Va haver-hi un temps en què
el País Valencià era terra de llauradors i una gran part dels castellonencs,
malgrat la presència d'un sector artesanal o comercial, vivien abocats a la
terra, conformant un grup que vivia, estimava i patia, estant totalment
vinculats al camp.
Tanmateix, aquell estil de
vida, ha passat a la història, o si no voleu que siga tan dràstic, diré té els
dies comptats, i és que la baixa rendibilitat de l'agricultura valenciana han
allunyat del camp a tota una generació, la que ve al darrera del que els escriu
aquest article.
Des de fa uns anys,
diferents grups venen alçant la veu demanant la protecció de l'agricultura,
però la realitat diu que si el llaurador no trau cap rendiment de la seua
explotació agrària, abandona les terres a la seua sort, fet que veiem
contínuament amb molts bancals de tarongers del nostre terme municipal. I, si
s'abandonen les terres, també perdrem aquest paisatge tan nostre.
El que s'hauria de fer és,
per tant, és protegir al llaurador. Donar-li incentius perquè continue
treballant la terra, que cada any traga algun tipus de benefici perquè tindre
un bancal no signifique perdre tots els anys uns pocs milers d'euros.
El sector agrícola
castellonenc necessita un reconeixement diferent, unes polítiques que com a
mínim aconseguisquen "cobrir despeses", de no ser així, aquest món
està acabat. Digueu-me negatiu, però us ficaré un exemple:
La varietat de taronja
navelate, sorgida per mutació natural de la nàvel, la considerada pels
especialistes, consumidors, comerciants i agricultors, com la millor taronja de
totes les cultivades, molt buscada i comercialitzada fa uns quants anys, amb
preus beneficiosos per l'agricultor, s'ha convertit en pocs anys en una
varietat en retrocés i, en l'actualitat, és una sort poder comercialitzar-la,
quasi havent-la de regalar, doncs l'oferta de compra se situa en aquesta
mateixa setmana en "400 pessetes l'arrova", que traduït al món actual,
vol dir que no arriba a 18 cèntims i mig d'euro el quilo, 31 de les antigues
pessetes. Qui serà l'agricultor que voldrà mantenir l'hort en producció en
aquests preus?
Així ens trobem amb la crua
realitat: la terra "no enganxa" i menys encara si és per a usos agraris
de manera que cada dia en són més els propietaris que jubilant-se de
l'agricultura i no volent els seus fills continuar amb el calvari, abandonen
les finques i les posen en venda i els pocs llauradors joves que en els darrers
anys s'han pogut incorporar ho han fet per no abandonar les finques rebudes en
herència, ja que començar de zero no atrau, de manera que a la manca de
vocacions en el sector agrari cal afegir l'abandonament de l'activitat agrària
dels joves en el primer moment en què poden.
Amb aquest panorama no
tardarem molt a Castelló si volem veure un llaurador en haver d'apropar-nos a
la plaça de Fadrell i contemplar l'escultura d'aquell home de camp, obra de
José Lluís Alonso, reconeixement a la societat agrària que fa molts anys, va
fer més gran Castelló.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada