Fe, esperança i protecció

A l'accepció litúrgica, per patró s'entén la Benaurada Verge Maria, el Sant o el Beat que per una antiga tradició o per una legítima institució se celebra com a protector o intercessor davant Déu.

Normalment, els pobles i ciutats tenen només un patró. És veritat que alguns, per motius diversos i particulars, en tenen dos o més. En aquest cas podem dir que un és “el titular” i l’altre el patró o patrona secundaris.

No sé en el cas diocesà de Sogorb-Castelló, quin dels dos, Sant Pasqual o la Verge de la Cova Santa, serà el principal i quin el secundari, o si en aquest cas “no es compleix la norma” i tots dos, Sant i Verge, comparteixen protagonisme.

Més encara, en el cas concret de la capital, de Castelló, només cal acostar-se a l’església Major de Santa Maria per trobar-nos amb la capella “dels Sants Patrons”, així, en plural, on ens adonem que al costat de la Mare de Déu del Lledó, considerada des del 1922 com a patrona principal de la ciutat, trobem a Sant Cristòfol, des del 1703, en agraïment per la seua intercessió en la desaparició de l’epidèmia sofrida el 1698, i a Sant Vicent Ferrer, com a patró de tot el Regne de València que, pel fet de ser considerats secundaris, passen desapercebuts per a gran part de la ciutadania.

Però com diu la dita col·loquial “no hi ha dos sense tres” a Castelló ampliada i adaptada diríem que “no hi ha tres sense quatre”, perquè si, des del 1721, després que el bisbe de Tortosa, Bartolomé Camacho Madueño acceptés la petició que quatre anys abans havien realitzat les autoritats municipals i eclesiàstiques de la capital de la Plana, Sant Blai també és considerat com a Patró menor de Castelló.

Pobles de la província cas d’Almedíjar, Begís, Borriana, Suera, La Salzadella o Villahermosa del Río, tenen, per diferents motius, com a patró principal o secundari a aquest metge, bisbe de Sebaste, que va viure en temps dels emperadors Dioclecià i Licino, perseguit i denunciat, torturat i decapitat, a qui se li atribueixen nombrosos miracles i se l’invoca com a advocat contra la diftèria i contra tots els mals i accidents de coll, dedicant-li festes amb balls, bous, bunyolades, matances de porc, fogueres, calderes i fins i tot fonts de vi, tot just aquests dies inicials de febrer.

I quin diríeu va ser el motiu pel qual Castelló va fixar-se en Sant Blai per considerar-lo mereixedor de tal honor? Va ser fruit de la unió de tres elements: fe (seguretat), esperança (confiança) i protecció (salvaguarda de perill) que el Consell Municipal demanava el dia en què l’antic Palau de la Vila ubicat a tocar de la plaça de l’Herba, a causa de les males condiciones de l’edifici, era abandonat i es passava a ocupar el nou Palau a la plaça Major, un tres de febrer de 1716, festivitat de Sant Blai, tot just acaba de fer 309 anys.

Degué ser casualitat o tal vegada va fer-se coincidir la data, però va ser motiu més que suficient per als governants de l’època per demanar, en ser la data tan assenyalada, la intercessió de Blai davant Déu perquè aquell Palau, aquell nou edifici, símbol del progrés del poble, tinguera per molts anys, seguretat, protecció i salvaguarda de qualsevol perill.

Ja a finals del segle XVIII trobem unes festes de carrer dedicades a Sant Blai i que arriben fins als nostres dies, després d’haver passat un període de dificultat en la guerra civil i recuperada la festa l’any 1946.

Una data important que ve a demostrar la relació directa entre el sant, el carrer i la ciutat és la del 1992, any en què se celebrava el 275 aniversari de la proclamació de Sant Blai com a Patró, sent la primera ocasió en què la Corporació Municipal en Ple i sota maces, presidit per l’alcalde José Luís Gimeno, va assistir a una festa de carrer, sent oficiat el pontifical pel cardenal Vicent Enrique i Tarancón, estrenant-se la bandera i els gojos en honor al sant.

Fe, esperança i protecció pels veïns del carrer i extensible a tota la ciutat que, ara, hui, novament, clavaris i majorals, festers i veïns, s’aprestaran a renovar, amb confiança amb el sant armeni, a la vegada que li pregaran perquè l’edifici municipal, hui totalment renovat, continue fent la funció principal a la qual deu la seua existència, ser la casa de tots els castellonencs.  Per molts anys!