Adéu amic...

Novament i sense esperar-ho s'ha tornat a fer realitat entre nosaltres, aquella maleïda dita que sentencia "per morir-se només cal estar viu", doncs així de sobte, per sorpresa, sense temps per acomiadar-nos, ahir va deixar-nos el company i millor amic, amb qui vaig compartir més de 30 anys de la meua vida, primer professional i després festera, José Miguel Sobrino.

La seua va ser fins ahir, el moment en què va morir, una vida intensa, una persona a qui la vida va regalar-li una bona esposa i unes filles, gendres, nets i netes meravellosos i que ell,des del seny i la reflexió personal que ficava en tot allò que feia, estimava "en locura", a la vegada que, cultivava altres moltes "dedicacions", amb moltes ganes de viure, no parant...

Fa poques setmanes analitzàvem junts en una animada conversa el resultat de la cavalcada de Reis a Castelló i com s'anava millorant dia a dia. Va ser la setmana passada quan mantenia amb ell una conversa on, com a nou president del centre per a persones grans Columbretes, es mostrava il·lusionat amb les múltiples activitats que en aquell espai de trobada, convivència i relacions socials estaven programant-se per aquest acabat d'iniciar 2017, derivant la conversa, quasi sense interrupció, a la preocupació que tenia, quasi obsessió, per aconseguir que les nostres festes fundacionals assoliren el prestigi i reconeixement que es mereixen.

Tota una vida laboral dedicada a l'ensenyament i la formació, membre actiu del PSOE local, de la Junta de Festes de Castelló, durant uns quants anys encarregat de la romeria i tornà, membre de la comissió "del Toll", de l'antic Patronat de Festes, de la Colla del Pixaví...

Amic Sobrino, trobarem a faltar la teua presencia al nostre Cau i especialment tots els dilluns de magdalena al peu i ombra "del fadrí", orgullós de sentir-te poble i disposat a facilitar informació sobre la visita i altres molts actes festers a aquells que a tu s'acostaven.

Te n'has anat sense dir-nos adéu, sense avisar-nos, deixant-nos un buit que difícilment tornarà a ser ocupat per cap altre, doncs no només se'n va una bona persona, també un home de valors clars i de gran cor disposat a donar-te el suport incondicional en aquells moments en què ho necessitaves. José Miguel, sempre et recordarem amb el teu somriure en el rostre, una mica sorneguer, irònic, i en eixa mirada que, a tots, transmetia tranquil·litat.

La vida és dura, el teu inesperat traspàs m'impacta i em trobe commocionat per la teua partida, em costa comprendre, no sé si arribaré mai a fer-ho, com i per què aquesta vegada tu, però abans uns altres amics i companys de Colla, Marzà, Serra, Porcar, Bort o Marmaneu, amb tants somnis i tantes metes per aconseguir heu hagut de partir d'aquest món.

Diuen que l'amistat és un sentiment que perdura més enllà de la vida, és cert, malgrat que ja no et trobarem entre nosaltres, el teu esperit ens seguirà acompanyant, les teues petjades i el teu record ens han de servir de guia, doncs vas ser, una excel·lent persona, un bon company i un millor amic.

Vull fer meus i com a darrer record uns versos del poema Vibracions de Joan Noves que diuen: "Al centre del meu cos s'aixeca un crit / On tot el pensament se m'entrebanca / Darrera dels meus mots els mots dels vius / I els mots dels morts al fons de l'esperança..." Que el viatge infinit et siga lleu company!!!