No necessitem culpables però si solucions...

 Sembla que està tornant a passar; ficar-se malalt, anar a urgències i rebre com el seu nom indica "de manera urgent" atenció sanitària a l'Hospital General Universitari de Castelló és com jugar a la loteria, impossible d'encertar, en aquest cas, impossible de rebre un tracte ràpid.

Ja van saltar totes les alarmes els passats Nadals quan per l'epidèmia de grip els malalts sobrepassaren la capacitat de l'espai i el temps d'espera per ser atesos al servei d'urgències eren de vàries hores. Ara, segons constata i denuncia la premsa escrita local, ahir mateix eren més d'un centenar les persones que ocupant tota la sala i fins i tot el passadís, esperaven ser ateses al servei amb estoica paciència, en alguns casos per més de sis hores.

Malgrat que el triatge o categorització per risc sembla que funciona bé a l'hospital, malgrat que inicialment hi ha una certa rapidesa per ser atés i determinar la prioritat per evitar les situacions en què persones amb patologies sense risc vital siguen ateses abans que altres amb situacions més greus, 6 hores d'espera en una sala o passadís en són massa.

Incomprensible entendre aquesta difícil situació que em fa reflexionar aquest matí per tractar d'esbrinar perquè és col·lapsen constantment les urgències de l'hospital de referència a la nostra ciutat.No sóc expert sanitari, per tant allò que jo exposaré a continuació tal vegada no siga del tot cert però és el que jo pense.

En primer lloc és possible que la saturació del servei vinga com a conseqüència de la reducció de personal o la manca de creació de noves places fruit dels retalls econòmics que està sofrint la sanitat pública. De ser així, la solució pot ser la d'un reajustament pressupostari que valore més l'atenció primària i dote de més capacitat de resposta als centres de salut, en definitiva un replantejament del model que s'adequa més a la societat actual. Ho hem sentit moltes vegades, si "demane hora al metge de capçalera, me la donen per ací 10 dies, vaig a urgències i m'atendran al dia".

Però també pense que el replantejament del model assistencial i l'assignació de més recursos per

l'atenció primària no és "la vareta màgica", no és la gran solució al problema. Cal aconseguir també més educació sanitària, partint de la idea que la immediatesa en l'atenció ha de ser l'element bàsic, però que l'hospital no sempre és la millor opció per resoldre el nostre problema, de manera que caldria augmentar les campanyes de conscienciació ciutadana perquè es faça un ús molt més racional del servei d'urgències.

Els professionals sanitaris que atenen aquest servei no treballen gens a gust en veure els pacients inquiets per la sala d'espera i els passadissos. Estic segur que aquesta situació els hi genera molt de sofriment, estrés i esgotament i, a la llarga, repercuteix també en el servei que hi presten.

El col·lapse que sofreix en l'actualitat el servei d'urgències de "la residencia" pot arribar a repercutir en tota la cadena assistencial hospitalària fent baixar considerablement la majoria dels indicadors de qualitat que han de definir el servei de salut públic, beneficiant considerablement el servei sanitari "de la privada" on acudeixen buscant un diagnòstic o tractament més ràpid aquells que poden permetre's, motiu que està incrementant de manera important la contractació d'assegurances assistencials privades.

No cal buscar culpables, calen solucions que, estic segur poden arribar amb treball, esforç, coordinació i voluntat, solucions per desbloquejar aquella penosa situació a la qual Déu vulga jo mai em trobe abocat i tampoc aquells que açò llegiu.