Qui se'n recorda?

La Mestra Nacional, la senyora Adela Garcia i el seu marit, el funcionari municipal i de Justícia el senyor José Miguel Pastor van fundar l'Acadèmia Activa, un centre que després va passar a denominar-se “Virgen de Lidón” ubicat a la cantonada del carrer Ximén Pérez d'Arenós amb la plaça del Maestrat i que va arribar a assolir una gran fama i consideració entre aquells estudiants de la segona part del segle passat, sobretot els que s'iniciaven als ensenyaments de tipus mercantil, preparant-se per a fer oposicions a algun banc o oficina.

Una de les matèries bàsiques que s'hi ensenyava i que els estudiants s'afanyaven a aprendre era la taquigrafia. Si als joves se'ls preguntés actualment pel significat de la paraula taquigrafia, segur que molts no sabrien què respondre.

I aquells que sí que ho saberen, com he pogut comprovar, immediatament dirien que és una cosa antiga, obsoleta i que ja no val per a res. I crec honestament que en part tenen raó, encara que caldria explicar-los que el concepte taquigràfic va més enllà del mer registre de la paraula a la velocitat amb què es pronuncia.

La raó és que la taquigrafia com a tal va patir ferida de mort en el moment en què van aparéixer i van començar a fer-se populars invents com el gravador de veu, el popular casset, tant que, amb el pas dels anys, i amb l'arribada dels dictàfons als anys 80, pràcticament va desaparéixer la necessitat de dominar la taquigrafia, per la qual cosa les institucions públiques, les primeres a exigir el coneixement taquigràfic als seus funcionaris, van decidir, ja fa un munt d'anys, suprimir la taquigrafia per a l'accés als seus cossos respectius.

Aquell sistema d'escriptura ràpid i concís que permetia transcriure un discurs a la mateixa velocitat a què es parlava i també la seua successora a partir dels anys 70 del segle XX, l'estenotípia, un sistema similar d'escriptura, però que es valia d'un teclat de 21 tecles, i que aquells més grans recordem de veure per la televisió en les transmissions de les sessions del Congrés dels Diputats, semblen coses d’un passat molt llunyà, que no ho és tant, ja que continuen existint oposicions al “Cos de Redactors Taquígrafs i Estenotipistes de les Corts Generals”, els últims nomenaments dels quals van tenir efecte el passat mes de desembre, encara que, això sí, amb proves on els ordinadors i els processadors de text van tenir un paper fonamental.

Si preguntem qui va ser Francisco José Buenaventura de Paula Martí i Mora, pocs sabran donar-nos explicació d’aquest senyor, però si esmentem “el mètode Martí”, seran molts els castellonencs, entrats en anys, que recorden haver aprés a l'Acadèmia Activa, Al-Mi o d'altres similars, una manera de representar les paraules i frases completes amb un únic traç o un conjunt de signes que es van convertir en una ferramenta fonamental en l'àmbit de l'escriptura veloç. Jo mateix vaig arribar a ser testimoni de com resultava de difícil iniciar-se en aquells aprenentatges que, d'entrada, semblaven només uns gargots sense cap sentit.

La nostra ciutat ha canviat molt en els darrers 50 anys, les acadèmies han evolucionat, algunes han desaparegut deixant el seu espai a altres centres; nous ensenyaments s'imparteixen, l'oferta formativa és molt més àmplia, els idiomes, la informàtica, les ciències, les humanitats, l'economia, el reforç en general i fins i tot la música i el cant, han vingut per quedar-se, a la vegada que han arraconat vells aprenentatges, taquigrafia, estenotípia i com no, mecanografia, tècnica i habilitat d'escriure a màquina utilitzant els dits de manera ràpida i precisa; tot i això, aquesta darrera ha sabut sobreviure al món digitalitzat en què vivim, perquè els joves estan molt acostumats als teclats, però ja no s'exerciten com a mecanògrafs.

Tan popular van ser en el seu moment aquests aprenentatges, que es va encunyar fins i tot el vocable afectuós, “taqui-meca” per definir aquells que s’exercitaven en aquelles tècniques, apareixent per primera vegada al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, el 1970, un substantiu què en la definició ja incorporava la marca familiar i a l'edició de 2001, va passar a ser definit com a col·loquial.

Un altre temps, un mateix poble, altres joves, unes mateixes inquietuds, altres espais, un nou Castelló. Qui se'n recorda?