Temps de fred...

 L'agricultura de Castelló està afrontant el període de major crisi de tota la seua història, sent molt greus els problemes que l'afecten. El sector que al llarg dels segles ha estat motor de l'economia de la Plana veu com la falta de rendibilitat en la citricultura, que s'arrossega des de fa ja un bon grapat d'anys, ha desembocat en uns preus tan baixos que ni tan sols és ja rendible recollir la fruita de l'arbre. Ara li toca el torn a les taronges...

Els conreus al nostre terme municipal han seguit al llarg dels segles l'evolució característica de les planes litorals: vinya, garrofa i olivera a la zona de secà, i hortalisses, tarongers, arròs, canyamel, morera o cànem, al regadiu, horta i marjal.

Els llauradors de Castelló han hagut d'adaptar-se i canviar de cultius, per poder vendre les collites, segons "la moda" de cada època, a més a més d'haver de fer front a les inclemències del temps que també els hi han fet la guisa de tant en tant.

Fins al segle XIII el sucre era considerat una espècia oriental exòtica que només arribava a Europa des del Pròxim Orient en quantitats minúscules, de manera que el cultiu de la canya de sucre amb antecedents àrabs, va ser un dels principals conreus agrícoles per molts anys als segles XIV i XV a les marjals de Castelló.

Quan el sucre va començar a produir-se en grans quantitats a Canàries i després a Amèrica, l'agricultura castellonenca va canviar a la morera i al cànem, i quan aquests productes, el fil de seda i les cordes, van perdre la seua forta demanda, van tornar a adaptar-se amb la introducció dels cítrics.

Tot i això, a la fi del segle XIX i començament del XX, va tornar-hi a haver uns intents de revifar el conreu de la canya de sucre i del cànem al nostre terme, però fracassaren definitivament perquè, malgrat que estem en una zona on les temperatures mai són extremes, en arribar els mesos de l'hivern, en més d'una ocasió va produir-se "la gelada", i amb ella el desastre.

Hui, voldria recordar una data, l'11 de gener de 1878, fa tot just 140 anys, quan una gran onada de fred, molt més forta que la que estem passant aquests dies, va envair Castelló. Diuen les cròniques de l'època que la temperatura va baixar fins als -6 °C, afectant sobretot a la canya de sucre, de la qual, amb un nou intent de reviscolar els guanys de la terra, se n'havien fet moltes plantacions l'any anterior, i que va arribar a gelar-se.

La conseqüència d'aquell panorama va ser un nou canvi de cultiu, la taronja va entrar amb força convertint-se en el referent visual de tot el terme, però també aquella amb el constant augment dels costos de producció, l'entrada de cítrics africans i la davallada en el preu de venda ha portat a una nul·la rendibilitat ,a un abandonament de cultius i una banalització del paisatge.

Fa fred, però estem molt més gelats pel que està ocorrent amb els productes citrícoles que per les baixes temperatures. No crec que hui faça més fred que aquell 11 de gener de 1878, però si aquell fred va portar el desastre a la canyamel, el "fred polític" en defensa de la nostra terra i dels nostres cultius, de les nostres taronges, en aquest gener del 2019, ja està portant a molts llauradors a oferir la recollida gratuïta de fruita i, de segur a la contribució a l'augment del nombre de parcel·les abandonades en finalitzar la campanya.

Estic molest i frustrat, m'he quedat fred. És possible que la temperatura, un dia d'aquests torne a pujar, però no puc oblidar que "hivern rima amb infern" i un infern és el que tenim novament aquesta campanya tarongera...