari de gener, celebrat el passat dia 30, quan el senyor Alberto Vidal, regidor de Família i Infància, va dir a la tribuna referint-se a l’avortament que “milers de persones (fetus) són assassinades legalment al nostre país, igual que eren assassinats legalment els jueus als camps de concentració”, comparant la interrupció legal de l'embaràs amb el genocidi de l'Holocaust, fet que no tan sols va desfermar una onada de crítiques entre la resta de regidors municipals, si més no, també entre membres del seu partit.

La indignació va ser de tal nivell que, Samanta Castillo, coordinadora de Vox al Grau i que ocupava la cinquena posició a la llista de les passades eleccions municipals, va decidir renunciar a tots els càrrecs que exercia, inclosos els que ocupava a les juntes i el consell del municipi i abandonar el partit, manifestant obertament que Vidal, amb aquelles afirmacions, no la representava per res. Independentment que la senyora Castillo tinguera en aquest moment més o menys pes polític dins els partit, la seua discrepància, renuncia i abandonament del partit, serà difícil d’encaixar pel grup polític conservador.

No soc endeví, no conec quin podrà ser a partir d’ara el futur de VOX nacional-local, però sembla incert i motiu d’una evident creixent desestabilització interna, i que podria enfrontar més desafiaments en els mesos vinents si les tensions entre els seus membres no es resolen.

Per descomptat que la repercussió pública de les controvertides declaracions del senyor Vidal a Castelló, només venen a afegir llenya a la crisi interna que, cada dia que passa, sorgeix amb més freqüència. Què faran o diran ara els companys de bancada del senyor Vidal?  Discreparan? Tragaran per mantenir el selló? Difícil papereta…

 

Mira que saben…

Les obres de remodelació de la plaça de Sant Roc avancen. Cada dia que passa són més i més els nous elements que apareixen a aquell indret; jocs infantils amb castell i vaixell, banquets de fusta, base de bicicas, tauletes i banquets de pedra, plantes ornamentals, carrasques i altres arbres d’ombra…, tot cap a la plaça.

Però, a mesura que l’espai s’ompli de coses, algunes de “les antigues” que s’han mantingut han quedat desubicades, cas de les plaques identificatives i recordatòries dels bombardejos de la guerra civil, que, sense massa problemes s’han tornat a col·locar a un lloc proper d’on inicialment estaven, al centre de la plaça i, la capelleta del Crist, que “encaixonada” entre els jocs infantils, ara sembla canviarà de lloc.

Fa dies que els veïns comentem que la plaça està massa carregada de coses i que l’acte de les “tres caigudes” no podria continuar celebrant-se com fins ara, simplement perquè “no cabria”. 

Alguns veïns, en veure com anava quedant la plaça i els voltants de la capelleta, van entrar en contacte amb l’ajuntament i amb la confraria de la Sang, per fer-los saber aquesta circumstància i, fa un parell de setmanes, tal com ho vaig reflectir jo en aquest mateix blog el passat 25 de gener l’ajuntament va anunciar un canvi d’ubicació de l’acte de les “tres caigudes”, desplaçant-lo uns metres del seu lloc habitual, indicant que “es realitzarà a partir d’ara al lateral de l’olivera, enfront de la façana del col·legi Bisbe Climent”, per a la qual cosa va procedir-se a retallar part del parterre, reconvertint-lo en zona de pas.

Ara, segons anuncia hui mateix la premsa local, l’ajuntament, després de veure que aquell desplaçament de l’acte “no tenia cap ni peus” ha decidit reubicar al centre de la plaça la capelleta i ho fa, sense reconéixer que s’està improvisant sobre la marxa...

Però, vet per on, saben fer-ho. Ha estat el regidor d’urbanisme qui en lloc d'assumir “que la idea de realitzar l’acte al lateral de l’olivera” no va ser gens encertada, anuncia que “donarem major rellevància a la capella on es realitza el tradicional acte de ‘Les Tres Caigudes’ per a dignificar-la i, a la vegada, donar-li el lloc que mereix aquest acte tan tradicional per als castellonencs i que és senya d'identitat”.

I com pensen fer-ho?, que se’ls ha ocorregut?, res millor que traslladar la capella i situar-la en el centre del parc, on hi ha un pas per als vianants, a la vegada que, aquest nou pas o passarel·la de vianants del Forn del Pla, pren ara un nou nom “carreró de Les Tres Caigudes”. Qui dona més?

El mateix equip de govern, no tenint prou en inventar-se un “carreró” que res té a veure amb allò que defineix un carreró com a un lloc estret, a la vegada que mai l’acte de “Les Caigudes” s’ha escenificat en cap carreró, encara dona més, i gossa canviar-li el nom a la popular plaça del Forn del Pla, reconvertint-la ara en “parque de San Roque”, així fins i tot en castellà com ho diu i assenyala “un lletreret” més que senzill que han instal·lat, això sí, en un lloc ben visible de la plaça.

Una nova ubicació de la capella a la qual, estic més que segur, han d’haver fet front després de les protestes que des de la Confraria de la Sang els hauran fet arribar; però com saben fer-ho, com és el seu estil, han tractat de justificar “la nova actuació”, pegant-li la volta, tot dient que aquesta actuació estava coordinada amb la Confraria i en especial col·laboració del Germà Major Miguel Ángel Mulet.

Doncs si estava coordinada com és que primer van pensar en una nova ubicació sense tocar la capelleta i ara canvien de pensament? No crec que el senyor Mulet, persona amant de les tradicions del nostre poble, estiguera massa d’acord amb la decisió urbanística de deixar la capelleta quasi invisible, perduda entre els jocs infantils, entre el vaixell i el castell, i desplaçar a un lateral l’acte tradicional d’adoració de la creu en el moment del retorn de la romeria.

No sé quin serà el lloc definitiu de la capelleta, si serà “un pegot més”, com tampoc imagine on pensen col·locar l’escultura del Pregoner, ja que cada vegada el Forn del Pla està més ple, però de segur, que vagen on vagen, malgrat que tots pensem van improvisant sobre la marxa, sabran vendre el producte com una gran millora, és el seu estil.

 

El quàquer i la colpotora

 Segons el diccionari un quàquer és un individu pertanyent a una secta religiosa protestant fundada a Anglaterra el 1648 per George Fox, que no té culte i jerarquia eclesiàstica i defensa la senzillesa, l'igualitarisme i l'honradesa i que rebutgen la necessitat dels sacerdots, ja que creuen que Déu és a l'interior de cada ésser humà.

D’altra banda, un colportor és una persona que es dedica a la venda ambulant de productes, especialment llibres, fulletons religiosos o altres publicacions. Al segle XIX, els colportors eren coneguts per vendre llibres, pamflets religiosos i literatura als carrers i places de ciutats i pobles. Aquestes persones assoleixen gran importància com a elements transmissors per l'arribada de la fe protestant a Espanya.

Allà als inicis del segle XX, una parella, un quàquer i una colpotora, ell fill d’un matrimoni anglés establit a Eslida, ella una activista política valenciana, per la seua visió dels negocis i activitat cultural en l’esquerra republicana,van “revolucionar Castelló”, parlem de Russell Ecroyd Neild i la seua esposa Maria Pérez Rodríguez.

Una parella que establits a la ciutat prompte van adquirir fama i notorietat entre el veïnat. Mentre ella pels seus coneixements d’anglés es dedicava a donar classes, ell va convertir-se en un conegut home de negocis. Conegut entre les classes populars com “l’anglés” si hui el porte al record és perquè, el dimarts 1 de febrer, tal dia com hui, de 1938, en plena guerra civil, fa tot just, 87 anys, moria aquell home que, per la seua bondat i profundes conviccions religioses, va saber captar-se les simpaties de tots els que el van tractar.

A més a més de comerciar amb la casa anglesa Harrison & Son (Hanley)  amb la importació de colors per a ceràmica,  el primer negoci que va obrir a la ciutat amb el seu nom va estar relacionat amb els recanvis, la reparació i el lloguer de bicicletes de marques angleses al que va afegir-se poc després el lloguer de cotxes i la posada en funcionament d’una línia de transport de viatgers que feia el trajecte Castelló-Benassal.

Aquell primer taller, ubicat inicialment al carrer Ximenez, darrere del Teatre Principal, en el temps va canviar d’ubicació, ocupant un espai major, als baixos del seu domicili familiar, un gran casalici al carrer de l’Escultor Viciano 22, cantó amb Lluís Vives, on a més dels recanvis, va obrir un garatge, espai on durant molts anys van llogar-se places d’aparcament per a guardar cotxes.

Polifacètic i aventurer va protagonitzar el 1913 amb un vehicle matrícula CAS-20 la primera ascensió al desert de les Palmes amb un vehicle de motor, però, el seu cor i recursos els dedicava principalment a l'evangelització i a la lluita contra l'Alcoholisme, sent el continuador durant uns anys del periòdic “El Abstemio”, fundat pel seu pare i portaveu de la Lliga Antialcohòlica Espanyola.

Com a persona que no pertanyia a la religió catòlica, va ser soterrat a la tomba número 37 del cementiri civil de Castelló, al costat de destacats personatges de la vida social, cultural i política del seu temps cas del cònsol britànic August Stubbs Hillhouse o alguns membres de la família Sabat, metre que la seua esposa, acabada la guerra, davant del temor de les represàlies del franquisme pel seu compromís polític amb la República, es va traslladar a Anglaterra, on va morir anys més tard.

Una parella de veïns, gens anònims, però, tal vegada massa oblidats per la societat castellonenca i un espai físic familiar, singular i amb una alta càrrega històrica, antic domicili de l’escriptor Salvador Guinot Vilar, prou deteriorat en l’actualitat, però que és testimoni mut d’un passat no massa llunyà més que esplendorós, “el garatge de l’anglés”, encara ara, quasi 90 anys després de la mort del senyor Russell, i després d’haver passat per diferents propietaris i alguna subhasta, encara sembla no tenir clar el seu futur.

Personatges com aquesta parella també van fer molt per la ciutat i, és de rebut que la ciutat, d’alguna manera els ho reconega. Llance la proposta esperant que des de l’equip de govern municipal algun dia ho consideren. Per què no hui? És un bon moment.