Corrent per la ciutat…

Hui s'ha tornat a demostrar, córrer és modern. L'esport de córrer ha calat en la societat castellonenca convertint-se en un fenomen sociològic de gran envergadura. Per què? La resposta crec és ben senzilla, cap altre esport és més barat, sobretot ara, en temps de crisi. Només calen unes bones sabatilles, un pantaló curt o malla tècnica, una samarreta, un pulsòmetre i ganes de superar-se en cada eixida.

D'altra banda no fan falta ni instal·lacions esportives ni tampoc invertir massa temps, qualsevol carretera, camí o parc és l'escenari perfecte per assolir un repte personal; el crono és qui marca exigències i diferències.

Tal vegada per tot açò o pel bon temps que tenim al nostre poble al llarg de tot l'any, o perquè és una bona manera de ficar-se en forma, el cas és que, d'uns anys ací el córrer s'ha convertit, per molts joves i no tan joves del nostre terme en una forma de viure, demostrant-se que en poques activitats pot aconseguir-se tant en tant poc, malgrat que com diuen aquells que practiquen el córrer, enganxa.

Jo no ho sé, mai m'ha agradat això del córrer, sóc més de caminar, del senderisme, caminar lliurement però sense pressa ni marques, des de la perspectiva del benestar amb la finalitat de millorar la salut mental i física i poca cosa més, que per altra banda és molt; per això hui m'he arribat a admirar de tota la parafernàlia que s'ha apoderat dels nostres carrers i de la paralització de la ciutat per la multitudinària participació, vora 2.500 corredors, alguns pocs professionals d'aquest tipus de carreres però la gran majoria aficionats, en el VII marató ciutat de Castelló.

I a aquests corredors que s'han fet un fart de córrer en la marató, carrera de llarga distància l'origen del qual es troba en la gesta del soldat grec Fidipides, qui l'any 490 aC va morir de fatiga després d'haver recorregut 42 quilòmetres des de la ciutat de Marató (Grècia) fins a Atenes per anunciar la victòria sobre l'exèrcit persa i que en l'actualitat és una cursa de 42,195 quilòmetres, distància que separa el castell reial de Windsor de l'estadi de White City a l'oest de Londres, cal afegir els 1400 atletes que han participat a la vegada en la prova popular dels 10 quilòmetres, una carrera més ràpida, divertida, però que també requereix una estratègia de preparació a la vegada que un desgast físic important al llarg del seu desenvolupament.

Acabe de veure que ha estat en categoria masculina un atleta etíop, Abraham Girma el guanyador de la prova llarga, amb un temps de 2:12:18, mentre que en dones ha estat Wendimagegnew Genet Getaneh la guanyadora amb 2:36:49.

I com a profà em pregunte: han estat aquestes unes grans victòries? De segur que pels guanyadors així haurà estat, tot i això, sembla que no s'han batut els millors registres de la prova que en categoria masculina el té l'atleta català Carles Castillejo amb 2:10:09 aconseguit en la segona edició l'any 2011 i en categoria femenina la millor marca fins ara també aconseguida en aquella segona edició fou per la keniana Jemina Jelagat, en 2:28:32; 2 i 8 minuts menys respectivament.

I més encara, sent aquestes les millors marques aconseguides a Castelló estan lluny dels rècords del kenià Dennis Kipruto Kimetto de 2:02:57 aconseguit en la marató de Berlín del 2014 o dels 2:15:25 de la britànica Paula Radcliffe, de Londres 2003.

Tot i que no ho arribaré a entendre mai, diuen els aficionats que aconsegueixen acabar aquesta prova que és una distància mítica, una prova de vida, emoció "en vena", gesta bella i única, ho crec, i per això i com a reconeixement a tots aquells anònims que han arribat a finalitzar la prova d'aquest matí al meu poble, aquest el meu aplaudiment en forma de post. Felicitats!!!