Rouna o Melampo?, Guinefort o tal vegada Gozque?

Orfeu i Eurice, Ulisses i Penèlope, Perseu i Andròmeda, Dido i Enees, Helena i Paris..., i moltes més formen part de l'elenc de les parelles mitològiques de la història, la literatura o l'art.

També dins el món cristià, i dins el mes d'agost, trobem parelles estrella, cas de la Mare de Déu d'Agost i Sant Roc, que celebràvem tot just despús-ahir i ahir, Santa Rosa i Sant Ramon, la darrera setmana del més, el 30 i el 31 respectivament, o per què no? Sant Roc i el seu inseparable Gos, que també formen part d'una de les parelles més estables de tot el santoral, festivitats que l'església recorda ahir i, per alguns anys, també hui.

I és que açò de la "parella de l'estiu" no és d'ara, és un invent tan vell i antic que dóna per molt. Del primer element d'aquesta darrera parella, de Sant Roc, ja vaig parlar una mica ahir, per tant, és de rebut que hui parle del segon element, per molts d'igual o més importància que el primer;  tanta que fins i tot en alguns escrits es parla de "Sant Roc" i de "Sant Gos". En cas de ser així hui, 17 d'agost serà el dia per recordar aquell qui va compartir vida amb el sant de Montpeller, el seu inseparable i benefactor gos.

Tan popular va fer-se l'animalet que, conta la tradició que per identificar els jueus conversos, els anomenats popularment com a "marrans", aquells que judaïtzaven, és a dir, que seguien observant en la clandestinitat els seus costums, se'ls feia repetir l'embarbussament tan conegut i popularitzat després que diu: "El perro de San Roque no tiene rabo, porque Ramón Rodriguez se lo ha cortado", manera fàcil de descobrir-los, ja que d'aquells es deia no podien pronunciar la erra forta.

I és que el gosset és l'atribut que fa que reconeguem a Sant Roc, perquè la seua iconografia sempre el representa al seu costat, amb un pa o rotllet a la boca. Generalment es tracta d'un cadell, d'un gos menudet, de raça indefinida, amb cua o sense ella.

Res sabem de Ramon Rodríguez, tan sols diu la tradició que va tallar la cua al gos i que va llençar-la "al mar de Finisterre" i que pels poders del sant, aquella va transformar-se en peix, que identificat per un cristià nascut un 16 d'agost, festivitat del sant, en pronunciar l'embarbussament, la cua va recuperar la seua primitiva naturalesa i va unir-se al gos. Curiós no trobeu?

Però si aquesta tradició us sembla curiosa, més encara ho és la identificació del possible nom del gos o gossa que va socórrer sant Roc quan es trobava empestat. Versions en trobem de tots els colors, des d'aquella popularitzada a Calatayud, d'on Roc és patró, que diu que es tractava d'una gossa anomenada Rouna, passant per aquella altra molt popular a Galícia on diu que el sant va pelegrinar a Compostel·la amb el gos Gozque, animal astut i intel·ligent, sense raça definida, a qui sovint se'l representa xicotet i amb dues vieires al collar, fins a la més estesa que diu que el gos responia al nom de Melampo, fent referència a un personatge de la mitologia grega, endeví, que coneixia el llenguatge dels ocells. L'animal pertanyia al culte Gottardo Pastrelli, i era el que tots els dies portava el pa per alimentar al de Montpeller quan aquest es trobava infectat de la pesta i abandonat per tots als carrers de Roma, a la vegada que li llepava les nafres per contribuir a la miraculosa sanació.

És ben estrany santificar un gos, per això trobar un "gos sant" i que aquest siga el de Sant Roc sembla quasi una fantasia, tot i això, el senyor Edward Muir, professor d'història de l'americana Nortwerstern University i especialista en història del Renaixement italià, a la pàgina 20 de l'obra "Fiesta y Rito en la Europa Moderna", publicat per l'editorial Complutense l'any 2001, fa referència al gos de Sant Roc, primer com a Guinefort i, després d'un fet excepcional, podeu conéixer tota la seua història punxant en aquest enllaç SANT-GOS, com al gos sant.

Siga quin siga el veritable nom del gos de Sant Roc, el fet de recordar hui, ací a Castelló, fins i tot sent "mitja festa" no oficial, el dia "del gos", d'aquell animal que va tenir cura del sant, és ser agraïts i l'agraïment i la generositat van sovint plegats sent senyals de creixement personal.