Els convents de Santa Clara i del carrer de la illeta.

Va ser a mitjan segle XVI quan a la nostra ciutat s'inicien les construccions dels convents de Sant Domènec, Sant Agustí i Santa Clara, aquest darrer inaugurat el 1540 amb quatre monges clarisses vingudes des del convent de València, convent ubicat a l'espai que hui ocupa la plaça del mateix nom, al centre de la Vila i del que la seua església es diu va ser la més decorada de totes les que a la ciutat hi havia. Quasi tres segles van ocupar les clarisses el convent, fins que el 1836 es produeix la confiscació de l'estat i les religioses han de passar al convent de Sant Pasqual a Vila-real.

L'edifici i totes les seues instal·lacions passen a ser seu de l'Institut de Segona Ensenyança i de l'Escola Normal, abandonant-se l'edifici a la segona dècada del segle XX pel trasllat d'aquests centres al nou edifici, "Francesc Ribalta" de la plaça del Rei en Jaume i sofrint un enderroc gradual que va concloure amb l'enderroc l'any 1936 de l'església que, aleshores, era l'únic edifici que es mantenia en peu. Acabada la guerra la placeta resultant, coneguda popularment com "dels refugis" va ser el lloc ideal per a jocs i per muntar paradetes al voltant de les dates nadalenques. Zona enjardinada, aparcament per a cotxes, pàrquing subterrani, la pedra històrica de Castelló... la història actual és per tots coneguda.

D'altra banda entre els carrers Major i Governador, a continuació del canyaret, quan Castelló era un poble emmurallat, va obrir-se una perforació a la muralla per poder donar eixida a les aigües de pluja, espai que amb el pas del temps va convertir-se en porta i el mateix desaigüe en carrer, conegut com de la illeta.

A l'espai cantoner entre la muralla i el carrer, es funda al segle XVIII un monestir de religioses clarisses-caputxines, el Real Convent de la Preciosíssima Sang dec Crist i del Gloriós Sant Josep, conjunt d'edificis destinats a la vida monacal: convent, església i jardí amb hort, que amb successives reformes i ampliacions ha arribat fins als nostres dies.

El convent catalogat com a bé de rellevància local pel seu valor artístic, històric i arquitectònic, semblava, a les darreries del mes de maig de l'any 2012, fa ja més de 5 anys, degut fonamentalment a la manca de vocacions entre la joventut, que anava definitivament a tancar les seues portes, ja que aquelles instal·lacions monacals havien estat construïdes i emprades per més de tres segles, per albergar una orde religiosa contemplativa, i les darreres monges van ser trasllades a Barbastre. La història anava a repetir-se i, salvantg la distància, de la mateixa manera que havia passat amb les germanes clarisses, ara podia passar si Déu i la Santa no "feien un miracle" amb les clarisses-caputxines.

Però els desitjos de Déu són inabastables i prompte una nova congregació, fundada després de la guerra civil, amb el desig que Crist Sagramentat mai estiguera sol, la comunitat de Monges Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Immaculada, que ja estaven presents a la diòcesi castellonenca, van passar a ocupar el convent del carrer que oficialment i des de l'any 1903 rebia el nom de Nuñez de Arce, fent possible que continue a hores d'ara oberta al culte l'emblemàtica capella del monestir i s'escolte diàriament el so de les seues electrificades campanes.

I si hui porte al record aquests convents i les monges clarisses i clarisses-caputxines és perquè tot just hui, 11 d'agost, l'església celebra la festivitat de Clara d'Assís, religiosa i santa italiana, fundadora, allà pel segle XIII, de les germanes clarisses, segona orde franciscana, que a partir de la reforma del segle XVI donarà pas a les clarisses-caputxines, germanes de la tercera ordre, unes i altres lligades a la història del nostre estimat Castelló.