Carics, Cariks, Karics...

Tal vegada ni s'escriga així, de fet el DNV, el Diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no presenta cap entrada amb aquestes paraules, però a Castelló, al Raval, tot i estar en desús és una paraula que encara podem escoltar.

Fa referència a allò que en castellà anomenem "carillas" o "judías de careta", una varietat de bajoca, amb les mongetes més xicotetes que els fesols, a dures penes arribant les més grans al centímetre, amb forma de ronyó i un color blanc o groguenc, amb el gra amb un punt negre característic sobre l'embrió, "la careta", d'on prenen el seu nom original, malgrat que el nom amb les que són conegudes a Castelló, sembla pot tenir origen o arrels àrabs.

Unes plantes herbàcies, trepadores, el fruit de les quals és aquest llegum, amb beines molt llargues que poden arribar a tenir fins a una dotzena de llavors. Crec que el seu origen és asiàtic o tal vegada africà, cultivades des de l'època dels romans a tota la conca de la Mediterrània i introduïdes al nostre territori pels "moros", Karik?, abans de la conquesta. Un tipus de mongeta bastant freqüent en dècades passades a l'horta castellonenca, que a poc a poc ha estat desplaçada per la mongeta americana.

I malgrat que si es cullen aviat, abans que aparega el fil, es poden utilitzar com a mongeta tendra, quan marca la beina, és utilitzada en plats com la paella, acompanyant "als bajocons".

Fins i tot al raval abans les mestresses en ficaven "un grapadet" quan feien arròs al forn. Hui en dia és prou inusual trobar-los al mercat. Malgrat ser un llegum que s'està deixant de conéixer i consumir per les noves generacions, si esteu interessats i teniu sort, tal vegada en alguna porta al raval, al costat de les tomates, enciams i alguna pebrera, podeu topetar-ne.

A casa, primer la mare i després la meua esposa, sempre en fica uns poquets quan fa la paella, li donen un "no sé que especial", per la qual cosa, des de fa uns pocs anys en solc cultivar unes poques mates.

Hui, de la mitja dotzena de plantes que allà per l'abril vaig plantar en dues fileres, he començat a "fer la collita", començant per les més granades, algunes ja seques i altres verdes, perquè resulta molt curiós veure com al mateix temps que s'assequen les beines, continuen sortint flors i tiges noves que intenten agafar-se a qualsevol branca, enredant-se per tot arreu i apareixent nova producció. L'any passat vaig poder prolongar la collita fins a l'octubre, ja que la planta té la particularitat de ser molt resistent.

Tot i això, com el cultiu és quasi testimonial, per donar a conéixer a fills i néts aquest llegum, després de "pelats" , els carics que hui he recollit cabien al palmell de la meua mà, i si ajuntem tota la collita de l'any, amb sort arribarem al quilo.

Però que voleu que us diga? A nosaltres, als de casa, ens fa tanta o més il·lusió conrear els carics, com a record d'un passat, com trobar-nos-els a l'arròs d'un dia de festa, tot i saber que de tot el que "al paelló" se li fica, sens dubte aquests karics, són l'ingredient més humil.

I és que malgrat ser un llegum cremós, ric en proteïnes i fibra, per no haver estat mai elements de gran consum a casa, com passa amb els fesols blancs, rojos o negres, o els cigrons, que amb xoriç, verdures o estofats formen part de la dieta habitual, ha dut com a conseqüència la pràctica eliminació d'aquells de la nostra cuina tradicional.

Jo, mentre puga, faré el possible perquè a casa els cariks, com els ginjols, les serves i tants altres productes del nostre camp no siguen només record d'un passat... També açò és cultura!