Més del mateix...

Hi ha una dita popular, una expressió, un modisme arreplegat tal qual al diccionari normatiu valencià, molt habitual a la nostra llengua, procedent de l'àmbit dels jocs infantils que diu: "torna-li la trompa al xic". Segur que la coneixeu, a què si? S'empra per a posar de manifest l'obstinació d'algú que reincideix de manera contumaç en el seu propòsit de fer alguna cosa. Molt encertada per expressar que una persona o grup es fan molt pesades i a qui ens agradaria dir-li: calla/calleu ja!

Literalment és una expressió que si volem traduir-la al castellà "Devuélvele la peonza al niño" no té cap significat; el més semblant seria "otra vez estáis con lo mismo" o alguna cosa així com "te repites más que el ajo".

I és el que m'ha vingut a la memòria fa un moment quan he llegit el pensament repetitiu, la insidia, la reiteració de l'oposició lingüicida municipal del PP castellonenc, que per boca de la portaveu de Grup Municipal Popular a l'Ajuntament, la senyora Begoña Carrasco, ha anunciat que el PP  ha interposat formalment un recurs contenciós-administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) contra la decisió política del Consellde la Generalitat DECRET 40/2019,i del govern municipal, d'eliminar el topònim en castellà 'Castellón', a favor de l'ús exclusiu de la seua forma en valencià 'Castelló'.

I dic repetitiu perquè els Populars, el 2018 i tmbé fa ja més d'un any, el 24 de maig de 2019 ja van materialitzar el mateix anunci si arribaven al govern municipal, retornar de manera oficial a la ciutat el nom bilingüe del topònim "Castellón/Castelló" de la Plana, jugada que no els va eixir bé i que ara, tornen a retraure argumentant que aquell canvi, i cite textualment "va ser fruit de l'ús d'un ardit administratiu per enganyar la ciutadania", arremetent contra l'expedient municipal, els informes tècnics i el mateix expedient emés per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El PP castellonenc i la senyora Carrasco al seu capdavant tornen a tocar un tema sense "posar-se guants", ignorant la nostra història i cultura, oblidant o millor "no volent veure" que l'acord adoptat pel Govern va ser fruit d'una reparació històrica avalada entre altres persones pel fill predilecte Germà Colom, el cronista de la ciutat, Antoni Gascó, o un bon grapat de professors i estudiosos de la toponímia i la lingüística.

Els veïns, senyora Carrasco, tenim clar que en tota la documentació des de finals del segle XIII i durant 500 anys es va utilitzar el nom de Castelló. És cert que quan comencem a tindre documentació en valencià escrivien dos noms diferent, però deixem-ho clar, d'una banda, quan parlaven entre ells, únicament utilitzaven la vila de "Castelló", perquè no necessitaven posar el complement "de la Plana" perquè tot el món entenia de quin Castelló es tractava. En canvi, quan s'adreçaven a municipis més allunyats, s'afegia el "de la Plana". Això va durar fins a 1707, quan es va promulgar el Decret de Nova Planta, i s'imposà la castellanització. Aleshores  é quan apareix el nom de "Castellón" , nom que va imposar-se per les armes, no per convicció.

Estic convençut que no són "curts d'enteniment" els membres del Partit Popular local ara a l'oposició, al contrari, són llestos, aleshores aquesta situació d'anar a contracorrent sembla aparentment "molt estranya", però només aparentment, perquè tot i defendre la incongruncia que l'eliminació del topònim en castellà significa "arrencar-nos un tros de la nostra història", els arguments que donen defensant aquesta situació no tenen consistència científica de cap mena. Aleshores el que fan és elde sempre, tornar a buscar un "rèdit polític", ara novament a l'estiu atípic d'aquest 2020, com ho van fer el 2019 i el 2018. Si, més del mateix.

Tot i que sé que no servirà de res, jo des d'ací els demanaria comprensió i decència i que abandonen l'absurd, aquest no és ni serà mai el camí vàlid per recuperar la confiança dels veïns i, al mateix temps desitge que la bona gent de Castelló, pel bé de la cultura, la història i el bon nom de la ciutat, detecte les seues garrames. No, tot no ha de valer…